El món és ple
d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva
dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és
operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos
els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat
d’estimar, d’imaginar i de sentir.
Som tots iguals en dignitat,
en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes
fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els
llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són
inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i
representen un fre per a la construcció d’una societat millor.
Doneu-me gent que no
sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada,
i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança.
Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la
societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents.
Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I
aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més
pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies
polítiques necessitin arreglar res irreparable.
I ara algú dels que
llegeix està pensant:
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt
de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró»
Tu? Tu no el vas conèixer. No
ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de
l’amic, i fins i tot del fill, o del pare.
Igual com a l’univers hi
ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el
seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior
que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles.
La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que
vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes,
sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder
desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò
que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment.
L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni
serà mai jutge.
Es predica a totes les religions el caràcter de déu
com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins
i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix
escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai;
perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix
pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de
pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la
lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la
mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar
a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella
altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple.
L’exercici de
jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que
les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han
trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del
crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor,
una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un
antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que
déu té agulló.
Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de
venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són
animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap
verb que defineixi en ells essències ontològiques.
Tornant a la misèria
humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels
«bons», dels «nobles» (en contraposició als que són
considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en
entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha
millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni
estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i
corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui
continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als
privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui
descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits
menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets
històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei
divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i
la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a
disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una
llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular
una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i
pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla
or.
Totes les persones
són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és
l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca
a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella
mateixa es configura el seu propi càstig.
El pitjor càstig de qui
fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a
algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de
vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema
determini pels culpables.
Qui fa mal algú altre és digne de
llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat
humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas
estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir
espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que
exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.
Les societats
tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la
reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a
ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per
por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que
esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de
les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el
penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà».
Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a
buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui
per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir
tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin
coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires.
La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la
persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens
podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la
pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi
emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó
s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el
miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la
impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per
vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a
l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai...
passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que
la vida valgui la pena.
.
.
.
