Les realitats més importants de la vida són inútils.

De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".

Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.