Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al
menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si
havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt
estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt
cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit
que m’assegués amb ella.
Hem esmorzat, i ha parlat molt
ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que
podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos
uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu
tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho
acabés de creure.
Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de
sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt
contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se
tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica,
somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada.
He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.
Quan
la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i
parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses
que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”,
que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer
costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles,
que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una
mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que
quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia
t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.
Al cap
d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha
fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia
que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota
l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que
volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés,
perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que
continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits
i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar
ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de
plorar.
A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora
totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per
on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li
feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida,
i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en
comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo
l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec,
que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit
això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La
seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap
motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre
i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què
respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.
En
aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien
contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven
de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que
estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona,
encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera
estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi
havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra
que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta
por.
A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no
podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i
m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.
