El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja.

“Si déu vol!” “No passa res que Déu no vulgui!” “Déu ens ajudarà a trobar lloc per aparcar!” Em pregunto com pot haver gent tan curta d’enteniment com per pronunciar afirmacions com aquestes amb convicció.

Ara resulta que tot el que passa al món passa perquè déu ho vol! Afirmar això és com afirmar que Déu és un cabró, per no escriure un mot molt pitjor.

En conseqüència, per un creient, afirmar que tot el que passa al món passa perquè Deú ho vol hauria de ser una blasfèmia, un insult a Déu.

Habitualment, tals expressions: “Si déu vol” “Déu farà!” les acostumen a pronunciar persones que manipulen la idea de Déu, que per defugir les seves responsabilitats, per deixar de tenir seny, per inventar-se seguretats que no troben en el seu propi criteri, apel·len a una mena d’esperit que creuen que els donarà sempre la raó i que els soluciona tots els problemes, fins el de trobar aparcament. Són gent que es repenja en els altres, com si els altres estiguessin al seu servei, Déu inclòs. I el que és més trist és que això que escric no ho entenen. Potser tot ve, en el fons, d’una limitació intel·lectual que té les seves arrels en una merda d’educació utilitarista i reductora de la dignitat i de les capacitats humanes; són hereus d’una societat podrida que amagava la seva putrefacció amb formes exquisides. Vestits que cobrien merda. Mentides preses com a veritats amb què s’autoenganyaven, i potser ara ja és tard perquè puguin comprendre el seu error.

Aquesta visió de Déu és pitjor que la seva negació. És un concepte de Déu que protegeix un orgull i una fatxenderia dignes del feixisme social.

Al món passen moltes coses que Déu no pot voler; si les vol, és un desgraciat, i Déu no és un desgraciat.

Demanar-li a Déu la gràcia de trobar aparcament quan hi ha gent que li demana no ser bombardejada (sense rebre resposta) és ser un cretí o ser una persona amb les capacitats disminuïdes. Confiar que déu farà que et toqui la loteria per poder pagar el que t’has gastat per la teva avidesa consumista, per la teva mandra a estalviar, o perquè no t’has preocupat de fer servir les matemàtiques, torna a significar ser un cretí o un discapacitat. I aquesta gent fan molt de mal, enfonsen vides, s’aprofiten dels altres, especialment dels qui més els estimen, cremen esperances, destrueixen somnis… Són directament enemics dels quals ens hem de protegir. Víctimes de víctimes de manipuladors. Micos amb metralladores a les mans.

El Déu de debò, si existeix, permet que tres fills de puta violin una noia fins a fer-la tornar boja i no mou ni un dit; permet que a causa d’aquest atac, la noia quedi amb incontinència, amb depressió, i que s’acabi llançant des d’un balcó i quedant paraplègica; permet que la noia no tingui forces per viure i no li quedi més remei que demanar l’eutanàsia. Tot això ho permet el Déu de debò, el que suposadament ha de trobar lloc d’aparcament per als seus amics o ha d’aconseguir que totes les circumstàncies els somriguin. Aquest és el déu fals en el qui creuen els cretins o els qui no tenen prou capacitat per assumir el seu destí.

Jo crec en el de debò, i em concedeixo el dret a recriminar-lo per la desgràcia de la noia violada per la defensa de la qual Ell no ha mogut ni un dit; encara més, crec que ell no espera de mi cap altra reacció; és la reacció lògica i justa i la que ell vol. No sé per què ho permet; potser perquè no existeix, o per alguna altra raó que se m’escapa; però li continuaré recriminant la seva passivitat criminal, especialment quan ell em recrimini els meus defectes (no ho ha fet fins ara).

Déu no hi és només per ser adorat, hi és per ser acusat; és el que ell vol, i és l’única actitud honesta davant del mal indiscutible. L’adoració, déu no l’ha demanada mai; se l’han inventat els seus pobres humans profetes.

Malgrat que Ell no ho demani, jo el puc adorar per les seves meravelles, per les persones fascinants que existeixen, pels paisatges, pel bé… Però l’acuso quan no fa res per evitar que un innocent sigui esclafat. Li crido quan la seva actitud em provoca vergonya aliena. Conscient que ell vol que actuï així. I no se m’acudirà de forma reflexiva demanar-li que faci per mi allò que haig de fer jo.

I que vingui, que aquí l’espero; però el de debò, eh... No un demiürg.

El sofriment, el mal, el que es diu de Déu davant del mal, i com ho veig jo.

 

Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència ètica que mou a la protesta.

Simon Weil, parla del sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix. Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.

Emmanuel Lévinas afirma que el sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu, també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest deute.

Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo soc més acusatori i exigent.

A les lamentacions bíbliques i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.

Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu, jo encara espero i demano aquesta resposta.

Fent mal, no val la pena viure.

                                                                                                                                IA image

Fent mal, no val la pena viure. 

Ho dic pels que consideren que matar les persones d'una terra és una necessitat vital, que cal fer-ho per sobreviure. 

Repeteixo: fent mal, no val la pena viure. Si la nostra vida només se sosté perquè fem mal algú; jo no la vull. 

Això es pot aplicar no només en política internacional, també en l'àmbit de les persones. Si faig mal a algú per aconseguir un avantatge, un benefici, un plaer, un dret... directament o indirecta, no em serveix de res aquest avantatge. No vull aquest benefici, aquest plaer ni aquest dret, perquè la vida que desenvoluparé haurà perdut la raó de ser. No puc ser feliç si faig infeliç algú.

La meva vida no té raó de ser si no és deixant viure, ajudant a viure; si, per ser, necessita impedir viure algú, esclafar la vida d'algú, enfosquir l'existència d'algú, ignorar les necessitats d'algú... llavors no la vull. 

Legalitat i il·legalitat.

IA image

No hi ha persones il·legals, hi ha lleis il·legals. És il·legal la propietat del que em sobra si a un altre li falta allò que necessita. Són il·legals els béns d'un estat si provenen del que es va prendre a països que avui no poden alimentar amb dignitat els seus ciutadans, i els quals avui han de fugir cap altres terres. L'afartament és il·legal. Els desnonaments són il·legals. Moltes lleis d'aquí i d'allà són il·legals. Obeïr sovint és il·legal. 

A l'arrel de la legalitat oficial hi ha els diners; qui els posseeix es converteix en el fonament de la legalitat oficial.

La legalitat de la qual parlo, i que defineix d'una manera absoluta què és il·legal, no és la oficial, és la natural. La legalitat natural no depèn de cap societat sinó de l'essencia ontològica del bé i del mal.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.