Segons Primo Levi, davant l’holocaust, Déu apareix com a
silenciós, absent o fins i tot culpable; jo hi afegiria que davant
d’aquest mal aparentment tolerat per la divinitat, els humans no
podem restar silenciosos. Levi va perdre la fe, jo estic més per
mantenir-la, però diferenciar-la de les que han estat construïdes per les
religions. La fe ha de ser una fe crítica, amb una actitud de
protesta davant la divinitat; actitud que a parer meu no molesta a la
divinitat perquè indica sinceritat i en el fons fe en la bondat
d’aquesta divinitat; si no fos així no existiria l’exigència
ètica que mou a la protesta.
Simon Weil, parla del
sofriment com a part del món; déu hi entra a la creu i l’assumeix.
Jo no veig déu com un protector màgic, sinó com a present d’alguna
manera en el dolor. Weil espiritualitza el sofriment com a via de
buidament; jo soc més visceral i acusador, veig el sofriment com a
contrari a la dignitat humana; no només el sofriment físic, també
el moral, el social, i el psicològic; per a mi, el sofriment et
posiciona contra el mal d'una manera absoluta, fins i tot si aquest mal fos tolerat o volgut per Déu.
Emmanuel Lévinas afirma que el
sofriment de l’altre és una crida ètica radical, i que la
responsabilitat humana és clau. Hi estic d’acord. Estem obligats
moralment, humanament, a oferir una resposta al sofriment encara que
aquest sofriment no tingui a veure amb nosaltres ni com a actors ni
com a subjectes passius. Però jo no només parlo de la responsabilitat
humana davant del sofriment aliè, també exigeixo la resposta de Déu,
també insinuo un deute de Déu, i crec que Déu no nega aquest
deute.
Etty Hilesum diu que Déu no evita el sofriment, i
que “viu” en les persones que no se’n desentenen. Insisteix que
la missió és ajudar Déu. Jo defenso la confiança i sinceritat amb
Déu; crec que cal una mirada directa cap al sofriment sense
disfressar-lo. Hillesum té un to més col·laboratiu amb Déu; jo
soc més acusatori i exigent.
A les lamentacions bíbliques
i els salms, veiem que l’oració pot ser crit, queixa o fins i tot
acusació, que la protesta pot ser una forma de pregària. Jo
afegiria que la protesta sincera pot ser més valuosa que la
submissió. Potser la meva actitud va més per la protesta que per la
confiança, la qual cosa no vol dir que no hi sigui; només es protesta
quan creus que aquesta protesta pot ser escoltada i acceptada. A un
lleó, no li protestaràs si es menja una víctima perquè no
t’entendrà. L’actitud de protesta és una actitud de
confiança vers l'ésser a qui dirigim la protesta.
Al llibre de Job, de la Bíblia, Déu permet
el sofriment com a prova; Job protesta i el qüestiona. Finalment Déu
respon des del misteri. Jo legitimo la protesta davant Déu, reconec
l’existència del sofriment innocent, de la injustícia del fet que
persones innocents, infants, pateixin aquest sofriment; i no només
físic, sinó l’insuportable sofriment de ser educats per al mal
sense que Déu ho impedeixi. Job rep una resposta misteriosa de Déu,
jo encara espero i demano aquesta resposta.
