Uns dies als llacs de la Maragda (XXIII)

I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.

L’experiència del càstig al soterrani de la primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar, i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua, sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món, m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui, després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer a la meva estona lliure.

-Avui tindràs companyia en el teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!

-D’acord -vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser ben bé com una punxada al pit.

A les onze i vint, com un rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito em tenia per ell sol.

L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell; la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot bona persona.

-Com va això, noieta? -em va demanar. La seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va prémer tan fort que em va costar força dissimular una ganyota.

-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què es referia quan em preguntava.

Em va mirar en silenci durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.

-Podem fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.

Vam començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la font.

-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí, oi? -va dir ell.

Vaig fer que no amb el cap, intentant que la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.

-Per la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has rumiat? Ho has dut a l’oració?

-Hi he pensat molt -vaig dir.

-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?

-No ho veig. -vaig fer, envermellint.

-Encara no ho veus? -va demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir després d’uns segons en què semblava immers en una profunda decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables! Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot això!
El vaig mirar sense dir res.

-No ho veus igual? -va insistir, ell.

Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer que no amb el cap. El seu to va canviar.

-T’estàs equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que vol dir això?

No sabia què respondre-li. Recordo haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí, on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava mirant amb cara de desesperació.

-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu! Estàs donant carabasses a Déu!

Jo continuava en silenci, però començava a sentir una opressió al pit.

-Què hi dius a això? No et quedis callada!

-Crec que Déu no vol que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia esforços per no plorar.

-Crec! Crec! Crec! -va anar repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva absència.

De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la mà en silenci.

-Et sents malament? -va dir ell de sobte.

-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense mirar-lo.

-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem agafats de la mà.

-Una mica. És que no hi estic acostumada.

-Et fa cosa?

-Sí, em fa cosa. -li vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.

-Doncs t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu, ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen, continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer mal.

-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany -. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?

No podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor estaven activades.

-Tornem cap a la casa -li vaig dir sense deixar de plorar.

-Cap a la casa? Però si no hi ha ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.

-Si us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la mà!

-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no ens veu ningú. Et fa vergonya?

-No… No és això?

-Doncs què és?

-No em sento bé agafada de la mà amb vostè!

-Però si jo soc un capellà! Si un capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà no és res dolent! Què pot tenir de dolent?

-Em sento malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.

-I on queda l’obediència? -va dir

I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.

-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés tranquil·la.

-Qui?

-La Clara. És allà! -vaig respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava lliure.

-A on?

-Allà!

Però ell no la veia.

-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí, només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan desagradable.

Llavors la Clara va parlar:

-Aurora, corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!

I jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No la va veure, però la va sentir.

-Què és això? Qui ha parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXII)

 

Vaig fer el sopar amb el cor encongit i les llàgrimes a la comissura dels ulls. Era una sensació com de crit ofegat, que no podia sortir i que es convertia en llàgrima; però la llàgrima tampoc no podia sortir i em pesava als ulls. I els braços i les cames em feien un mal estrany, que no hauria sabut com explicar si algú m’hagués preguntat què em passava.
Després, tot va transcórrer amb una normalitat aparent fins a l’hora de la revisió del dia.
Al despatx del costat de la biblioteca, l’Elisenda i el Santi m’esperaven cadascun en una butaca. Jo em vaig asseure a la tercera, davant d’ells, amb les mans agafades sobre la falda. Tots tres estàvem asseguts enmig d'una calma tensa, estranya; jo estava molt nerviosa.
L’Elisenda em mirava amb una expressió dolguda, com si fos ella qui patís. Em va parlar amb la veu molt baixa, gairebé tendra, força diferent del seu esverament habitual de la resta de la jornada:

—Bé, filla… ens disposem a fer la revisió del dia. Ja saps que serà la primera de moltes. No hi haurà indulgència, perquè el nostre deure com a educadors cristians no ens ho permet. Hem d’ajudar-te a créixer en la rectitud, encara que ens destrossi veure’t patir.

El Santi va assentir lentament, sense el seu somriure habitual.

—Hem de treballar cada dia perquè et puguem felicitar —va afegir ell—, i, si Déu ho vol, premiar-te. Però avui… avui no ha anat com hauria d’haver anat.

L’Elisenda va continuar amb una veu que semblava expressar que allò que deia li costava un gran esforç:

—Vint-i-tres minuts d’endarreriment acumulat. Una peça de la vaixella trencada. Una taca al vestit. I una actitud gens dolça amb Don Benito.

Vaig obrir la boca per defensar-me, però ella va alçar el dit, posant-se’l davant dels llavis, i convidant-me a callar.

—Escolta’ns, si us plau. Sabem que és dur. A nosaltres també ens dol. Però les Sagrades Escriptures ens diuen que qui s’estalvia el càstig odia el seu fill. Nosaltres no podem permetre’ns odiar-te. Hem d’educar-te en la fe i en la disciplina, encara que això ens trenqui el cor.
—Com? —vaig murmurar, sense poder-ho evitar.

L’Elisenda va sospirar profundament, com si li fes mal la meva pregunta.

—No és que no puguis parlar, bonica. Però has d’entendre que les teves respostes han d’estar plenes d’humilitat. Amb Don Benito has de ser dolça. Has de dir-li «Sí, Don Benito», «Gràcies, Don Benito», «Amb la seva ajuda ho intentaré, Don Benito»… Perquè ell també necessita rebre aquesta correcció que Déu ens ha encomanat.

Va fer una pausa, mirant-me amb els ulls humits.

—Avui, davant del sacerdot, t’has quedat callada, amb aquella cara de… no sabria com dir´t’ho. Estaquirot...? No ho sé! El cas és que no li has mostrat el respecte que mereix. I això ens dol; de veritat que ens dol. Perquè nosaltres només volem el teu bé.

El Santi va intervenir amb veu greu però compassiva:

—No ens ho posis més difícil, bonica. Nosaltres no gaudim amb tot això. És un deure irrenunciable.

Es va fer un silenci llarg, de quatre o cinc minuts. L’Elisenda va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella del Santi, el qual va assentir.

—Bé —va dir ella finalment, amb un sospir—. No ho allarguem més. Pel retard acumulat de vint-i-tres minuts, hauràs d’estar quaranta-sis minuts al soterrani; en foscor completa. Per la peça de vaixella trencada, demà, que és dissabte, aniràs a fer feines a casa d’una germana nostra de l’església, i amb el que et pagui ens compensaràs el que has trencat. Pel vestit tacat… hauríem de ser molt més estrictes, però com que és el primer dia i veiem que el teu cor encara és tendre, i com que no volem que passis vergonya tan aviat, no et direm el que et mereixeries i el que en unes altres circumstàncies t’hauria tocat de passar. Ho canviarem per catorze minuts més al soterrani. En total, una hora.

Em va mirar fixament, amb expressió de sofriment matern.

—Tot això ens sap molt greu, de debò. Ens destrossa haver-ho de fer. Però si no et corregim ara, qui ho farà? Déu ens ha delegat aquesta responsabilitat, i no podem defugir-la.

No vaig saber què respondre. El pit se’m comprimia i se’m van escapar les llàgrimes.

—I ara —va concloure l’Elisenda amb veu suau, però ferma—, anem al soterrani.

L’Elisenda va obrir la porta que mai fins aquell moment havia obert davant meu, i vam baixar per una escala de graons que semblaven medievals, tan estreta que no podia comprendre com ella, més voluminosa que jo, hi podia entrar. L’escala era de caragol i portava fins a una estança inferior sense enllumenat elèctric. L’Elisenda portava un lot, i anava il·luminant tots els racons mentre m’advertia que no piqués amb el cap contra el sostre. Una sentor d’humitat i molsa em va emplenar els pulmons. Una sensació de frescor em va amarar la pell.
A l’estança inferior, el sòl era de terra i el sostre era tan baix que l’Elisenda s’havia d’ajupir.

—Amb aquesta roba no podràs entrar al lloc on t’estaràs.
—Com? Què vols dir?
—Doncs que te l’hauries d’haver canviada, t’hauria d’haver obligat a treure-te-la i a posar-te una altra cosa! Se’t mullarà tota! Quin desastre! El Santi m’ha dit que no ho fes, no li hauria d’haver fet cas!
—Per què se’m mullarà? On em vols ficar? —la veu se’m va esquerdar pel plor i la por —. Treu-me d’aquí! —vaig començar a cridar com una boja; i és l’última expressió que recordo d’aquell moment abans d’entrar en un forat immens de memòria esborrada. El control sobre els meus actes i mots va desaparèixer de cop i m’arriben visions fragmentades d’empentes i cops, una foscor absoluta, els sons d’unes reixes que es tancaven, animalons petits corrent entre els meus turmells, i la memòria se m’esvaeix del tot, com si la ment hagués esborrat records que no suportaria tenir emmagatzemats, i que ni ara mateix no puc evocar.

Recordo despertar-me l’endemà a les sis del matí amb un mal de cap insuportable i córrer espaordida per no endarrerir-me ni un sol minut; el conductisme en aquest cas va funcionar, però jo no vaig tornar a tenir un moment de pau en aquella casa, i al meu endins sabia que fugiria i que ho faria aviat.

Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.

Uns dies als llacs de la Maragda (XX)

XX

L’horari d’aquell primer dia va anar tal com l’Elisenda havia planificat; amb alguna imprecisió que no vaig saber evitar. La programació i el càlcul dels temps que aquella dona havia traçat per a mi eren una bogeria. Per exemple, se’m va fer molt difícil dutxar-me exactament en set minuts, i per por, vaig anar més de pressa del que calia; això va comportar un renec per part de l’Elisenda, que aquell primer dia em va anar recordant el que tocava fer a cada moment. Gairebé no vaig parar atenció a l’aigua freda de tan pendent com estava d’acomplir l’horari.

De set a set i vint, tenia permís per anar a la cambra del WC a fer les meves necessitats, però com que no hi estava acostumada, no en tenia ganes. Tot seguit, i ja seca i amb la camisa de dormir posada, vaig córrer a l’habitació a vestir-me. Allà hi vaig trobar una indumentària tan antiga i tan poc natural com tot el que em tocava viure. Cadascuna de les peces que em vaig haver de posar eren dignes de ser exhibides en un museu dedicat al segle XIX, o podrien haver format part sense problema del vestuari d’una pel·lícula basada en un conte de Dickens.

A les vuit i quaranta minuts, em vaig plantar al buró de la biblioteca, disposada a estudiar el que fos que l’Elisenda tingues previst per a mi; i com ella mateixa ja m’havia advertit, em va tocar de memoritzar l’horari. D’aquesta manera, em va dir ella, li estalviaria la feina de recordar-m’ho tot. No vaig aixecar el cap del paper al llarg de les dues hores que vaig dedicar a la tasca. Als últims deu minuts, vaig haver de descansar una mica, fent respiracions lentes, de tan nerviosa com em sentia. 

L’Elisenda va arribar puntual i va començar la bateria de preguntes de l’examen, que pel fet de ser el primer dia va decidir de fer-me oral. Quan les qüestions em demanaven dades concretes, les vaig anar responent totes de manera impecable. Crec que l’Elisenda es va sorprendre de la meva precisió. El que em va costar més va ser respondre bé les qüestions que feien referència al sentit de cadascuna de les accions.

-Per què és important que estudiïs cada dia dues hores? -em va demanar

-Doncs… per saber més coses.

-Dona… el que dius és evident! No ets capaç d’aportar raons més profundes?

-Si estudio, aprendré millor les coses que haig de fer, creixeré una mica més.

-Ara parles més bé, però cal que siguis més reflexiva en les teves respostes.

Va continuar amb algunes qüestions més referides al sentit de cadascuna de les obligacions del meu horari, i no vaig ser capaç de respondre-les al seu gust. Al final, em va dedicar una arenga que no em va deixar gens tranquil·la.

-Ets bona pel que fa a memoritzar. Te’n recordes del que has de fer a cada moment, i en aquest sentit ho fas bé, no caldrà recordar-te l'horari. Però et falta la comprensió de les raons profundes de les teves tasques, i en això continuarem insistint. Tingues clar que a banda d’aquestes raons, n’hi ha una de més senzilla que no has d’oblidar mai: has d’aprendre a obeir. Avui no està de moda; els educadors moderns volen esborrar aquesta paraula de tots els llibres, però obeir ha de ser el teu esport preferit. I en aquest moment de la vida, et toca obeir-me a mi, que soc la teva mama; i al Santi, que és el teu papa. No és tan greu que no entenguis per què has de realitzar una acció, però sí que seria greu si no acceptessis de viure la virtut de l’obediència. Qui obeeix, no s’equivoca mai. Això ho han dit molts sants! Ho has entès?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I ara comença el teu temps de llibertat; dues hores. I perquè t’adonis que soc bona persona, t’aixeco el càstig de no sortir de l’edifici que t’havia imposat per haver embrutat la camisa de dormir. Jo sé perdonar! -aquesta última frase la va pronunciar amb èmfasi -. Pots sortir de la casa, i, dins d’uns límits, pots fer el que vulguis; però amb seny. I els límits són no traspassar els murs del jardí, que és prou gran, i amb prou vegetació, com perquè puguis caminar tranquil·la sense sentir-te tancada; fins i tot, hi tenim un bosc. Crec que és raonable demanar-te que no surtis de la propietat. Ah! I ja saps què passa si t’embrutes!

-És clar.

-Tampoc no pots tocar cap objecte de l’edifici; vigila amb l’armadura que hi ha al costat de l’escala; pot caure. No obris cap calaix ni cap armari. Darrere l'edifici, a l'altra banda de jardí, hi ha una bassa amb capitells gòtics; no és gaire fonda, però no t'hi acostis, a veure si t'hi ofegaràs! I, de la casa, només pots entrar a les habitacions que tinguin la porta oberta. Pel que fa a les lectures, només pots llegir el llibre que et vaig deixar ahir. En cas de dubte, em preguntes; jo seré a la casa en tot moment. Més val demanar permís que haver de demanar perdó. Au! Ves! Va! Desapareix!

Vaig anar directa al jardí. Necessitava el sol a la cara; sentir el vent, el brunz dels insectes, el tacte de la terra flonja sota les sabates. Els ocells cantaven com si estiguessin embogits de tan contents. El paisatge apareixia fresc, com si l'acabessin de netejar, però feia molt bona temperatura; l'estiu premia l'accelerador. La sensació general no va ser ben bé igual que ahir, quan vaig caminar descalça damunt de l’herba i tot fou tan iniciàtic; però em vaig sentir igualment contenta.

Vaig caminar fins al petit cementiri de les bardisses per a veure la tomba de la Clara, vigilant molt i examinant la resistència del terreny, perquè no em tornés a passar el mateix. Hi quedava l’esvoranc que havien deixat els meus peus en enfonsar-se el dia anterior, i, amb molta cura, vaig començar a emplenar-lo de terra, de pedres, de qualsevol element que trobava. Em sabia greu que la tomba d’aquella nena estigués oberta per culpa meva. I llavors la vaig tornar a veure.

S’estava dreta al costat d’un roure, contemplant-me mentre emplenava la tomba. Somreia. Semblava tranquil·la. De l’ensurt, vaig fer un bot i em vaig quedar glaçada; no sabia com reaccionar. Tenia por i estava contenta alhora. Em venien ganes de plorar, i al mateix temps sentia el desig de dir-li moltes coses.

-No marxis! -va ser el primer que em va sortir.

Ella va fer que no amb el cap sense deixar de somriure.

-Gràcies! -va dir.

-Gràcies, per què?

-Per arreglar la meva tomba.

I va desaparèixer.

Em vaig quedar una estona examinant l’espai que havia trepitjat. Vaig pronunciar el seu nom en veu alta, demanant-li que tornés. Em vaig preguntar obsessivament si havia estat una visió o si de debò venia el seu esperit a visitar-me.

El Sol se’m feia molt agradable damunt la pell de les mans i la cara. En aquesta hora del dia, la calor es deixava intuir, però encara no abrusava i el meu esperit sentia desitjos de caminar bosc endins; així ho vaig fer. Era sorprenent que dins del mateix jardí hi hagués un bosc de pins. Caminant sempre en la mateixa direcció, i bosc a través, vaig arribar fins al mur de pedra que marcava els límits de la propietat. La paret devia tenir una alçada d’uns quatre o cinc metres; era infranquejable. La vaig anar resseguint amb l’esperança de trobar-hi algun punt feble. I la Clara va tornar.

Me la vaig sentir darrere de l’esquena quan va pronunciar el meu nom.

-Aurora!

Vaig fer un salt i em vaig girar. Ella, a un metre de distància, em mirava i somreia amb aquells ulls tan vius. Em va fer un gest perquè la seguís, i va començar a caminar veloç ran de mur. Seguia el traç de la paret amb decisió, i s’anava tombant cap a mi, com si comprovés que jo li anava al darrere. A l’últim es va aturar i em va assenyalar una porta de fusta incrustada a la part baixa del mur. Tot seguit, va desaparèixer.

Devia fer molts anys que ningú no obria aquella porta, perquè els esbarzers la cobrien sencera. Em va costar manipular-ne el pom; estava força rovellat. En intentar-ho, la porta es va obrir i va aparèixer al darrere una petita cavitat que tenia la mateixa profunditat que el gruix del mur. Al fons de la cavitat, hi havia una altra porta de fusta amb un pom de bronze reverdit. Introduint-m'hi, i resant perquè no se m’embrutés el vestit, vaig posar la mà al pom de bronze. La porta del fons es va obrir i vaig poder sortir a l’altre costat; ja era fora dels dominis de l’Elisenda i del Santi. La Clara m’hi havia guiat, i sentia dins meu una alegria estranya, com si de sobte acabés d’adonar-me que els poders del més enllà eren amb mi. Per un moment, vaig pensar de començar a córrer i d’allunyar-me d’allà tan de pressa com pogués, però ben mirat, a on aniria? Qui m’escoltaria? Em farien cas? Probablement em tornarien amb el Santi i l’Elisenda, perquè eren ells els qui tenien la meva acollida legal. Tot ho feien legal, m’havien dit. Aquella porta seria el meu secret; o meu i de la Clara, i em permetria sortir de la finca sempre que ho necessités; i si en un futur trobava la manera de marxar per a sempre d'allà; en aquesta porta hi tenia un pas segur.

Fora dels murs, el bosc era menys dens, però més natural. Entre els caps dels pins, d’un verd més clar, em van enlluernar unes pampallugues daurades; eren les aigües del pantà del Burguillo, que en aquell moment jo no sabia com es deia. M’hi vaig anar apropant, mentre avançava enmig dels arbres despentinats i de petites clarianes cobertes d’herbes baixes. No hi havia ni un camí, ni una construcció. Cinc minuts després, vaig veure tan a prop l’aigua del pantà que gairebé ploro d’emoció. Vaig fer els últims cinquanta metres a poc a poc, estudiant el terreny, escrutant la riba, fins a poder tocar l’aigua amb les mans en una petita cala completament inaccessible si no era per l’escletxa de bosc a través de la qual m’hi havia apropat. L’altra riba del pantà quedava molt lluny, a dos-cents o tres-cents metres; el Sol, davant meu, em feia tancar i entreobrir els ulls. M’arribava un flaire de farigola i de romaní. L’aigua no era freda, però no era transparent i tenia un color blanquinós; probablement pel fang, de tonalitat grisenca i tacte d'argila. De seguida vaig pensar en el vestit, i els meus ulls es van clavar en les vores inferiors, comprovant que no s’haguessin embrutat. Continuaven blanques i immaculades, i vaig respirar. Em van venir ganes d’estirar-me a l’herba i de mirar el cel des del terra, però em feia por tacar-me. Aleshores vaig pensar de treure’m el vestit; allà no hi havia ningú, i aquell racó quedava protegit de la vista de tothom. Vaig tenir aquella idea al cap durant una estona, i a l’últim, no em vaig atrevir; no sabria dir ben bé per què. Em feia por tot. Vaig pensar en el bany de l’estiu anterior als Pirineus, despullada, amb la mare al costat, i en com havien canviat les coses. Quan les llàgrimes començaven a aparèixer a les comissures dels ulls, la Clara tornava a ser allà. Em mirava molt seriosa, dempeus al costat de la riba, ben a prop de l’aigua. Jo també era a la riba, encara que a uns cinc metres de distància d’ella.

-Sigues lliure. -em va dir, i la seva mirada es va il·luminar una mica; un lleuger somriure li va embellir el rostre -. Sigues lliure! -va repetir amb més èmfasi. Llavors es va descordar el vestit i se’l va començar a treure pel cap. I just en aquest precís instant va desaparèixer.

El cor em bategava més de pressa del normal per la impressió de tornar-la a veure, i per la idea que semblava voler-me infondre i que ja no em podia treure de dins. Vaig mirar l’aigua, que dins la seva terbolesa no semblava bruta; l’opacitat venia dels minerals en suspensió. Llavors em vaig decidir; estava convençuda que si no ho feia, me’n penediria. Em vaig treure les sabates i els mitjons i els vaig deixar damunt del tronc d’un pi tombat. Després em vaig llevar el vestit i el vaig doblegar amb cura, deixant-lo també sobre el mateix tronc. Tot seguit vaig dubtar si ficar-me a l’aigua amb la roba interior o si treure-me-la. Ningú no em podia veure, estava sola; al darrere hi tenia el bosc i al davant el pantà amb tota la seva immensitat. Si se’m mullava la roba interior, no se m’eixugaria a temps, i això em podria comprometre. D’altra banda, la idea de nadar nua se’m feia cada vegada més atractiva. L’Elisenda odiaria la idea si la sabés, i això m’entossudia a dur-la a terme amb una força difícil de descriure. Vaig repetir, parlant sola, els mots de la Clara: “Sigues lliure”. Em vaig treure les calces i els sostenidors del segle XIX, i, a poc a poc, em vaig ficar al pantà. El sòl era fangós, però no m’hi enfonsava; semblava una catifa suau i un xic relliscosa. L’aigua de seguida em va cobrir més amunt de la cintura, i llavors m’hi vaig llançar, intentant evitar el contacte dels peus amb el fons. Vaig nadar sense allunyar-se de la riba durant uns deu minuts, i em vaig sentir tan lliure que no sabria explicar-ho. Mentre l’aigua m’abraçava em van venir al cap les imatges dels últims dies, però les vaig fer fugir de seguida. Allà, en aquell racó, no em podia fer mal cap pensament; em trobava al meu paradís particular, l'indret on fugiria sempre que em vingués de gust. Per uns instants, em vaig sentir segura i en pau. L’aigua m’embolcallava com si realment estigués a la meva banyera, una banyera immensa o podia moure'm com un peix, i només amb el que jo era i prou.

Quan vaig sortir de l’aigua, em vaig estirar damunt del tronc on havia deixat la roba per eixugar-me amb el Sol; en ser juny, ja tenia molta força. Em va fer por cremar-me, i vaig prendre la decisió de buscar tan aviat com pogués alguna crema de protecció solar entre els pots i tubs que hi havia a la cambra de bany per quan algun altre dia tornés.

En vint minuts, ja era seca. Em va fascinar comprovar que quan no portes vestit de bany, la pell s’asseca de seguida. Em vaig vestir i vaig emprendre el camí de tornada una mica inquieta per si havia transcorregut massa temps. Però va ser just arribar a la porta de la casa, que la veu de l’Elisenda va ressonar des de l’interior.

-Aurora! Et queden deu minuts de llibertat! -va cridar.

Jo, però, de tan contenta com estava, sentia dins meu que la llibertat no se n’aniria mai del meu costat encara que passessin aquells deu minuts.

.

.

.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIX)

 

XIX

Eren les sis del matí, i va venir ella a despertar-me.

-Aixecar-te al matí, habitualment, ho faràs tu sola -em va dir -. Però avui és el primer dia en què viuràs com la resta dels teus dies aquí, i cal que t’expliqui molt bé com aniran les coses; més que res, per evitar-te disgustos.

Mentre em deia això, jo, des de dins del llit, intentava obrir els ulls i treure’m la son del damunt.

-Va! Va! Va! Amunt noieta! Amunt! -anava dient, mentre marcava un ritme àgil fent palmes suaus -. I el primer de tot? Què és el primer de tot? -. Em demanava, amb veu tibant, i com que jo vaig sortir del llit i l’anava mirant sense saber que respondre, ella mateixa ho va fer-. Doncs la visita al Senyor! Va! De pressa! Vinga! Anem! Va! Abans fins i tot de dutxar-te, cal que visitis el Senyor! Abans de vestir-te! Va! Va! -estrafeia com un sergent en un quarter militar mentre caminàvem àgils per les escales i els passadissos del palauet i ens acostàvem a la capella. Un cop allà, i abans de travessar la porta d’entrada, em va donar instruccions:

-Dins la capella, sempre, en silenci! I si has de dir alguna cosa importantíssima, fes-ho en una veu tan baixa que sigui difícil de sentir-te. Potser et sembla que aquí dins no hi ha ningú; però hi ha el Senyor…

Vam entrar-hi, i em va fer agenollar al primer banc, davant de l’altar. Era una estança que semblava esculpida en pedra viva; austera, amb volta romànica. Ara, de gran, veig clar que tota aquella estranya mansió era la reconstrucció capriciosa d’un ric del segle XIX, el qual va barrejar estils, va imitar èpoques pretèrites, i va emplenar l’edifici de detalls impactants.

Vam estar en silenci i de genolls vint minuts exactes, després dels quals ella em va fer un gest perquè la seguís. Un cop fora de la capella, em va conduir fins a una de les sales d’estar, la que ella anomenava “de les festes”. Allà vam asseure’ns en una butaca, davant per davant, i em va mirar de fit a fit.

-Ara m’has d’explicar com has pregat. Què li has dit, al Senyor? Li has parlat com a un amic, com a un pare?

Les preguntes em van deixar descol·locada. No recordava ni què havia pensat mentre era a la capella.

-Doncs… No ho sé. És que tot és molt nou per a mi, i m’ha agafat d’imprevist. Crec que no li he dit res. He estat en silenci i prou.

-M’ho has d'explicar tot, eh! -em va dir en un to que semblava amable, però que tenia un punt d’advertència -. Tens raó en el fet que avui tot serà una novetat. Però aquesta excusa ja comença a estar esgotada. Demà, el teu dia serà com el d'avui, i ja res serà nou. Tot allò que parlis amb el Senyor m’ho hauràs d’explicar a mi. I jo tinc maneres de saber si ets sincera o no; creu-me que en tinc, encara que en aquest moment no t’ho creguis.

Va fer una mica de silenci sense deixar de mirar-me, com si rumiés què seria el següent que em diria.

-Ara parlarem de la resta de la jornada. Estigues atenta, perquè cada dia serà així; a excepció del cap de setmana, en el qual l’horari variarà; en el seu moment, ja t’explicaré com. Ho vas entenent?

-Sí.

-Tal com ja hem parlat, cada dia et despertaràs a les sis, tu sola. Sense fer res més, baixaràs directa a la capella. Hi has de ser a les sis i tres minuts. Ja veus que et concedeixo tres minuts de marge, que són més que suficients. Allà faràs la pregària fins a les sis i vint-i-tres. Tot seguit, i sense perdre temps, vindràs aquí. Jo hi seré, esperant-te cada dia, i tu m’explicaràs el contingut de la teva pregària amb el Senyor. Xerrarem mitja hora; et faré preguntes, parlaràs, t’obriràs… Seran uns moments molt importants de cara a la teva educació. A les sis i cinquanta-tres minuts, sortiràs d’aquí i et dirigiràs a la dutxa; al matí, res de banyera, una dutxa amb aigua freda i sense sabó, de cinc minuts, fins a les set. En aquest temps, t'hauràs de rentar, també, les dents. A les set, ja seca i amb la camisa de dormir, tindràs vint minuts, i fixa’t que dic “vint minuts”, que són molts… per fer les teves necessitats, les quals tens prohibit de pronunciar per evitar la vulgaritat. Aniràs, per tant, de la cambra de bany a la del WC a fer el que la naturalesa ens obliga a fer. Has d’acostumar el teu cos a aquesta rutina. Si et sobra temps, el dedicaràs a la higiene íntima. A les set i vint, pujaràs a la teva habitació, a on trobaràs la roba que et pertocarà de portar al llarg del dia; jo te l’hauré deixada preparada la nit anterior. Faràs el llit, deixaràs la camisa de dormir sota el coixí, et vestiràs i baixaràs a la cuina; hi hauràs de ser a les set i quaranta minuts. Tindràs l’esmorzar parat a taula, i esmorzarem en família tots tres: el papa, tu i una servidora.

Se’m va fer molt estrany sentir-lidir “papa” quan es referia al Santi, però no vaig dir res i vaig fer esforços perquè cap gest delatés la meva angoixa.

-Serà important que no t’oblidis de desitjar bon dia al papa, ni de tot un seguit de normes d’urbanitat que ja aniràs aprenent. Durant l’esmorzar, parlaràs amb naturalitat amb nosaltres, i serà una estona de convivència força agradable per tots. A les vuit i deu, acabarem d’esmorzar; tu despararàs taula, portaràs els plats, els coberts, i el menjar sobrant, a la cuina. Netejaràs la taula, escombraràs i fregaràs els plats. Aquesta feina haurà d’estar finalitzada a les vuit i quaranta minuts. Aquest àpat serà l’únic del dia en el qual no farem servir el rentavaixella, perquè no hi ha gaire a rentar i perquè és bo que aprenguis a fer les feines de casa; no ets una convidada, ets un membre més de la família, i hauràs de realitzar les teves tasques. D’acord?

Vaig fer que sí amb el cap. Ella va continuar.

-A les vuit i quaranta minuts, t’esperaré cada dia a la sala de la biblioteca, davant d’un buró que hi ha al costat del finestral des d’on es veu el jardí. Allà et proposaré un tema d’estudi determinat. Estudiaràs o faràs els exercicis escrits proposats durant unes dues hores, és a dir fins a les deu i cinquanta minuts. A les deu i cinquanta minuts, faràs l’examen.

-Examen? -se’m va escapar de dir.

-Sí. Un examen. Et sorprèn?

-No… No ho sé. I de què serà?

-Doncs del que hauràs treballat al llarg de les dues hores. I cal que t’ho prenguis seriosament, perquè si suspens, hi haurà conseqüències.

No vaig dir res, però la meva expressió li devia fer veure a l’Elisenda que m’havia posat nerviosa.

-D’alguna manera m’haig d’assegurar que fas la feina que se’t demana… Per això t’examinaré. I el que et passarà si no aproves et puc assegurar que no et farà feliç.

Els nervis em van créixer a la panxa.

-A les onze i vint munts, acabaràs l’examen. I aquí tindràs la teva estona de llibertat. No vull que pensis que soc un monstre; necessites temps per fer el que vulguis; com si no vols fer res; evidentment dins d’uns límits que després especificarem. I aquest temps d’esplai, durarà des de les onze i vint fins a la una i vint del migdia, en què hauràs de ser a la cuina amb el davantal posat per ajudar-me a fer el dinar. A tres quarts de tres, el dinar ha de ser a taula, la qual ha d’estar parada de manera correcta; tot això ho aniràs aprenent amb el pas dels dies. Vols que continuï, o se’t fa molt feixuc l'esforç escoltar tota aquesta informació.

-No sé si recordaré tot el que m’ha dit -vaig fer.

-Et convé recordar-ho, creu-me -va dir molt seriosa -. No ets de vacances, i tots els errors els pagaràs; com passa a la vida mateixa.

De nou, l’angoixa em va mossegar els budells i vaig desitjar ser molt lluny d’aquí. Em vaig clavar les ungles als palmells per no plorar davant seu.

-De tota manera, l’horari que t’estic especificant te’l donaré per escrit, i, de fet, serà el teu objecte d’estudi d’avui. Però haig de continuar. De tres quarts de tres a les quatre, serviràs el dinar, els diferents plats, la beguda i les postres; també dinaràs amb nosaltres. No oblidis mai que som una família. Havent dinat, a les quatre en punt, igual com hauràs fet al matí, despararàs taula i ho netejaràs tot. Ara sí que podràs introduir els plats al rentavaixella. A tres quarts de cinc, haurà d’estar tot net i polit. No et pots queixar, que són tres quarts d’hora ben bons.

Jo anava escoltant, però els nervis no em deixaven comprendre els detalls de tot el que em deia.

-De tres quarts de cinc a les cinc, podràs tornar a la cambra del WC a fer les teves necessitats. De cinc a set, anirem de passeig. De vegades, en algun poble; a El Tiemblo, o El Barraco. Algun dia farem una visita a alguna de les nostres amistats; ara ets la nostra filla i t’haurem de presentar en societat. A les set, tornaràs a ser a la cuina per a preparar el sopar; els primers dies, t’ajudaré, però ben aviat, ho hauràs de començar a fer tu sola. A dos quarts de nou, serviràs el sopar, i soparem tots tres junts. A dos quarts de deu, recolliràs i deixaràs la cuina en perfecte estat de revista; en aquest moment, també podràs fer servir el rentavaixella. A un quart d’onze, aquesta feina haurà d’estar acabada i et presentaràs a la sala d’estar de la biblioteca per fer la revisió del dia.

-La revisió del dia? Què vol dir? -vaig dir, superant la meva inseguretat.

-Doncs serà el moment en què el Santi i jo et direm el que has fet bé i el que has fet malament durant la jornada; també et comunicarem el resultat de l'examen. Si calgués, t’aplicaríem, o decidiríem, els càstigs que corresponguessin, o els premis que haguessis merescut. Tot seguit, si cal que ens demanis perdó, ho hauràs de fer, i hauràs de manifestar que acceptes el càstig; també ens hauràs de donar les gràcies pel dia viscut, per les lliçons apreses i pel càstig o escarment alliçonador que s’hagi decidit. Si oblides el detall d'agrair el càstig o de demanar perdó; el càstig es doblarà.

-Es doblarà? 

-Sí. Això vol dir que es multiplicarà per dos.

-Ah, és clar -jo intentava simular tranquil·litat, però el neguit em consumia.

-Finalment, a tres quarts d’onze, anirem totes dues a la capella, farem vint minuts de pregària i a dormir! Quan vagis a dormir a la teva habitació, hauràs de deixar la roba que et trauràs damunt la cadira, i en algun moment de la nit, jo vindré, l’agafaré i t’hi posaré la roba neta de l’endemà. Aquí cadascú té la seva funció. Com t’he dit abans, els caps de setmana l’horari variarà. I quan s’acabi l’estiu, i t’hàgim d’inscriure en alguna escola de les rodalies, també; però ja en parlarem. Dissabte i diumenge, per exemple, en comptes de dutxa, et banyaràs, i t’ajudaré jo. Hi haurà algunes altres diferències al llarg de la jornada dels dissabtes i dels diumenges que ja descobriràs. Ho has entès tot?

Vaig fer que sí amb el cap, tot i que em trobava al punt del plor.

-Doncs mira! Hem tallat just! Són les sis i cinquanta-tres del matí! Avui, t’aniré recordant a cada moment el que et toca fer. Demà, ja ho hauràs de fer bé tu sola. Au! Cap a la dutxa! Va! Va! Va!

Molt nerviosa, vaig caminar fins a la cambra de bany amb moltes preguntes dins del meu cap que no sabia ni com començar a processar.

Uns dies als llacs de la Maragda (XVIII)

XVIII

 Un cop sola, vaig començar a llegir el llibre que em va lliurar l’Elisenda, però se’m feia molt difícil. El castellà era antic, molt formal, i redactat en un estil que m’obligava a repassar els paràgrafs dues o tres vegades per arribar a entendre’ls. Cansada de seguir l’ordre natural de les pàgines, vaig escollir unes línies a l’atzar:

“Así el niño, que es hijo de padre plebeyo, no apetecerá el vestido del hijo del Principe ni del Señor. Las niñas no se aficionarán a la gala de seda, ni a la cinta”

I igualment em va costar d’entendre. M’angoixava la idea que l’Elisenda m’hagués dit que em posaria un examen. Em resultava inquietant. Tampoc no entenia quin problema hi havia en llegir les aventures de Tom Sawyer; jo no sabia ni qui era Mark Twain. Vaig continuar amb aquestes cavil·lacions fins que vaig sentir el so de la veu de l'Elisenda, que des del passadís em cridava per sopar.

Encara no sabia ben bé com havia d’actuar en cada moment. Em feia por fer qualsevol cosa que l’Elisenda pogués jutjar de manera negativa. Em trobava enmig d’una inseguretat constant i d’una tristesa creixent. Dins meu, sentia el desig de telefonar a la mare. Necessitava saber que havia arribat bé a casa, si és que era a casa, i preguntar-li per què va marxar ahir d'aquella manera. Volia escoltar, de la seva pròpia veu, que tot això tan estrany que vivia s’acabaria aviat. Volia explicar-li com m’havia tractat l’Elisenda i com m’havia sentit jo.

-Podria trucar a la meva mare? -vaig dir, amb timidesa, quan ja érem tots tres a taula.

-No pots estar ni un dia sense ella? Ja comences a ser grandeta per estar-hi tan enganxada -va fer l’Elisenda.

-Dona… És natural que vulgui saber que la seva mare ha arribat bé a Barcelona i que vulgui sentir la seva veu. I més, de la manera com li va desaparèixer. -va dir el Santi.

-Sempre m’has de contradir davant d’ella? -va reaccionar l’Elisenda, mirant-lo amb menyspreu.

Després, van venir uns minuts de silenci en els quals només se sentia el so dels coberts dins dels plats.

-Més tard, li trucarem i hi parlaràs. -va dir de cop l’Elisenda sense mirar-me, com si hagués estat una decisió espontània. Em vaig posar molt contenta.

Havent sopat, l’Elisenda i jo vam desparar taula i ho vam portar tot a la cuina. L’Elisenda ho va ficar tot al rentaplats i em va demanar que passés el drap i que escombrés. En acabat, em va ordenar que la seguís. Vam caminar pels passadissos de la primera planta fins a arribar a una porta de fusta molt antiga a la qual, en les meves exploracions, jo mai no havia arribat. L’Elisenda va posar una clau al pany i la va obrir. Va prémer un interruptor de bronze, i una llum ataronjada va il·luminar una estança molt petita, atapeïda de llibres. Els llibres eren en prestatges que ocupaven les quatre parets, i tota l’alçada, des del terra fins al sostre. Enmig de la petita habitació, hi havia una taula amb un telèfon antic al damunt. L’Elisenda es va treure un paper de la butxaca i va marcar.

-Noia! Soc l’Elisenda. Heu arribat bé? Perfecte! Escolta, tinc aquí la teva nena que t’enyora molt i que vol parlar amb tu. -va dir, i em va passar el telèfon.

-Mare?

-Hola, bonica, com va?

-Vaig fent. Per què vàreu marxar així? -li vaig etzibar directament com si la pregunta em cremés.

-Ai! No t’enfadis! Ja saps que no m’agraden els drames; vam pensar que seria més fàcil per tu.

-Em va fer mal. Em vaig sentir enganyada i abandonada. Tu m’havies dit que us quedaríeu una setmana amb mi.

-Ja ho sé, però el Xavi no volia quedar-se. Durant el viatge, em va demanar de deixar-te, a tu, aquí, i anar tots dos a un hotel, per tornar avui tranquil·lament a Barcelona.

-M’ho havies d’haver explicat, em vaig posar molt nerviosa.

-No siguis pesada. Ja he entès que no et va agradar; doncs ja està! Em sap molt greu, i intentaré no fer més coses d’aquestes. Però parlem de tu; com et va?

Vaig mirar l’Elisenda que s’estava dreta al meu costat i que escoltava tota la conversa. Em sentia incòmoda amb ella al davant; no m’atrevia a dir a la mare tot el que tenia a dins si l’Elisenda no marxava.

-Escolti… Jo… -vaig dir, mirant l’Elisenda.

-Sí? -va fer ella.

-És que m’agradaria parlar en privat amb la meva mare.

-I ara! Quines coses tens! Què li has de dir que no pugui escoltar jo?

La mare, que sentia la conversa, em va dir que li passés el telèfon a l’Elisenda.

-Escolta, és que està molesta amb mi per haver marxat sense acomiadar-me… -va dir la mare a l’Elisenda quan aquesta s’hi va posar -. Deixa’m parlar a soles amb ella un momentet i així la faré feliç.

-El que tu diguis, però em fa l’efecte, per detalls que he vist, que la tens molt consentida.

La dona va tornar a passar el telèfon a la nena i va sortir sense dir res i amb l’expressió d’enuig.

-Que t’has portat malament? -em va demanar la mare.

-Jo no m’he portat malament!

-Doncs quins detalls ha vist l’Elisenda que li facin pensar que et tinc consentida en només vint-i-quatre hores que dus a casa seva?

-Ai mama! Aquesta dona està molt boja. És molt estricta. No és normal.

-Doncs sí que és estricta. Jo vaig passar un estiu amb ella quan era petita i me’n recordo perfectament; però no és mala dona; al Santi no el conec tant.

-Mare! He passat el dia despullada!

-Despullada? No m’ho crec. Què vols dir?

-No vau baixar la maleta del cotxe i…

-Ai! És veritat! Vam marxar tan precipitadament que no ens en vam adonar fins a l’endemà i ja érem lluny. Però a casa de l’Elisenda segur que hi ha més roba; de les seves germanes, de quan eren petites. És una casa immensa.

-Sí, però em va rentar l’uniforme de l’escola i em va donar una camisa de dormir i prou!

-De les de lli? L’Elisenda és molt amiga de les camises de dormir de lli; però tapen més que un vestit!

-Sí, ja… Així i tot, no duia ni calces…

-Ai, nena! Quina figaflor!

-I aquest matí encara no estava net l’uniforme, i m'ha escollit un munt de vestits per posar-me.

-Ho veus!

-Però no me’ls ha deixat posar fins fa una estona, perquè ha dit que s’havien de rentar i planxar abans.

-Mira, reina… L’Elisenda és molt exagerada amb la neteja; tanmateix, això no és dolent. Pots aprendre moltes coses d’ella.

-I he hagut d’anar amb la camisa de dormir tota l’estona. Després l'he embrutat i…

-L'has embrutat? Com ha sigut?

-He caigut dins d’una tomba i…

-Dins d’una tomba? Has anat al petit cementiri de darrere de la casa?

-El coneixes?

-Sí. Les persones enterrades són familiars de l’Elisenda que van morir el segle passat. És un lloc curiós. I com és que has caigut en una tomba? T'has fet mal?

-No ha sigut ben bé caure. S'ha enfonsat el terra de la tomba i…


-Mira, Aurora… No vull que t’acostis al cementiri. És molt vell, i recordo que estava molt descuidat. No em posis les coses més difícils. Jo ara no puc estar per tu, entens? No és que no vulgui, és que no puc. Tinc uns problemes tan grossos que no te’ls pots ni imaginar!

-Quins problemes!

-Uns problemes! No són cosa teva!

-D'acord… però deixa’m explicar-te. Quan he caigut a la tomba se m'ha embrutat la camisa de dormir i l’Elisenda s'ha enfadat molt.

-T’ho has guanyat!

-Però hi he caigut sense voler!

-No haver-hi anat! A qui se li acut anar en camisa de dormir al jardí. No et podies esperar a tenir la roba a punt?

-I llavors l’Elisenda m'ha banyat! Entens! I a l’arribada, quan vàreu marxar amb el cotxe, em va ajudar a treure'm la roba i a posar-me la camisa de dormir com si fos un bebé! No és normal!

-Què és el que no és normal? Que t’ajudi a banyar-te? Li hauries d’estar agraïda.

-Mare, que tinc dotze anys! Quasi tretze! Tu trobes normal que em banyi com si en tingués cinc? I a més, mentre em banyava, m'ha fet netejar dins l’aigua la camisa de dormir bruta!

-L’Elisenda té les seves maneres particulars d’aplicar disciplina. No ho veig tan gros. És una dona gran. No em diràs que et fa vergonya que et vegi sense roba una senyora gran?

-Sí! No ho sé! Una mica sí! És la situació! I si m’hi nego, em pega! M'ha pegat!

-Mira… Coneixent-te, no m’estranya! I no creguis que queixant-te a mi, evitaràs les conseqüències dels teus actes. Si m’assabento que t’ha hagut de pegar, o de castigar, no em queixaré! Al contrari! Fes el favor de comportar-te i no et passaran aquestes coses.

-No puc creure que em diguis això. Tu em vas defensar quan el Xavi em va pegar al refugi l’any passat. Te’n recordes?

-Doncs potser vaig ser massa tova!

-Massa tova? Mare! No entenc res! I a més, després d’embrutar la camisa de dormir, no tenia roba! I ella s'ha enfadat molt! No sabia què passaria!

-Vols dir que t'ha deixat despullada? Doncs no m’ho crec.

-No ben bé. Després del bany, m'ha donat una tovallola per tapar-me.

-Veus! No t'ha deixat despullada! Segur que devia ser una d’aquelles tovalloles blanques, tan flonges i suaus, que semblen mantes.

-Sí.

-Doncs no diguis que t'ha deixat despullada, perquè no és el mateix. L’Elisenda és molt religiosa i té molta cura de la moral. I al capdavall, tu ets una nena! N’estàs fent un gra massa!

-Una nena! Què vols dir amb això?

-Que has d’acceptar la seva manera d’educar! Mira, amb l’Elisenda, porta’t molt bé. Obeeix-la en tot! Absolutament en tot! Que no m’hagi de dir res dolent de tu!

-Però no m’agrada! No m’agrada com em parla ni com em mira!

-Ai, Aurora! M’estàs posant molt nerviosa i no fa ni tres dies que ets a El Barraco. Fes-te la idea que l’Elisenda ara és la teva mare. A mi, oblida’m!

-Mare! Per favor! -jo estava a punt del plor; feia esforços per no trencar-me.

-No… No et defensaré! Ella mana! Si et castiga, tu t’ho hauràs buscat. No és tan difícil fer les coses bé. No busquis en mi la solució del teu mal comportament, busca’l en tu.

I va penjar.
I tot seguit, el plor se’m va deslligar i no podia ofegar-lo.
L’Elisenda va entrar de nou a la sala i amb un gest em va indicar que la seguís.

Vam caminar fins a una de les sales d’estar. Em va convidar a asseure’m en una butaca amb una amabilitat excessiva, tenint en compte com m’havia parlat al llarg de les últimes hores.

-Escolta… Vull que et calmis. -va dir molt tranquil·la. Jo vaig fer que sí amb el cap i ella va continuar parlant -. Els principis sempre són difícils, i això és molt nou per tu. Vull que entenguis que la meva duresa no té cap més raó de ser que la teva educació. Jo podria concedir-te tots els capricis: comprar-te roba de perdulària i deixar-te anar amb uns pantalons foradats, no castigar-te quan arribes a casa feta una desferra i amb la camisa de dormir tacada de no sé què, no corregir la teva supèrbia quan dius que ja ets gran per banyar-te sola, donar-te tota mena de roba per posar-te sense rentar-la i que després agafessis qualsevol irritació a la pell… Podria comportar-me com una mama tolerant d’aquelles que només busquen ser idolatrades pels seus fills, però et faria un mal favor. Entens?

-Una mica sí -vaig respondre entre llàgrimes -. Però no ets la meva mare.

-Ai! -va fer l’Elisenda, abaixant la mirada i somrient amb sarcasme, com si s’aguantés unes paraules que potser trencarien el to de concòrdia que pel to semblava que em volia transmetre malgrat la contundència de les seves paraules -. Soc la teva mama! -va insistir -. I he sentit com la teva mare t’ho ha dit; t'ha dit que aquí soc jo la teva mare.

-M’has estat espiant?

-Ho veus? Aquest és el to amb què em fas sortir de polleguera. I estic fent un esforç per parlar-te amb calma i no enfadar-me -va fer, amb els ulls molt oberts i la veu asserenada -. Sí, que t’estava espiant. Quan m’has demanat que sortís per parlar amb la teva mare, he anat fins a un altre telèfon des del qual he pogut escoltar tota la conversa. No ho amago pas!

-Oh! -vaig cridar, i vaig baixar la mirada, envermellint.

-Ep! Aixeca la mirada! Mira’m!

Ho vaig fer, perquè em va espantar el to en què m’ho va dir.

-Tu, no tindràs secrets per mi. Has entès? Cap ni un. Tot, en tu, ho he de saber jo; fins els teus pensament més íntims. Només quan acceptis això, estaràs contenta aquí. I no deixaré que marxis d’aquí fins que aconsegueixi, en tu, aquesta actitud.

-Què vols dir? -vaig sentir una escalfor a les cames i als braços, i el cor se’m va accelerar. Ella va continuar xerrant.

-Vull dir el que sents. No tornaràs a Barcelona fins que acceptis d’assumir el comportament que correspon a una noieta com tu. M’és igual que triguis un mes, sis mesos, un any, dos anys… No tinc pressa. Però l’objectiu ets tu, convertir-te en el que has de ser.

-La meva mare no deixarà que em tinguis aquí tant de temps -vaig gemegar, trencada per dins.

-La teva mare està completament d’acord amb mi; per això ets aquí.

-A mi, no m’ho ha dit així…

-Perquè no ha sortit el tema. Li has parlat de ximpleries, T’has queixat de la meva disciplina. Però no li has preguntat fins quan series aquí. La teva mare té molts problemes. Tants… que no pot ni decidir quan tornes amb ella. -continuava parlant amb una tranquil·litat estranya -. Ho decidiré jo; només jo.

-Però això és legal? -em vaig atrevir a dir de tan desesperada com estava.

-Completament legal; jo soc una persona legal; per això estem en tràmits d’acollida.

-D’acollida?

-D’això no te n’ha explicat res, oi? Doncs sí. I jo un dia, si vols, sí que et puc parlar dels problemes de la teva mare; dels problemes que no t’ha volgut explicar ella.

Em vaig tornar a posar a plorar amb desconsol.

-Pots plorar, si et relaxa. Però després hauràs d’assumir on ets i fer tot el possible per estar contenta. Perquè jo vull que estiguis contenta. Però t’haig d’educar; és la meva obligació, perquè soc la teva mama.

Em sentia tan enfonsada que no tenia ni esma per protestar.

-Mira, si vols, farem una cosa… A la teva mare de Barcelona, li diràs “mare”; i a mi, em diràs “mama”. Ja veus que soc comprensiva.

Jo no deia res, ni la mirava. Ella insistia.

-Si et poses tossuda, trigaràs més a tornar a casa. Jo decidiré quan he acabat la feina amb tu, i és evident que amb aquesta actitud de rebequeria, haurà de passar molt de temps abans no vegi clar que puguis tornar a Barcelona.

Vaig mirar-la amb l’expressió de la cara trencada.

-No és tan difícil, mirar-me, dona. Va! Ara digues: mama, intentaré portar-me bé. Només això!

El que realment desitjava era fer-me invisible, no existir; no tenia forces per fer res del que em pogués demanar.

-No m’ho dius? -va continuar, ella -. Doncs començo a apuntar observacions negatives i…

-Mama, intentaré portar-me bé. -vaig pronunciar amb molta ràbia i molta tristesa dins meu; volia que tot això s’acabés, em desitjava despertar del malson.

Ella em va abraçar i amb molta tendresa em va agafar de la mà i em va dur fins a la cambra de bany. Allà em va preparar una banyera i em va tornar a rentar com una nena petita. Després em va posar la camisa de dormir i em va acompanyar fins a l'habitació.

-No estàs sola! -em va dir -. El Santi i jo ara som la teva família!

Em va fer un petó a la galta, va apagar la llum i va tancar la porta.

Vaig plorar molt abans d'adormir-me. Era en un carreró sense sortida i no em deixaven recular. Jo no havia escollit res del que vivia; no havia fet, a la meva vida, res malament que hagués provocat la negror on estava ficada. Tot el que havia patit, els abandonaments de la mare, les seves absències, la meva solitud, les males estones amb el Xavi, la nit fosca i angoixant del Tibidabo, els dies sola a casa, la por a tot, la por a res, els pensaments de merda que m'han envaït tantes vegades. Injustícia era la paraula que em sortia del pit; ràbia i injustícia. Sentia que no podia més; m'ofegava i no podia deixar de plorar.

I llavors la vaig tornar a veure. La foscor es va il·luminar sobtadament i la Clara tornava a ser al costat de la finestra envoltada d'una claror estranya. Em mirava i somreia amb un punt de tristor a la mirada. Portava el vestit de sempre, i era molt bonica.

-Tot passarà! Estigues tranquil·la! És dur, però tot passarà. -va dir. I va desaparèixer.

Em vaig adormir de seguida.

 

Uns dies als llacs de la Maragda (XVII)

XVII

Al menjador, ens esperava el Santi, assegut al cap de taula. A la seva dreta, hi va asseure’s l’Elisenda, i a la seva esquerra jo. Vaig pensar que era una llàstima fer servir una taula tan gran només per a tres persones; només n’ocupàvem la punta.

-Ja veuràs que bé cuina l’Elisenda! -em va dir el Santi -. Té mal caràcter, però és una gran cuinera!

-Tinc mal caràcter perquè la vida me’l fa tenir. -va dir ella, molt seca.

-El que tu diguis, esposa meva. -va fer el Santi, amb bon humor.

L’Elisenda va servir la sopa i després es va asseure. Jo tenia tanta gana que vaig posar la cullera al plat de seguida.

-Ep! Mossa! Ja comencem malament! -va dir l’Elisenda -. Que no beneíeu la taula, a casa vostra, abans de dinar?

No vaig respondre, però, en anomenar casa meva, em va fer pensar en la mare i en el nostre pis de Barcelona. Feia molt poc que havia arribat aquí, però tot era tan diferent que semblava que portava anys fora de casa.

-Senyor. Et demanem que beneeixis aquests aliments, amb els quals, per la teva generositat, avui podem nodrir el nostre cos. Et demanem, també, per la pobrissona que hem acollit, filla de la marginació, com un animaló sense educar. Fes que el Santi i jo tinguem paciència amb les seves mancances, i que siguem capaços de convertir-la en una persona decent. Aquí la tenim, escarida i desposseïda de tot, com una ofrena a la teva magnificència. Beneeix-la igual com fas amb aquests aliments.
Han passat molts anys des que vaig escoltar aquella benedicció de taula i encara recordo la incomoditat que vaig sentir quan l’anava escoltant. Em va anomenar “filla de la marginació” i potser per primera vegada a la meva vida em vaig fer conscient que jo havia nascut en una família marginal, en una llar desestructurada, en unes condicions que no són les que han de ser. En aquell moment no ho sabria descriure d’aquesta manera, però la idea que la meva vida havia aparegut en condicions molt dolentes se’m va fer evident en aquell moment, tot i que, sense pensar-hi, sempre ho havia sabut. De vegades cal escoltar la realitat de boca d’una altra persona per arribar a veure-la com és. I vaig sentir vergonya quan em va presentar a Déu com una ofrena “escarida i desposseïda de tot”. De vegades, recordant-ho, he arribat a pensar que l’Elisenda s’ho va fer venir bé per tenir-me en aquella taula, gairebé nua, embolicada només amb la tovallola, per així poder-me lliurar a Déu com una ofrena escarida i desposseïda.

-Cada dia fa una benedicció de la taula diferent -va dir el Santi -. Avui t’ha tocat a tu ser la protagonista. -quan em va dir això, em va mirar, em va somriure i em va picar l’ullet.

El Santi era molt agradable amb mi; mai no em va aixecar la veu i sempre estava de bon humor. Només li retrec la passivitat quan va ser testimoni de determinades paraules de l’Elisenda, i sobretot de determinades accions; però ben mirat, Déu fa el mateix que el Santi en aquest aspecte. Llavors jo no hi pensava en tot això; a dotze anys entomes els cops tal com venen i no tens esma de rebel·lar-te contra ningú, ni tan sols contra Déu.

Al llarg del dinar, vaig pensar molt en la visió que havia tingut de la Clara; en aquell moment estava convençuda que allò que havia vist era realment l’esperit d’una nena morta molts anys abans. Avui, després de molts anys, no tinc res clar, perquè la vida és plena de misteris, i alguns fets no semblen tenir explicació si no és perquè la Clara realment existia més enllà de la meva imaginació. Però en aquell dinar no vaig fer cap referència a la Clara ni al fet que l’havia vist. Em sentia massa tensa per obrir cap conversa; només desitjava que s’acabés el dinar per poder tornar a la meva habitació.

Després de la sopa, l’Elisenda va servir pollastre al forn. A mi, em va posar una cuixa i unes quantes patates al costat. Recordo que el vaig trobar boníssim. El Santi em va posar aigua al got; ell i l’Elisenda bevien vi negre. Durant el dinar, parlaven dels terrenys que tenien al costat de la casa, de com no trobaven la manera de treure’ls un rendiment, perquè eren boscos i les lleis no els permetien de construir-hi res, ni tampoc sembrar. Es veu que si en tenien cura, els podien donar una subvenció. També van parlar del capellà de El Tiemblo, i del capellà de El Barraco.

-Són molt diferents l’un de l’altre -va dir el Santi, mirant-me -. El de El Tiemblo és de dretes, com s’ha de ser! I el de El Barraco és… Com t’ho diria…?

-És un roig! Un comunista! -va exclamar l’Elisenda, tallant-lo.

-Bàsicament, seria això. -va acceptar el Santi.

-Vinga guitarres! Vinga guitarres! Raca, raca! Raca, raca! -va fer l’Elisenda. I va ser la primera vegada que se’m va escapar el riure. L’Elisenda es va sorprendre de sentir-me la rialla, però no va dir res.

-Que bonica que ets quan rius! -va fer el Santi.

-Un “progre”! Un mal exemple! -va continuar dient l’Elisenda -. Diumenge anirem a missa, però a El Tiemblo, amb Don Benito.

-El comunista es diu Paco -va afegir el Santi.

-Es fa dir pel nom de pila per fer-se el simpàtic, però a aquests ja me’ls conec, jo. -va puntualitzar l’Elisenda.

De postres, ens vam menjar una poma. Després, ells es van servir cafè.

-Cap a les cinc de la tarda, la roba ja serà eixuta i ja te l’hauré planxat -em va dir l’Elisenda mentre es prenien el cafè -. Confio que ben aviat aprenguis a fer les feines de casa i m’ajudis una mica. Encara no hem decidit quin serà el teu càstig per la desgràcia que vas fer amb la camisa de dormir.

-Dona… No cal que la castiguem! -va fer el Santi, fent gests amb els braços -. La nena s’ha embrutat, és normal… Acaba d’arribar, tot és nou…

-Sí, defensa-la, tu, ara! Tou! Que ets un tou! Ja sembles el Paco!

El Santi va fer que no amb el cap i no va dir res més.

-De moment, fins al diumenge que anirem a missa, no sortiràs de la casa. Demà t’explicaré el que hauràs de fer a cada moment. Entesos?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I recorda, que fins a les cinc de la tarda no em pots demanar d’anar al lavabo.

Es va fer un silenci incòmode, perquè el Santi s’havia quedat pansit després que l’Elisenda li havia dit que era un tou. Només se sentia el so de les culleretes del cafè girant dins la tassa.

-I ara ja pots pujar tu sola cap a dalt. Va! -em va dir -. Va! Va! Va! Afanya’t, noieta!

Em vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les escales subjectant-me la tovallola amb les mans mentre escoltava la seva veu.

L’habitació era oberta. Hi vaig entrar i em vaig apropar de nou a la finestra on feia poc havia vist la Clara. El bosc continuava il·luminat pel Sol, i el meu cor se sentia cridat a trepitjar-lo, però hauria d’esperar pel cap baix fins diumenge. Em sentia com en una presó.

Vaig caminar fins al llit, em vaig desembolicar de la tovallola, i la vaig deixar plegada a la cadira. Després vaig ficar-me entre els llençols amb la mirada fixada en la finestra per si tornava la Clara, però no va venir.

A les cinc, l’Elisenda va pujar puntual amb un bon feix de roba neta i planxada; va haver de fer tres viatges per portar-me-la tota. Era roba antiga, blanca o de color d’os, vestits, faldilles, roba interior amb blondes; la mateixa roba que havia vist el primer dia més alguns afegits. Semblaria una dama del segle XVIII o XIX; de fet, aniria com la Clara.

L’Elisenda em va dir que ja em podia vestir, i que un cop ho hagués fet, era lliure de moure’m per on volgués de la casa, però sense sortir de l’edifici; estava castigada per haver embrutat ahir la camisa de dormir, almenys fins diumenge que aniríem a missa a El Tiemblo; és a dir, que em perdria l’aire pur dels boscos durant quatre dies.

Per a mi, aquest règim de semillibertat, que en un altre moment m’hauria semblat claustrofòbic, va significar una gran alegria, perquè ja estava farta d’anar embolicada només amb la tovallola; per fi estaria vestida i tindria roba a l’armari; encara que als meus ulls les peces semblessin disfresses d’època.

Em vaig vestir de pressa i vaig córrer a obrir la porta de l’armari. Darrere la porta, hi havia un mirall de cos sencer i tenia ganes contemplar la meva nova imatge. Realment, m’assemblava a la Clara; d’alguna manera, també em vaig convertir en un espectre tancat en un vell casalot gòtic; podria vagar pels seus racons com una ànima en pena.

L’Elisenda se’n va anar a la planta de baix, i jo no em vaig afanyar a sortir. Em vaig acostar, ja ben vestida i mudada, a la finestra dels rombes i la vaig obrir. Com que érem al juny, bo i ser més tard de les cinc de la tarda, el Sol encara tenia força. Vaig respirar profundament i tot feia olor d’herbes; no sabria dir quines. Després d’una bona estona, vaig sortir de l’habitació i em vaig decidir a explorar la casa.

La majoria de les portes de la planta superior, on hi havia les habitacions, estaven tancades; suposo que si l’Elisenda em va dir que podia anar on volgués, era perquè ja s’havia preocupat de tancar les cambres o no tenia ganes que entrés. Tan sols era oberta l’habitació de la qual ella m’havia aconseguit la roba, i em vaig entretenir a escrutar-la. No tenia finestres, vaig haver de prémer l’interruptor per il·luminar-me; un interruptor antic de bronze. La llum groguenca d’una làmpada d’aranya de ferro forjat va tenyir les parets blanques i els quadres de tot un seguit de personatges desconeguts que les cobrien. Tal com passava amb els quadres de la resta de la casa, aquelles persones pintades semblava que em miressin. Vaig obrir l’armari a on l’Elisenda havia trobat la que ara seria la meva roba, i vaig comprovar que n’hi havia molta més. La major part de les peces eren similars a les que m’havia escollit, i eren de la talla d’una nena de la meva edat. També n’hi havia d’estranyes, que pels colors i les textures, semblaven disfresses. De dins d’un calaix, en vaig agafar una i la vaig desdoblegar. Era com una granota de cos sencer, i em va sobtar que tingués camals, que no fos una faldilla ni un vestit. La tela era coberta de plomes d’au autèntiques, i tenia una mena de caputxa que s’ajustava al cap i que només deixava descobert el rostre de qui fos que pogués posar-se allò. Les plomes cobrien la totalitat de la tela, fins i tot la caputxa del cap. Les mànigues eren unes ales. Per la forma que tenia, vaig comprendre que era una disfressa d’ocell, com de gallina. Uns coixins interiors afaiçonaven les línies del cos de la bèstia, i els camals acabaven en uns peücs adherits que eren les potes i els peus d’un pollastre. Hi havia altres disfresses similars: de lloro, de gos, de gat… fins i tot, n’hi havia una de porquet, la tela de la qual tenia el tacte i el color d’un porc autèntic. Era estrany que totes aquelles disfresses fossin al costat de la roba de vestir. La nena propietària d’aquell armari havia de ser una gran afeccionada a les disfresses. Llavors no em va sorprendre excessivament; avui, però, m’hauria sobtat trobar això en una família que semblava tan amarada d’una pràctica antiga i integrista de la religió, on els carnavals eren vistos com a costums pagans i diabòlics. També hi havia sabates de tota mena; un dels prestatges de l’armari semblava el museu de les sabates. Un altre prestatge estava atapeït de barrets. En un dels calaixos superiors, hi havia moltes peces de roba interior d’un estil realment estrany per a mi; n’hi havia de lli, de llana i de seda; algunes ajustades, de disseny més aviat modern, i d’altres amples, com petits pantalonets amb blonda que es veia clarament que eren d’un altre segle. Una capsa de cartó tancada tenia escrit en llapis la paraula “chemise”. En obrir-la, vaig descobrir el que semblaven vestits, tots fets d’una sola peça blanca i força transparents; la majoria de seda, molt simples i ajustats al cos; n’hi havia quinze que gairebé eren idèntics; només canviava la tonalitat de les transparències. En una altra caixa, hi havia cotilles amb encordats a l’esquena; en una altra, enaigües, que en aquell moment em van semblar faldilles. N’hi havia de tota mena: llargues, curtes, amb brodats i sense, amb foradets, ajustades, amples, transparents, opaques… El nom de moltes d’aquestes peces, els vaig aprendre quan l’Elisenda me’ls va dir, o molts anys després en llibres de moda antiga. En aquell moment en què les estava descobrint, representaven un misteri que em despertava una gran curiositat.

Vaig estar una bona estona explorant l’armari. Després em vaig dirigir a la planta baixa. Vaig saludar el Santi, que estava llegint, assegut en una butaca de la sala d’estar. Ell em va tornar la salutació amb un somriure i va continuar amb el seu llibre. A l’Elisenda no la vaig veure enlloc; ni a la capella, ni a la cuina, ni al menjador. A l’últim, se’m va acudir de preguntar-li al Santi on era l’Elisenda, més que res per mantenir-me tan lluny d’ella com fos possible.

-Ha anat a El Tiemblo. Als vespres fa catequesi als nens del poble. Necessites alguna cosa?

-No… No, gràcies.

Sabent això, em vaig dirigir a la biblioteca d’una de les sales d’estar, i vaig pensar que estaria molt bé trobar algun llibre per llegir; però tots van resultar ser molt vells; la majoria, de segles enrere. El Santi va aparèixer sigil·lós darrere meu, causant-me sense voler un ensurt.

-Disculpa, t’he espantat. -va dir.

-És que no t’havia sentit i… -vaig fer, i vaig somriure.

-Busques algun llibre?

-Sí. M’agradaria poder llegir una mica. La meva mare es va oblidar de baixar la maleta del cotxe, i els que portava van tornar a marxar cap a Barcelona.

-És clar… El problema és que aquí tots els llibres són molt antics. Però tot i això, hi ha un prestatge on pots trobar literatura per a gent jove. Vine!

Es va posar a caminar arran de moble, i quinze metres enllà em va assenyalar el tercer prestatge de l’estanteria de caoba que arribava fins al sostre. Era massa alta per a mi, i em va anar a buscar una escala amb rodes perquè m’hi pogués enfilar.

-Tots els llibres que trobaràs aquí estan pensats per a gent de la teva edat.

-Moltes gràcies!

El vestit que portava feia que em costés una mica enfilar-me per l’escala, però un cop vaig arribar al prestatge, vaig llegir els títols. Alguns em sonaven de pel·lícules que els havien adaptat. Estaven tots en castellà com era de preveure, ja que érem a la província d’Àvila: “Alicia en el País de las Maravillas”, de Lewis Carroll; “Las aventuras de Tom Sawyer” de Mark Twain; “La isla del tesoro”, de Robert Louis Stevenson; “La vuelta al mundo en ochenta días”, de Jules Verne; “Cumbres borrascosas” d’Emily Brontë. I n’hi havia molts més; d’alguns d’ells, el títol no em sonava gens. Vaig agafar ”Las aventuras de Tom Sawyer” i vaig baixar de l’escala. Em vaig asseure en un silló de la sala. Vaig prémer l’interruptor d’una làmpada de llautó amb una pantalla de cuir, i em vaig posar a llegir. Em vaig submergir tant en la lectura, que el temps em va passar volant. L’Elisenda em va fer tornar del Mississipi a on la meva imaginació em feia jugar amb Tom Sawyer al costat del riu.

-Què fas? -em va dir seca.

-Llegir -li vaig respondre amb un fil de veu.

-Ja! Ja sé que estàs llegint, no soc cega! Quan t’he preguntat “què fas?”, ha estat una qüestió retòrica.

Em vaig quedar callada.

-No saps què és una pregunta retòrica, oi?

Vaig fer que no amb el cap.

-Doncs és una pregunta que no espera cap resposta; tan sols intenta ser un retret, en aquest cas per advertir-te que no pots agafar llibres sense permís.

-El Santi m’ha recomanat un prestatge.

-El Santi! El Santi! -va exclamar sarcàstica -. En totes les coses que es refereixen a tu, mano jo! Entens? Jo!

Després em va agafar el llibre de les mans i va llegir el títol.

-Mark Twain! Estàs llegint Mark Twain! -va dir, escandalitzada -. Al Santi, ja l’espavilaré, jo. Els llibres de Mark Twain no t’ensenyaran res de bo; són llibres per gamberrets, escrits per un ateu i maçó.

Jo, en aquella època, sí que sabia el que volia dir la paraula “ateu”, però no sabia què era un maçó; tampoc no em vaig atrevir a preguntar-li.

L’Elisenda va tornar a desar el llibre de Mark Twain al prestatge, i tot seguit va caminar fins a un altre punt del moble i va treure un altre folrat en cuir. Me’l va posar a les mans. El títol era extremament llarg: “Infancia ilustrada, y niñez instruida en todo genero de virtudes christianas, morales, y politicas, que conducen á la santa educacion, y buena crianza de las niñas”, escrit per l’ilustrissimo señor don Juan Elias Gomez de Teràn, Obispo de Orihuela.

-D’aquest, sí que en trauràs bons aprenentatges. Comença a llegir-lo, perquè d’aquí a uns dies, te’n faré un examen.

Sense dir res més, va fer mitja volta i es va allunyar.

.

.

.

(Novel·la, escrita per lliuraments on line, basada en una barreja de ficció, records, i experiències conegudes i modificades, que pretén denunciar les situacions de desempar de moltes persones que creixen en llars desestructurades i/o marginals sense haver-ho escollit)

Uns dies als llacs de la Maragda (XVI)

El temps passa molt a poc a poc quan no tens res més a fer que estar-te arraulida dins del llit i esperar; aquesta era la meva situació en aquell moment. Esperava, i no sabia ben bé què esperava. No tenia llibres, ni bolígraf, tot això també havia marxat amb el cotxe del Xavi, juntament amb l’equipatge, el dia que vam arribar.

M’entretenia recordant moments agradables de l'estiu passat, encara no feia un any; no n’hi havia gaires, però centrava la meva atenció en ells: el refugi de la Maragda, el Marcel i l’Arnau, la Magda, el Núvol amb aquell pèl tan suau, el dia que ens vam banyar amb la mare a l’estany de dalt del cim… Aquell dia, la nuesa em va fer sentir molt bé, em va ajudar a vèncer una por i a sentir-me bonica amb la muntanya; ara, dins del llit, la nuesa em feia mal, es convertia en la meva presó, em limitava, em feia adonar que no tenia res, només el meu cos, i que si sortia del llit, això encara es feia més evident; em vaig saber molt pobre, molt desposseïda de tot i molt lluny de tot arreu.

I vaig tenir ganes de fer un pipí; unes ganes molt fortes. Però no sabia si podia sortir de l’habitació, i em feia sentir molta incomoditat intentar-ho portant només la tovallola.

Em vaig aixecar, em vaig embolicar amb ella, i vaig avançar fins a la porta. Era tancada amb clau. Vaig tornar al llit, perquè no sabia realment què fer. Però les ganes de fer pipí anaven a més i em vaig tornar a aixecar; em vaig espantar molt, perquè em pensava que m’ho faria a sobre i no em volia ni imaginar la reacció de l’Elisenda si això arribava a succeir. Vaig picar contra la porta diverses vegades.

-Elisenda! Elisenda! Em sents?

Vaig repetir els crits durant una estona.

Quatre minuts després, vaig sentir unes passes. Algú estava posant una clau a la porta.

-Ja va! -era la veu de l’Elisenda -. Què et passa, ara? Pesada!

-M’estic pixant! No puc més.

-Ai! Aquesta previsió! Quan passi tot aquest tràfec de la roba, ens haurem d’asseure i parlar seriosament d'horaris i de normes. Has d’aprendre moltes coses! No pot ser que em facis agafar aquestes enrabiades.

-D’acord.

-Recordes on és el WC?

-Sí.

-Doncs ves-hi, de pressa, i torna sense enredar-te amb res; no m’agrada que et passegis per la casa amb aquesta fila! Mentre hi vas, obriré la finestra i faré una mica d’ordre, que això sembla un camp després de la batalla.

Vaig caminar, embolicada dins la tovallola, fins al pis de baix. En realitat, no recordava on era el WC; li vaig dir que sí, a l’Elisenda, perquè em va fer cosa dir-li que no; em feia por dir res que li donés una excusa per tractar-me malament. 

Un cop a baix, em vaig apropar a la cambra de bany; sabia que la saleta del WC no era molt lluny de la cambra de bany, i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig provar una porta, i res; no s’obria. En vaig provar una altra, i tampoc. La tercera que vaig provar es va obrir, i darrere hi havia el Santi assegut davant de la taula d’un despatx; anava vestit molt elegant. En veure’l, el cor em va fer un salt i vaig envermellir.

-Ui! Perdó. Estava buscant el WC.

-Fas mala cara, bonica… Estàs bé?

-Sí… No ho sé… Però sí, sí… Estic bé… -. En realitat estava molt avergonyida que el Santi em veiés així, amb la tovallola, i no aconseguia respondre-li amb coherència.

-El WC és al fons del passadís. Vols que t’hi acompanyi?

-No… No cal, no cal…

-Escolta, Aurora, no t’enfadis amb l’Elisenda… Té un caràcter de mil dimonis, però en el fons és un tros de pa.

-D'acord…

-He sentit tots els crits, i… perd els estreps… Sempre li ha passat. A mi, també em crida, saps?

-Ja…

-Si en algun moment, et sents malament, m’agradaria que m’ho diguessis. Em pots demanar qualsevol cosa que necessitis. D’acord, bonica?

-D’acord, moltes gràcies.

Vaig tancar la porta, més tranquil·la, i vaig caminar fins al final del passadís. El Santi m’havia sorprès; m’havia parlat d’una manera molt amable; tant, que la vergonya inicial se m’havia esvaït. Rere la porta del final del passadís, hi vaig trobar el WC. Vaig deixar la tovallola blanca damunt d’una tauleta a on hi havia perfums i cosmètics, vigilant molt bé que res no pogués tacar-la. Vaig asseure’m a la tassa, que estava glaçada, i mentre vaig fer pipí em vaig adonar que les cames em tremolaven; suposo que encara estava nerviosa. Quan vaig acabar, vaig estirar la cadena i vaig rentar-me les mans amb aigua freda, sense sabó, perquè no n’hi havia. Em vaig tornar a embolicar amb la tovallola i vaig pujar a l’habitació.

Quan hi vaig arribar, l’Elisenda m’acabava de fer el llit.

-Escolta’m bé! Són les onze del matí. Fins a les cinc, res d’anar al lavabo. Has d’aprendre a aguantar! Em sents? I no crec que hagis de necessitar res més, per tant, no m’has d’avisar per res. A l’hora de dinar et vindré a buscar jo, no cal que em cridis.

-No dinaré aquí?

-Aquí? A l’habitació? Com una marquesa? -va fer l’Elisenda, gesticulant; i va esclafir a riure. Va ser la primera vegada que la vaig veure riure -. No, xicota. En aquesta casa es dina al menjador. Però ja et vindré a buscar jo. Tu no facis res.

Va girar cua i va sortir de l’habitació sense oblidar-se de fer dues voltes de clau.

Jo vaig respirar fondo amb una certa resignació; tornava a estar tancada. Em vaig apropar a la finestra dels rombes de colors, la vaig obrir. Allà fora, s’hi estenia la verdor del bosc. Vaig desitjar ser enmig dels arbres i caminar lliure com qualsevol bestiola de la naturalesa. L’únic consol d’estar tancada allà a dins era el fet de no tenir a prop l’Elisenda. Vaig relaxar la ment contemplant les papallones que volaven d’una flor a l’altra, els ocells, els caps dels arbres que es movien amb el vent, insectes de tota mena, i un silenci enriquit per una bonior de minúsculs sons naturals. Vaig estar així uns deu minuts, després vaig tornar fins al llit, em vaig desfer de la tovallola i vaig lliscar enmig dels llençols.

-Clara, com m’agradaria que fossis aquí! -vaig expressar en veu alta. I va ser llavors quan la vaig veure. La seva imatge va sostenir-se al llarg de cinc segons. Era dreta, al costat de la finestra on jo era feia tot just uns segons, mirant-me fixament. Portava un vestit negre molt antic, i els cabells molt llargs i del mateix color que el seu vestit i els seus ulls. La seva pell era blanca com una satalia. No somreia, però no semblava trista ni enfadada; la seva mirada em va semblar més aviat encuriosida. Em vaig espantar tant, que no vaig ser capaç de pronunciar cap mot. Era la Clara, amb tota seguretat; tenia el mateix rostre que jo havia vist a la fotografia de la tomba. Quan va desaparèixer, no em podia creure el que acabava de succeir. Sentia una barreja de por, alegria, sorpresa… i altres substantius als quals no sabia posar ni nom.

-No! No te’n vagis! -vaig exclamar -. M’he espantat una mica, però et prometo que no et tindré por. Torna!

I així vaig estar una bona estona dins del llit amb els ulls clavats a la finestra.

Tres hores després l’Elisenda em va venir a buscar per baixar a dinar.