Trailer del relat: "Uns dies als llacs de la Maragda"

La "maligna" IA ens permet bogeries imaginatives tan estranyes com fabricar un "Trailer" del relat que aquests dies estic escrivint per capítols al meu blog. La pobra IA no fa sempre cas als mots de la meva història. És encara precària i està condicionada per la puritana moderació anglosaxona i per una tecnologia encara en creixement. Val a dir que la IA mai igualarà la interpretació i la creació humana. Però heu de reconeixer que tenir un relat, introduir-lo dins d'una IA i que per l'altra banda et surti ja la pel·lícula començada a fer és una llaminadura difícil de no consumir.

Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

Uns dies als llacs de la Maragda (V). Diari adolescent.

V

No sé com ha pogut passar, però aquest matí m’he quedat adormida a la llitera mentre tothom s’ha vestit i ha baixat a esmorzar. La mare no m’ha dit res i m’ha deixat dormint sola a l’habitació. 

He obert els ulls quan ja eren les nou i, per un moment, abans de mirar el rellotge, no he sabut dir quina hora era ni per què era jo tota sola allà dalt. El sol m’ha enlluernat els ulls i per això m’he despertat; si no, hauria continuat dormint fins qui sap quan.

M’he vestit i he baixat al menjador. La Magda m’ha vist i m’ha assenyalat un racó de la taula immensa on no hi havia ningú; la sala era buida, semblava ben bé com si tothom s’hagués fet fonedís.

—Avui has descansat bé, eh! —m’ha dit.

No li he contestat. M’he menjat les torrades amb dues tires de pernil i un raig d’oli. Després m’he empassat el cafè amb llet i he sortit del refugi.

He caminat uns cinquanta metres en direcció al camí del llac, i els he vist a tots dos estirats damunt d’una tovallola; no m’ho podia creure. La mare i el Xavi; l’un al costat de l’altre; somrient com si no hagués passat res.

—Nena! Mira qui ha tornat! M’ha demanat perdó!

Ha exclamat la mare amb una expressió d’eufòria que no hauria pensat descobrir-li ahir; ni abans-d’ahir.

—No estàs contenta? Ja no estic sola! Te n'hauries d’alegrar!

El Xavi s’ha incorporat i m’ha mirat sense gaire expressió.

—L’altre dia vam tenir un mal moment, carinyo... —m’ha dit el Xavi.— Però ens hem de saber perdonar. Oi, reina? —ha afegit tombant-se cap a la mare.

La mare ha esclatat a riure com una boja, i he tingut la sensació que havia begut alcohol o que s’havia pres alguna substància estranya. De fet, alguna vegada ja ho ha fet, i quan consumeix jo ho noto de seguida; ara potser feia mesos que no passava.

No els he dit res. He continuat caminant cap al llac gran de la Maragda, i, un cop allà, he buscat un racó que quedés amagat de la visió de qui pogués aparèixer pel camí, i m’he posat a plorar.

He estat mitja hora al costat de l’aigua, plorant i eixugant-me la cara. Després m’he posat a llançar pedres planes i a intentar que rebotessin. No tenia ganes de tornar cap al refugi ni de veure altre cop la meva mare i el Xavi. Però ells han aparegut, i, tot i que el racó on era jo quedava arrecerat, m’han vist des de lluny i s’hi han acostat.

—Què? T’hi tornaràs a ficar? La teva mare m’ha dit que us vau banyar fa dos dies! Que valentes! Ja sabeu que està prohibit? Us multaran els guardes si us pesquen! —m’ha deixat anar el Xavi, en to de burla. La mare s’ha posat a riure.— I a més m’ha dit que ho vau fer en pilotes! Això sí que no m’ho esperava de tu, barrufeta! Tan vergonyosa com et feia!

—M’has dit que no li diries que ho sabies, cabró! —ha exclamat la mare, rient com una lloca.— Que no ho veus que s’ha posat vermella? I no va ser en aquest llac! Va ser a dalt de la muntanya!

—Però jo vull veure com es banya un altre cop! —ha afegit. Després s’ha girat cap a mi i m’ha insistit:— Va, barrufeta! Vull veure com et banyes despullada!

—Deixa-la, cabró! Que no se’t pot explicar res! —ha exclamat la mare, rient.

He marxat corrents perquè no em veiessin plorar, i, pel camí, m’he trobat el Marcel, que s’ha preocupat molt en veure’m així. De primeres no li volia explicar res, però m’ha insistit tant que li he acabat dient tot, fins i tot que la mare de vegades pren substàncies estranyes. S’ha posat molt seriós i m’ha abraçat amb força. I encara que no m’ha dit res, la seva abraçada m’ha fet sentir molt bé. He passat la resta del matí amb ell, xerrant de coses sense importància, però he aconseguit oblidar el Xavi i la mare una estona.

Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.

IV 

Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit que m’assegués amb ella.

Hem esmorzat, i ha parlat molt ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho acabés de creure.

Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica, somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada. He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.

Quan la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”, que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles, que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.

Al cap d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés, perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de plorar.

A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida, i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec, que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.

En aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona, encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta por.

A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Uns dies als llacs de la Maragda (II). Diari adolescent.

II

M’he despertat a les 8:00 perquè entrava molta claror i ja no tenia més son; ja t’he explicat, estimat diari, que ahir vaig anar a dormir abans que ningú. Quan he obert els ulls, se sentien alguns roncs. He sortit de la llitera a poc a poc, m’he tret el pijama i m’he tornat a posar la roba d’ahir per no fer soroll i que no es despertés ningú per culpa meva. He pensat que me la canviaria després, quan tothom s’hagués despertat.

He sortit del refugi i he vist que feia un dia preciós; el cel era tot blau i net, els avets es veien elegants, de color verd ampolla amb tonalitat blavissa, les muntanyes s’alçaven més enllà del refugi; m’han vingut ganes de començar a caminar.
He anat directa a saludar el Núvol i he notat que se’n recordava de mi, del dia anterior. Després he caminat una mica pels voltants i he vist el Llac de la Maragda no gaire lluny. M’hi he acostat per un camí de pedres i he tocat l’aigua. Era molt clara i estava molt freda.
Quan he tornat al refugi, la mare i el Xavi ja baixaven. Ell s’ha fixat en la meva roba, i m’ha dit “marrana”, i que m’anés a canviar i a rentar. M’ha dolgut que m’ho digués així; gairebé ploro. Li he fet cas, i com que no hi ha dutxes, m’he rentat a poc a poc amb una tovallola humida i xampú. Després m’he posat roba neta.

He baixat al menjador i m’he assegut amb la mare i el Xavi. Hem esmorzat embotit, pa amb tomàquet i cafè amb llet (a mi m’han fet llet amb xocolata). La família que dorm al nostre costat, han baixat i reien molt; explicaven que pujarien al Perafita, i a un llac petit que hi ha a prop de dalt del cim.

Jo volia anar amb la mare i el Xavi a fer una caminada, perquè el dia i el lloc són preciosos, i em semblava que alguna cosa a dins meu em deia que havia de sortir cap a les muntanyes, però el Xavi ha dit que jo no, que tots dos sols farien l’excursió i que jo em quedaria al refugi. La mare feia cara de no estar-hi d’acord, però no s’ha queixat, i, a mi, m’ha dit que aprofiti el dia per avançar amb els deures d’estiu, que a les dues anés a dinar al menjador, i que ja havia avisat a la Magda perquè m’ho tingués a punt.
Per tant, m’han deixat sola tot el dia. He fet deures (què avorrit), tal com m’ha dit la mare, i, de tant en tant, he sortit a parlar amb el Núvol. La Magda, del refugi, també ha parlat molt amb mi; m’ha preguntat moltes coses, i també me n’ha explicat moltes altres de la seva vida i dels seus fills (en té dos). El seu marit es diu Pere, i ara no hi és perquè està a Terrassa; a més de guarda del refugi, el Pere també és joier. Durant el matí, he anat una vegada fins al llac i m’hi he assegut una estona mirant l’aigua. He vist com la família que dorm amb nosaltres sortien tots junts d’excursió, i m’he posat una mica trista tot i que m’alegro per ells. He pensat com hauria estat de genial si hagués pogut afegir-m’hi i anar d’excursió. Un dels nens és molt guapo.

A les dues, he anat al menjador i la senyora del refugi m’ha dit que ja tenia el meu dinar preparat. Com que estava sola, la família que dorm amb nosaltres (que acabaven de tornar de l’excursió) m’han dit que m’assegués amb ells. Em feia vergonyeta, però he dit que sí, perquè encara em feia més vergonya dir-los que no. Hem parlat molt: d’on soc, què estudio… Els nens es diuen Arnau (té la meva edat) i Marcel (un any més). El Marcel és el que trobo més guapo (no l’hi he dit, és clar).

A la tarda, he fet el mateix que al matí: una mica de deures i estones amb el Núvol. M’he sentit molt sola i m’han vingut ganes de plorar. La mare i el Xavi han tornat cap a les 8 i m’han dit que havien fet una ruta pels boscos i que havien vist cérvols. Jo estava contenta perquè, per fi, estava amb la mare.

Després de sopar, jo xerrava i reia molt (quan estic contenta em passa això). De cop, ell s’ha posat a cridar i m’ha donat una bufetada. He plorat, i a la mare se li ha glaçat l’expressió; després s’ha enfadat molt i li ha cridat, al Xavi, que marxés d’una puta vegada. Amb el soroll ha sortit molta gent de les habitacions, també l’Arnau i el Marcel amb els seus pares, i jo he passat molta vergonya pel fet que em veiessin així.
El Xavi ha dit cridant que si marxava hauriem de tornar a peu a Barcelona, però el pare de l’Arnau i del Marcel li ha dit a la mare que no patís, que ens baixarien ells amb la furgoneta. Llavors el Xavi se n’ha anat, i estava tan enfadat que s’ha endut les nostres maletes i ara només tenim la roba que portem a sobre.
Després de tot el sarau, ens hem quedat xerrant al menjador amb el pare i la mare de l’Arnau i el Marcel, i amb els dos nens. M’ha agradat molt aquesta estona. I quan hem anat a dormir, com que jo dormo al costat de l’Arnau i del Marcel, hem pogut continuar xerrant dins del sac fins molt tard. M’he sentit molt feliç d’haver fet dos amics nous.

Uns dies als llacs de la Maragda. Diari adolescent. (I)

(Relat de ficció)

 I

 Avui hem vingut amb el Jeep vell del nòvio de la mare fins al refugi dels Llacs de la Maragda. Ell conduïa, la mare anava al davant, al seient del copilot; jo al darrere. Un cop hem agafat el camí de terra que començava a Aransa i anava cap al refugi, el Xavi, que és com es diu el novio de la meva mare, no ha volgut posar música, perquè deia que el camí era difícil i que s’havia de concentrar. Encara està pagant les lletres i ha dit que només faltaria que es trenqués i que hagués de pagar per un cotxe que ja no funciona. Jo mirava per la finestra i veia el riu que baixava al costat del camí amb una força increïble. L’aigua era tan transparent que semblava de vidre; menys quan es trencava amb les pedres, que estava com fet d’escuma blanca. Tot era com a les pel·lis que parlen del Canadà o d’Alaska, però aquesta vegada no era una peli; era de veritat. Jo estava eufòrica, em semblava que vivia una aventura.

El camí feia un munt de giravolts i estava ple de pedres; algunes ben grosses. Jo només pensava que, si el cotxe picava massa fort, potser es trencaria, i que el Xavi s’enfadaria com una mona i diria que la culpa és meva; perquè passi el que passi, sempre diu que la culpa la tinc jo. A més, jo m’estava pixant, i li he hagut de demanar que pari. Ell s’ha posat nerviós i ha dit que si trigava molt em deixarien allà. He buscat un arbre que estigués lluny del cotxe, i llavors s’ha enfadat perquè no podien veure on era, i perquè com més lluny anés més trigaria a tornar; jo només volia que no em veiés ningú.

Quan hem arribat al refugi, per fora semblava una caseta petita de fusta i pedra, amb els porticons de les finestres de color verd; una caseta molt mona, però un cop a dins, hem vist que era força gran. El menjador feia olor de sopa i de fusta, i hi havia taules llargues i una llar de foc. Més endins, les habitacions, amb una llitera llarguíssima de fusta on hi cabia molta gent junta. El lavabo era compartit, i al pis de dalt, també hi havia habitacions amb el mateix tipus de lliteres.

A la sala d’estar, hi sopava una família. El pare era grassonet i calb, la mare rossa, i tenien dos nens més o menys de la meva edat. Ens han saludat molt amables. Nosaltres hem deixat les coses a les habitacions. La mare i el Xavi, a la llitera que era damunt de la meva. Al costat nostre, hi havia els sacs de dormir de la gent que compartirà l’habitació i la llitera amb nosaltres.

Un cop instal·lats, la mare ha proposat d’anar a passejar fins al llac abans de sopar, però el Xavi ha dit que volia anar-hi només amb ella, tots dos sols, perquè també els tocava una mica d’intimitat. Jo no he dit res, però he vist que a la mare no li ha agradat el que ha dit el Xavi, perquè sap que a mi m’encanten els llacs. Ella m’ha dit que aprofités per fer deures, però no he volgut, perquè m’he sentit una mica dolguda pel Xavi, que contínuament m’està fent sentir malament.

Un cop he estat sola, he sortit del refugi i m’he trobat un burro preciós que es diu Núvol (que es diu Núvol m’ho ha explicat la Magda, que és la senyora que porta el refugi, perquè el burro no parla). Li he acariciat el llom (al burro no a la Magda) i m’he estat amb ell tota l’estona fins que han tornat la mare i el Xavi.

Després hem sopat. Jo he menjat conill amb samfaina i de postres pastís de formatge. Boníssim. Després m’han fet anar a dormir, i encara no eren les deu. El Xavi i la mare s’han quedat al menjador. Jo m’he adormit de seguida, i una hora més tard m’he mig despertat quan la família que hem vist a l’arribar, la que té dos nens de la meva edat, ha vingut a dormir a la nostra habitació. Els pares, s’han posat a dormir a la llitera de dalt, al costat del Xavi i la mare, i els nens a la de baix, al meu costat. Quan han arribat, tot i que m’he despertat, m’he fet l’adormida, perquè ells s’han posat el pijama i em feia cosa mirar-los; i a més, tampoc no sabria què dir-los. Un cop s’han posat el pijama, els nens s’han posat a dormir al meu costat, i jo em sentia molt rara dormint al costat de dos nens que no conec de res.