Vés com vulguis.

.

Vels que s'imposen, als països integristes, burques, ocultació misògina de la dona i del cos humà...
Mocadors que es prohibeixen a països democràtics.
Ofensíves pseudo-cíviques de l'ajuntament de Barcelona per prohibir les bermudes, el bust nu, la moda fresca de l'estiu i l'estil desimbolt, europeu i lliure, de l'Europa més genuïna; per cedir terreny a una estètica d'origen nord-americà, en la qual tot allò que és poderós i de prestigi s'ha de disfressar de protocol i de pompa artificiosa (s'ha de vestir).
Sempre la uniformització, en un sentit o en un altre: prohibir, imposar, decidir què és bell i què és indecent, què entra dins dels cànons del bon gust i què se'n surt. Tan difícil és la llibertat?
Aquest blog, respectant totes les visions, es manifesta a favor de la llibertat d'indumentària; amb l'únic límit de l'operativitat i el sentit pràctic. La imatge personal és un dret personal que forma part del dret a la llibertat d'expressió. Quan decidim com guarnim el nostre cos, estem expressant la nostra identitat, i ningú no té dret a impedir-nos-ho; sempre que aquesta decisió sigui realment nostra, i no de la nostra família o d'algú que ens domini. És així de senzill: a ningú no li ha d'importar què duc al cap, a la panxa o als peus... sempre que allò que duc no impedeixi el normal desenvolupament d'una classe, o de l'activitat quotidiana de qui m'envolta.
Intueixo que la polèmica de la indumentària alimenta audiències i que per aquesta raó és incentivada per determinats interessos.
Desitjo que tothom qui m'envolta es vesteixi com vulgui; no tinc dret a imposar-li la meva visió. Si no m'agrada com vesteix, sempre puc mirar cap una altra banda, o senzillament acceptar que els altres poden guarnir-se al seu propi gust en comptes de “al meu gust”.

..

.

.

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.

.

La nit

A fora la nit,
i els estels,
damunt d'una terra fosca;
amb fosforescències intermitents al lluny,
i electrons sallant a ritme de l'ambició humana.

Més enllà la nit,
i les farigoles de Sant Llorenç.
Una lluna gran,
un massís que alça el reflex argentat damunt d'un bosc silenciós
com un temple antic.

I rere els plecs de l'espai,
més lluny, a la fondària de l'univers,
el tot o el no res;
una nit constant amb llevat de focs
petits i infinits.

Un riure a algun lloc,
un plor i un sospir.
Sense el plor, i el riure, i el sospir
mor l'infinit.

.

.

Agraïments al Premi Literari Miquel Bosch i Jover

.


Ja tocava. Ara feia dies que no em trucaven per anar a recollir un premi. Tampoc no té importància, però s'agraeix i fa il·lusió. Últimament, i a causa d'un increment del meu volum de feina, aconsegueixo menys reconeixements que fa uns mesos. No em sap greu, perquè la meva feina encara m'agrada més que la meva afició (afecció és més correcte) a escriure. Però sospito que ben aviat, quan arribi l'estiu, tindré més temps per a crear i podré remuntar.

El cas és que avui, el jurat del Premi Literari Miquel Bosch i Jover, d'Hostalets de balenyà, ha considerat que el meu relat era el segon que els agradava més de tots els que han rebut, i així m'ho han fet saber. Fet pel qual els estic molt agraït. Entre d'altres coses perquè sempre he admirat al mestre Miquel Bosch i Jover del qual conservo un poema no sé a on que quan trobi prometo penjar al blog.

D'aquí a uns dies posaré un enllaç vers el relat amb què he quedat segon: "La noia de la residència de les muntanyes", que com a pista diré que és "estrany".

Després de dinar ens hem acostat a Caldes per a comprovar que la Font del Lleó continua rajant aigua a 74º C.

.

.

P.D. La primera fotografia ha estat presa a l'escola Joan XXIII, d'Hostalets de Balenyà; l'espai on ha tingut lloc el lliurament de premis. Coincidia, l'acte, amb les portes obertes de l'escola; i haig de dir que feia anys que no descobria manualitats elaborades per infants tan enginyoses com les que he observat avui en aquest centre de primaria.

.

.

Sant Jordi, fotografia de família.

.

Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant. Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!

.

.

.

Pregàries des de lluny.

.

Reflex de la llum d'una estrella
al vaivé sublim del ball del mar.
Iridescència del misteri únic:
ser.

Ser,
a la llum,
al blau,
al blanc,
al mirall de la platja amarada d'aigua.

Aigua,
i el cel damunt de l'aigua;
i enllà, la buidor d'un univers
amb llevat d'estels.

Estels,
i a molts estels, una Terra,
i un mar, i una platja.

Sé que hi ets,
misteri;
sé que jugues
rere l'ara i l'aquí que enamoren.
T'amagues i rius,
em mires i m'esperes.

.

.

Cala Fonda o Waikiki (Haiku)

.

Sol al brancam,
besllum de verd al bosc;
comença el dia.

A dalt, l'atzur,
la brisa bufa on vol;
el fat ja nia.

La mar al fons,
sorra a l'esparagol;
el temps confia.

Ona de pols,
sanefa de l'oreig;
la platja és viva.

Crida l'infant,
la riba encén la llum;
l'instant s'estira.

Gavina d'or,
el llom daurat del mar;
el cor respira.

Penyal ambrat,
barret de pins i bruc;
la cala brilla.

.

Sobre la Waikiki

.

.