Protesta
d'avui, a les sis de la tarda, a Terrassa, contra la Llei Wert, que
menysprea la llengua catalana, relegant-la a la quarta posició en
importància, de totes les llengües que s'estudiaran a l'educació
obligatòria; apartant-la de la troncalitat, en un exercici d'invasió
cultural intolerable per part d'una cultura que ni és la d'aquí, ni
sembla entendre ni sentir la cultura que és d'aquí. Es repeteix la
constant imposició del castellà pel poder centralista espanyol, i
es fa evident que l'espanyol sempre ha estat llengua d'imposició, i
que si s'ha estès no ha estat pel caràcter benigne i conciliador
dels governants que l'han regit sinó per la seva fastigosa tendència
a imposar només el que entenen i a menysprear el que desconeixen. A
l'espanyol li fan por les cultures que no sent, les que no li són
pròpies, i les humilia fins a fer-les desaparèixer. Aquí no ho
permetrem.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Tuesday, December 11, 2012
Friday, December 7, 2012
El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món.
Malgrat
les giragonces de la història, els trets dels canons, els cops de
puny a la taula dels intolerants i dels dictadors, l'estretor mental
dels xovinistes culturals, la curtedat intel·lectual dels que es
pensen que tot rau a unes tapes i uns vins i al “que se entienda” i al “en cristiano cojones” i al “que falta de respeto estos catalanes que
hablan en catalán”... Malgrat les pistoles, malgrat els crits,
malgrat el porprat dels cardenals còmplices ex-inquisidors dels
cossos i inquisidors en actiu de les ments sotmeses, malgrat el "todos al suelo" i la por del "todos al suelo", malgrat
les dècades de dictadura, malgrat els genocidis humans i culturals,
malgrat els morts de les cunetes i de les carreteres, malgrat la
punyetera crueltat de negar-se a retornar els ossos des executats als
seus familiars en nom d'un oblit que ells mai no practiquen, malgrat els
wertazos, les espanyolitzacions, la marginació del català, la
humiliació de la cultura humana, malgrat la misèria ximpanzé (i
que em perdonin els ximpanzés) que mou els "toritos bravos" a cagar-se
damunt la llibertat de les persones... malgrat tot això, les persones sempre serem
lliures, sempre treballarem per la llibertat, sempre ens tornarem a
aixecar, sempre continuarem endavant i sempre guanyarà el poble. Els dictadors sempre seran
assenyalats per la història i per la comunitat humana com a
desferres humanes que van contribuir a escampar el dolor i
l'esclavatge de les persones. Els intolerants sempre
arrossegaran damunt la seva descendència la vergonya de la
inhumanitat que van exercir, i els pobles i persones trepitjades
s'alçaran una vegada i una altra, perquè les persones hem nascut
per a la llibertat.
La llibertat és la nostra vocació, la nostra
missió, i no volem la vida si a la vida no som lliures. I si
nosaltres morim, en vindran més darrere nostre que lluitaran per la
mateixa llibertat, sagrada, divina, eterna i indestructible. El
nostre déu, els qui el tenim, és el déu de la llibertat, el déu
de la tolerància, el déu de la intel·ligència, de la ciència, de
la cultura, de la pau, de la construcció, de la col·laboració, de
la vida... I aquest déu és omnipotent. El déu fosc dels dictadors
és un fals déu, un demiurg inventat per la seva ment reduïda i maleducada a través de generacions de foscor i de violència. Nosaltres creiem i adorem el
déu de la llibertat. El déu que ha creat les planúries salvatges
de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la
llengua que parlen tots els pobles del món. El déu que ha creat els
cossos nus de les persones, la brillantor de les mirades, les onades
del mar, el guspireig del sol damunt les aigües, el vent, el bosc,
la nit amb els estels i l'albada amb tota la seva força
regeneradora. Els feixistes només assoliran triomfs petits, ni que
durin anys, perquè el déu de la llibertat els escombrarà com
escombra totes les pudors i totes les epidèmies. Per això la
humanitat avança, per això, diguin el que diguin anem endavant, i
sempre, sempre, hi ha, i hi haurà, més llum i més amor que no pas odi.
La
por sempre és pitjor que allò que es tem; és per això que quan
arribi allò que temem, restarem tranquils, perquè serà menys
dolent que la por; i tindrem la força de la raó i de la llibertat
per a lluitar amb l'arma de la pau i de la veritat. El qui no té res
a perdre és omnipotent; per això el poder del poble esclafat és
omnipotent. Esclafeu-nos i sereu derrotats. L'avantatge que té
aquell que ho ha perdut tot pel fet de lluitar per la justícia, és
que pot continuar lliurement lluitant per la justícia, perquè ja li
ho han tret tot i no tenen res més per prendre-li.
Saturday, December 1, 2012
Sorprenent troballa de fòssils de fa tres-cents milions d'anys al marbre de casa meva.
*
Aquest
matí, mentre passava l'aspirador, anava pensant en el descobriment
que la NASA ha fet a Mart i que serà anunciat el proper 3 de
desembre aproximadament; és a dir dilluns. Amb tota probabilitat
aquest descobriment tindrà a veure amb la vida que hi ha, o hi ha
hagut al planeta roig: vida microbiana? fòssils de petits animals? senyals inequívocs deixats als minerals per una antiga vida
microbiana? potser el fòssil d'algun ésser viu de més envergadura
que els microbis?
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps.
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps.
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.
També
aprofito per dir que avui s'inaugura, a la república independent
anarquista i llibertària de casa meva, l'inici de l'era de la cursa
per a la recerca de tots els fòssils possibles existents al marbre
de casa; fòssils que fins al moment ni ens havíem imaginat que
poguessin existir. Qualsevol nova troballa serà anunciada a la comunitat
científica internacional a través d'aquest blog.
Thursday, November 29, 2012
Vigileu, perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà.
Imatge deWinky from Oxford UK, a la Wikipèdia
Món
de papers, de segells, d'urpes marcades en blau i esbossades de
manera que semblen el disseny d'un senyor; un senyor, de vegades, és
una bèstia que fa veure que té dignitat, honorabilitat, bones
maneres, un somriure de façana que pretén revelar un fons que no és
com es mostra, i molt d'amor a la pela, a la pela llarga, a la pela
generosa, sense que ho sembli; tothom ho fa, i si no ho fa és
imbècil, acostuma a dir el senyor bèstia, o la bèstia senyor, o
l'ésser que ni ell mateix no sap de vegades si és una bèstia o un
senyor, i que quan veu euros se sent senyor, i se li allunyen els
escrúpols, l'ètica, la moral, la llei, el civisme...
Món
de papers; si tens un paper que ho diu, has estat malalt i has anat
al metge, i a la feina no et diran res, perquè veuran el paper,
segellat, marcat, signat... paper gloriós, paper veritat... la
mateixa veritat ho és si està escrita damunt d'un paper... fins que
no tens el paper ets algú que ha fet campana de la feina; quan tens
el paper, i el mostres, i no el perds perquè se t'ha quedat dins la
butxaca dels pantalons i ha anat a espetegar a la rentadora, ets el
pacient d'un metge que t'ha visitat; el paper decideix què és
veritat i què no ho és; per això són tan importants els papers;
perquè els papers decideixen què ha passat a la història, què és
mentida, què és veritat, qui és un senyor i qui és una bèstia...
o a quina bèstia hem d'anomenar senyor... Els papers, els de colors
amb xifres, que es diuen euros, decideixen també qui és un senyor,
qui té bon gust, qui marca l'elegància, qui té dignitat, i ni que
sigui una bèstia, només pels putos papers dels diners, ja és un
senyor, i tothom s'ho ha de creure, perquè si no s'ho creu és un
proscrit, un perroflautas, un iaioflautas, un hippy, un anarquista, o
un jo què sé què... La perfecta societat dels formularis, els
papers, els processos, les gestions excel·lents, els comunicats
oficials, el llenguatge fred i asèptic que menteix com una mala
bèstia: “Benvolgut”, quan ni de bon tros no ets ben volgut; “t'agrairé
que” quan et volen dir o m'ho fas o t'empapero; “atentament”
quan t'importa una merda ser atent, o “company” quan en realitat
ets un competidor, un accident, un instrument, algú que es valora
per allò que aporta i que si no ho aporta, bon vent i barca nova.
Món de mentides per amagar la profunda lluita pel poder i per la
imposició de la pròpia voluntat, la profunda enemistat i avorriment
que governa les relacions, la por, feixuga i desagradable dels de
dalt vers els de baix i dels de baix vers els de dalt, la puta por
que és pitjor que allò que es tem; i un altre cop l'adoració del
diner, la por de fer servir el diner per alguna fita que no sigui la
imatge o el bon nom. El servei a les persones només es valora si
contribueix a millorar la imatge; si no, és un esforç inútil, en
un inútil món on només es valora el que és teu, el que posseeixes
i on s'ensenya els nens a valorar la propietat personal com a valor
fonamental de la societat; ep! però sobretot que no duguin gorra.
Cansa
aquesta societat de simis que no saben que ho són; que es miren la
corbata i es pensen que ja ho tenen tot aconseguit. Proveu de posar
un tern i una corbata a un ximpanzé, parleu-li de vostè, digueu-li
“Benvolgut”, o pronuncieu mirant-lo als ulls: “t'agrairé que”, no us oblideu de dir al final: “atentament”, i de tant en tant escriviu el mot: “company”... Ja veureu com el ximpanzé us farà l'efecte que té una dignitat superior. Amb la corbata de ratlles, no us costarà
somriure-li, preguntar-li per la família, convidar-lo a una copa,
parlar-li de l'economia del món... la roba fa molt, per no dir que
ho fa tot. I el ximpanzé us tractarà bé, mentre el tingueu al
davant. Vigileu perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà, agafarà
els excrements, i, malgrat la corbata i el tern, us llançarà la
porqueria pel cap quan estigui segur que no sabeu que és ell qui us la llança.
Davant
de tota aquesta porqueria simiesca; reivindico el respecte a la
persona; el respecte del que parlava Saint Exupery (*1) després de la
seva revel·lació a Tournus, després de convidar dos treballadors a
unes copes, o quan va descobrir que els milicians que el volien matar
sabien somriure i eren humans, o aquella vegada que ens va descriure
aquell pilot que volava sobre les boires d'una tempesta als Andes i
que no tenia betzina (*2), i que saludava una mort inevitable contemplant
la bellesa infinita de la lluna sobre el mar de boires.
Respecte
a la persona! Quan ens veuen i quan no ens veuen; respecte a la
persona. Quan allò que fem restarà dins la invisibilitat de les
accions ocultes; quan només ho sabran el temps i l'eternitat; quan
ningú no ens premiarà per les hores dedicades a estimar els nostres
alumnes sense que ningú ho noti ni se n'adoni; respecte a la
persona. Quan confiem en la paraula d'un company, i quan en tenim prou amb
la seva mirada i la seva veu franca per creure'ns que de debò ha
estat malalt sense que calgui cap miserable paper que certifiqui
res; respecte a la persona. Quan ens topem amb un nen o una nena que
ploren un dolor que no podem ni arribar a comprendre, primer de tot,
respecte a la persona. Que s'apartin els protocols, els formularis,
els registres d'entrevistes, els registres de processos, la punyetera
excel·lència que s'oblida que som de carn i que tenim un cor i que
necessitem confiar en les persones per damunt del mecanicisme de les
màquines; respecte a la persona. I quan la persona sigui respectada,
l'educació creixerà fins als estels, i ens podrem riure de qualsevol informe "pisa", o "prisa", o "risa"... perquè si aprenem que l'essència
és el respecte a la persona.... la resta vindrà ella tota sola, i
aconseguirem trepitjar amb les mans i amb el pensament el continent
desconegut de la llibertat i de la solidaritat entre els éssers
humans.
..
.
(*1) "CARTA A UN HOSTATGE"
Antonie de Saint Exupery
(*2) "VOL DE NIT"
Antoine de Saint Exupery
..
.
(*1) "CARTA A UN HOSTATGE"
Antonie de Saint Exupery
(*2) "VOL DE NIT"
Antoine de Saint Exupery
Labels:
Amor,
Antoine de Saint Exupery,
Crítica social,
Educació
Tuesday, November 27, 2012
L'eficiència real passa per deixar les fulles on són
Fa
un
dia
o
dos,
em
preguntava
que
té
aquesta
tardor
de
més
intens,
que
fa
que
se
senti
més
com
a
tardor
que
altres
anys.
M'ho
preguntava
caminant
per
una
vorera
de
Terrassa,
empentant
les
fulles
amb
els
peus,
gaudint
dels
colors
ocres,
ataronjats,
cafè,
bordeus...
atent
a
la
caiguda
d'aquestes
mateixes
fulles
com
flocs
de
neu
seca,
pluja
lenta
d'immensos
flocs
color
castanya,
amb
el
cel
encapotat
i
un
vent
estrany
ni
gelat
ni
càlid.
I
em
vaig
adonar
que
aquest
any
no
hi
havia
escombriaires
que
ens
robin
les
fulles
del
terra.
I
em
vaig
adonar
que,
d'ençà
de
la
meva
infantesa,
m'han
estat
robant
les
fulles
dels
plàtans
a
les
voreres,
el
trepig
flonjo
i
suggeridor
sobre
una
catifa
que
han
sentit tots
els
meus
avantpassats
des
de
fa
segles.
La
crisi
ha
retallat
els
escombriaires
i
m'ha
retornat
un
matís
del
paisatge
que
els
esclaus
de
la
societat
asèptica
havien
esborrat
amb
crueltat
inhumana.
Quanta
estupidesa
sapiens!
Els
dissenyadors
de
la
societat
artificial
i
artificiosa
continuen
fent
de
les
seves
i
inventant-se
unes
formes
allunyades
de
la
natura
i
amarades
d'una
supèrbia
de
classe
feixuga
i
sintètica.
Ves
per
on,
l'eficiència
real
passa
per
deixar
les
fulles
on
són,
on
cauen,
i
per
contemplar
la
nevada
càlida
i
lenta
de
color
de
terra
amb
què
el
vent
de
la
tardor
ens
convida
a
pensar
en
la
Terra
que
es
renova,
i
a
abraçar-nos
a
una
lentitud
que
ens
manlleven,
com
ens
ho
manlleven
tot:
fulles,
nuesa,
camins
de
terra,
canyars,
tarteres,
bassals,
murs
de
pedra
i
palla,
temps,
estones,
foc,
llars,
el
gaudi
de
menjar
pels
carrers,
llibertat,
llibertat,
llibertat...
¿Quanta
merda
ha
enviat
a
l'aire
el
teu
sofà
d'escai,
l'envidrat
sofisticat
del
teu
despatx,
el
panteó
de
la
teva
prepotència...?
¿Quant
de
blau
has
agrisat
amb
el
fum
pudent
dels
motors
que
han
fabricat
l'electricitat
amb
que
engegues
les
làmpades
que
et
fan
creure
més
que
els
altres
i
que
alhora
et
neguen
l'estètica
natural
de
la
llum
de
la
Terra?
¿I
la
bomba
de
calor
que
bufa
i
que
bufa
un
aire
lletós
i
ardent
que
de
seguida
es
refreda
i
que
escup
excrements
de
química
al
paradís
que
t'ha
creat?
Prepotent
poderós
que
odies
la
teva
mare,
deixa,
almenys,
les
fulles
a
la
vorera,
perquè
els
meus
fills
sàpiguen
que
existeix
la
tardor,
la
lentitud,
els
colors
de
la
palla
seca
i
humida.
No
els
facis
corre,
perquè
la
vida
se'n
va
i
ells
valen
més
que
la
vida.
Sunday, November 25, 2012
Endins del bosc.
Vora
el pla dels albats,
s'amunteguen
les fulles;
saur
i roig al tard.
Sobre
el fang, les erugues,
dormen
somnis de mort,
al
tapís de la terra;
mentre
remuga el vent,
arrencant
l'epidermis
de
l'espessor a la serra.
El
jardí de l'adéu
confabula
amb la vida
el
diàleg glaçat
de
la fi que s'estira;
ara
neven plomalls
de
seques branques buides;
ara
fa olor d'humit
el
sotabosc que crida,
i
amb un mot silenciós
s'acomiada
dels dies
desesmats
i pansits
a
la penombra humida;
fugen
cap a l'hivern,
que
delerós se'ls mira.
Vora
el pla dels albats
ens
ajaiem al tou
esgrogueït
que cruix.
Un
dia va ser Sol
en
un estiu encès
que
ara és un far llunyà
a
l'horitzó bromós.
Escoltem
el lament
de
la fredor, i el cos
amara
el pols calent
del
cor, que se'ns esmuny
endins
endins del bosc.
Friday, November 23, 2012
L'educació de les termites
Imatge de la wikipedia
El
camí de la pau és aquell que prioritza el benestar de les persones
per damunt dels diners.
No
hi ha millor imatge institucional i personal que la imatge que
ofereix aquell que prioritza les persones al preu que sigui i siguin
quines siguin les conseqüències.
El
millor que podem deixar als nostres fills no és la imatge marmòria
d'algú poderós i perfecte, sinó el testimoni d'haver prioritzat
les persones, la seva salut, la seva seguretat, la seva vida, la seva
dignitat, la seva esperança...
El
camí de la pau és l'entorn ideal per a l'educació. Eduquem quan
aconseguim que els alumnes respectin allò que no és seu, amb la
mateixa cura, o fins i tot amb més cura, que quan fan servir allò
que és seu. Si l'únic que aconseguim amb l'educació és que els
alumnes es preocupin només del que els afecta directament, d'allò
en el qual són part interessada, no haurem aconseguit res essencial,
no haurem educat. Estarem actuant com les colònies de termites . No
podem ser professors termiters ensinistradors de nens i nenes
termites. Hem d'encomanar el respecte i l'amor al benestar aliè, no
pas per a buscar el premi o l'afalac, sinó pel gust de millorar la
vida de les persones. I encara menys, no hem de reduir la raó del
bon comportament a l'intent d'evitar el càstig o la sanció; hem
d'aconseguir alliberar l'alumne de la por al càstig, i enamorar-lo
de la idea de transformar el món en un lloc més agradable i més natural per a tothom; començant per l'entorn més proper.
Si
al capdavall, la raó última del bon comportament dels alumnes és la
por als càstigs, o una mena d'hàbit adquirit a força de la
repetició de la mateixa acció una bonior de vegades, ens trobarem
amb l'evidència que els alumnes no hauran crescut; i la imatge
d'excel·lència que pugui assolir el nostre sistema educatiu, o la
nostra gestió, a causa d'un comportament ensinistrat, no serà res
més que lluor balmada, màrqueting buit i fals, que disfressarà
d'humanitat una estructura de termites disciplinades i virtuoses. No cal que eduquem l'interès per allò que només afecta a un mateix,
perquè, per si mateix, ja brolla sense esforç, engegat per les pulsions
d'origen ancestral que apareixen com a fenotips psicològics
deslligats per la nostra informació genètica en connivència amb
l'entorn i les experiències. El que sí que cal “extraure”,
“educar”, és el valor que ens fa humans i que exigeix l'esforç
de tots; dels educadors, dels pares, dels alumnes... per a créixer i donar fruit: l'empatia.
Subscribe to:
Posts (Atom)