Aquí no ho permetrem. Concentració en defensa de la escola en català a Terrassa.

Protesta d'avui, a les sis de la tarda, a Terrassa, contra la Llei Wert, que menysprea la llengua catalana, relegant-la a la quarta posició en importància, de totes les llengües que s'estudiaran a l'educació obligatòria; apartant-la de la troncalitat, en un exercici d'invasió cultural intolerable per part d'una cultura que ni és la d'aquí, ni sembla entendre ni sentir la cultura que és d'aquí. Es repeteix la constant imposició del castellà pel poder centralista espanyol, i es fa evident que l'espanyol sempre ha estat llengua d'imposició, i que si s'ha estès no ha estat pel caràcter benigne i conciliador dels governants que l'han regit sinó per la seva fastigosa tendència a imposar només el que entenen i a menysprear el que desconeixen. A l'espanyol li fan por les cultures que no sent, les que no li són pròpies, i les humilia fins a fer-les desaparèixer. Aquí no ho permetrem. 

El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món.

Malgrat les giragonces de la història, els trets dels canons, els cops de puny a la taula dels intolerants i dels dictadors, l'estretor mental dels xovinistes culturals, la curtedat intel·lectual dels que es pensen que tot rau a unes tapes i uns vins i al “que se entienda” i al “en cristiano cojones” i al “que falta de respeto estos catalanes que hablan en catalán”... Malgrat les pistoles, malgrat els crits, malgrat el porprat dels cardenals còmplices ex-inquisidors dels cossos i inquisidors en actiu de les ments sotmeses, malgrat el "todos al suelo" i la por del "todos al suelo", malgrat les dècades de dictadura, malgrat els genocidis humans i culturals, malgrat els morts de les cunetes i de les carreteres, malgrat la punyetera crueltat de negar-se a retornar els ossos des executats als seus familiars en nom d'un oblit que ells mai no practiquen, malgrat els wertazos, les espanyolitzacions, la marginació del català, la humiliació de la cultura humana, malgrat la misèria ximpanzé (i que em perdonin els ximpanzés) que mou els "toritos bravos" a cagar-se damunt la llibertat de les persones... malgrat tot això, les persones sempre serem lliures, sempre treballarem per la llibertat, sempre ens tornarem a aixecar, sempre continuarem endavant i sempre guanyarà el poble. Els dictadors sempre seran assenyalats per la història i per la comunitat humana com a desferres humanes que van contribuir a escampar el dolor i l'esclavatge de les persones. Els intolerants sempre arrossegaran damunt la seva descendència la vergonya de la inhumanitat que van exercir, i els pobles i persones trepitjades s'alçaran una vegada i una altra, perquè les persones hem nascut per a la llibertat. 

La llibertat és la nostra vocació, la nostra missió, i no volem la vida si a la vida no som lliures. I si nosaltres morim, en vindran més darrere nostre que lluitaran per la mateixa llibertat, sagrada, divina, eterna i indestructible. El nostre déu, els qui el tenim, és el déu de la llibertat, el déu de la tolerància, el déu de la intel·ligència, de la ciència, de la cultura, de la pau, de la construcció, de la col·laboració, de la vida... I aquest déu és omnipotent. El déu fosc dels dictadors és un fals déu, un demiurg inventat per la seva ment reduïda i maleducada a través de generacions de foscor i de violència. Nosaltres creiem i adorem el déu de la llibertat. El déu que ha creat les planúries salvatges de la terra, els crepuscles rosats, el somriure dels infants, i la llengua que parlen tots els pobles del món. El déu que ha creat els cossos nus de les persones, la brillantor de les mirades, les onades del mar, el guspireig del sol damunt les aigües, el vent, el bosc, la nit amb els estels i l'albada amb tota la seva força regeneradora. Els feixistes només assoliran triomfs petits, ni que durin anys, perquè el déu de la llibertat els escombrarà com escombra totes les pudors i totes les epidèmies. Per això la humanitat avança, per això, diguin el que diguin anem endavant, i sempre, sempre, hi ha, i hi haurà, més llum i més amor que no pas odi.

La por sempre és pitjor que allò que es tem; és per això que quan arribi allò que temem, restarem tranquils, perquè serà menys dolent que la por; i tindrem la força de la raó i de la llibertat per a lluitar amb l'arma de la pau i de la veritat. El qui no té res a perdre és omnipotent; per això el poder del poble esclafat és omnipotent. Esclafeu-nos i sereu derrotats. L'avantatge que té aquell que ho ha perdut tot pel fet de lluitar per la justícia, és que pot continuar lliurement lluitant per la justícia, perquè ja li ho han tret tot i no tenen res més per prendre-li.

Sorprenent troballa de fòssils de fa tres-cents milions d'anys al marbre de casa meva.

*

Aquest matí, mentre passava l'aspirador, anava pensant en el descobriment que la NASA ha fet a Mart i que serà anunciat el proper 3 de desembre aproximadament; és a dir dilluns. Amb tota probabilitat aquest descobriment tindrà a veure amb la vida que hi ha, o hi ha hagut al planeta roig: vida microbiana? fòssils de petits animals? senyals inequívocs deixats als minerals per una antiga vida microbiana? potser el fòssil d'algun ésser viu de més envergadura que els microbis? 
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps. 
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.

També aprofito per dir que avui s'inaugura, a la república independent anarquista i llibertària de casa meva, l'inici de l'era de la cursa per a la recerca de tots els fòssils possibles existents al marbre de casa; fòssils que fins al moment ni ens havíem imaginat que poguessin existir. Qualsevol nova troballa serà anunciada a la comunitat científica internacional a través d'aquest blog.   

*

Vigileu, perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà.

Imatge deWinky from Oxford UK, a la Wikipèdia

Món de papers, de segells, d'urpes marcades en blau i esbossades de manera que semblen el disseny d'un senyor; un senyor, de vegades, és una bèstia que fa veure que té dignitat, honorabilitat, bones maneres, un somriure de façana que pretén revelar un fons que no és com es mostra, i molt d'amor a la pela, a la pela llarga, a la pela generosa, sense que ho sembli; tothom ho fa, i si no ho fa és imbècil, acostuma a dir el senyor bèstia, o la bèstia senyor, o l'ésser que ni ell mateix no sap de vegades si és una bèstia o un senyor, i que quan veu euros se sent senyor, i se li allunyen els escrúpols, l'ètica, la moral, la llei, el civisme...

Món de papers; si tens un paper que ho diu, has estat malalt i has anat al metge, i a la feina no et diran res, perquè veuran el paper, segellat, marcat, signat... paper gloriós, paper veritat... la mateixa veritat ho és si està escrita damunt d'un paper... fins que no tens el paper ets algú que ha fet campana de la feina; quan tens el paper, i el mostres, i no el perds perquè se t'ha quedat dins la butxaca dels pantalons i ha anat a espetegar a la rentadora, ets el pacient d'un metge que t'ha visitat; el paper decideix què és veritat i què no ho és; per això són tan importants els papers; perquè els papers decideixen què ha passat a la història, què és mentida, què és veritat, qui és un senyor i qui és una bèstia... o a quina bèstia hem d'anomenar senyor... Els papers, els de colors amb xifres, que es diuen euros, decideixen també qui és un senyor, qui té bon gust, qui marca l'elegància, qui té dignitat, i ni que sigui una bèstia, només pels putos papers dels diners, ja és un senyor, i tothom s'ho ha de creure, perquè si no s'ho creu és un proscrit, un perroflautas, un iaioflautas, un hippy, un anarquista, o un jo què sé què... La perfecta societat dels formularis, els papers, els processos, les gestions excel·lents, els comunicats oficials, el llenguatge fred i asèptic que menteix com una mala bèstia: “Benvolgut”, quan ni de bon tros no ets ben volgut; “t'agrairé que” quan et volen dir o m'ho fas o t'empapero; “atentament” quan t'importa una merda ser atent, o “company” quan en realitat ets un competidor, un accident, un instrument, algú que es valora per allò que aporta i que si no ho aporta, bon vent i barca nova. Món de mentides per amagar la profunda lluita pel poder i per la imposició de la pròpia voluntat, la profunda enemistat i avorriment que governa les relacions, la por, feixuga i desagradable dels de dalt vers els de baix i dels de baix vers els de dalt, la puta por que és pitjor que allò que es tem; i un altre cop l'adoració del diner, la por de fer servir el diner per alguna fita que no sigui la imatge o el bon nom. El servei a les persones només es valora si contribueix a millorar la imatge; si no, és un esforç inútil, en un inútil món on només es valora el que és teu, el que posseeixes i on s'ensenya els nens a valorar la propietat personal com a valor fonamental de la societat; ep! però sobretot que no duguin gorra.

Cansa aquesta societat de simis que no saben que ho són; que es miren la corbata i es pensen que ja ho tenen tot aconseguit. Proveu de posar un tern i una corbata a un ximpanzé, parleu-li de vostè, digueu-li “Benvolgut”, o pronuncieu mirant-lo als ulls: “t'agrairé que”, no us oblideu de dir al final: “atentament”, i de tant en tant escriviu el mot: “company”... Ja veureu com el ximpanzé us farà l'efecte que té una dignitat superior. Amb la corbata de ratlles, no us costarà somriure-li, preguntar-li per la família, convidar-lo a una copa, parlar-li de l'economia del món... la roba fa molt, per no dir que ho fa tot. I el ximpanzé us tractarà bé, mentre el tingueu al davant. Vigileu perquè si us tombeu d'esquena, es cagarà, agafarà els excrements, i, malgrat la corbata i el tern, us llançarà la porqueria pel cap quan estigui segur que no sabeu que és ell qui us la llança.

Davant de tota aquesta porqueria simiesca; reivindico el respecte a la persona; el respecte del que parlava Saint Exupery (*1) després de la seva revel·lació a Tournus, després de convidar dos treballadors a unes copes, o quan va descobrir que els milicians que el volien matar sabien somriure i eren humans, o aquella vegada que ens va descriure aquell pilot que volava sobre les boires d'una tempesta als Andes i que no tenia betzina (*2), i que saludava una mort inevitable contemplant la bellesa infinita de la lluna sobre el mar de boires.

Respecte a la persona! Quan ens veuen i quan no ens veuen; respecte a la persona. Quan allò que fem restarà dins la invisibilitat de les accions ocultes; quan només ho sabran el temps i l'eternitat; quan ningú no ens premiarà per les hores dedicades a estimar els nostres alumnes sense que ningú ho noti ni se n'adoni; respecte a la persona. Quan confiem en la paraula d'un company, i quan en tenim prou amb la seva mirada i la seva veu franca per creure'ns que de debò ha estat malalt sense que calgui cap miserable paper que certifiqui res; respecte a la persona. Quan ens topem amb un nen o una nena que ploren un dolor que no podem ni arribar a comprendre, primer de tot, respecte a la persona. Que s'apartin els protocols, els formularis, els registres d'entrevistes, els registres de processos, la punyetera excel·lència que s'oblida que som de carn i que tenim un cor i que necessitem confiar en les persones per damunt del mecanicisme de les màquines; respecte a la persona. I quan la persona sigui respectada, l'educació creixerà fins als estels, i ens podrem riure de qualsevol informe "pisa", o "prisa", o "risa"... perquè si aprenem que l'essència és el respecte a la persona.... la resta vindrà ella tota sola, i aconseguirem trepitjar amb les mans i amb el pensament el continent desconegut de la llibertat i de la solidaritat entre els éssers humans.
..
.

(*1) "CARTA A UN HOSTATGE" 
Antonie de Saint Exupery

(*2) "VOL DE NIT" 
Antoine de Saint Exupery

L'eficiència real passa per deixar les fulles on són

Fa un dia o dos, em preguntava que té aquesta tardor de més intens, que fa que se senti més com a tardor que altres anys. M'ho preguntava caminant per una vorera de Terrassa, empentant les fulles amb els peus, gaudint dels colors ocres, ataronjats, cafè, bordeus... atent a la caiguda d'aquestes mateixes fulles com flocs de neu seca, pluja lenta d'immensos flocs color castanya, amb el cel encapotat i un vent estrany ni gelat ni càlid. I em vaig adonar que aquest any no hi havia escombriaires que ens robin les fulles del terra. I em vaig adonar que, d'ençà de la meva infantesa, m'han estat robant les fulles dels plàtans a les voreres, el trepig flonjo i suggeridor sobre una catifa que han sentit tots els meus avantpassats des de fa segles. La crisi ha retallat els escombriaires i m'ha retornat un matís del paisatge que els esclaus de la societat asèptica havien esborrat amb crueltat inhumana. Quanta estupidesa sapiens! Els dissenyadors de la societat artificial i artificiosa continuen fent de les seves i inventant-se unes formes allunyades de la natura i amarades d'una supèrbia de classe feixuga i sintètica.

Ves per on, l'eficiència real passa per deixar les fulles on són, on cauen, i per contemplar la nevada càlida i lenta de color de terra amb què el vent de la tardor ens convida a pensar en la Terra que es renova, i a abraçar-nos a una lentitud que ens manlleven, com ens ho manlleven tot: fulles, nuesa, camins de terra, canyars, tarteres, bassals, murs de pedra i palla, temps, estones, foc, llars, el gaudi de menjar pels carrers, llibertat, llibertat, llibertat...

¿Quanta merda ha enviat a l'aire el teu sofà d'escai, l'envidrat sofisticat del teu despatx, el panteó de la teva prepotència...? ¿Quant de blau has agrisat amb el fum pudent dels motors que han fabricat l'electricitat amb que engegues les làmpades que et fan creure més que els altres i que alhora et neguen l'estètica natural de la llum de la Terra? ¿I la bomba de calor que bufa i que bufa un aire lletós i ardent que de seguida es refreda i que escup excrements de química al paradís que t'ha creat?

Prepotent poderós que odies la teva mare, deixa, almenys, les fulles a la vorera, perquè els meus fills sàpiguen que existeix la tardor, la lentitud, els colors de la palla seca i humida. No els facis corre, perquè la vida se'n va i ells valen més que la vida.

Endins del bosc.

Vora el pla dels albats,

s'amunteguen les fulles;

saur i roig al tard.

Sobre el fang, les erugues,

dormen somnis de mort,

al tapís de la terra;

mentre remuga el vent,

arrencant l'epidermis

de l'espessor a la serra.

El jardí de l'adéu

confabula amb la vida

el diàleg glaçat

de la fi que s'estira;

ara neven plomalls

de seques branques buides;

ara fa olor d'humit

el sotabosc que crida,

i amb un mot silenciós

s'acomiada dels dies

desesmats i pansits

a la penombra humida;

fugen cap a l'hivern,

que delerós se'ls mira.

Vora el pla dels albats

ens ajaiem al tou

esgrogueït que cruix.

Un dia va ser Sol

en un estiu encès

que ara és un far llunyà

a l'horitzó bromós.

Escoltem el lament

de la fredor, i el cos

amara el pols calent

del cor, que se'ns esmuny

endins endins del bosc.

L'educació de les termites

Imatge de la wikipedia

El camí de la pau és aquell que prioritza el benestar de les persones per damunt dels diners.

No hi ha millor imatge institucional i personal que la imatge que ofereix aquell que prioritza les persones al preu que sigui i siguin quines siguin les conseqüències.

El millor que podem deixar als nostres fills no és la imatge marmòria d'algú poderós i perfecte, sinó el testimoni d'haver prioritzat les persones, la seva salut, la seva seguretat, la seva vida, la seva dignitat, la seva esperança... 

El camí de la pau és l'entorn ideal per a l'educació. Eduquem quan aconseguim que els alumnes respectin allò que no és seu, amb la mateixa cura, o fins i tot amb més cura, que quan fan servir allò que és seu. Si l'únic que aconseguim amb l'educació és que els alumnes es preocupin només del que els afecta directament, d'allò en el qual són part interessada, no haurem aconseguit res essencial, no haurem educat. Estarem actuant com les colònies de termites . No podem ser professors termiters ensinistradors de nens i nenes termites. Hem d'encomanar el respecte i l'amor al benestar aliè, no pas per a buscar el premi o l'afalac, sinó pel gust de millorar la vida de les persones. I encara menys, no hem de reduir la raó del bon comportament a l'intent d'evitar el càstig o la sanció; hem d'aconseguir alliberar l'alumne de la por al càstig, i enamorar-lo de la idea de transformar el món en un lloc més agradable i més natural per a tothom; començant per l'entorn més proper.

Si al capdavall, la raó última del bon comportament dels alumnes és la por als càstigs, o una mena d'hàbit adquirit a força de la repetició de la mateixa acció una bonior de vegades, ens trobarem amb l'evidència que els alumnes no hauran crescut; i la imatge d'excel·lència que pugui assolir el nostre sistema educatiu, o la nostra gestió, a causa d'un comportament ensinistrat, no serà res més que lluor balmada, màrqueting buit i fals, que disfressarà d'humanitat una estructura de termites disciplinades i virtuoses. No cal que eduquem l'interès per allò que només afecta a un mateix, perquè, per si mateix, ja brolla sense esforç, engegat per les pulsions d'origen ancestral que apareixen com a fenotips psicològics deslligats per la nostra informació genètica en connivència amb l'entorn i les experiències. El que sí que cal “extraure”, “educar”, és el valor que ens fa humans i que exigeix l'esforç de tots; dels educadors, dels pares, dels alumnes... per a créixer i donar fruit: l'empatia.