La
lluita per la llibertat comença per un mateix; per la decisió
tossuda de seguir un estel els colors i la brillantor del qual ens
fan sentir que és nostre. La lluita per la llibertat comença per
evitar de totes totes que el corrent dels esdeveniments, les
ambicions materials, la por, els vents que en el passat ens van
dominar, la incertesa, o qualsevol bafarada tòxica... ens desdiguin
de la ruta. La lluita per la llibertat no rau a la fidelitat a cap fe
o a cap idea sinó a la capacitat de canviar qualsevol idea quan ens
adonem que està en l'error o que és injusta; sense la capacitat de
canviar-ho tot si convé no podem ser lliures. La lluita per la llibertat no és rebutjar qualsevol autoritat sinó obeir aquella autoritat les normes de la qual ens ajuden a arribar a l'estel, i lluitar sense treva (però sense perdre l'estel) contra aquelles autoritats que volen destruir l'estel que estimem. La lluita per la
llibertat comença dominant fins i tot la força de les drogues que
genera el nostre cos quan les circumstàncies ens empenyen a ser
esclaus de les coordinacions hereditàries: la dopamina, la
norepinefrina, la serotonina, l'adrenalina... La lluita per la
llibertat necessita també la força de la generació natural al
nostre cos d'aquestes substàncies quan ens empenyen vers l'estel que
ens diu que és nostre. La lluita per la llibertat ens obliga a
néixer de nou cada dia, cada matí, sentint la mateixa alegria del
primer dia; d'aquell primer dia que vam començar el projecte que ens
fa sentir nosaltres mateixos, del primer dia que ens vam sentir
lliures i encaminats. La lluita per la llibertat és com pujar un
cim; pujant cap al cim podem perdre la vida, és un risc; però si no
el pugem per por a morir, ja no tenim vida.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Wednesday, May 29, 2013
Monday, May 27, 2013
L'energia dels estels i el ritme.
Al
vídeo de més amunt sentireu el repic, el so cíclic, l'ona
d'energia que provoca el vent quan empeny la corda del masteler i
aquesta es tensa i torna enrere empesa per l'elasticitat del material
i torna a ser empesa pel vent.
En
realitat, el vent, l'aire en moviment, és conseqüència de
l'energia tèrmica del Sol, aquesta estrella d'aquí al costat, que
escalfa l'aire i, en escalfar-lo el dilata, i en dilatar-lo el fa
menys pesant, i per tant el fa moure, creant tot un laberint de
corrents capaços d'empènyer cordes, veles, i si cal molins de vent.
L'energia
i la bellesa formen una única realitat, creada per la força, per
l'energia, per la materialització de l'existència en aquest
univers.
El
ritme és una conseqüència natural de les lleis de la natura i de
la composició de la matèria.
Tot
és bell, fins allò que d'entrada no entenem.
La
vida triomfa.
L'energia
i la natura ho són tot.
Saturday, May 25, 2013
La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.
Konrad
Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc
aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural
intraespecífica.
Existeix
una selecció natural que treballa a partir de la competència entre
les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici
d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.
Existeix,
però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la
competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta
selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació
genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres
individus de la mateixa espècie.
Aquesta
selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel
conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha
estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat
de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són
útils pel conjunt de l'espècie.
Aplicat,
això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor
a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i
ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica;
però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més
possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar
l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica
ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també,
que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que
la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol
organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els
altres com si ho sentíssim nosaltres.
Al
llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad
Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats
d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció
intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.
Thursday, May 23, 2013
La Terra és un òrgan vital.
Qui
es maltracta els pulmons, fumant; o el fetge, bevent, pot esperar,
desassenyadament que cas que li falli el cos li puguin fer un
trasplantament de pulmó o de fetge.
Qui
maltracta la Terra, no pot esperar de cap manera que cas que la Terra
deixi de ser compatible amb la vida, li facin un trasplantament de
Terra.
La
Terra és un òrgan vital.
Tuesday, May 21, 2013
Caldes d'Estrach, quan plou al maig...
Caldes
d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors
contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les
façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda
en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i
que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que
surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est
es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra
en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.
La
vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de
cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre.
La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a
Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de
qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels
bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera
regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de
les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del
poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la
quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les
flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem
d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa,
que som a la llar.
Monday, May 20, 2013
"La idea d'Europa" a la Jazz Cava
Pels
qui encara no l'heu vista, especialment de Terrassa i del Vallès,
aquest dijous, 23 de maig, a les 19h, arriba “La idea d'Europa”
a la JazzCava. L'aforament és limitat i cal confirmar l'assistència
a: internacional@terrassa.cat
L'obra
reprodueix i encarna les paraules de George Steiner sobre Europa, que
als temps que vivim haurien de ressonar a les orelles i als cors de
tots els ciutadans.
Us
enllaço cap a l'escrit que vaig penjar en aquest blog després
d'anar-la a veure:
.
.
Sunday, May 19, 2013
L'Eurovisió, l'Iñigo, la Bonnie Tyler, els ideals de 1976 que s'han perdut. La marxa enrere dels crancs malgrat que l'Iñigo i la Bonnie Tyler ahir hi tornaven a ser.
Corria
l'any 1976 , i a Holanda, guanyava a l'eurovisió la cançó
britànica “Save your kisses for me”, interpretada pel grup
“Brotherhood of man”. L'Iñigo, que ahir mateix, a ple 2013, va
fer de comentador del festival, es consolidava, en aquell 1976, en
estrella mediàtica amb el programa “Directísimo”, i la Bonnie
Tyler, que igualment ahir, al mateix festival i a ple 2013,
representava a United Kingdom, començava en aquell 1976 a assajar el
seu famós “It's a Heartache”.
En
aquella època, l'estat espanyol es movia per, aparentment,
desempellegar-se d'un segrest de quatre dècades, Catalunya anava
desfent cadenes i recuperant llibertats. La Costa Brava romania
encara força verge, i es podia sentir la tonada del “kissis for
me” a la piscina del Camping Cala Gogo; més enllà ja no, perquè
si et movies per la costa d'entre les poblacions, els espais eren
notablement virginals (si més no, molt més que ara); molts
d'aquells espais, trenta-set anys després, són ja ciment, o
rajoles, o camps de golf, o “camins de ronda maquíssims”, per on
els i les turistes del ramat de Barcelona passegen amunt i avall les
seves sabates de pobre vergonyant que vol semblar triomfador, mentre
van deixant el rastre dels seus sentors de perfum enmig d'uns pins
que enyoren el paisatge de la seva llar perduda.
Al
1976, creixien amb força les llavors dels moviments que lluitaven
per la llibertat d'apropar-se nus a la platja; i a molts racons
d'Europa s'afermaven els ideals socialdemòcrates que construien
l'estat social amb els impostos de tots, deixant enrere l'imperi del
capital que posava les persones i els seus drets al servei de la
producció industrial. D'altra banda, el català anava agafant
posicions, molt lentament, en el camí esperançat de l'educació,
arribant, anys més tard, a convertir-se en la llengua vehicular de
l'ensenyament. El món, especialment a Europa, i malgrat la guerra
freda i les dictadures que encara bullien, era com una mena de flor
que s'obria i que movia a l'esperança.
Els
que forjaven aquest futur de llibertat es van anar morint; dècades
més tard, els seus fills es van enamorar dels diners i del poder, i
es van pensar que s'ho podrien emportar tot sense que es notés
gaire; va tornar la prioritat de la producció per damunt dels drets
de les persones; la nuesa i l'estètica natural va tornar a ser
proscrites pels esnobs vergonyants de la gran crisi de l'especulació
financera; els governants espanyols van convertir de nou el català
en una llengua folcklòrica de segona categoria; la llei de costes va
arribar als nivells de 1969, quan un “xiringuito”, un complex
d'apartaments o qualsevol altre artificialitat, podia desfer unes dunes verges amb la justificació sagrada dels
diners. Al mateix temps, els indicadors d'alarma naturals del planeta
es van disparar sense que això provoqués cap modificació
substancial a les polítiques mediambientals.
L'Homo
sapiens es va anar convertint a poc a poc en una societat d'insectes
que adoraven l'eficiència i la imatge.
El
que va passar després, us ho escriuré un altre dia.
Subscribe to:
Posts (Atom)