L'Eurovisió, l'Iñigo, la Bonnie Tyler, els ideals de 1976 que s'han perdut. La marxa enrere dels crancs malgrat que l'Iñigo i la Bonnie Tyler ahir hi tornaven a ser.

Corria l'any 1976 , i a Holanda, guanyava a l'eurovisió la cançó britànica “Save your kisses for me”, interpretada pel grup “Brotherhood of man”. L'Iñigo, que ahir mateix, a ple 2013, va fer de comentador del festival, es consolidava, en aquell 1976, en estrella mediàtica amb el programa “Directísimo”, i la Bonnie Tyler, que igualment ahir, al mateix festival i a ple 2013, representava a United Kingdom, començava en aquell 1976 a assajar el seu famós “It's a Heartache”.

En aquella època, l'estat espanyol es movia per, aparentment, desempellegar-se d'un segrest de quatre dècades, Catalunya anava desfent cadenes i recuperant llibertats. La Costa Brava romania encara força verge, i es podia sentir la tonada del “kissis for me” a la piscina del Camping Cala Gogo; més enllà ja no, perquè si et movies per la costa d'entre les poblacions, els espais eren notablement virginals (si més no, molt més que ara); molts d'aquells espais, trenta-set anys després, són ja ciment, o rajoles, o camps de golf, o “camins de ronda maquíssims”, per on els i les turistes del ramat de Barcelona passegen amunt i avall les seves sabates de pobre vergonyant que vol semblar triomfador, mentre van deixant el rastre dels seus sentors de perfum enmig d'uns pins que enyoren el paisatge de la seva llar perduda.

Al 1976, creixien amb força les llavors dels moviments que lluitaven per la llibertat d'apropar-se nus a la platja; i a molts racons d'Europa s'afermaven els ideals socialdemòcrates que construien l'estat social amb els impostos de tots, deixant enrere l'imperi del capital que posava les persones i els seus drets al servei de la producció industrial. D'altra banda, el català anava agafant posicions, molt lentament, en el camí esperançat de l'educació, arribant, anys més tard, a convertir-se en la llengua vehicular de l'ensenyament. El món, especialment a Europa, i malgrat la guerra freda i les dictadures que encara bullien, era com una mena de flor que s'obria i que movia a l'esperança.

Els que forjaven aquest futur de llibertat es van anar morint; dècades més tard, els seus fills es van enamorar dels diners i del poder, i es van pensar que s'ho podrien emportar tot sense que es notés gaire; va tornar la prioritat de la producció per damunt dels drets de les persones; la nuesa i l'estètica natural va tornar a ser proscrites pels esnobs vergonyants de la gran crisi de l'especulació financera; els governants espanyols van convertir de nou el català en una llengua folcklòrica de segona categoria; la llei de costes va arribar als nivells de 1969, quan un “xiringuito”, un complex d'apartaments o qualsevol altre artificialitat, podia desfer unes dunes verges amb la justificació sagrada dels diners. Al mateix temps, els indicadors d'alarma naturals del planeta es van disparar sense que això provoqués cap modificació substancial a les polítiques mediambientals.

L'Homo sapiens es va anar convertint a poc a poc en una societat d'insectes que adoraven l'eficiència i la imatge.

El que va passar després, us ho escriuré un altre dia.