Al vaivé del mar i a la llum hi ha escrit el nostre misteri.

¿Observeu l'aigua, i el sol, i el vent, i la terra, i els arbres?

Doncs aquí, en tot això, hi ha la resposta al misteri de l'ésser humà.

En el vaivé del mar, en el seu alenar, en la pujada i la baixada de les aigües, com una respiració, com un pulmó lluminós, hi ha, d'alguna manera, l'empremta digital de l'ésser humà, el seu segell, l'eco del seu nom, de la seva essència; perquè hem brollat d'aquí. Tots venim de tot això. El mar ens descriu, ens defineix, ens explica, proclama amb el seu moviment el nostre ésser. El mar, el sol, el vent i la terra, esdevenen els daus i l'escalfor que ens ha fet; en ells, d'alguna manera, hi som nosaltres.

Venim del mar, d'una primera bactèria que pels cops de l'atzar, i de tots aquests elements que ara observeu, va tenir milions de descendents fins arribar a nosaltres.

Per això, som part d'aquest paisatge; el seu fruit; una gota de mel que es desprèn d'un rusc.

Si alguna vegada, una nau intergalàctica, amb els nostres descendents a dins, volgués comprendre d'on ve la seva espècie, hauria de tornar aquí; a cap altre lloc de l'univers no es comprendria.

Per això, entre aquest paisatge i nosaltres hi ha un nexe, un cordó umbilical, una similitud, un parentiu...

Formem part d'aquest paisatge; pertanyem a aquest paisatge, i, quan ho comprenem, quan ho acceptem, experimentem la plenitud de qui se sent a la llar, a la pàtria, enmig dels seus i de la seva família.

.

P.D. I mira si és bella la Terra, que la van deixar al seu aire fa 3500 milions d'anys, sense ni un bri de vida, i si fa no fa tal com és ara, i 3500 milions d'anys després, d'ella soleta, has sortit, tu!!!
Per això la teva bellesa està continguda en ella. La Terra és una llavor.

Besar la pedra.

Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.

A sobre el rostre enterc i pur de la muntanya: la pell dels segles, els ulls del temps; arrugues enrogides pel rovell del ferro ocult al cor del mineral, adust i viu.

Et vull besar, Montcau etern, al pas dels núvols, sota d'un blau que muta a sang, a son, a plor suau de nit d'estiu.

I caminem vers aquest astre que se'n va després d'haver-nos seduit amb una llum que ens descobreix un bri de tot allò que som, que és tot allò que podem ser.

Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.

.

.

I ara toca apagar els llums. Dissabte, 26 de març, de 20:30 a 21:30; apagueu els llums.

Dissabte, 26 de març de 2011, de les 20:30 a les 21:30, apagueu els llums, desconnecteu l'interruptor principal del vostre habitatge; enceneu, si cal, alguna espelma; feu-ho pel planeta.

A casa, encendrem espelmes. Hi ha moltes maneres de passar l'estona a les fosques, a la llum de les espelmes. Es pot fer música sense electricitat. Es poden llegir poemes. Es pot tocar el piano. Es poden explicar històries; de por o d'amor.

Aconseguim que els que especulen amb l'energia deixin de guanyar un milió d'euros al llarg d'aquesta hora de foscor. Apaguem, ni que sigui per una hora, les xemeneies de les tèrmiques. Recordem com han viscut al llarg dels segles (de la majoria de segles en què hi ha hagut Homo sapiens) els nostres avanpassats. Us hi apunteu?

Apagueu la calefacció.

Apaguem els llums. Desconnectem la calefacció; sobretot si és elèctrica. Prohibim els calefactors elèctrics. Si a l'hivern tenim fred, abriguem-nos. Aquest blog, tot i portar el nom identitari de Nuesa Literària, considera el fet de vestir-se i d'abrigar-se com l'opció més natural quan fa fred. Posar la calefacció quan no cal és un acte que va contra la naturalesa. Si ens abriguem amb desfici quan el temps és gèlid, a banda de sentir-nos més protegits, gaudirem amb més delir de la nuesa quan arribi el bon temps. Reduïm el consum. El consum empudega l'atmosfera. Un llum en funcionament quan no cal afegeix grams de fum negre a la xemeneia d'una termoelèctrica. Cal que comprem menys. Cal que acceptem de guanyar menys. Conformem-nos amb viatjar més a prop; fet i fet, i en part a causa del turisme, a tot arreu tot s'assembla cada vegada més. I quan fem turisme, no coneixem realment un lloc; per conèixer-lo, cal viure-hi una temporada. Si aconseguim que els espais naturals que tenim a prop conservin (o recuperin) la seva faç inicial no caldrà anar a buscar-los a l'altra banda del planeta. La natura, quan és verge, és idèntica arreu. La que ja no és verge pot tornar-ho a ser; la regeneració és una constant natural. Si l'Homo sapiens desaparegués, en pocs milions d'anys s'esborraria gairebé del tot el seu rastre; i només en poques dècades la bellesa del planeta recuperaria part de la seva lluminositat espontània; la que tenia quan l'aigua de tots els rius era del color que el vent i la terra decidien que havia de ser.

Comprem el CD del silenci de la nit, la pel·lícula de la celístia quan cap làmpada l'esborra, el gust d'una poma agafada del mateix arbre, el vestit de sol i d'esquitx d'escuma que no es ven a cap botiga de modes. Adquirim, al to de les galtes, la rojor de la vida a les muntanyes, als boscos, a les valls, a la mar; el bru dels dies sota el sol que abilli la blancor malaltissa dels adoradors del protocol, de les corbates, dels diners i de l'ambició narcisista. El poder té la pell blanca, transparent i lletosa, ben amagada dessota pantalons amb ratlla, terns incòmodes i ficticis, màscares que oculten un egoisme disfressat de bonhomia.

Apaguem els llums. Desconnectem la calefacció. Acceptem de guanyar menys diners i de comprar menys per a tenir-ho tot. Tinguem-ho tot. Cedim-ho tot als nostres descendents. Acceptem allò, que som. Acceptem la nostra mare i honorem-la.

.

.

L'integrisme de la uniformitat estètica. La imposició dels cànons estètics. La dictadura de les formes elitistes. L'urpa del puritanisme als diferents programes polítics.

En el fons en el fons (parlant d'una manera general i fent referència a tota la humanitat) el món és profundament conservador. Les velles tiranies, que un dia van ser combatudes, retornen vestides de democràcia; motiu pel qual resulten molt més difícils de combatre.

¡Ai si un ajuntament franquista hagués prohibit anar en bermudes pels carrers de Barcelona! Qualsevol ciutadà, o ciutadana progressista, hauria defensat la llibertat d'indumentària i s'hauria manifestat amb raó contra la dictadura, contra el moralisme social i contra la uniformització. Quan, en canvi, ho prohibeix un ajuntament suposadament d'esquerres, la majoria assenteixen indiferents, o fins i tot molestos amb els que no se sotmeten a la uniformitat social.

Hi ha molta gent que mai no ha necessitat apartar-se de la uniformitat establerta, que mai no s'ha diferenciat excessivament del grup en cap àmbit, i que, en conseqüència, davant la imposició d'una estètica determinada, no s'adonen que la seva identitat personal està en perill, perquè qui avui prohibeix una manera de vestir, demà prohibirà una manera de parlar, una manera de crear, una manera de viure, una manera de ser, un hàbit, un costum, qualsevol realitat aparentment secundària, però que representa un granet de sorra més en el conjunt d'activitats que esdevenen la substància de les identitats, de les cultures, dels estils... al capdavall, de la llibertat.

La llibertat està feta de petites realitats; cap de les quals per si sola és absolutament necessària. Totes en un conjunt, però, esdevenen el teixit de la vida. La possibilitat d'existir de totes, com a conjunt, significa el tot de la llibertat.

Em vénen al cap les pèrfides declaracions d'Aznar en un tema tan aparentment secundari com les matrícules dels cotxes. L'ex-president es va carregar el símbol provincial de les matrícules i es va negar a permetre que hi hagués cap mena de codi que mostrés que un cotxe era d'Andalusia, de Catalunya, d'Euskadi, de Múrcia... Quan li van preguntar que per què s'hi havia oposat, va ridiculitzar els qui l'interrogaven, venint a dir que, amb els problemes que tenia el país i el món, ¡a qui se li acudia de protestar pel fet que les xapes no tinguessin distintius autonòmics! ¡Per unes xapes! El senyor de les xapes va destruir un petit granet de sorra en el conjunt de símbols que assenyalen la diferenciació de les cultures de l'Estat (per poc important i secundari que sigui el símbol de les matrícules). I la seva sorna, la seva burla, el seu menyspreu als qui li demanaven explicacions, fou un insult de primer ordre a la llibertat i a la identitat dels pobles.

A poc a poc, les forces de la uniformització, de l'ofegament de tota creativitat que no passi per la garba del moralisme social imperant, de la tendència socioeconòmica, de la moda, del protocol nacional o social, recuperen les posicions que van perdre a l'últim alliberament; i les recuperen des de la democràcia, essent per tant més difícils de vèncer. Tot allò que als qui tenen diners els sembla lleig, esdevé lleig. La lletjor de certes realitats es converteix en un dogma. El protocol, les formes, les normes, el gust... tot allò que els qui manen decideixen que no és elegant, no ho és, perquè ho diuen ells, perquè ho han estudiat a Berkeley, a Harvard, a Standford o a Navarra... Els masters que alguns dirigents polítics (responsables d'imposar les formes estètiques urbanes i humanes) han cursat a les universitats americanes o integristes han aconseguit alguna cosa més que eficiència professional; han assumit un colonialisme estètic, dels Estats Units cap a nosaltres, que té les arrels clavades a la terra fèrtil del puritanisme ianqui. Els Phells, els Baptistes, els Metodistes, o fins i tot els agnòstics i ateus educats a les societats puritanes d'influència metodista, evangelista i baptista. Els que vesteixen les estàtues de les places dels pobles. Els que persegueixen i denuncien les turistes que fan top-less a les platges americanes i les engarjolen. Els qui fins fa ben poc posaven a la presó els qui practicaven sexe anal i al mateix temps consumien pornografia al secret de les seves llars. Els qui des del més profund d'Alabama anomenen, als europeus, “comunistes” (com si fos un insult) només perquè la seva estètica, la seva moral, la seva visió de la vida... són radicalment diferents a la seva (encara que cada vegada menys)...

Tots aquests representen la creuada invisible i silenciosa (de vegades no tan silenciosa) al servei de les formes tribals conservadores que en silenci destrueixen les petites llibertats que permeten l'existència d'una diversitat d'identitats humanes enriquidora. Són aquí, i s'escolen dins dels idearis de qualsevol, per molt progressista que es consideri.

Cal ensenyar a mirar! Cal ensenyar a estimar!

Albirem l'amor com el valor suprem d'una societat feliç i lluitadora; l'amor, la capacitat d'esforç, l'empatia, la llibertat... Però a l'hora de la veritat construïm sistemes i models que donen exclusivitat a la utilitat, a la demanda del mercat, a la conquesta material. Pocs docents són capaços d'aturar el seu programa, la seva activitat estratègica, per a dir “ara toca pensa en l'amor; toca preguntar-nos què va bé i què falla en l'aprenentatge de les relacions humanes i de la convivència. Toca comprendre per què us foteu hòsties al pati, per què esclafeu el feble, per què menyspreeu el diferent, per què canvieu les vostres il·lusions més elevades per mocadors de paper bruts de pintallavis i d'adrenalina. Ara toca reposar d'allò que es recolza damunt l'estructura, per a preguntar-nos per què l'estructura trontolla, per què la vostra mirada és sovint tan buida, o irada, o maliciosament burleta... per què veieu un objecte digne de ser estossinat per divertir-vos allà on en realitat hi ha una persona que, com tothom, necessita ser estimada”.

En enderiem amb gràfiques i estadístiques que parlen d'objectius mediàtics que influeixen en valoracions i en avaluacions decisives. ¿Decisives per què, si per guanyar el triomf en els resultats hem d'oblidar l'educació? ¿Decisives per què? Podríem fracassar en la consecució de recursos econòmics, de personal, de prestigi, de renom... i no passaria res gaire greu; però si fracassem en les prioritats educatives integrals humanes, ni que aquestes prioritats no quedin reflectides en cap estadística, la nostra tasca no tindrà ni valor ni sentit.

Una tecnologia eficient i de qualitat va ser capaç de construir la bomba atòmica. Quanta eficiència! Quanta matèria gris! Quanta qualitat! Munts d'homes i dones en equip va assolir un èxit absolut que demostrava la qualitat del sistema.

Si es donés el cas que els ulls dels nostres infants fossin ulls intel·ligents, eficients, eficaços... però no miressin amb amor els qui els envolten, seria, sens dubte, perquè no estaríem fent les coses bé. Quan morim, mor tot el que hem après; per això és tan urgent que ho transmetem. Els nostres fills són genèticament idèntics a nosaltres; per això ho han d'aprendre, de nou, tot; tot allò d'essencial que tenia l'educació que vam rebre, i una mica més. Aquesta mica més l'obtenim gràcies, entre d'altres coses, als errors; dels quals hem après molt. N'hem après? 

Il·lustro aquestes reflexions amb aquesta fotografia presa pel meu fill a l'estàtua del Papa Pius IX, a la Basílica de Santa Maria Maggiore de Roma, seguint aquesta serie d'imatges captades la setmana passada; i m'adono que, sense pretendre-ho, n'he triat una de força adient. Pius IX fou un dels papes més “inquiets” de la història de l'església. Quanta importància va donar al poder polític! Fins al punt de no reconèixer el regne d'Itàlia i de prohibir els catòlics de participar en la vida política de l'estat Italià. Va arribar a excomunicar el rei Vittorio Manuel II de Saboia. I el pobre Edgardo Montara, nen jueu, batejat com a catòlic,  va ser arrabassat als seus pares perquè eren jueus! Aquest home va prioritzar les dèries doctrinals i utilitaristes per damunt de l'amor als éssers humans, per damunt de l'empatia, per damunt de la bondat. I fou ell el qui va dir que el Papa era infal·lible en els seus pronunciaments ex cathedra. I per si fos poc va considerar “anatemes” el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme, el liberalisme, les societats secretes, i la autonomia de la societat civil. Tinc fresques a la ment, encara, la ràbia que produïa el Monument romà, a Víctor Manuel i a la república Italiana, a determinada agrupació religiosa integrista (per dir-ho d'alguna manera); ja que el consideraven ofensiu per a la religió. Com som els Homo sapiens!

.

La llum de Roma

La llum de Roma mereix una reflexió a part; especialment la llum del captard, la llum de la tarda quan cau, la llum d'abans de la posta. Potser perquè té un aire tan familiar, tan del Vallès, tan mediterrani. Els raigs que travessen l'atmosfera, cada vegada més horitzontals, adquireixen una tonalitat saura, encesa, viva, que embelleix els edificis, els caps dels arbres, els rostres de la gent. La llum dels últims instants del dia, com la de la vida, és la més suau, la més bella, la més asserenada.

Penso en tota aquesta gent tan atrafegada per les ambicions; ja siguin ambicions materials, religioses o polítiques. Al capdavall, les ambicions que ens allunyen de l'instant, si ens atrafeguen, ens lleven la vida. I parlo d'ambicions, que no pas d'ideals o de somnis; les ambicions tenen un caire més egocèntric, més de poder, més de domini o de privilegi. Robert Conway va dir una vegada que si les persones contempléssim més sovint les postes, sense pressa, sense pensar en res més que en allò que veiem, la nostra manera de mirar la vida canviaria.

La vida serà segons com la mirem. La por depèn de la nostra manera de mirar i de cap a on mirem. La llum de Roma esvaeix les grisors i els enteranyinaments dels ulls angoixats. Hi continuarà havent sectaris, hi continuarà havent violents, hi continuarà havent esclaus de l'ambició (els Homo sapiens som així); però hi continuarà havent persones que donaran la vida per la llibertat, hi continuarà havent persones que treballaran per la pau i per la tolerància, hi continuarà havent insubmisos de les possessions siguin de la mena que siguin. La genètica no canvia en un segle, ni en dos, ni en tres; per això, tot allò que una generació ensenya als seus fills, haurà de tornar a ser ensenyat al llarg de les generacions que vindran. Quan morim, mor tot el que ens han ensenyat i cal que els qui queden ho tornin a ensenyar als seus fills.

La llum de Roma, com la del Montcau, continuarà encenent les façanes dels mateixos edificis. El Mausoleu d'August, envoltat de xiprers, arran del Tiber, es tenyeix avui de carabassa igual com passava fa dos mil anys. I la llibertat continuarà sent la conquesta de l'Homo sapiens, per damunt de les cadenes, de les foscors i de la por.

.

.

Trastevere. La identitat humana.

.

Hi ha tovalloles que pel color, la forma i la posició, sembla ben bé que han estat col·locades per aconseguir un quadre perfecte: els colors adients (de tonalitat suau i càlida) al costat de les imperfeccions harmòniques de les façanes; la pintura que es desenganxa, el graffiti maldestre, la humitat que enfosqueix l'edifici en la seva justa mesura.

El Trastevere és un escenari perfecte per a una pel·lícula realista, per a una novel·la de costums, per a un obra de teatre profunda i austera, que amb economia de mots, tan sols amb el joc de les llums, amb els gests i amb l'escenificació, ja explica el component emocional de la història.

Fa pocs dies escrivia, aquí mateix, l'escena real de la cua a la trattoria; la dona que sortia amb el dinar del diumenge del petit restaurant i que parlava amb una nena que treia el cap per una finestra d'un edifici de quatre plantes un xic rònec; fou només un dels episodis que cada dia succeeixen al Tratevere sense que cap espectador els assaboreixi: el gat que creua el carrer just quan la llum del sol s'escola entre les boires i fa que el seu pelatge es faci iridescent; l'olor de pomodoro, de mantega, de pasta bullida, d'humitat als carrers, de terra de test, de riu, de bosc, de llenya; un tros d'edificació romana antiga de l'època de l'imperi o de la república, que apareix entre dos habitatges de la primera meitat del segle passat; les arrels abraçant-se a les façanes; les taules al carrer a ple hivern; la deixadesa perfecta; les imperfeccions perfectes; la brutor justa per a construir una imatge que traspua la justa sensació de llibertat formal i de calidesa humana.

La humanitat és el contrari de l'esperit asèptic. No som humans si no tenim arrugues, si les nostres llars no fumen, si el ciment de les nostres parets no cau a clapes, si no fem olor d'humans, si no tossim, si no suem, si no plorem, si no tenim les mans brutes, si no mirem de cua d'ull més de dues vegades al dia, si no ens sentim culpables, si no plorem, si no riem, si no tenim por, si no dubtem, si no ens equivoquem sovint i de valent. No som humans si el nostre món és perfecte; ni si exigeix perfeccions reglades per manuals certificats amb timbres i segells de grans poders econòmics, de símbols d'un temps d'hipocresies disfressades de qualitat. No som humans si no tenim les mans balbes, si les galtes no les tenim sovint roges pel fred, pel vent i el vi, si no tenim barbs a la cara i a uns quants racons més del cos, si no esdevenim, amb els anys i els disgustos, més vells i menys bells.

El Trastevere és la fotografia d'una humanitat orgullosa de la seva identitat de fang i de vinagre; el reflex d'una bellesa amarada a la manera de viure i de sentir. El barri de tots en algun moment de la nostra vida.

Trobada amb Lívia, dins de casa seva. El Colisseu. El turó del Palatino. The house of Livia. Colosseum. Palatine Hill. Meeting with Livia.

.

.

Entrar a casa de Lívia fou un detall inesperat del destí, una picada d'ullet de la meva sinistra amiga del més enllà; l'habitatge no era visitable, no es mostrava al públic, però el simple exercici d'ullar-lo des de fora a través de les finestres i d'entreveure la penombra dels frescos de les estances per on es passejava la dona que va enverinar el seu marit, el seu fill, els seus parents i ves a saber a qui més... la vella malèfica que governava Roma manipulant el seu marit August i el seu fill Tiberi... l'àvia perversa que feia “cosetes” amb el seu nét Cal·lígula... la dama de pell blanca i solcs de sota els ulls enfonsats que en la seva jovenesa va competir amb Cleopatra en bellesa... el simple exercici de guipar el seu habitatge, ho haig de reconèixer, em feia venir un calfred.

I va ser enmig d'aquest exercici, la setmana passada mateixa, que una dona em tocà l'espatlla i amb un anglès macarrònic em va dir, com si endevinés el meu interès mòrbid, que en deu minuts vindria una guia a ensenyar-me l'habitatge. “A mi?” li vaig preguntar, i va fer que sí amb el cap, afegint que l'ensenyaria també a qualsevol turista que volgués visitar-lo i escoltar la seva explicació. Em vaig posar el primer de la fila perquè no em podia creure el privilegi que se m'estava oferint. Vull deixar clar que no aprovo els crims de Lívia (faltaria més) però el temps ha passat i la mort ho purifica tot. Deia Erri de Lucca que no hi ha enemics, i que és quan són morts que ho comprenem.

I, efectivament, deu minuts més tard, tota la família, baixàvem les escales de la Casa de Lívia (vers la foscor de l'avern) amb la intenció d'afusellar les parets a fotografies. A l'hora de la veritat, però, no vaig poder. Ningú no ens va prohibir de fer fotos; però, des de dins mateix, no em vaig veure amb cor de fer-ne. I és que Lívia era allà, dempeus, invisible, i em mirava. De fora estant, abans d'entrar i topar-me amb ella, sí que en vaig fer, i són algunes de les que podeu trobar damunt d'aquest escrit (concretament, la dissetena imatge mostra la casa de Lívia des de l'exterior), però des de dins de l'habitatge no ho vaig aconseguir.

La guia, una dona estranya que semblava que era allà contra la seva voluntat, ens va explicar que per un desig especial del ministre de cultura de Berlusconi, la casa de Lívia s'obriria al públic durant el més de març de 2011, i que érem uns afortunats. Després va parlar de la fredor de l'habitatge, de la seva temperatura fresca a totes les estacions de l'any, de les pintures de les parets, que reflectien la mitologia romana, del fet que no tenia finestres com la majoria de cases nobles (Domus) de l'època. I Livia dreta, al costat nostre, estranyament satisfeta, mirant-me, invisible, contenta que jo m'adonés de la seva presència.

A fora, el turó del Palatino, la gran urbanització dels Cèsars, amb mareselves regades amb la sang dels assassinats per l'ambició del poder, flors d'una primavera incipient arreu, estadis en runes, palaus, termes, el circ en estat de desnonament (invisible per a tants i real com la història i el temps), l'Arc de Titus, la casa d'August, els pins, l'aire càlid de la Mediterrània, la flaire de la ginesta i del romaní, els esperits dels antics, atrapats a les pedres i al paisatge. El turó del Palatino és un indret per a passar-hi un dia sencer amb el “Jo Claudi” de Robert Graves a les mans i gens de pressa. I al costat, el Colisseu. Tot plegat, Roma: la bèstia bella i cruel, mare de la nostra ment i de la nostra manera d'entendre la vida. Origen de les nostres societats contradictòries i intensament humanes. 

.

.