La llum de Roma

La llum de Roma mereix una reflexió a part; especialment la llum del captard, la llum de la tarda quan cau, la llum d'abans de la posta. Potser perquè té un aire tan familiar, tan del Vallès, tan mediterrani. Els raigs que travessen l'atmosfera, cada vegada més horitzontals, adquireixen una tonalitat saura, encesa, viva, que embelleix els edificis, els caps dels arbres, els rostres de la gent. La llum dels últims instants del dia, com la de la vida, és la més suau, la més bella, la més asserenada.

Penso en tota aquesta gent tan atrafegada per les ambicions; ja siguin ambicions materials, religioses o polítiques. Al capdavall, les ambicions que ens allunyen de l'instant, si ens atrafeguen, ens lleven la vida. I parlo d'ambicions, que no pas d'ideals o de somnis; les ambicions tenen un caire més egocèntric, més de poder, més de domini o de privilegi. Robert Conway va dir una vegada que si les persones contempléssim més sovint les postes, sense pressa, sense pensar en res més que en allò que veiem, la nostra manera de mirar la vida canviaria.

La vida serà segons com la mirem. La por depèn de la nostra manera de mirar i de cap a on mirem. La llum de Roma esvaeix les grisors i els enteranyinaments dels ulls angoixats. Hi continuarà havent sectaris, hi continuarà havent violents, hi continuarà havent esclaus de l'ambició (els Homo sapiens som així); però hi continuarà havent persones que donaran la vida per la llibertat, hi continuarà havent persones que treballaran per la pau i per la tolerància, hi continuarà havent insubmisos de les possessions siguin de la mena que siguin. La genètica no canvia en un segle, ni en dos, ni en tres; per això, tot allò que una generació ensenya als seus fills, haurà de tornar a ser ensenyat al llarg de les generacions que vindran. Quan morim, mor tot el que ens han ensenyat i cal que els qui queden ho tornin a ensenyar als seus fills.

La llum de Roma, com la del Montcau, continuarà encenent les façanes dels mateixos edificis. El Mausoleu d'August, envoltat de xiprers, arran del Tiber, es tenyeix avui de carabassa igual com passava fa dos mil anys. I la llibertat continuarà sent la conquesta de l'Homo sapiens, per damunt de les cadenes, de les foscors i de la por.

.

.