Carrers de Roma. Rome Streets.

Les ciutats són conegudes pels seus carrers i per la seva gent. La gent es mou per l'urbs mostrant pinzellades de l'essència del poble. La ciutat és el reflex dels desigs, els plaers, els anhels i les misèries de la gent estimada que hi viu. 

Fa vint-i-cinc anys vaig trepitjar Roma durant una setmana i no la vaig veure. 

Aquests últims dies hi he tornat, i la he comprès per primera vegada. He pensat amb cura, què ha canviat de llavors ençà; perquè em fa l'efecte que mai no havia estat a la ciutat que no fa ni vint-i-quatre hores que he deixat; i m'adono que tot rau en la mirada. Avui, miro diferent. Fa vint-i-cinc anys, mirava, però no veia la vida que avui sóc capaç de copsar; no ho veia tot. Segurament, avui tampoc no ho veig tot, però no tinc cap dubte que m'arriba una realitat que un quart de segle enrere em passava desapercebuda.

Les ciutats són el fruit de les febleses i de les glòries de la seva història, i sovint ens revelen el nostre origen. Alguns dels meus avantpassats vénen de Roma, de les seves rodalies, del seu paisatge, de la seva humanitat, de la seva manera d'entendre l'existència.

He penjat unes quantes imatges dels seus carrers; al llarg dels dies que vindran Roma serà el tema central del blog. Avui, va de carrers; carrers que exhibeixen una llum especial, identitària; botigues amb caps de nines empolsinats; trattories amb cambrers que abracen una guitarra de quan eren joves, que pengen quadres d'antics moments de glòria mentre fan la pilota als seus clients més estimats i els prometen el cel amb els raviolis, els penne o la trippa romana; cotxes minúsculs que aparquen on poden i com poden i que no saben per què serveixen els passos de vianants; autobusos on ningú no paga, que s'omplen fins que la porta no pot ni tancar; riuades de gent que puja a l'autobús abans que pugui baixar ningú, obligant a algun pobre infeliç a romandre al vehicle més del que li caldria; façanes de color ocre, rosat, saur... bufades, pintades, desescorçades o brutes; motos, tramvies, arrels grimpant pels edificis, teatres d'estar per casa, òperes, temples, voltes d'or, arcs, velles glòries d'August, de Claudi, de Constantí, de Lívia... que rebroten de la profunditat de la terra, negant-se a un obstracisme al qual una religiositat imperialista va intentar abocar-los;  aires d'una ciutat estat, símbol i braç executor del poder religiós mundial, reflex fidel de l'antiga Roma, amb les seves mateixes misèries i grandeses, indubtables misèries i indubtables grandeses... 

Roma encara és més. És també una nena que crida, des d'una finestra, a la seva mare que acaba de sortir d'una trattoria amb els raviolis calents; raviolis que seran l'àpat familiar del diumenge. La dona passa arran d'una cua de turistes que pretenen entrar a l'esmentada trattoria, que per fora sembla un antre desastrat, però que per dins és el taller de les delícies més exquisides...

Demà continuaré...

.

.