Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.
A sobre el rostre enterc i pur de la muntanya: la pell dels segles, els ulls del temps; arrugues enrogides pel rovell del ferro ocult al cor del mineral, adust i viu.
Et vull besar, Montcau etern, al pas dels núvols, sota d'un blau que muta a sang, a son, a plor suau de nit d'estiu.
I caminem vers aquest astre que se'n va després d'haver-nos seduit amb una llum que ens descobreix un bri de tot allò que som, que és tot allò que podem ser.
Destil·la, el munt, licor de cel i pedra roja, i queda al llit d'un camí dolç prop del captard.
.
.
1 comment:
"Destil.la (...) licor de cel i pedra roja"... Unes expressions que ara -ves per on- em van com anell al dit, com una cloenda de la caminada que vaig fer per aquests indrets dimecres passat a la tarda, buscant l'aigua dels Òbits i de la Font Flàvia i havent vorejat un Montcau enrojolit pel sol que s'anava amagant darrera Montserrat. (Per cert: aquest licor, bo i escàs.) (Pere.)
Post a Comment