Arenys

Avui he escrit un relat costumista, descriptiu, realista... d'un petit tros de platja en un breu compendi d'instants. 

Els diàlegs, els personatges, les situacions, les experiències... són reals; altrament dit, estan extretes de la realitat; si bé he canviat els noms de les persones i he barrejat una mica les famílies. El que hi ha de ficció és molt poc.

Aquesta descripció intenta exposar el caire familiar del costum de la nuesa a la platja, incidint en la manera (diversa i constructiva) com els més joves gaudeixen d'aquest costum.

Arenys

La Clara

La Clara riu mentre llença pedretes minúscules com grans d'arròs a l'esquena de la Blanca, la seva germana petita, que només du una samarreta de neoprè de color verd fosforescent. Quan la Blanca, de sis anys, es tomba, la Clara dissimula i fa com que parla amb la seva mare de qualsevol ximpleria. Després, la Clara i la seva mare riuen i la noia se sent lluny dels seus catorze anys, que de vegades li fan por. Li fuig la infantesa i li fa basarda pensar que se'n va per a sempre. Des d'ahir, mai més no tindrà tretze anys; tot canvia, el cos, els cursos, les responsabilitats. Però ara és aquí, a la Musclera, a la platja nudista d'Arenys, com cada estiu, com si els instants de temps que viu aquí li garantissin que la família que sempre l'ha estimat guardarà racons de tendresa tota la vida, i que vagi on vagi, i passi el que passi, sempre els tindrà a prop.

S'aixeca. Observa el mar. S'acosta fins a la riba i es mulla els peus. Clava la mirada a la roca del sud i contempla la bonior de cossos nus, com reflexos d'aram enlluernant el fons del penya-segat; i les roques, d'un color a mig camí entre el salmó i el saur. Quan era petita es pensava que a la majoria de platges la gent es banyava sense roba i que els espais amb banyador eren reductes dedicats a la gent més antiga, com els seus avis o com alguns companys de classe que anaven a missa i feien la comunió. Fa tres anys, però, la seva millor amiga, que també va amb els seus pares a platges nudistes, va fer també la comunió. A mesura que es fa gran, es va adonant que la manera com la seva família, i com centenars de famílies de la platja, prenen el sol i es banyen és minoritària. A partir dels onze, va començar a anar, de tant en tant, a platges tradicionals amb algunes companyes de classe, i un cop a la sorra li costava de comprendre per quina estranya raó s'havia de ficar a l'aigua amb aquell derivat del petroli que li impedia sentir la estimulant mobilitat especial de braços i cames quan res no els frega, i aquell massatge integral del mar per tota la pell, i la carícia del vent des de la punta del cap , baixant per tota l'esquena, fins dessota els talons. I la meravella del vent, que de seguida s'endú l'aigua i que hi deixa la sal com una medecina. I la lletjor de les marques dels banyadors; de sort que ella és blanca com la llet i que mai no arriba a posar-se morena; amb la qual cosa les marques li apareixen només com una lleugera palidesa a les zones que tothom s'amaga. I la incomoditat de moure's dins l'aigua amb aquella tela arrapada al cos, que continua mullada un cop surts del mar i camines per la riba; aquella humitat que et tapa el sol, el qual no et pot assecar amb la seva escalforeta d'amic; més aviat et cou com una cansalada, apujant la temperatura de la tela sintètica i traslladant a la pell una sensació malsana d'escaldat. I encara pitjor els nois, que es veu que per la moda han de dur bermudes, i alguns fins i tot calçotets sota les bermudes. En una excursió amb l'escola a Tamarit li va demanar a un amic seu que li deixés provar les bermudes; se les va posar i un cop dins l'aigua li semblava que el mar, enfadat, li frenava el moviment de les cames a cada passa que donava. I com pesava aquell roba! I que diferent la sensació de plenitud total, l'eufòria, la descàrrega d'adrenalina quan nua de pèl a pèl salla dins l'aigua com un dofí, sentint la força del mar a cada porus, respecte l'estranya i patètica sensació d'avançar en bermudes, com un cavaller que s'entafora una armadura i que es pensa que així serà més poderós. L'amic que li va deixar les bermudes va restar estranyament silenciós, contemplant-li els pits, alliberats momentàniament dels sostenidors del biquini.

-Què et passa? -li va dir ella

-A mi? Res... -va fer ell, enrojolant-se.

-No sé què faries si vinguessis a una platja nudista -va afegir ella quan es va adonar que el problema del noi eren els sus pits.

-Que hi vas, tu, a platges nudistes? -li va demanar ell, obrint més els ulls, amb una expressió com de... “portarà crema el pastís o estarà tot fet de pa de pessic?”

-Sempre! -va exclamar ella, amb un punt d'orgull a la mirada. En el fons, no pot evitar de gaudir una mica, veient el noi tan contorbat per una realitat que ella sempre du sota la roba. El seu cos sempre hi és, es vegi o no; i ella, sempre és la mateixa. I ella no ho sap, però el xicot sempre s'ha sentit atret per l'exotisme de la Clara, que és d'origen eslau, i que té els ulls profundament blaus, i la pell del color de la neu, i uns cabells més grocs que el blat, i un somriure angelical que fa perdre l'oremus al més fred. El fet de saber que de vegades es banya nua a la platja, representa per al noi, que es troba en plena explosió hormonal, un xute de dopamina que el fa caure d'esquena. -. Si vols, un dia pots venir amb la meva família i amb mi a la platja -afegeix ella, amb una crueltat tendra -... O et fa vergonya?

-Sí... No... No ho sé... Ja ho veurem... Buff!

Però tot això són records. La Clara, ara, és a Arenys, amb la seva família, i no pas a la platja de banyadors de Tamarit amb la seva classe de l'institut. Es capbussa. Puja fins a la superfície. Es tomba vers la platja i es mira de lluny el seu pare, tan ros com ella, però cada dia amb més arrugues i amb una panxa cervesera que creix imparable. Al costat del seu pare, la seva germana de sis anys, i les cosinetes, que en tenen entre cinc i set; totes nues, amb les samarretes de neoprè arrapades a la part superior del cos; una de verda, una altra de groga, una de rosada. Les petites passen l'estona buscant petxines o passejant per la riba fins a la punta rere la qual s'albira la platja de Caldes d'Estrac. La seva mare llegeix a la tovallola: “Kafka a la platja”. La Clara no ha estat capaç de passar de la pàgina vint. Al costat dels seus, hi veu una família que sembla molt feliç. El pare, d'una quarantena d'anys, juga a pales amb el seu fill, d'uns deu anys. La filla petita deu tenir uns cinc anys i entra i surt de l'aigua amb un petit flotador a cada braç. La mare llegeix una revista i va vigilant la nena petita, que es diu Laura. El nen gran es diu Pau, perquè la Clara sent com el seu pare l'anomena. A la Clara sempre li ha agradat contemplar les altres vides com qui mira una pel·lícula; de tot s'aprèn. Es torna a capbussar.

El Pau

El Pau, de seguida que ha arribat a la Musclera, s'ha despullat del tot, i ha deixat la roba escampada per aquí i per allà. Després, ha corregut com un boig fins a l'aigua. La calor era tan feixuga que la visió de la mar transparent es convertia en un imant massa poderós com per a parar-se a deixar ordenades totes les peces. L'Eulàlia, la seva mare, l'ha fet tornar, explicant-li que no costa res fer les coses bé; i que les coses valen diners, i que si no es desen com cal, es poden perdre; això, a banda de la mala imatge amb què un ha de conviure si tot està llençat per terra sense un ordre. El Pau va a la platja nu des que va néixer. No obstant això, i tot i que avui s'ha despullat del tot, de vegades es posa les bermudes, la gorra i una samarreta; li agrada imaginar-se que és un d'aquells joves de L.A. que fan surf i que escolten música tothora amb pentinats estrafalaris i posat d'amos del món.

Surt de l'aigua. Recull la roba i la desa a la bossa. Pren el sol fins a assecar-se. Es posa crema. Tot seguit es vesteix amb les bermudes i la samarreta. Es posa la gorra i s'enganxa els auriculars a les orelles.

-Què fas? -li pregunta l'Eulàlia una mica incòmoda; tement que algú del voltant, un d'aquells intolerants més papistes que el papa que de vegades hi ha en algunes platges, li puguin dir alguna cosa al nen pel fet d'anar vestit.

-Deixa'l estar, dona... -fa el Manel, el seu pare -. Ha de ser ell qui decideixi com anar. Es fa gran.

-S'ofegarà de calor!

-Doncs si s'ofega, ja es despullarà.

I vint minuts després el Pau es torna a treure la roba i torna a córrer esvalotat fins a l'aigua. La setmana passada es va banyar un parell de vegades amb les bermudes posades, i va sentir com si les cames tinguessin una nosa massa incòmode, com si l'aigua li frenés els moviments.

Ell també sap que es fa gran, i de vegades té la necessitat d'assajar estètiques que sap que agradaran als seus amic i a les seves amigues. És conscient que pels seus amics i les seves amigues els culs fan riure, la nuesa és vista com una condició ridícula. També intueix que, en el fons, la nuesa els fa vergonya i por, i que aquesta vergonya i aquesta por són un punt feble dels seus amics que ell no té. De fet, a ell no li fa vergonya anar nu; si de vegades es vesteix, és per imaginar-se que és algú altre, per a imitar els seus ídols, per a jugar. El seus pares descobreixen que el Pau cada dia que passa és una xic diferent a com era el dia anterior, i això els produeix una barreja de tristor i d'alegria. Els nens creixen i han de deixar de ser nens ni que els pares quedin orfes. La màxima essència de l'amor és estar disposat a perdre els qui estimem perquè puguin ser ells.

Mentre el Pau juga nu dins l'aigua amb la seva germana petita, es fixa en un nen de la seva edat que du un banyador fins als genolls. El nen es diu Alfredo i va amb els seus pares, que també duen banyador. Per alguna estranya raó, tot i anar vestits, s'han instal·lat a la zona on la nuesa ratlla el 100%. Al cap d'uns minuts, l'Alfredo fa l'intent de treure's el banyador, però se'l torna a posar. Després es gira cap al seu pare i li diu:

-Papa, em vull treure el banyador...

-Doncs treu-te'l, fill meu; fes el que et vingui de gust.

-Però és que no puc!

-Per què?

-Em fa vergonya. La tinc massa petita.

-No siguis ruc. Mira com va tothom aquí. Tothom ho té tot diferent, no té cap importància. Si et ve de gust, treu-te'l, que no passa res.

Però l'Alfredo no pot, i resta amb els pantalonets posats a dins de l'aigua, envejant la llibertat del Pau, que ha escoltat la conversa i que se sorprèn que a algú li pugui fer vergonya fer el que fa tothom que els envolta.

A prop del para-sol de la família del pau, hi ha una altra família amb dues nenes: l'Anna, que acaba de fer onze anys i la Marina que en té vuit. Els seus pares són la Juana que en té trenta-set i que du l'esquena plena de tatuatges i una cinta molt fineta de cuir a la cintura; i el Manolo, que en té quaranta-un i que és extremadament simpàtic i extravertit.

L'Anna

L'Anna, als seus onze anys, és l'únic membre de la seva família que no està nu a la platja. Du unes calcetes rosades que se subjecten amb uns cordills d'aquells que es lliguen i es deslliguen. A ella li agradaria de treure's tota la roba, com havia fet sempre, com feia sempre abans que li aparegués aquest pèl que ella troba tan desagradable i que els seus pares li han dit que és tan natural com els cabells del cap, com la veu que a certa edat canvia de cop, o com els pits que encara no té però que ja comencen a insinuar-se. Però l'Anna no aconsegueix de trobar normals uns canvis que li alteren la imatge amb la qual sempre s'ha identificat. La majoria de les seves amigues encara no tenen pèl, tot i que en tindran, però això a ella no li serveix.

Entra i surt de l'aigua. Passeja per la riba. Pren el sol. I de tant en tant fa intents de treure's el banyador. Els seus pares li somriuen i li parlen amb molta tendresa. Li diuen que s'està fent gran i que això no és cap vergonya, sinó tot el contrari, però que si no vol no té cap necessitat de despullar-se del tot; aquí, a la Musclera, no hi ha rètols que indiquin cap obligació; la gent és lliure, i encara ho ha de ser més una noia tan simpàtica com ella. Però l'Anna vol despullar-se; li fa ràbia no poder estar com la seva germana o com els nens que l'envolten. Per això no triga a treure's les calcetes. De primeres li fa una mica de vergonya, però quan s'adona que ningú li para atenció, s'oblida del seu cos i gaudeix de la platja.

Cap a les cinc de la tarda, el pau pesca una medusa. La treu de l'aigua amb una galleda reixada i la exhibeix amb orgull. L'Anna i la Clara s'acosten al Pau, es miren la medusa, i comencen a xerrar sobre l'animal. L'Alfredo també se'ls uneix, i pocs minuts després, malgrat la diferència d'edat d'uns i altres, formen un equip de caçadors de meduses. Quan les persones conserven encara la capacitat miraculosa de passar-s'ho bé en qualsevol circumstància, l'amistat i la relació són més fàcils i tot és possible.

L'entorn

Al voltant de les famílies de la Clara, del Pau i de l'Anna, hi ha desenes de parelles, de grups d'amics i de famílies (molt semblants a les seves) que ocupen l'ample i el llarg de la Musclera. Cadascuna d'aquestes famílies té les seves històries, la seva identitat, els seus somnis. Totes les persones naixem i creixem en una família que ens transmet els valors necessaris per a sobreviure en llibertat. La nuesa a la natura és un d'aquests valors, patrimoni de les famílies que decideixen viure'l i transmetre'l. L'acceptació de la imatge natural de la persona humana condueix a una millor comprensió del que som, a una millora de les relacions socials sobretot en edats complexes com l'adolescència, i a un creixement sa de la sexualitat i del coneixement del cos nu de l'espècie, sense fetitxismes provocats per l'ocultació i per la sobrevaloració de certes parts del cos que es converteixen en tabús. Que mai el cos humà no sigui un tabú. Que mai la imatge de la persona humana no sigui considerada obscena o degradant, perquè aquesta consideració implicaria assumir que la mateixa persona humana du a la seva essència quelcom d'obscè o degradant. La societat està lluny d'acceptar la nuesa com a vestit natural quan el clima ho permet, i com a màxima expressió de la bellesa; és per això que la tensió sexual de la societat domina els individus i els mou a competir, a posseir, a desitjar, a inventar una realitat falsejada que mou a neurosis i insatisfaccions. A la finitud de la nuesa s'hi descobreix la infinitud del misteri de l'existència si hom s'hi acosta amb l'amor empàtic a la mirada i al cor. A la finitud de la nuesa, s'hi troba la infinitud del misteri de l'existència, si rere cada cos nu, esclat de bellesa natural, fruit de la Terra, hom hi descobreix una persona nascuda per estimar i per ser estimada i mereixedora del més profund respecte i de tot l'ajut humà que estigui al nostre abast.

"Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba.

.

Els meus pares, que em coneixen com si fossin els meus pares, m'han regalat el llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba. 

Ells no m'ho han dit, però em fa l'efecte que tenen la secreta intenció de reconvertir-me; és a dir, d'aconseguir que sigui capaç de tornar a pronunciar amb sinceritat l'expressió: "Crec en Jesucrist, fill de déu..." o alguna d'equivalent. 

De fet, podria pronunciar aquesta expressió tranquil·lament sense problemes de consciència, perquè certament crec que tots som fills de déu, que totes les consciències de l'univers, i fins les semiconsciències o inconsciències, són filles de déu. I al mateix temps comparteixo bona part de la filosofia de Jesús de Natzaret (no pas tota). Per tant, no estic lluny de poder tornar a pronunciar (com quan tenia quinze anys) "Crec en Jesucrist, fill de déu". 

Intueixo, també, que el motiu d'aquest regal són les freqüents coincidències (salvant les distàncies qualitatives) entre els mots d'en Francesc Torralba, des d'una òptica catòlica, i els meus mots, des d'una òptica creient però sense religió. Després de començar a llegir aquest llibre, m'adono que aquesta coincidència existeix; però amb matisos. Són aquests matisos els que, de tant en tant i amb molt de respecte, aniré escrivint en aquest blog.

Em veig en l'obligació de dir que si és certa aquella afirmació de Jesús que diu "Pels seus fruits els coneixereu", en Francesc Torralba és immensament més fiable que jo en les seves opinions, perquè ell es veu de lluny una persona molt assenyada, respectuosa, intel·ligent i benintencionada; i jo només intento ser totes aquestes coses, perquè el cert és que m'hi quedo ben lluny. L'experiència de la vida, però, em diu sovint que la veritat no sempre la pronuncia el bo, sinó que sovint surt de la boca del més limitat, del més imperfecte, del vividor, del que es deleix en la finitud i li sembla que amb la finitud en té prou. Sigui com sigui, el que jo opinaré no serà pas la veritat sinó exclusivament la meva opinió.

Començo aturant-me en aquest fragment:

(…) M'adreço aquí, sobretot, als amics agnòstics, als qui es troben en terra inhòspita, als qui no se senten membres de cap comunitat i tenen el dubte com a pràctica habitual. (...)

D'entrada haig de dir que em sembla poc adequat l'etiquetatge que en Francesc fa sobre els diferents tipus d'agnòstics. Crec que la tipologia tendiria a l'infinit. No tots són racionals, ni ex-creients, ni coherents, ni separats, ni... Així com els creients d'una religió formen un grup declarat, l'agnosticisme seria una característica de molts individus diferents, difícil d'encasellar. Pel que fa a aquest fragment concret, jo diria que els agnòstics no es troben necessàriament en terra inhòspita pel fet de ser agnòstics. Si estan en terra inhòspita, serà per altres raons, però no pas per ser agnòstics. Tampoc és cert que no se sentin membres de cap comunitat; poden pertànyer a l'AMPA, a la comunitat de veïns, a Esquerra Republicana, a Ciutadans, a una associació sardanista, o als ex-alumnes de La Salle. I el dubte, com a pràctica habitual, no hauria de ser només una característica dels agnòstics, sinó també dels creients. El dubte no ens ha d'inquietar, perquè l'exercici de dubtar ens permet afinar millor la veracitat de les afirmacions o dels successos. Dubtar és un fenotip mental que ha incrementat la nostra capacitat d'acostar-nos a la veritat de les afirmacions. El dubte no és contrari a la creença, és el seu aliat. El dubte és contrari al dogma, però no a la creença. Val a dir també que molts agnòstics no dubten, i això és en ells un defecte. Haurien de dubtar, ni que fos a cops, del seu agnosticisme per tal d'afinar millor.

Aprofito per dir que jo no sóc agnòstic; tampoc sóc catòlic en aquests moments, ni creient en cap religió. Trobo a faltar en el llibre (de moment, perquè encara l'estic llegint) alguna menció a les persones que no som ni cristianes, ni agnòstiques, ni atees, ni seguidores de cap religió, però que ens considerem creients; creients en un déu que ningú ha descrit del tot; ni Jesús. 

El dubte forma part de la meva creença, com a instrument de verificació, com a part seductora de l'essència d'existir. El dubte seria sinònim, en la meva fe, d'il·lusió estranyada i ignorant, perquè espero una realitat meravellosa que sé que hi és; i sé que hi és quan contemplo la bellesa que m'envolta a cada instant.

En Francesc diu que ell no se sent còmode instal·lat en la finitud, que sent nostàlgia de l'infinit, anhel d'un ésser més gran, més ple.... Paraules sinceres que respecto profundament. Jo m'adono, en canvi, que estic perfectament instal·lat en la finitud, fins en les situacions de tragèdia; l'angoixa i el dolor s'acaben. No sento nostàlgia de l'infinit perquè el descobreixo en el so de la neu quan la trepitjo; en el cos nu de les persones sota del sol i arran del mar; en les crestes blanques de les onades; en el reflex del sol a la riba de la Cala Fonda. Descobreixo l'eternitat de l'instant en aquestes realitat i en gairebé totes les de la vida; al full de paper que reposa al meu despatx de l'institut; a l'olor de llibres vells dels armaris del departament; al so del ventilador de l'ordinador; al somriure de l'alumne que aquest matí m'ha fet enfadar; a les llàgrimes d'aquell altre que se sent sol perquè el seu pare ha marxat de casa i no tornarà... Jo crec en déu perquè el veig en tot això. No el dedueixo, el veig, en tinc evidència. Déu em saluda en tot això i pronuncia el meu nom; gairebé no puc dir que crec, perquè en tinc evidència. La finitud em revela l'infinit. Si l'infinit no és a tot això finit, és que no existeix.

Acabo, de moment, amb un text magnífic que subscric:

La fe no és l'adhesió a una doctrina, l'aposta per una filosofia de vida, ni l'adscripció a un sistema filosòfic, sinó una relació íntima, personal i intransferible amb el Misteri profund que anima i sosté tots els éssers. La fe, si més no tal com la visc i la comprenc, està més a prop del dubte que de la seguretat. Per això m'atreveixo a dir que la paret que separa l'agnòstic del creient és molt prima.

Un llibre molt recomanable, que agraeixo de tot cor als meus pares. Continuaré un altre dia.

"La llista de Schindler" molts anys després.

L'altre dia vaig tornar a veure “La llista de Schindler”. No l'havia vista des de la seva estrena al cinema Catalunya cap allà a l'any 1994, i l'efecte que em va produir fou molt diferent al d'aquell moment.

Fa divuit anys, vaig percebre del tot l'horror humà de l'odi (horror que ja havia estudiat i llegit) amb una afectació racional i sincera. L'altre dia, però, hi havia moments en què necessitava canviar de canal; després hi tornava, convençut que m'estava fent massa gran i que perdia facultats.

És diferent visionar “La llista de Schindler” quan tens fills que quan mai no n'has tingut. Quan encara no n'has tingut, et penses que comprens el que vol dir tenir-los i el fet de perdre'ls o veure'ls patir; però, en realitat, no en tens ni idea.

Forada l'ànima, l'escena de l'arribada de les famílies al camp de concentració, la immediata separació dels pares de família respecte les dones i els nens (amb trets a la nuca arbitraris inclosos), la fredor als ulls dels botxins, i, sobretot sobretot, els xiscles en el moment de la separació, el caos instintiu i espontani d'un ramat d'Homo sapiens conduït a la tortura i a la mort com bèsties d'escorxador; ignorants del que els esperava. 

El realisme de l'escena fa tremolar (només tremolar) els principis humans en els quals un creu amb tota l'ànima. La passivitat del poble sotmès, que a poc a poc va acceptant concretes i contundents derrotes, les quals sumades una rere l'altre els fan arribar fins a la cambra de gas i l'extermini, manifesta l'error i la feblesa de l'obediència com a hàbit. Els Homo sapiens som capaços de veure que caminem cap a la mort amb passes clares i alhora negar-nos a lliurar o arriscar la vida per a intentar sobreviure o per a forçar una revolta desesperada que pugui augmentar les possibilitats de canviar el destí. Ens agenollem perquè ens clavin un tret al clatell, confiant en un últim penediment del botxí en comptes de saltar al seu coll i mossegar-lo per a defendre'ns. L'absurda fe cega en l'obediència al sistema, com criatures petites que fem cas dels nostres pares sense preguntar-nos si ens convé o no, (perquè temem la incertesa i les convulsions de la revolució) ens afecta a gairebé tots. 

D'altra banda ens trobem la fredor insuportable dels assassins, que es renten les mans perquè es consideren peces simples d'un sistema que no han triat i al qual culpabilitzen; les execucions asèptiques i atzaroses d'aquell o d'aquell altre, perquè sí, com si fossin rates o cuques que convé domar; la percepció que qualsevol de nosaltres és inquietantment similar als botxins i a les víctimes; la convicció que la història es va repetint, perquè cada infant que neix, neix amb les mateixes pulsions ancestrals, amb la mateixa tendència genètica a la violència, a la fredor, a la resignació... perquè cada infant que neix necessita aprendre-ho tot de nou; necessita que algú li ensenyi que l'ésser humà té una dignitat infinita, que tot ésser humà mereix un respecte il·limitat a la seva dignitat, siguin quines siguin les seves idees, la seva raça, la seva nacionalitat, la seva religió... que la riquesa més gran de l'univers és la consciència humana... i que és preferible morir que matar, però que també és preferible lluitar abans que deixar-se exterminar com un insecte; molts ho van fer, d'altres per feblesa no van poder. 

Fet i fet, la manera com actuem és la més probable de totes les maneres com podríem haver actuat, perquè si no, segurament hauríem actuat d'una altra manera. Aquesta evidència, però, no arregla res i ens posa al davant la necessitat de canviar aquesta probabilitat i millorar com a espècie.

ALÈ

Després d'un descans, la setmana passada, per raons de feina, torno amb la sèrie de relats sobre la nuesa a la natura; aquest cop per a reflexionar sobre religió i nuesa.

.

.

ALÈ

L'Ainhoa canta “Alè”.

De rerefons, la remor de les onades i els grills. La volta negre del cel nocturn llueix humil amb la celístia i la Via làctia. La sorra, com pols de seda, s'ofereix com un llit, tota feta de diamants microscòpics i petxines trencades. El millor matalàs, ja ho diuen, és la forma que el propi cos deixa a la platja.

El vent d'agost branda els caps dels pins, i el bosc deslliga una roncor que ara creix i després s'apaga, i que ara torna a crèixer i que després torna a apagar-se. Els cabells rinxolats de la nena tremolen com branques de salze. El poema es perd per l'estesa de la cala.

El Pau, que no està per romanços, juga a llançar pedres a un tronc mig corcat. La Rosa escolta embadalida la seva filla i taral·lareja la lletra. També ho fan el Jan i l'Heribert; l'amic que avui els acompanya. Han passat el dia a la Waikiki i han decidit quedar-s'hi a dormir per a celebrar la revetlla de Sant Joan.

L'Ainhoa acaba i deixa la guitarra a la sorra. Tots aplaudeixen. Li'n demanen una altra. Diu que no, que es vol banyar. Es treu la roba i entra molt a poc a poc dins la negror.

L'Heribert i el Jan xerren de naturisme, com fan gairebé sempre que es troben a la platja.

-Que no, Jan, que no va per aquí. Deixa't de diversitats i mandangues. Hem de ser llibertaris. Hem de fer aliança amb els anarquistes i amb els maçons; amb la gent que sempre han fet costat totes les revoltes. Els naturistes som massa minoritaris; necessitem la força d'altres moviments.

-Els naturistes! Els naturistes! Ves a qualsevol platja de les anomenades nudistes o naturistes i pregunta a la gent que va nua si es consideren naturistes o nudistes. La majoria et diran que no són res, que no segueixen cap filosofia, que es banyen en pilotes perquè els ve de gust i perquè s'hi troben còmodes. De cada trenta despullats, en trobaràs un d'ideòleg; i de cada deu que et diguin que són ideòlegs, vuit seran voyeurs camuflats; tan camuflats que ni ells mateixos no saben que ho són. Refia't de qui fa les coses perquè li ve de gust; amb els idealistes, molt de compte!

-No em diguis això, Jan, que em fas mal. ¿Com pots parlar així del moviment naturista?

-No t'he parlat en contra el naturisme, Heribert. Jo m'estimo els ideals naturistes, però la defensa del dret a anar nu a la platja no es pot plantejar com l'objectiu d'un grup concret que segueix una determinada filosofia; tot ciutadà ha de poder gaudir d'aquest dret, tingui o no tingui idees naturistes, filosòfiques o socials; el dret de retrobar-se amb les percepcions originàries de l'espècie l'han de poder gaudir tots els individus de l'espècie, sense que sigui necessari militar en res ni creure o deixar de creure en res concret. El dret de gaudir del mar, de la sal, del vent, de l'escalfor del sol, de la morenor integral... amb la totalitat de la pell, ha de ser per a tothom, i l'hem de reivindicar per a tothom qui vulgui en algun moment exercir-lo. La bellesa humana, la que no veiem mai, no ha d'estar per més temps amagada, esporuguida, criminalitzada... No és sa per a ningú que només la puguem veure quan ens la disfressen de promiscuïtat o de sexualitat despersonalitzada. Oi que m'entens?

-És clar que t'entenc, Jan. En tot això estem d'acord; però allò que m'has dit fa una estona no ho puc digerir, ja em perdonaràs!

-El que?

-Allò, home! Allò que m'has dit aquest migdia, que de vegades anàveu a missa.

-Ah! -exclama el Jan, i trenca a riure -. I doncs? Hi ha uns quants milions de cristians a tot el món. ¿Pretens tancar-los la porta de la nuesa?

-Però és que són ells els qui no volen creuar la porta; hem d'entendre, Jan, que els religiosos són en general i obsessivament enemics nostres.

-No saps què dius, Heribert. Que els coneixes tots, tu, els religiosos? A mi m'han educat els capellans, Heribert, i sí, és cert, n'he trobat uns quants de força durs. Però també et puc dir que m'he trobat molta gent lliure, Heribert. Molta gent lliure!

                                                              *

El Jan és jovenet, té dinou anys, i és a Santiago de Compostela. S'acosta a un confessionari que fa pudor de suor i de cera. Té por, perquè voldria no haver de penedir-se de tota la mar que ha vist i que té tant a dins, ni dels cossos d'aram amb cabells llargs fins a les natges, ni dels ulls innocents de noia lliure, ni de l'olor dels pins, ni de la remor d'ones trencant-se, ni del besllum maragda de Costa Brava salvatge que veu quan tanca els ulls. Però l'infern mental dels inquisidors no és per a ell en absolut mental sinó físic i evident com una fàbrica de formigó armat, com el color negre del tern d'un sectari, com l'eternitat infinita que li han repetit a cada jorn i a cada alè. L'Ainhoa encara no ha nascut per a cantar-li l'altre “Alè”, el d'en Llach, i el Jan s'agenolla i li diu Ave Maria Purissima a un rostre marmori que apareix rere una reixa renegrida, sentint que no és ell qui parla sinó un protocol que algú ja fa segles va establir, convençut, o no, que els dogmes són i ja està.

-He ido a playas nudistas... -diu. Preguntant-se si realment cal; si no és, tot, un joc de bojos o d'esclaus.

-Ay... esas playas! -exclama el capellà, que és vell com una mòmia i que té un accent gallec que fa caure d'esquena. Si no fos pel patetisme de la situació, el Jan trencaria a riure, perquè el capellà allarga la segona “a” de “playas” en una mena d'udol agut que no s'acaba. Per un instant el noi es pregunta si en comptes d'un capellà no se li ha ficat al confessionari algun pallasso disfressat d'aquells que fan paròdies -. Ay... esas playas! -repeteix l'ancià -. Que nos las han arrebatado! -i ara allarga la “o” de “arrebatado” mentre alça el dit índex de la mà dreta i el va agitant cíclicament com si dictés una sentència inapel·lable -. Nos las han arrebatado a la gente decente, hijo mío!

Després de la confessió el Jan es proposa no tornar-hi mai més, però en el fons sap que no podrà acomplir el seu propòsit, que el mar és massa mar, i que l'Empordà és un déu potser excessivament real per a ser substituït per un pantocrator justicier i ocultador de la mateixa obra que se suposa que ha creat. Però fa fugir de seguida aquests pensaments, perquè el capellà de Santiago li ha dit que el diable els envia, i que el diable no descansa, i que maldarà per enviar-lo al càstig etern tant sí com no.

El cap de setmana següent, però, i ja de nou a Catalunya, l'Illa Roja es converteix en la seva catedral; i el carbassa del penya-segat, amb el blau de la mediterrània i el color de coure de la gent nua, esdevenen l'obra d'art més sublim de tot l'univers, impossible de ser encabida en cap museu ni en cap església; s'haurà de tornar a confessar.

I un més després es confessa a Donostia, a l'església dels Caputxins de la Plaça Guipúscoa.

Li retorna la sensació de patetisme; ¿per què es confessa si en el fons sap que el que ha fet no és dolent? Però la moral catòlica ho deixa clar, pensa el Jan, i ell ha de ser catòlic, oi? O no? Ai! S'aparta de nou els pensaments diabòlics que li fan plantejar-se la totalitat de la seva fe. No pot permetre's el privilegi d'acceptar-los. La fe és la fe; no neix de la raó. És un do. Així li ho han dit sempre; igual com li han dit que anar nu a la platja és un pecat molt greu. Una vegada fins i tot li van assegurar que anar a la platja amb banyador també és un pecat greu als temps que corren, i que totes les dones que hi van són unes putes. Va pensar en la seva mare, en la seva germana, i en tantes conegudes que anaven a la platja. Aquell bon home que li ho va dir les havia anomenat putes a totes i s'havia quedat tan ample. Li van venir ganes de respondre-li allò que Jesús va dir sobre els capellans: que les putes entrarien al cel abans que ells, però va preferir callar perquè necessitava l'absolució per a poder morir-se tranquil si convenia. Després va pensar que a banda de morir-se tranquil fóra bo també viure tranquil, viure serè, viure amb llibertat, pensar amb llibertat...

Però tornem a Donostia, perquè ara el Jan és allà i ja s'ha agenollat dins del confessionari. És força diferent al de Santiago; en realitat és una petita habitació de parets de fusta clara, i el capellà va amb una mena de túnica de color blanc i somriu amablement.

-Hola... que hay... -diu el mossèn.

-Pues mire, que me he pasado el verano yendo a playas naturistas...

-Ah... -fa l'home, sense expressió al rostre, com esperant alguna explicació més -. Y...? -afegeix.

-No, nada... esto, sólo.

-Pero a ver... -fa el capellà, i estossega -. Supongo que habràs venido aquí a reconocer algun error, algun pecado, algo que cambiar... no?

-Pues esto -insisteix el Jan -. Que he ido desnudo a playas naturistas.

-Y yo me ducho desnudo, hijo mío...

-Como?

-A ver... El desnudo en si no es pecado.

-Ah no?

-Pues no. Si tu vas a la playa a disfrutar de la naturaleza, sin hacer daño a nadie... donde está el pecado ahí? Otra cosa sería que molestaras a alguien. Que buscaras alguna forma de abuso o de agresión. La moral cristiana considera pecado la promiscuidad, la falta de amor en las relaciones, la irresponsabilidad... pero no el desnudo, que es obra de Dios.

-Me deja de piedra... -fa el jove Jan, amb els ulls oberts com plats -. ¿Entonces me está diciendo que puedo ir a playas naturistas y que no es pecado?

-Pues claro que no lo es...

-Pues me habían dicho que si.

-Y te lo seguiran diciendo. Son los mismos que te han dicho que hay infierno.

-Ah... es que no lo hay?

-Pues claro que no. Y en la iglesia hay mucha gente, grandes teólogos e incluso obispos, que afirman que no puede haberlo.

-Me sigo quedando de piedra.

-En la iglesia encontraras de todo, hijo mío, luz y oscuridad, personas abiertas y personas de hace tres siglos, incluso personas a medio camino entre la luz y la ignorancia. Somos humanos, como cualquier otro humano; los hay que intentan comprender la naturaleza y los hay que pretenden que la naturaleza misma obedezca sus dogmas y su moral.

-Gracias padre.

-Vete en paz, hijo mío.

                                                                 *

-Òndia, Jan! Un Caputxí! Un d'aquells que no parlen et va alliberar la ment! Aquesta sí que és bona! -exclama l'Heribert amb un somriure burleta.

-No te'n fotis! No podem triar com som.

-Vols dir que no?

-Doncs no. Pensa que la manera com actua la gent és la més probable.

-Com en pots estar tan segur?

-Perquè si no fos la més probable, la gent actuaria d'una altra manera.

-No sé què dir-te, Jan. Però escolta, que vull que sàpigues que no me'n ric pas de tu, que era conya.

L'Ainhoa surt de l'aigua; s'embolica amb una tovallola. El Pau es capbussa. La Rosa riu i mossega un tros de coca. El Jan omple una copa de plàstic amb el cava que han comprat al super de la Mora. Al cel esclaten els colors bigarrats d'un cohet que algú llança des d'un càmping proper, després un altre i un altre. Es fiquen tots a l'aigua i miren el cel; els colors es reflecteixen a la superfície que s'infla i que davalla com un pulmó alenant.

-La llum guspira pertot, Heribert; tot són colors. No podem fugir dels colors ni que tanquem els ulls, perquè els tenim a dins. Comprens? La bellesa ens envolta pertot i a l'últim guanyarà la vida; la vida per damunt de la por. Saps, Heribert? L'enemic de la vida no és pas la mort, és la por. La mort és una realitat natural a la qual arribem com a la nit, quan estem cansats i se'ns clouen els ulls; però la por, Heribert, la por és l'enemic visceral de la vida i de tot el que la vida conté. La por exigeix que els colors s'ocultin, que les mans deixin de construir, que els peus no caminin, que les orelles es tapin, que la llengua no tasti els sabors que fabriquen les plantes del bosc, que les flaires siguin esborrades i que tot sigui pautat, etiquetat i controlat... I només per por, Heribert, només per por... La por engarrota els dits dels escriptors i esvaeix els sentiments dels poetes; la por a la vida és el pitjor enemic de la vida, Heribert; no pas la mort, no pas la mort...

Construir la bellesa o podrir i podrir-nos.

 Marc i Jerezano. Jerezano és un cavall que viu en un llogarret prop de Tarifa; té consciència i, per tant, al seu nivell, és capaç de patir i d'estimar; les societats amb valors han de vetllar pels drets dels éssers que no es poden defendre; i fer-ho no pas per interès, sinó per la pròpia dignitat de tota consciència.

.

.

Gràcies als valors, sabem que encara que les matemàtiques ens expliquin que dos més dos són quatre, de vegades, si hi ha amor, esforç, il·lusió, i un xic de sort, dos i dos poden ser cinc, o sis, o fins i tot set; si escau.

Pels valors, sabem que de res ens val aconseguir la perfecció d'un projecte, amb memòria inclosa, pressupost, annexes tècnics i altres protocols, si amb el projecte tenim com a únic objectiu guanyar diners sense preocupar-nos de com afecta la dignitat humana, la natura o el benestar; sense amoinar-nos de la funció d'allò que construïm amb qualitat certificada per catorze mil isos.

Pels valors, sabem que l'aprenentatge és superior als resultats, que les persones són més importants que les institucions, que la finalitat més elevada és el respecte i el servei a la persona, i que el diners que ens sobren es podreixen i ens podreixen.

Pels valors, comprenem que un tribunal internacional que jutja genocides esdevé inhumà si els tortura o si els condemna a mort. Pels valors, entenem que hem de comptar fins a deu abans d'enviar a la merda algú que ens fa mal, i que després de comptar fins a deu, hem de intentar comprendre què ha sentit, en què s'ha confós i com el podem ajudar.

Pels valors, oblidem el que ens toca i ens aboquem al que cal. Pels valors, agraïm la feina feta a qui no tenim necessitat d'agrair-l'hi; somriem a qui ningú ens obliga a oferir-li un somriure; ens deixem la pell per un objectiu pel qual no ens paguen; recollim el plàstic llençat al bosc encara que ningú no ens vegi; donem la mà de veritat; som amables de debò i no per quedar bé. I al capdavall, acceptem morir i que ens oblidin per a sempre, amb la condició que mentre visquem se'ns permeti construir en llibertat una petita espurna de la bellesa que ho omple tot.

Els valors fan que tota vida humana sigui digna, i el triomf d'una comunitat Homo sapiens es manifesta en petites grans coses, com la tecnologia que és capaç de construir una mà mecànica perfecta per a qui l'ha perduda, o un xip al cervell que permet moure un braç mecànic amb el pensament, o la lenta i eficaç cursa contra el càncer, o la qualitat de vida de les persones disminuïdes, el tracte humà i càlid als més vells, o la integració tècnica al món laboral i social dels malalts i dels que tenen alguna alteració cromosòmica negativa o qualsevol altra disminució de les seves capacitats. Algun dia es valorarà aquesta societat no pas per les operacions financeres especulatives, sinó per l'ingeni dels científics, dels enginyers i dels metges que han dedicat les seves hores a fer més fàcil la vida dels més febles, ni que els més febles siguin persones de vuitanta anys davant les quals algun economista sense escrúpols podria dir que no paga la pena d'operar per a posar una pròtesi al fèmur, ja que el preu de l'operació és desorbitat si el comparem amb els anys de vida que li poden quedar a aquesta persona.

Per tot això, i per moltes altres raons, cal incloure l'educació dels valors humans universals dins del currículum educatiu a totes les àrees i a tots els cursos. La qualitat humana ha de ser la prioritat de tot sistema educatiu, i està comprovat que, a la llarga, aquesta estratègia genera riquesa (riquesa fins i tot material) i augmenta les possibilitats de supervivència de l'espècie. 

.

.

La natura tal com sempre ha estat. Tornar a aprendre a viure.

Perquè aquesta terra que trepitgem és la pols que un dia va ser la carn d'aquells que ens han donat la vida.

Perquè si som, és perquè altres, durant mil·lennis, han estimat el bosc, la mar, el sol , el cel, el vent i el color taronja dels capvespres quan el dia s'apaga.

Perquè l'aigua és aigua quan algú l'ha considerada deessa de la vida i tabernacle del misteri.

Perquè no sabem si sempre plourà, si el fum que fem rebentarà els ritmes que ens han fet, i que són lents, i que han de ser lents, i als quals accelerem com si ho poguéssim canviar tot, com si tot fos nostre, com si per guanyar diners i poder tinguéssim dret a convertir-ho tot en merda.

Perquè som fruits de la terra, com la poma, com la balena, com l'elefant, com l'àguila, com l'arc de Sant Martí. 

Som allò que arriba quan totes les forces de l'univers, quan totes les lleis de la biologia i de la física, es posen d'acord i aconsegueixen crear els ulls d'un infant, el seu somriure, el so de la seva veu, el traç del cos de les persones, el matís de la seva pell, la seva consciència i el seu goig... Tot ha brollat de la Terra que maltractem, de l'embrió blau que flota a l'infinit, únic i maternal; cap altre embrió no ens hauria fet com som; cap altre embrió no podrà salvar la vida dels nostres descendents.

Necessitem la lentitud dels ritmes de la natura, la seva austeritat, la seva imatge original, per a enamorar-nos-en i retrobar-nos amb la nostra identitat si volem que els nostres fills, i que els fills dels nostres fills, sobrevisquin.

 Ni protocols. Ni imatges artificials allunyades de l'estètica salvatge i immillorable de la natura. Ni ambició de poder, de diners, de prestigi, de vanitats balmades i arrelades en un egoisme estúpid i cec que no veu ni la bellesa ni la grandesa de les petites realitats del bosc tal com sempre ha estat. L'enginyeria millor, la millor arquitectura, el millor urbanisme, la millor tecnologia... són aquelles que conserven la natura tal com sempre ha estat en tots els àmbits, en totes les situacions, sense submissions a les morals encarcarades ni als artificis de l'absolutisme estètic, ni a les adoracions a la comoditat i a la decadència.

Tenim un deute més gran que l'econòmic, que és el de tornar a aprendre a viure; aquesta pot ser la millor herència per als nostres fills.  

Temps de feina a la muntanya de l'est de Barcelona

Temps de feina a la muntanya de l'est de Barcelona.

Educació en el lleure que atura temporalment la meva activitat al blog fins dissabte.

Gust de cel blau, de pins, de casa antiga; regust de seminari reconvertit a retrobament amb els tresors perduts de la humanitat.

Son i goig.

El ritme lent de la grandesa amagada a la quotidianitat.

No tingueu pressa.

No us perdeu cap instant.
La vida és un instant immens que s'allarga.

.

.

Mai no es fan coses tan divertides.

 Haig de reconèixer que si no fos perquè sé que hi ha força gent que espera el meu escrit dels dijous sobre nuesa i natura... potser ja ho hauria deixat estar; no és senzill crear una història cada setmana sense repetir arguments ni caure en la mediocritat. 

Sigui com sigui, l'exercici d'escriure, al costat del de llegir, és la millor manera de progressar en la literatura. Fa un temps, varen ser els reptes de relatsencatala.cat els que em van moure a practicar l'escriptura creativa amb una regularitat de rellotge; ara és aquesta idea dels dijous que de moment vaig tirant endavant. Potser algun dia podré aplegar tots els relats i fer-ne un llibre. 

 .

.

Mai no es fan coses tan divertides

-Com li podria dir...? No hi ha cap motiu pel qual s'hagi de preocupar... -la noia tus una mica per guanyar temps i poder pensar millor com continuar l'explicació.

-Que no m'haig de preocupar? Vatua l'olla! Aquesta sí que és bona! -Exclama el Fernando, a qui no fa el pes aquesta psicòloga amb piercing a la cella i tan jove.

-El cert és que no. No s'ha de preocupar. Encara li diré més: si es preocupa, si el seu fill el veu preocupat o enfadat, serà molt pitjor.

-Ah! Llavors haig de permetre-li que sigui un pervertit!

-No és un pervertit! Tregui's això del cap! El seu fill és un nen que té una gran curiositat, i està explorant.

-Nena... no em faci's riure... que sóc home i sé el que tenim a dins!

-Però l'Abraham és un nen... i segueix el seu instint natural. Som els adults els qui ens compliquem la vida perquè ens han domesticat.

-Que ens han domesticat? ¿I per fer-me escoltar que ens han domesticat em clavaràs vuitanta euros?

-Miri... jo no l'he obligat pas a venir. Si vol escoltar la meva opinió, és la meva feina. Però si m'ha de faltar al respecte ja se'n pot anar.

-D'acord, d'acord... perdona.... Digues, que t'escolto.

-Deixi que el nen faci la seva. No el renyi. No el sermonegi. No ha fet res dolent. És vostè que l'hi està fent creure.

-Em sap molt de greu, però això ja és excessiu. -pronuncia el Fernando amb fredor. S'aixeca i se'n va sense dir res.

*

Vuit mesos abans...

L'Abraham és al peu del Cavall Bernat, a uns tres quilòmetres de la segona residència dels seus pares, a la urbanització del Pla de Sant Llorenç. Li agrada allunyar-se de la casa a l'hora en què el sol es pon. Gaudeix fent veure que és un indígena de les pel·licules de Tarzan. El bosc, en aquesta hora, és un jardí que flaira a farigoles i romanís. Els pins engeguen un udol greu, profund, com una remor. El vent càlid de l'agost oneja les copes, que semblen una mar que s'esvera. L'udol comença lleu, com una onada, i creix a poc a poc. Els granellons del sol que minva ho tenyeixen tot de color de carabassa. Damunt del nen, la pedra vermella de l'espadat, i el record estrany d'una època que no ha viscut mai: caceres, llances, nuesa, suor, lluita... Es treu la samarreta i rep el frec de l'aire. A l'esquena i a la panxa, la calidesa del vent humit de la muntanya, com si un vell amic l'abracés. La solitud i el paisatge li entren fins al moll dels ossos i decideix de fondre-s'hi. Es treu les sandàlies. Després els pantalons curts i els calçotets. Ho deixa tot amuntegat al peu d'una alzina i fa l'intent d'allunyar-se'n. Una angoixa estranya li pessigolleja la panxa; com un rosec que no sap vèncer; no pot allunyar-se de la roba. Un lligam invisible l'uneix a la indumentària que s'ha convertit en la seva imatge pública. Només és un nen, però comprèn que no pot descuidar la roba. Fa nous intents, cadascun d'ells més agosarat que l'anterior. Corre com els indígenes dels reportatges de l'Amazònia, i sent la pinassa sota les plantes dels peus. Percep la carícia del bruc, de l'estepa de les agulles dels pins... Se sent feliç, ple, absolutament unit a la muntanya que més s'estima. Entre el paisatge i la seva pell no hi ha res més que el vent i les flaires. En aquest instant, no existeix altra cosa que el present; l'instant s'allarga com una eternitat comprimida dins d'un bri de temps.

Torna a la roba i es vesteix. Li sembla que se li ha deslligat a la panxa un nus que sempre havia tingut sense adonar-se'n.

L'endemà hi torna; i demà passat; i l'endemà de demà passat. I aconsegueix allunyar-se cada vegada més de la roba. Descobreix percepcions que de normal són amagades als qui viuen pendents del que tenen, del que mostren, del que faran demà, la setmana que ve o l'any vinent... No tem res, no ambiciona res. No sap per què fa el que fa. Però li agrada fer-ho.

*

Una setmana abans...

-La Maria fa la comunió diumenge que ve, com tu, Abraham! -exclama la seva mare al porxo de la casa del Pla de Sant Llorenç. El nen està concentrat, esculpint en una escorça de pi la forma d'una barca. La Maria se'l mira amb interès -. Que no respons quan se't pregunta? -insisteix la dona, canviant el to.

-Si no m'has preguntat res... -fa ell, de mala gana, sense aixecar els ulls de l'escorça de pi.

-Sembla mentida que un nen tan gran com tu, i que a més rebrà a Jesús tan aviat, tingui aquestes contestacions!

-Deixa'l, dona, és l'edat -fa la Mercè, la mare de la Maria -. La meva també en té cada una!

L'Abraham s'allunya, camina pel camí que du al bosquet de pins. La Maria li va al darrere.

Tres hores després, els torna la Guardia Civil, embolicats dins les jaquetes verdes de l'uniforme; de sort que no portaven tricorni. Es veu que s'han despullat i que han començat a caminar muntanya amunt, cridant com el Tarzan. Després no han trobat la roba i han començat a plorar.

La Mercè, la mare de la Maria, s'enfada molt i no torna mai més. 
El nen rep una bronca descomunal que recordarà tota la vida. S'oblida del vent a la pell, de les llances prehistòriques, dels records o imaginacions d'altres vides, i fins i tot dels ulls blaus de la Maria, que va riure molt i que fent de salvatge es va sentir tan bé com ell.

*

Quinze anys després...

Quinze homes romanen asseguts en cadires d'alumini negre, disposades formant un cercle perfecte. Les cadires reposen sobre l'herba. Per damunt d'ells, el cel, boires de cotó de sucre, i un sol esclatant de primavera. Els envolta el bosc d'Osona. A frec, la gran casa antiga, que un dia fou un mas i que avui acull pregàries integristes, efluvis de conservadurisme, estratègies de domini social, santificació de la vida civil, maquinacions per aconseguir que els mediocres, com a mínim, compleixin la moral; la que toca.

L'Abraham es mira els companys de cercle: el Rodrigo, que s'asseu al seu davant, és el director; tan jove i tan formal! Massa formal. Sempre amb el somriure artificial, excessivament forçat; un home infeliç, gens empàtic, maquinal, profundament egocèntric. I el Pep? El president. Un grassonet ja a la cinquantena, més bo que el pa. ¿Com pot ser president d'un grup així un home que parla com si fos el teu oncle de tota la vida? ¡Aquell que explica acudits verds després dels sobretaules i et dona vint euros perquè facis guardiola! Quina estranya maquinació del destí ha fet que el Pep acabi en aquesta secta, pensa l'Abraham; i automàticament s'adona que ell mateix, tot i evidenciar el caràcter malaltís del grup, ha acabat assegut en aquest cercle. Ha de marxar; ha de fugir tan aviat com li sigui possible; però llavors potser es condemnarà, així li ho han insinuat; i també li han dit que no serà feliç, que abandonarà la vocació, que serà un traïdor, que si se'n va, li estarà dient que no a déu, a tot un déu etern i infinitament bo, i just, i gran... ¿Com podria viure tota l'eternitat pensant que ha dit que no a tot un déu? Per això continua.

*

-Bartomeu... quina missió evangèlica tens?

-Doncs he convençut un paio que treballa a la funerària perquè no pregunti els parents del difunt si volen cerimònia laica o religiosa.

-Ah no?

-No. I com que no pregunten, els poso la religiosa; i augmenta la proporció de celebracions catòliques.

-Mira-te'l! Que llest!

-Sí. L'altre dia fins i tot ho van dir a les notícies. Barpolis augmenta els enterraments religiosos!

El director somriu i tomba la mirada cap a un altre dels membres del cercle.

-Aviam, Josep, tu què faràs?

-Doncs jo portaré dos amics a Montserrat cada primer diumenge de mes...

-Ah! Molt bé!

-Allà resarem el rosari, portarem una rosa a la Mare de Déu i...

-Fantàstic! Són gent com cal?

-Sí. Molt estudiosos.

-Coneixes la seva família?

-Sí... sí... famílies boníssimes!

-Els podries convidar a algun berenar del Chesterton.

-Val... ho faré.

El director aplaudeix i continua la roda.

-Ara tu, Evarist. Tu què faràs?

-Jo sóc amic de l'Alcalde de Barpolis.

-No fotis!

-Sí. De fet, i això ja ho deus saber: l'alcalde, de jovenet va anar a una escola del Club Chesterton.

-Ah sí! És veritat! I quin pla tens amb ell? Dur-lo aquí?

-No... no el veig preparat. Però té molt clar el tema del civisme.

-Què vols dir?

-Coi doncs que prohibirà els nus a la platja, els guiris sense samarreta, les que van en biquini per les rambles...

-Ah! Molt bé! L'has convençut tu?

-Jo no diria tant. Tan sols he aconseguit que accepti un xerrada setmanal amb mi; i el civisme ha estat un dels temes... ja saps... El que sempre ens dius: l'ordre, la moral, la decència, els bons costums... són la manera en què els apòstols moderns treballem pel regne de déu a la Terra. Però vaja, l'alcalde ja té prou criteri per a pensar tot solet.

-Fantàstic, Evarist! S'acabaran els culs a Barcelona!

-De moment, els arraconem a la Marbella; i és el principi de la fi... Europa va cap aquí.

-I no hi haurà protestes?

-Segur. Però si vols que et digui la veritat, he estat investigant i he vist que la meitat dels naturistes estan barallats amb l'altra meitat; no es posen d'acord.

-Vols dir?

-Del tot segur. I a més a més... n'hi ha uns quants que s'hi foten per a mirar i posar-se calents, i van de sostenibles, de hippies, d'idealistes...

-Bé... això ja s'intueix.

-Només alguns! -exclama l'Abraham des de l'altra punta el cercle -. De mirons i gent rara, n'hi ha a totes les platges, no només a les naturistes!

-Si et sembla, posa't a defensar-los, tu, ara... -fa el director visiblement molest per la manca de protocol de l'Abraham, que sap prou bé que no es pot dirigir al director si no li toca.

-Tampoc no s'ha de ser exagerat; tenen part de raó -insisteix l'Abraham.

-Què? -exclama en un gall el director amb els ulls fora de les òrbites.

-Veuràs jo... vaig tenir algunes experiències i...

-Tots tenim un passat, però no és el moment ni el lloc d'explicar-lo.

-No és res dolent. De petit, anava nu pel bosc i...

-Prou, Abraham. Després parlarem -diu; després estossega, es gira vers l'Evarist i intenta de recuperar la composició -. Doncs molt bé, Evarist, continua amb el teu alcalde i guanyarem a tota aquesta trepa de porcs.

El director demana a l'Abraham si li pot anar a buscar un llibre de pregàries que ha deixat a la casa, ben bé damunt del moble de la sala d'estar. L'Abraham, mentre hi va, sent com el director parla en veu baixa a la resta del cercle. Quan torna amb el llibre, comença la pregària. El director llegeix cartes del gran Pare Superior del Club Chesterton, que va comprendre que havia de salvar el món; i explica la condemna que aquest Gran Pare va proclamar contra aquells que es neguen a donar-ho tot a déu, que prefereixen, en nom d'una llibertat de consciència mal entesa, seguir les seves pròpies idees en comptes d'aprendre amb humilitat dels qui han estat escollits pastors de les ovelles perdudes. Aquests acabaran amargats, perquè han dit que no a déu...

Mentre el director va llegint la pregària, la cadira de l'Abraham es va enfonsant molt a poc a poc, ja que els membres del Club estan asseguts damunt d'una terra argilosa que està un xic humida; però són només les potes de la cadira de l'Abraham les que s'enfonsen.

Sobtadament, rere la casa, l'Abraham albira el reflex blavís d'un vestit de flors. Damunt del vestit, el rostre d'un àngel de cabells daurats; una noia que l'Abraham coneix i no sap de què. El director també s'adona de la presència de la xicota. Atura la pregària. S'aixeca, i, visiblement nerviós, es decideix a parlar-li:

-Perdoni, senyoreta, però es troba dins d'una propietat privada i...

-Ai... ho sento molt! Anava caminant pel bosc i m'he perdut! Estic desesperada! Em podrien explicar com puc tornar al poble?

-És a deu quilòmetres, el poble -diu l'Abraham.

El director el fulmina amb la mirada. Un membre del Club Chesterton no pot dirigir-se a una noia que apareix de manera tan esclatant enmig d'una oració; el celibat té les seves exigències. Ell, perquè és el director i ha de foragitar el perill.

-No la podem ajudar senyoreta, i disculpi.

-És clar que l'hem d'ajudar. Se li farà de nit i pot prendre mal -insisteix l'Abraham.

-Doncs deixem-li un mòbil i que truqui algú -fa el director perdent la paciència i fent gestos de desesperació amb els braços.

-De cap manera -diu l'Abraham. Jo mateix l'acompanyaré, que em ve de gust caminar.

-Tu no pots, Abraham.

-Oi tant si puc...

-T'has tornat boig! Sol, amb una noia, al bosc! Ets del Club Chesterton! Ets cèlibe!

-Jo no sóc cèlibe! M'ho estava rumiant, recordes?

I l'Abraham se'n va, sense ni tan sols recollir la maleta. Quan arriba a on és la noia, la reconeix.

-Maria?

-Em coneixes?

-És clar. Et vas despullar amb mi.

Ella enrogeix; resta callada, pensarosa... Abraham! -acaba exclamant -. Quina casualitat! No és possible! El nen salvatge! Com m'has reconegut?

Caminen pel bosc. Xerren d'aquell cap de setmana de quinze anys enrere, just abans de la comunió. S'entendreixen recordant la innocència del seu joc d'infants.

-Ho fem? -fa ella, quaranta-cinc minuts després.

-El que?

-El mateix que aquell dia...

-Au va! -fa l'Abraham, i riu avergonyit.

-És curiós, aquell dia vaig ser jo la que va dir “Au va...” i la qui es va posar a riure.

-Com te'n pots recordar tan bé.

-Gairebé mai no es fan coses tan divertides com aquella -diu la noia. Després de dir això, es comença a treure la roba, la llança pel sòl del bosc sense preocupar-se d'on va a parar. L'Abraham riu meravellat, i va recollint les peces per a evitar que les perdi. Ella l'empenta i li diu que no sigui plepa, que de petitó era més lliure i menys previsor. Ell fa que sí amb el cap i comença a imitar-la. Acaben amb la pell tenyida de carabassa per la llum del capvespre. No fan res d'allò que alguns diuen que un home i una dona han de fer necessàriament si són nus, i sols, i al bosc. Contemplen la posta. Es vesteixen. I encara que en aquest moment no ho saben, no es tornaran a veure mai més. Però recordaran sempre aquest moment i el que van viure quinze anys enrere. L'Abraham mai més no tornarà al Club Chesterton. L'Alcalde de Barpolis aprovarà el seu pla de civisme. I vindran nous temps; temps en què l'èxit no es comptarà amb diners; temps en què les discussions estèrils no afebliran els qui treballen per la llibertat; temps en què els errors d'una època seran compensats per l'època què vindrà, nova i innocent com una albada; temps en què l'ésser humà es trobarà de nou amb la seva essència, el jo invisible, infinitament més bell que allò altre, també bell, que es veu i que és natural. Però això serà, sens dubte, l'argument d'una nova història.