Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.
Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.
.
