Creadors per naturalesa

No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som i del que estem dissenyats per fer.

La fugida del soroll

Quan la creativitat està adormida o paralitzada, la persona humana omple el seu buit amb els sorolls de la ràdio a tot drap, o de la televisió, o de qualsevol mitjà que ens allunyi de topar-nos amb allò que tenim a dins.

O som creadors, o som servents de l'atabalament i del nihilisme.

(28-10-2014)

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        

La veritat s'escapa dels qui la volen per a especular. Oblida't d'agradar; agrada't.

-Oblida't d'agradar; agrada't. -em va dir una musa fa pocs dies quan m'estirava al llit amb el portàtil disposat a escriure una estona. Després em vaig adonar que la frase es podia aplicar a qualsevol aspecte la vida. L'obsessió que ens mena a agradar ens trepa la identitat, ens esborra la creativitat, ens incomoda fins a més no poder, en casos extrems ens fa emmalaltir, i sempre ens ensulsia la felicitat. Em va fer por que se m'oblidés la frase, perquè em passa sovint: em ve una frase al cap, que em fa feliç una bona estona, i poc després se'n va i no aconsegueixo recordar-la; de vegades recupero la idea, però no em ve exactament igual; em ve la mateixa idea dita amb mots diferents que no me la fan tan propera, tan incisiva; per això me la vaig apuntar a la llibreta (tinc una llibreta de frases que vénen de sobte) i la vaig penjar també al facebook, desitjant que me la robessin i que algú la fes seva. No podem posseir les frases de les muses, ni les més petites. Les frases no surten de nosaltres; algú, alguna musa, algun esperit, un àngel, un ent incomprensible pels pobres humans... ens xiuxiueja petites frases, dites d'una manera que ens arriben endins; en les donen de franc i no fóra just d'apropiar-se-les. Res és nostre.

Poques hores després de penjar-la al facebook, la frase havia estat beneïda amb un feix de clicks de “m'agrada” per part d'unes quantes persones que m'accepten la face-amistat; persones adorables, per cert.

Prometo fer servir aquesta frase en algun relat, té molta força.

-Si fas servir la veritat per a guanyar diners, fama o prestigi... la veritat se t'escaparà... -em va dir no sé si la mateixa musa d'abans l'altre dia, quan estava assegut a la sala d'espera del centre on rehabiliten els dits del meu fill, al qual jo esperava escoltant muses. I aquesta frase em regala una altra bona raó per a fer públiques les frases que van arribant de part de les muses i que hom creu que poden agradar a algú; per a fer-les públiques sense por a que un altre les faci seves, o a que no puguem treure'n un rèdit pel fet que deixin de ser inèdites i perdin originalitat. També és la raó per la qual cada vegada se'm fa més feixuc presentar-me a premis de poesia (de prosa encara vaig fent). La poesia, com les petites espurnes de veritat, fuig dels que volen guanyar fent-la servir. La poesia, com la veritat, aterra suaument damunt del barret dels qui la volen gaudir només per ella mateixa, sense cercar afalacs, sense anhelar felicitacions, sense cap més objectiu que la mateixa poesia que ens surt de dins. Potser per això alguns artistes perden el do, i es moren d'èxit. S'ha de trobar el difícil equilibri de crear, i potser triomfar en el balmat sentit en què el món considera triomfar, i continuar, malgrat els afalacs, escrivint no pas per agradar els altres, ni per a guanyar res, ni per a fer caixa, sinó per gaudir, dins la foscor de la cambra, o al cim d'una muntanya, o al fons d'una biblioteca, d'una història única que mereix existir només pel fet de ser escrita, sigui o no llegida. L'anhel d'agradar és una pedra lligada al coll de l'escriptor. L'escriptor, per damunt de tot, s'ha d'agradar a si mateix (encara que soni egocèntric). Si no s'agrada, no agradarà a ningú. Si s'agrada, potser tampoc.

Un altre dia continuaré amb altres frases que tinc a la llibreta, avui ja m'he cansat.