Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, September 30, 2008

Hora de confessar-me

.



Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.

Sunday, September 28, 2008

El mico que no sabia que ho era

.


Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.


.

Saturday, September 27, 2008

L'art de ser escoltat per trenta adolescents alhora.

.




He decidit de realitzar un dels projectes que fa anys que tinc en ment i que per manca real de temps o, més ben dit, per una qüestió excessivament utilitarista de les prioritats, he anat posposant.
Escriuré un llibre, un assaig, sobre tècniques per tenir èxit com a professor davant d'una classe de trenta alumnes. Ho faré sense cap intenció de preocupar-me dels drets d'autor d'aquest llibre. Tant de bo em plagiï molta gent i tant de bo faci servir les meves propostes per a enfrontar-se a un grup d'adolescents divers i/o conlictiu. De tota manera el registraré al RPI per evitar que algú altre se'l pugui fer seu, o per impedir que intenti ell de guanyar diners o que tracti d'impedir que jo l'ofereixi de manera gratuïta. A algú, el to dels meus consells educatius, li podrà semblar pedant, i potser tindrà raó, però serà un to sincer, i faré l'esforç que sigui humil. De les poques coses que sé fer bé a la vida, parlar amb trenta adolescents alhora i aconseguir ser escoltat i respectat és una de les que estic més convençut que sé fer millor. Fa bastants anys que faig de professor, n'he vist de tots colors. Els colors més intensos i dramàtics van ser els que van lluir el primer any, quan castigava molt i cridava molt. A partir del segon any la cosa va canviar, i amb aquest assaig faré l'exercici d'intentar exposar-ne les causes. L'aniré escrivint en aquest blog, quan em vingui de gust, seguint un índex que ara mateix us presentaré i que pot ser que modifiqui al llarg del procés. Quan hagi completat tots els capítols, els ajuntaré i editaré el llibre en bubok per si algú el vol tenir enquadernat; evidentment sense cap guany per la meva part. No faré un capítol cada dia, i els diferents capítols els aniré posant entre la resta de posts habituals d'aquest blog, de manera que no us penseu que aquest blog ara es convertirà en un blog sobre educació. Continua sent un blog personal al servei de les meves inquietuds per qui vulgui opinar a favor o en contra.


Us presento per tant l'índex que al llarg dels propers mesos aniré escrivint:

L’ART D’ACONSEGUIR SER ESCOLTAT A CLASSE.


1.- Disposició mental del professor. Actitut interior.

    1. L’alumne no és l’enemic, no se l’ha de témer.

    2. L’alumne és un nen o una nena, no pas un guerrer ni un delinqüent.

    3. Posar-se en el lloc de l’alumne.

    4. L’alumne mereix el mateix respecte interior i mental que l'adult.

    5. S’ha d’estimar l’alumne.

    6. No s’ha de tenir pressa a classe.

    7. Preparació de les classes amb guió.

    8. S’ha d’anar tranquil amb la pròpia imatge.

    9. Oblidar-se de la pròpia vida personal quan s’és a l’aula.

    10. Creure’s que es pot canviar el món amb la feina que es fa.

    11. Estimar i apassionar-se per la matèria que s’ensenya.

    12. El professor no és superior a l’alumne.

    13. El professor ha de descansar el suficient.

    14. Descobrir la bellesa de tots els nens i nenes.

    15. Identificar els pensaments que són generats pel subconscient.

    16. Cal dominar a la perfecció la matèria que s’ensenya.

    17. No enfadar-se mai de debò. No sentir-se ofès mai. Tenir consciència de metge mental.


2.- Imatge, escenificació de la tasca del professor. Actitut exterior.


    1. No s’ha de donar la sensació de tenir pressa.

    2. Cal admetre els errors davant els alumnes.

    3. No s’ha de seguir la lògica de la disciplina.

    4. Felicitar, lloar, afalagar.

    5. Valorar l’aspecte positiu d’una resposta incorrecte.

    6. Fer llegir, parlar i opinar, als qui es percep que molesten.

    7. Deturar la classe quan no vagi bé.

    8. No cridar gairebé mai.

    9. Parlar amb un to de veu suau, serè, ferm, tranquil, lent.

    10. No fer servir expressions que puguin agredir algun alumne.

    11. No castigar gairebé mai, però provocar la sensació que es pot castigar en qualsevol moment si és just fer-ho.

    12. Parlar a l’alumne amb el mateix respecte i amabilitat amb què es parla a un adult.

    13. Saber parlar al grup amb molta duresa, i alhora a l’alumne individual amb molta amabilitat.

    14. S’ha d’acceptar la manera de ser i de vestir de l’alumne, mentre aquesta multiformitat no entorpeixi el desenvolupament de la classe.

    15. El professor mai no ha d’actuar amb nerviosisme.

    16. Cal saludar els alumnes en tota circumstància, tal com fem amb els companys de feina.

    17. Cal anomenar els alumnes pel nom, mai pel cognom. Tenir en compte com els agrada als nens ésser anomenats.

    18. Cal fer servir el tuteig, però respectar si algun alumne ens vol parlar de vostè.

    19. Utilitzar l’eina de l’humor intel·ligent.

    20. No burlar-se de cap alumne, cal evitar les expressions que puguin ferir o humiliar.

    21. Les amonestacions i els càstigs han de respectar i valorar la dignitat del nen.

    22. Les dues primeres setmanes cal ser molt dur.

    23. No suposar cap característica familiar normal del nen o nena a casa, en matèria de costums, higiene, cultura... No menysprear ni amonestar el nen a causa de la seva peculiaritat familiar.

    24. Manifestar acceptació i indiferència quan un nen o una nena ens expliqui una situació familiar que se surti de la normalitat social.

    25. Fer servir la paraula, el diàleg i el pacte, en les possibles situacions de tensió, mai intentar solucionar-ho exclusivament amb la imposició o amb solucions policials.

    26. Reiterar als nens que la seva tasca és més una passió que una obligació. L’eina amb què poden millorar-se ells mateixos, controlar la seva vida personal, i intentar de canviar el món al seu gust.

    27. Mai , i en cap circumstància, no aplicar càstigs generals a tot un grup.

    28. No parlar mai d’un nen o nena a un altre nen o nena o al pare o mare d’un altre nen o nena.


3.- Plantejament de la classe.


    1. Les classes han de seduir, han de ser interesants.

    2. Les classes han de ser interactives, mai monòlegs.

    3. Les classes s’han de plantejar tenint en compte com és el grup.

...........4.- Les classes han de referir-se a l’essencial, abitllat amb anècdotes que
mantinguin l’atenció i l’interès.


4.- Tècniques de màrqueting.

.

Monday, September 22, 2008

El mar, les nuvolades i l'hivern

.


RECORDS

Fa olor de mar, el vent,
i un tast de tu, em retorna
vora el brum de les onades
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest brum, “ets”
amb la tempesta del temps.
Pica la mar sobre el bru.
La platja buida i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

Fa gust de pa, el brou
i un mos de tu, m'empasso
ran del baf de la vidriera
i la fosca nuvolada de l'hivern.
I en aquest baf, “ets”
la calidesa que tens.
Pica la llenca de fum.
La boira blanca i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

La pell del bosc, bull
i un bri de tu, m'empelta
a la branca de l'alzina
amagada dins la fosca de l'hivern.
I sobre el tronc “ets”
l'eternitat del record.
Pica l'oreig el fullam.
La claror saura i tu.
Dins meu.
Tu, dins meu.

.

Sunday, September 21, 2008

Pobre esclau inconscient dels instints de la titola

.


De vegades un mira l'ésser humà i no sap si estirar-se dels cabells, posar-se a plorar, prendre's una tila, o ... Després, però, hom s'adona que també forma part d'aquesta espècie, i que més d'una vegada, i de dues, ha comès els errors que en un moment donat poden cometre els altres i provocar-li aquest excés de desesperança. Si voleu us puc dir el que no m'agrada. Començo?

Va, començo.

No m'agrada que hi hagi gent que es consideri superior a la resta: més importants, de més prestigi, de més valor, de més dignitat. No m'agrada que hi hagi gent que nega considerar-se superior, quan en realitat s'hi considera. Creure's superior condueix a la justificació de les desigualtats i a la mancança de solidaritat.

No m'agrada que la gent visqui sotmesa a una bonior de depencències que els roben llibertat: feina, èxit, poder, prestigi, aparença, sexe, menjar, possessions... Estrictament cap d'aquestes realitats no són pas dolentes en si mateixes; però el fet de dependre'n és nefast. Fa ben poc m'he topat amb una antiga família unida: pare, mare i nena. Dic antiga família unida, perquè el matrimoni ja s'ha separat. No faré ara de moralista engegant una arenga contra el divorci, sense conèixer-ne les causes i els matisos que són indispensables per a no prejutjar. Però vet aquí que l'altre dia vaig trobar sopant el pare amb la seva nova xicota. L'home feia uns ulls de be degollat que em provocaven vergonya aliena. Com ens podem sotmetre tant al sexe! Qualsevol desig, gest, insinuació que estrafés la seva exhuberant xicota, deslligaven a l'expressió del mascle pretendent un afany de complaença, d'adoració, de rendició galant... i encara que ell no ho sabés, i encara que probablemens si se m'acudís d'insinuar-l'hi m'ho negaria, tota aquesta submissió no té cap més causa que la titola; la titola del galant que vol descarregar-se. Tota la beutat que el cavaller troba en la dama, tota la sublim exquisitesa que descobreix a cada parpelleig de la sílfide, tota l'admiració intel·lectual que l'amant creu sentir, no són altra realitat que l'efecte d'una droga dins del cervell generada per l'instint sexual; per la titola. Si no existís aquest instint, el cavaller inconscient sotmès segurament trobaria insulsa la dama que l'acompanya, segurament no hauria esquerdat el triangle pare, mare, nena, que en algun moment del seu passat va significar un ideal de futur. M'adono que estic parlant com un moralista, però de vegades descobreixo que el que penso, encara que ho veig des d'un altra punt de vista menys dogmàtic i molt menys estricte, coincideix amb els postulats enquistats d'algunes religions. Tenia raó Gandhi quan deia que com més necessitem, més pobres som, que com més tenim, més necessitem, i que tot allò que ens sobra, ens engarjola.

¿Quin munt d'inquietuds humanes, que hom creu que són fruit del lliure exercici del seu intel·lecte, no són sinó exigències tiràniques de la seva titola?

Potser hi haurà qui digui que bo i sent així, hom les ha de satisfer totes. Jo respecto aquesta visió, però no la comparteixo. Crec que la vida dels fills mereix el sacrifici de la pròpia vida. Crec que la nena que tantes vegades jo havia vist agafada de la mà dels seus pares, té una mà orfe; perquè algú no ha sabut viure per ella, que tal vegada sigui més difícil que morir per ella.

Tot això ho dic plenament conscient de la bonior de situacions en què el divorci és una solució necessària i positiva; però hi ha moltes situacions en què segons el meu punt de vista no ho és pas; i com que estic escrivint al meu blog i puc dir el que penso, ho dic sense embuts.

.

Saturday, September 20, 2008

Una casa davant de l'horitzó

.


He somniat una casa blanca davant del mar,
amb una terrassa de rajoles vermelles al capdamunt,
finestres amb ampits amples,
balcons de flors a la primavera,
i un horitzó de pirates i misteris.

He somniat viure ran del penya-segat,
a frec de l'escuma i el vent,
amb tots els instants del temps,
amb tots els instants del temps.

.

Thursday, September 18, 2008

Mar

.


Em regales la dolça sensació de ser a casa
ni que a dins del teu cor trobés la mort

el guspir de la llum a l'ona etèria
l'infinit espai de la llibertat.


M'atorgues el do de la felicitat perfecta

en un instant glaçat que no mor mai
l'escalf de l'univers, el cop de l'aire,

l'estesa il·limitada del viatge.

No tinc raons per morir si sóc en tu.

.

Wednesday, September 17, 2008

Educació per la ciutadania

.


Després de mirar-me els objectius, la programació i els procediments de l'assignatura d'educació per la ciutadania, que començaré a impartir demà; em pregunto quina estranya fòbia ha agafat als bisbes en contra d'una matèria que cerca la solució pacífica dels conflictes, l'acceptació de la diversitat, el respecte per la diferència, l'assumpció de responsabilitats com a ciutadans, l'amistat, la llibertat, els valors cívics, el diàleg, la convivència, la necessitat de les normes per a conviure, el medi ambient, la no discriminació per raó de sexe, nacionalitat, raça, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...

No s'explica.

O potser sí que s'explica. Potser és la vella història del canari que espicossa el canari nouvingut que entra a la seva gàbia. Potser pretenen posseir el monopoli dels valors i no poden suportar que algú que no va vestit de porpra els pugui ensenyar. Potser tenen por dels valors humans que hi ha enllà de l'Església. Vés a saber...

Si jo fos bisbe intentaria ser objectiu i no deixar-me endur per tribalismes animals, per xovinismes religiosos, per dèries polítiques més relacionades amb el poder que amb el desig del bé comú.

Cal l'educació per la llibertat, per la responsabilitat, per la pau, pel respecte... Amb tot el que passa al món, cal; diguin el que diguin els bisbes.

.

Tuesday, September 9, 2008

Aquest estiu també vam ser a Salamanca




Bull la nit d'estiu a la plana castellana.

La claror humana fulgura com un estel enmig de la incomprensió d'alguns.
La llum és més.
La calidesa és més.
Les ments obertes són més, encara que sovint es facin sentir menys.
Arreu una bonior de cors cerquen la proximitat i la comprensió malgrat la petitesa i la fugacitat de l'existència física.

.

Monday, September 8, 2008

Sempre ens quedarà un espai de llibertat

.


Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.

Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.

Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.


.

Wednesday, September 3, 2008

Les senyoretes de Lourdes

.


Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.


Monday, September 1, 2008

DONOSTIA

.




Aquest estiu només li hem pogut dedicar una setmana escadussera de les nostres vacances a Donostia; no obstant això hem tingut la joia de rebre la visita de dues famílies amigues, i el gust de passar un agradable matí de platja a Hendaia.

Us deixo amb un poema dedicat a Donostia amb el qual vaig guanyar un accéssit a Lloret el maig passat:

DONÒSTIA


Què val que vulgui toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.
Flueix ran de la mar mig adormida,
ningú no podrà mai deturar el temps.
La pedra eterna torna, i trenca el vidre
de mineral enterc al bat dels vents.
Què val que vulgui, toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.

Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
Gemat humit calmat adés em crida,
em bressa entre la boira el pensament.
Benedicció dels astres espoltrida,
abraçada a la pedra suaument.
Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern,
la roca negra de la vall maligna,
el tast innoble de l'esmarriment.
La llum i la foscor, el plor i el riure,
sobre les cases, la pluja d'argent.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern.

.