Sovint penso que m'agradaria ser a prop de tothom, arribar a la intimitat amb una bonior de persones que apareixen al meu voltant al llarg de la jornada, i durant totes les jornades de l'any. I estic parlant d'una intimitat humana, psicològica, d'amistat, de companyonisme. Però la majoria de vegades (gairebé totes les vegades), i amb el pas del temps, descobreixo que aquesta amistat no pot ser, i que si arriba a ser no és per a sempre. Em pregunto moltes vegades per què em passa això, i sempre arribo a la mateixa conclusió: la necessitat de llibertat; el pensament que no se m'engabia a cap ideologia; la sinceritat que passa per damunt dels convencionalismes socials, del tracte en societat; la manca de tolerància d'alguns a les meves idees per marginals o minoritàries que puguin ser; el meu afany d'explorar sempre nous horitzons, havent de renunciar cada dia una mica més als horitzons que habito cada dia; la sensació que moltes vegades produeixo en els demés de no pertànyer clarament a cap ideari polític i de pertànyer una mica a tots, de no practicar cap religió, i de practicar-les una mica totes, de no definir-me mai del tot, bo i sempre dir el que penso. La meva ambigüitat no és còmoda. La meva aparent seriositat és molesta. El silenci que practico quan no tinc res essencial a dir, resulta sovint insuportable (hi ha hagut algú que ha tingut el coratge de dir-m'ho). Jo, però, penso que dos amics ho són quan poden caminar en silenci el temps que sigui, sense que aquesta situació hagi de considerar-se violenta. Però quants amics hi ha? L'amistat entre mascles, si no va vestida amb una indumentària de duresa, de futbol, de política, de negocis, d'autosuficiència, de... no deixa de ser una amistat insòlita, o pel cap baix difícil. L'amistat entre mascle i femella, massa vegades va de la mà amb la por a que pugui anar més enllà, o semblar-ho; i cau en una prudència excessiva que la fa impossible (no pas per la meva part). Tot era més fàcil quan érem nens. Potser el problema és que encara cerco en les relacions humanes aquella indiferència activa de quan érem infants, aquella manera de ser que ens permetia no tenir por de ser qui som, de manifestar-nos com som; i aquella dèria per les realitats essencials de la vida, les que de debò fan que hi hagi moments especials que es poden recordar al llarg de tota una existència: somniar des d'un terrat als capvespres d'estiu mirant el mar; aixecar el cap una nit estelada i reflexionar sobre la immensitat de l'univers; cantar.
De moment, camino per la vida amb la sensació que les úniques relacions humanes estables i sinceres són les familiars; però aspìro arribar a més, potser perquè m'agrada creure en les utopies o en les realitats misterioses poc probables però meravelloses.
