Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ictus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ictus. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 d’octubre del 2026

Qui fa el que pot no està obligat a més



 
"Qui fa el que pot no està obligat a més", deia el meu pare; i aquesta afirmació hi ha gent avui dia que no la té en compte. Una mica com a principis, i fins i tot a mitjans, del segle XX, quan els nens i nenes que no se sabien la lliçò rebien cops de regle als dits. 

Aquesta actitud absurda continua sent una màxima per a moltes persones, les quals la posen en pràctica en les seves relacions diàries.

La persona que és excessivament plepa, que no sap callar, que no l'encerta quan escull el que ha de dir, que cau malament perquè és incapaç de caure bé ningú: no en sap, no pot, no atina... Aquesta persona és odiada, o objecte de burles, o marginada... Ningú no pensa que no pot actuar d'una manera diferent; tothom té molt clar que una persona tetraplègica no pot caminar ni moure les extremitats, i habitualment tothom respecta aquesta persona; però aquests individus mateixos, potser tan respectuosos amb el tetraplègics, de vegades es converteixen en fustigadors de la persona plepa, que no pot fer les coses d'una altra manera, igual com el tetraplègic no pot caminar. O potser veuen algú que arrossega en secret (perquè sovint s'arrosseguen en secret) les seqüeles d'un íctus, i no comprenen que potser no pugui conduir llargues trajectòries, o que no pugui anar a dormir tard, o que no pugui sobreviure enmig d'un ambient de crits.

La mateixa ceguesa dels educadors del segle passat afecta avui a persones del segle XXI que estan convençudes que coneixen l'endins de tothom i que poden decidir el seu grau de culpabilitat quan algú no és capaç de realitzar una determinada acció. 

Però "qui fa el que pot no està obligat a més", i cal buscar solucions per fer el que no pot; ningú no és imprescindible; el que no som capaços de fer, o no es farà i no passarà res, o ho farà un altre. Però si no ho podem fer, no podem fer-ho.

Fa no gaires anys, vaig fer alguns esforços que no era capaç de fer: sobreesforços, malagestió de l'estrès, excés de feina, tolerar en mi angoixes que eren d'altres... i vaig acabar amb un accident cerebrovascular hemorràgic que va fregar el meu final. De vegades, el sobreesforç venia de no voler negar-me a una ajuda que em demanàvem, de no voler quedar malament, i l'experiència em deia que els infarts, els ictus... sempre passaven a algú altre, mai a mi. Era com si em considerés protegit pel destí; fins que em vaig trencar.

Aquestes experiències ensenyen a no caure en paranys; el que no es pot fer, no es pot fer. El nivell de feina que es pot fer, és el que es pot fer; i si no la fem nosaltres, algú altre la farà, ni que sigui pagant. Els diners són per fer-los servir quan la salut exigeix un descans o la no realització d'un esforç insà. 

I el que diguin els altres, el que pensin, el que sentin... tant se val. Hem de saber marxar; els qui hem vist la mort a prop sabem que és millor marxar que morir. Que cridin, que s'ofenguin, però si us plau, continueu vius, que el sol surt cada dia i no crida ni s'ofèn.

.

dijous, 30 d’abril del 2026

Serenor

                                                                                                                                IA image

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.



divendres, 21 de novembre del 2025

La pell de gallina


Com a teràpia per a l’ictus, em vaig enfrontar al piano més profundament; com per portar la contrària als mals humors de la natura i perquè em van dir que la pràctica d’instruments que obliguessin a coordinar diferents parts del cos era beneficiosa per a la recuperació. I pensant en els autors que em posen la pell de gallina quan els interpreto, he elaborat una llista per homenatjar-los: George Gershwin, Ira Gershwin, Cole Porter, Nils Lindberg, Red Mitchell, Joseph Kosma, Jacques Prévert, Johnny Mercer, Mitchell Parish, Glenn Miller, Richard Rodgers, Lorenz Hart, Alan Jay Lerner, Frederick Loewe, Henry Creamer, Turner Layton, Jerome Kern, Oscar Hammerstein II, Henry Mancini, John Mercer.