Necessitem parar.
Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.
No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.
El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.
Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.
No comments:
Post a Comment