Preguntes que em faig en relació amb això d'ensenyar.

Quan ensenyarem tendresa? Quan treballarem, amb els nostres alumnes, el valor dels sentiments, dels sentiments aliens, dels sentiments propis, del respecte a tots els sentiments, fins i tot del respecte als sentiments que no comprenem, o que ens costa de creure que existeixen? Quan entendrem que l'educació de la relació entre les persones d'un grup és una part essencial de l'educació de qualsevol matèria, perquè a qualsevol matèria cal interaccionar amb el grup, o amb un grup, perquè quan aquesta matèria aparegui dins l'àmbit professional, caldrà saber relacionar-se amb el grup de treball, respectar les visions alienes, aplicar-se a la feina amb energia sense ser una càrrega pels altres, tolerar les febleses alienes, oferir-se a ajudar, i preocupar-se de les angoixes de la resta de persones del grup? Quan, d'una punyetera vegada entendrem que exigir que algú que pateix deixi de sofrir l'assetjament del mafiós del grup no és ser un "xivato" sinó defensar la vida i la qualitat de la vida de qui no sap defensar-se sol?  Quan ens esperarem una mica, si cal, a ensenyar els nombres romans perquè encara no hem ensenyat als nens i les nenes a treballar en equip, i a que valorin i estimin les persones amb qui han de treballar els uns i els altres? Quan els direm als qui afirmen que a l'escola no s'ha d'educar i que a l'escola s'ensenya i prou, que haurien de reciclar-se i abandonar les teories pedagògiques del segle XX, que en guerra descansi? Quan ens disposarem a estimar el que ens ha tocat fer a la vida en comptes d'odiar el que ens ha tocat fer i enyorar el que voldríem haver aconseguit fer i no hem pogut? Quan intentarem veure en els nostres alumnes els nostres fills, i en els nostres fills éssers plens de febleses, que necessiten ser educats, de vegades amb un no, d'altres vegades amb un gest de tendresa, i sempre amb un amor auster i objectiu? Quan entendrem que els nostres alumnes han de poder expressar la seva opinió, ni que sigui crítica amb la nostra feina, però que cal exigir-los que ho facin en el moment adequat i amb el to que correspon, no pas pel fet que s'estiguin comunicant amb una autoritat, sinó perquè s'estan comunicant amb un ésser humà? Quan lloarem la bellesa i la serenor del silenci a l'aula i ho aturarem tot, sense cridar, fins aconseguir aquest silenci? Quan ens proposarem de debò de convèncer els nostres alumnes, a cadascun, que la seva vida és meravellosa, que ells són una joia vivent de l'existència, que amb l'esforç i la constància poden arribar a conquestes fascinants que ni s'imaginen, que el seu valor com a persones no depèn del que facin sinó del que són, i que tothom, sigui com sigui, té aquest valor, i que han de fer tasques fascinants no pas per a ser importants, sinó que, precisament perquè ja són importants, han de fer aquestes tasques fascinants, i que poden fer-les, i que s'han de preparar per a poder-les fer? Quan prioritzarem l'atenció a algun alumne que pateix i deixarem de banda la indiferència vers el seu dolor? Quan exercirem la indiferència que toca, que és la de respectar, sense jutjar, la moral, les idees, els costums, l'estil, l'edat, el tarannà, la hiperactivitat, la peculiaritat dels nostres alumnes... i quan, en tot cas, treballarem per tal que aquestes peculiaritats empenyin la seva vida vers els somnis que els motiven i vers les tasques que els corresponen, sense intentar canviar-los la forma, o afaiçonar-los amb el motlle dels nostres prejudicis personals o amb els tabús i tòpics socials del món que vivim? Quan entendrem que la creativitat és una eina poderossíssima per a l'ensenyament, i que frustrar-la en comptes d'esperonar-la esdevé una guspira per a l'incendi d'una mala actitud? 

   

Felicitats, campió!

 Oh! Quina pressa que tens! A on vas? Segur que hi has d'anar? Ets molt treballador! Tens ambicions, projectes, sempre vius mirant al futur, com ha de ser! Oh! Quina fal·lera a deixar el teu pis pinzellat com un museu! Tant t'obsedeixes que gairebé no fas res més. Oh! Com t'enfades perquè la fornera, sense voler, ha tocat, mentre l'embolicava, amb la vora de la pell de la seva mà el croissant de mantega que has demanat! La gent no treballa tan bé com tu! Els has de suportar! Tu que ho fas tot bé! Oh! Com t'enutges, perquè has d'esperar, agafat al volant del teu cotxe, que la persona que està aparcant davant teu et deixi passar! Que lenta que és aquesta dona! Oh! Com esbossines! Com pites! quan tots els cotxes s'aturen a la carretera, o al carrer major, o a on sigui que et facin aturar els ineptes! Quin "pito" més potent que tens! Quin bon exemplar d'Homo Sapiens que ets! Quanta raó que tens! Només condueixes bé tu! Ets un campió! El campió! Com esclafes els competidors! Com te'n sents, d'orgullós, de tants mèrits com tens! De la pàtria a la que pertanys! No tothom pot dir que forma part d'un estat de l'anomenat primer món! I això t'ho has treballat tu, no ha estat pas per atzar que has nascut a Europa! T'ho has currat! I parles la llengua més fàcil i més bonica de totes! Les altres llengües és evident que no s'entenen i a més són força lletges, sonen rares... Les haurien d'ensenyar com a relíquia del passat, i guardar-les en un museu, però no tocar els collons a la gent que vol ser pràctica i moderna! La teva és indubtablement la llengua més bella i més fàcil d'entendre! Oh! Quin bon gust que tens! Quanta raó que tens quan dius que aquella noia és guapa, i que aquella altra és lletja! Tu saps molt bé qui és lleig i qui és guapo! Ho veus ben clar! I et fan una mica de llàstima els pobres ximples que troben guapa alguna noia que tu saps que és lletja! No s'adonen de l'evidència, però tu ho veus clar! Tens aquest do! Ets un campió! Ha ha ha! Ric de tant feliç com em sento que al món existeixi un campió com tu! Tan assenyat! Ha ha ha! Oh! Que bé que vesteixes! Tu vesteixes com s'ha de vestir, amb l'elegància que pertoca a cada moment; no ets un arrossegat, no ets un d'aquests “jilpis” que van fets uns pengim penjam! Tu comprens la manera correcta de vestir-se, seguint les normes i l'estil de totes les societats civilitzades del món mundial! A més, tu ets molt savi, perquè coneixes el significat de totes les paraules del diccionari! I si no saps què és l'amistat, busques el significat al diccionari, i fas callar els babaus que diuen que l'amistat és una altra cosa. El diccionari explica ben clar què és l'amistat, i què és la vida, i què és la felicitat... Si algú se n'oblida, té molta sort, perquè té els diccionaris, i tu encara en tens més de sort, perquè et saps de memòria les definicions del diccionari; per tant, coneixes tots els misteris! Ho saps tot! El diccionari té el do miraculós de saber què són totes les coses! Oh! Quina sort que tens de tenir la religió veritable! Els qui no creuen en la teva religió són uns pobres infeliços que no aniran al cel; i si hi van serà perquè déu és molt bo i... mira... fa la vista grossa... coneix les intencions del cor... i automàticament els inscriu els pobres heretges a la teva església, la única de debò, sense que ells ho sàpiguen; i gràcies a això se salvaran, si no, a cremar a l'infern, com tots els que no es creuen tot el que diu la teva religió, que es veu d'un tros lluny que és la de debò, per això qui no hi creu, té una certa culpa, perquè és ben clar que la teva religió és l'única que té raó en tot el que diu, ja que és l'única que ha rebut per revelació divina la seva doctrina. Ets un campió! Formes part de la veritable església! I ets normal, perquè no ets gai ni cap cosa d'aquestes estranyes! I ets blanc! I guapo! Fins i tot, ara que et fas gran, resultes encara interessant, i saps de bo de bo, que moltes senyores et miren! Ets un campió! Felicitats, campió!

.

.

.

Ei... no entreu a Europa... diuen els pobles que van entrar a Àfrica a caçar persones quan els va sortir dels collons.

Aquest mar que m'acull s'empassa els somnis de color de vida, de fum d'encens i d'or; el mateix mar que embolcalla els cossos nus dels meus; color maragda, guspir d'argent, aroma de pins vora del bosc.  

En aquesta Europa pètria, que es vesteix de porpra i té cos de serp, aquest mar ens arrenca el pensament que havia de construir el futur per camins llum.

I el parlament dels monstres amb corbata negra i ulls de rap content aixeca morals ancestrals d'imperis que compraven nenes a canvi del vesc que amarava els cascs dels vaixells que omplien les terres del sud.

Segle rere segle, els mariners rossos van espletar el bosc, la selva gemada, la sabana immensa, el desert enterc. Sense preguntar si podien fer-ho, van conquerir el món. Com bèsties, salparen per les crestes blanques cap a l'horitzó, pensant en la carn que devorarien al país dels pobres. Avui alcen banderes amb signes de pau i diuen que no. Que ningú no entra a l'Europa lliure que ells han aixecat.

Moralistes laics prohibeixen les fòbies que el remat ha après dels mossèns bestials. Els és ben igual cap a on rau Itaca, el martell de Tor esclafa Odisseu. Vesteixen els cossos dels bous que arrosseguen els jous i l'arada que llaura amb esforç l'animal begut amb licors balmats. Bous enverinats que lliuren la vida a la mediocritat.

Palauets de merda pintada amb efluvis de diamant i d'or. Mentida al matí, mentida al migdia, mentida a la mort. Tothom vol ser "Charlie", però ningú no aspira a ser un ofegat, ningú no és anònim, ningú mai no accepta de dir la veritat.

Europa feixista, sóc mediterrani!    

A on són els diners de la gent que els ha suat i els ha treballat amb la seva angoixa?

Els diners són el treball de les persones, el treball de cada persona convertit en valor.

Aleshores, si treballem tant, si ens estressem tant, si estem tantes hores treballant, guanyant justet; ¿a on són els diners sobrants del nostre esforç?

Doncs amuntegats als comptes corrents de les grans empreses com a beneficis d'aquestes empreses, o als comptes corrents dels corruptes. Cada milió d'euros de cada compte milionària emmagatzema l'estrès, la suor, les hores i hores de neguit de cadascun de nosaltres...

En conseqüència, no ens estressem. No visquem per treballar ni per als diners. Fem el que ens vingui de gust. Treballem per amor als qui servim, i continuarà sortint el sol.

Estimo el drac.

                            Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 by Enfo in Wikipedia

Estimo l'Anna, la del refugi d'Amsterdam, i ella ho sap; però també estimo el Tarrés, el Roldós, el Puig i el Vives... els d'Argelers, i és que sovint el destí en dóna a conèixer uns i n'amaga uns altres, per un tema de llengües perseguides, de circumstàncies geopolítiques, o per pur atzar.

Estimo Sant Jordi, només faltaria, però estimo encara més el pobre drac, animal en perill d'extinció, sense recursos per alimentar-se, abocat per la llei de la selecció natural a devorar altres espècies per a sobreviure, i a lluitar, i a perdre en topar-se amb un Homo sapiens, que per a més inri negocia el seu futur maridatge no pas amb la seva futura esposa sinó amb el pare d'aquesta, que a més és un cap d'estat, monarca, que no ha escollit el poble. I val a dir que aquest Homo sapiens Jordi es va fer l'orni quan els qui eren menjats pel pobre drac famolenc eren els pagesos del poble; i va ser només quan el drac es va fixar en la princesa que el suposat sant va decidir convertir-se en un cavaller salvador.

Canviant de tema, estimo les llibreries, però encara estimo més les biblioteques. I estimo les diferents llengües, però encara estimo més la literatura. I estimo la pell més que la roba. I estimo més els Nadals de cada dia, que no pas el Nadal del vint-i-cinc de desembre. I m'agraden més les bruixes que les princeses. I m'agrada que a cadascú li agradi el que vulgui, i que aquest gust no el faci menys digne.

.

.

Talaia del Montmell, sostre comarcal del Baix Penedès

En un dia de vent, la llum és clara i els colors són vius. El bosc és net i escampa sentors de primavera. És un passeig pel cel, damunt La Juncosa de Montmell. Si aneu al Blog "Con los nenes a cuestas", a l'etiqueta del Baix Penedès tenen molt ben explicada la ruta. Deixeu de llegir i de mirar aquestes fotos i aneu-hi! Va! Què feu llegint! Que passeu massa hores a internet! 

Que ni els mots ni la retòrica no et siguin una presó.

Es fa difícil escriure en moments de tanta tensió dialèctica.

 Stephen Hawking va escriure (provocador com és ell) que d'ençà de la física, la filosofia ha mort. Reconec que ho hauria pogut dir d'una altra manera; hauria pogut ser més objectiu, menys hiperbòlic, més acollidor, més científic. La filosofia no ha mort, però si la filosofia vol arribar a dir alguna cosa amb sentit, no pot deslligar-se dels descobriments constants, graduals, i sorprenents que cada mes, per especificar algun període temporal concret, aconsegueix el mètode científic. Si tots els representants de la filosofia ho fessin així, m'estalviaria, alguna vegada, sentir vergonya aliena i tristesa intel·lectual quan llegeixo determinades afirmacions sobre el funcionament de la ment, sobre el comportament humà, sobre etologia, i fins i tot sobre ètica, que podrien tenir algun sentit a les últimes dècades del segle XX, però que, a les alçades que estem, només poden ser sostingudes pels qui s'han allunyat excessivament dels últims descobriments.

 L'abisme entre humanitats i ciències sovint és massa gran, i ha estat incrementat exageradament, de vegades, per interessos mesquins. 

No podem comprendre l'ésser humà del tot si no coneixem la seva realitat objectiva i el seu funcionament com a individu de l'espècie Homo sàpiens; la humanitat que prescindeix de la realitat científica de l'individu Homo sàpiens esdevé inhumana, i allò que estudia no és un ésser humà tal com és, sinó un ésser humà que s'inventa a partir de conceptes apresos de persones que ignoraven, per imperatius dels segles, la realitat objectiva dels individus de l'espècie. L'orgull de gremi sovint no deixa veure la situació tal com és, i, com a titelles d'un inconscient que treballa a l'ombra, el pensador, sense saber-ho, defensa el territori de la seva tribu, que ell o ella veuen amenaçada per una veritat que no és la seva i que els fa por perquè no l'entenen. I alguns faran servir qualsevol arma retòrica, per sofista que sigui, per infundada que resulti, per neutralitzar el que ells interpretaran com l'atac d'un ignorant. La grandesa del mètode científic, però, és que es considera, en el fons, ignorant; de manera que no accepta res que no sigui provat, i un cop provat, si es demostra alguna vegada algun error, deixarà d'acceptar aquest error com a coneixement i tornarà a començar el procés. La ciència necessita la profunditat humana per a fer servir els seus coneixements en benefici de l'espècie i de la natura. Les humanitats necessiten els descobriments de la ciència per a no fer el ridícul; o per a no ignorar el funcionament, a cops malaltís, del substrat del cervell responsable de les decisions, atribuint responsabilitats angèliques a persones malaltes socialment o humana; per a no cremar a la foguera, com ja han fet alguna vegada a la història, als qui no accepten els seus postulats.

L'educació pot fer dolentes les persones si és una educació perversa; pot enverinar els valors naturals amb els quals naixem, o els principis senzills i clars rebuts dels pares; pot errar-la en trastocar les prioritats vitals; pot, en resum, destruir la innocència. 

L'educació, per descomptat, pot aconseguir també tot el contrari. Pot centrar la persona; li pot regalar la capacitat de pensar amb lògica; pot encomanar-li la actitud d'humilitat que mena a acceptar veritats provisionals provades, que ho deixaran de ser si en algun moment es demostra que no ho són; pot ajudar a comprendre allò que l'ésser humà té a dins i atorgar un major grau de llibertat a les decisions; pot deslliurar-nos de l'esclavatge dels mots, que de vegades intenten segrestar la realitat, impedint investigacions o exploracions que vagin més enllà de la significació convencional de diccionari; ens pot estalviar les retòriques buides que neixen de l'ego i que o no amaguen res, o que allò que amaguen no se sosté encara que guspiregi com la medalla d'una tómbola.

.

.

Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...

Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens  agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean... 

Els micos que només fan les coses per aconseguir un plàtan, o les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina.

L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's... 

.

.

.No som iguals. No tot, en una persona, es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!” Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat, l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat, i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt estès. 

Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de família, o els mestres, és la causa de la frustració artística de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus propis educadors.

No som iguals. Hi ha qui escolta música per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”, pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen, comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge, saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò, perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera diferent a com el rep ell.

La humanitat del futur, la que evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art, que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els antics anomenaven cor.

.

.

.  

Matagalls.

T'enutjaràs,

però serà allà,

ni que el cristall que et posis al davant 

dels ulls sigui color de sang

i sutge,

ni que l'alè que et mou estigui pres

en un desig incontrolable de poder...

Ell serà allà,

immens i etern,

com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,

com hi erà a cada instant de solitud

en que ningú podia veure'n els colors,

els traços perfectíssims que

aquest ordre universal i indeterminat

de l'univers

atorga a tot.

Esclafaràs

persones innocents de ser com són,

i et sentiràs dolgut per res, creient

que tens raó i que tot va contra teu.

Però mentre fas i tems i crides...

el Matagalls serà dempeus sota del sol,

potser un cel blau, o núvols de color plom.

Si cal, la neu, abraçarà el seu llom

en un silenci guanyador,

i el teu miratge aterrador

de guerra i plor,

ben lluny, balmat, absurd,

malalt d'ego i de por,

no anirà enlloc.

Enyorarà

el teu cap, sense saber-ho tu,

els contraforts que van afaiçonar el teu cos,

les fulles

que van tenyir ròdols de gemat encès

al teu cos lliure i vencedor,

la brisa del Maresme

fent dansar els faigs dins del bosc,

i l'aigua amb el sabor del gel,

la terra grisa, i els camins perduts

que menen als altars dels déus eterns

a obagues amb teatres d'ombres blanques,

llums acarbassades i remors de fons.

No sabràs què et falta

però et faltarà tot.

.

.

.

Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.

Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).

Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions!