Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap
escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè
no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara,
després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat
seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet
esperar massa.
Tenim un arbre amb
llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No
dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un
sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de
malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els
impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que
sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països
en guerra.
Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin
dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas
deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests
estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions,
quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra
els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès
a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és
banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El
mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens
preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes
atrocitats, algunes invisibles.
Aquí, allà.
Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència,
desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode,
menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir
malament.
I tot i que estem
bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap
escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens
podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una
merda.
El que m’aparta de la fe catòlica, i cristiana en general, no és
la dificultat dels miracles, la falta d’evidències lògiques... la
vida en si mateixa ja és un miracle; per tant, no m’és gaire
difícil creure en els miracles. El que realment m’és impossible
de creure és el paper etern que les jerarquies donen al mal.
El mal no té ésser,
la seva essència és absència d’ésser. Quan el percebem en algú,
no percebem cap presència, percebem la profunda absència d’ésser,
la falfa d’amor, la falta de comprensió, d’empatia... El mal no
té existència pròpia, el que copsem en topar-nos-hi és la no
suficient existència de bé, o la poca existència de bé que hi ha
en allò que anomenem “mal”.
Jo no puc creure en
un déu que em diu que si estimo més el meu fill que a ell no sóc
digne d’ell. Aquest déu que em descriuen en un llibre escrit fa
dos mil·lenis és una descripció esgarrada i sense sentit que ha
alimentat sectes, intoleràncies, absolutismes, execucions,
guerres... i una manca absoluta de visió de la infinita dignitat de
cada persona hagi fet el que hagi fet. Aquesta és una idea que el
món d’avui i de sempre no accepta tampoc: “la infinita dignitat
de cada persona hagi fet el que hagi fet”; n’hi ha prou amb
llegir les xarxes socials quan informen d’algú que ha fet alguna
cosa malament per comprendre aquesta foscor.
És fals que la
llibertat impliqui la existència del mal; ningú escull lliurement
el mal si gaudeix d’una comprensió correcta de les situacions, si
s’adona objectivament del miracle d’existir. Si triés el mal,
veient-hi bé, seria un ésser erroni, mal fet; tindria un defecte de
fabricació... i per tant, seria culpa de déu, que n’és el
fabricant. La llibertat no fa obligatori que algú hagi d’escollir
el mal, sinó tan sols que l’acte d’escollir el bé és voluntàri
i desitjat.
El cel no existiria
si hi hagués un sol ésser que no hi fos, perquè els que estimem
aquest ésser, en l’hipotètic cas que ens enviessin al cel, no hi
viuríem en pau. I jo sempre estimaré els meus fills, els meus
germans, els meus companys d’existència... Si no acabessin al cel,
jo al cel no hi pintaria res... hi viuria angoixat; i si no hi
visqués angoixat, no tindria empatia, no estimaria, no seria jo. I
podria dir el mateix de qualsevol persona... si sabés que algú és
fora del cel, i per tant que no és feliç, jo em negaria a viure en
una felicitat eterna mentre no se solucionés el problema. Si
l’infern existís, el cel seria impossible, o seria un cel ple de persones sense empatia, la qual cosa és contradictòria.
Penso d’altra
banda en tantes virtuts de tanta gent que es deixa les celles en
treballar comportaments: psicòlegs, educadors socials, psiquiatres,
mestres, educadors... Penso en la fe que tantes persones tenen en el
canvi personal de tot ésser humà, en la capacitat d’il·luminar
zones fosques de la ment, en la possibilitat de despertar
l’empatia... i no em puc imaginar un déu pitjor que ells, un déu
que converteix les culpes originals en hereditàries, que aixeca
fogueres i dibuixa línies vermelles de no retorn. Si déu fos així,
tan semblant a tants humans poderosos i violents, gairebé millor que
no existís. Si déu no fos millor que allò que d’ell podem
imaginar, que allò que ja tenim en aquest món tan convuls...
llavors probablement no existiria com a déu, seria un ésser finit
més.
És per això que si
vull ser honest, no puc considerar probable un déu com el que
prediquen la majoria de religions; n’espero un altre de millor, que
es desprèn, sense mots, ni dogmes, ni soroll... de tantes realitats
bellíssimes com ens envolten, del gest senzill d’estimar i
respectar.
La major part dels conflictes venen de l’orgull i la falta de
senzillesa; de donar més importància al nom que es posa a les coses
que a les coses mateixes. S’entronitzen les formes. Es compten les
hores i els minuts, i un cop es compren i es venen amb avarícia
golafre, es malgasten amb preocupacions i inseguretats. Es regala
temps, i es passa la factura del regal com si el temps l’haguessin
pres. Orgull, complicacions, falta de proximitat, malfiança,
prejudici... Sovint fallen els fonaments, les bases, l’estructura
de l’edifici del pensament, i el prejudici es fa invisible per a
qui l’exerceix. El prejudici dibuixa allò que no sap de la persona
i la condemna pel dibuix inventat. El tresor del temps no es veu com
el tresor que és. Es parla molt, sovint per no dir res. No se
suporta el silenci; aquest silenci que ens regala la remor del vent
rere la finestra, una rialla desconeguda, milers de presències, un
món que rugeix i que no deixa de girar. El silenci de vegades
resulta incòmode als qui l’han de compartir amb algú amb qui
tenen poca confiança, perquè el silenci compartit exhibeix
impúdicament l’amor que es tenen els qui el comparteixen. L’amor
en estat pur, humà, anímic, sense estratègia ni compensació,
sense confusió, sense retorn, sense raó de ser més enllà d’ell
mateix. Es parla molt, massa, per matar el silenci, i, de vegades,
per restar al marge del cor i no mostrar l’amor.
Quan algú parla amb falsedat, mentint malament, fa com una mica de pena fer-li veure que te n'adones, perquè seria com dir-li: "Et penses que sóc ruc, i que no me n'adono que em menteixes; però el ruc l'ets tu perquè no saps fer comèdia; se' nota d'un tros lluny; no te n'adones que me n'adono".
Per això, quan això passa, és millor fer veure que sóc enganyat, que no percebo la falsedat de la seva pobra expressió, és millor que es quedi amb la idea que se'n surt bé amb la mentida; li estalvio una mala estona, li permeto conservar la fàtua i falsa satisfacció de superioritat que de fet ni s'adona que té.
Perquè a més, si acabéssim discutint, ell no reconeixeria el seu error; es posaria a la defensiva, se li farien invisibles els seus defectes intel·lectuals, i en canvi seria hàbil recordant i descobrint errors en mi, que segur que hi són.
Els humans som tots així; ens sentim sovint a dalt, per damunt de les situacions; tot falsament, per descomptat, perquè el cert és que som iguals.
La falsedat, les indirectes, la correcció forçada, la rialla sense fons, el vestit mental, la cura de la pròpia imatge... tot això i idolatries anàlogues van en contra de la senzillesa i deixen en ridícul qui menteix.
No hi ha més amor vers algú que la gosadia assenyalar-li amb tendresa les arrugues de la camisa amb el to tendre d'un amic sincer i afectuós, o apartar-li el fideu a la comisura dels llavis, o dir-li que no, o que sí, amb un somriure i amb dues paraules que siguin de debò. No hi ha amor més gran que gaudir d'un passeig en silenci amb el teu amic quan el cor està en pau i quan no hi ha res concret a dir, evitant omplir espais de sons només per omplir-los. No hi ha confiança més dolça que dir " no, si us plau, això no ho facis, que no és el moment i em faràs sentir incòmode".
Els nens acostumen a viure aquest nivell de veritat; si veuen una boa que s'empassa un elefant, mai no parlen de barrets per ser més correctes; no fan el ridícul mentint malament.
Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós.
Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.
No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de
la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit
jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier
Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser
imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món
occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en
ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i
créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una
moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual
li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi,
Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense
perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la
natura, com a tot jove, li donava.
La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha
barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de
vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que
respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui
confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible.
Tan gran és la
imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones
educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui,
amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell
segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la
mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina
i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la
culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló
de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.
Però tot això la
gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo
hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és
ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals,
creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la
visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho
acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i
que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes
entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva
opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el
seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.
Ens podem deixar
convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens
impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a
l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de
la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure
com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions
invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts
capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una
manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta.
Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany,
en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de
jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les
persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la
naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els
maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.
Tampoc no han entès
res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer
un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les
matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant
que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o
si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap
amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals;
pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no
adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que
acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la
vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si
està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol
expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor
del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el
disseny del fabricant.
Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.
Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.
No necessitem ser perfectes per poder estimar; podem cometre errors,
fins i tot intencionats, fruit de la nostra feblesa, de les nostres
pulsions; però seria injustificable no lluitar contra els defectes i
les tendències que tenim i que fan mal als altres. No obstant això,
que la feblesa ens faci fracassar en mil batalles no vol dir que no
estimem, i molt, a tots els qui estimem. Paradoxalment, tot i la
nostra feblesa i les nostres equivocacions, els podem estimar més
que a la nostra pròpia vida.
I si persistim en la
guerra, malgrat que perdem batalles, a l’últim guanyarem; la vida
té arsenals d’armament contra el mal, amagats a racons secrets,
que descobreixen els qui no defalleixen i creuen en ella.
Només des de la
imperfecció podem progressar.
Experimentar el
fracàs ens ajuda a comprendre els qui fracassen.
Hem d’agafar-nos a
la idea que podem estimar, que estimem molt malgrat les nostres
profundes equivocacions, i que és aquest amor el camí cap a la
víctòria final malgrat que ens destrossi no haver estimat prou bé
tantes vegades, haver fallat, haver-ho fet malament. La victòria
final arriba aquell dia que conseguim que el nostres defectes siguin
tan banals com no pelar bé una taronja, o adormir-nos, o dir una
paraulota... quan els nostres defectes siguin tan simples i tan poca
cosa que no puguin fer mai sentir malament ningú. Encara que sembli
mentida, aquesta victòria un dia arriba i es queda per sempre.
El món, malgrat la maldat que allotja, és desequilibradament
positiu. Hi ha més gent que fa les coses essencials bé, que estima
els seus fills, els seus veins i conciutadans, que procura conrear
l’empatia, el civisme, el respecte, que no pas gent que no ho fa.
Al costat de defectes
innegables, d’omissions, de febleses, en allò essencial i
majoritàriament, guanya el bé. Per això progressem encara que no
ho sembli.
Queda un percentatge important de mal, perquè som com som i canviar
costa; però estem canviant, com a individus, com a pobles i com a
espècie; i una mica a causa de l’educació, de la ciència, del raonament, de l’humanisme... una mica per les males conseqüencies que patim quan
l’errem com a individus i pobles... una mica perquè dins nostre
tenim amor i voluntad de millora... anem endavant, rectificant,
lluitant i progressant, malgrat les derrotes puntuals.
Qui negui això
i afirmi catastròficament que al món governa el pecat i el crim, i
que el diable està lliure, comet un greu error d’objectivitat.
Necessitem dir el que està malament per rectificar-ho, però
necessitem també, perquè ens dóna aire, perquè ens alegra i ens
anima a continuar endavant, dir el que funciona, el que va bé, els
fruits de la llibertat i de l’empatia, el poble de les persones que de
mica en mica anem construint malgrat els errors i les dificultats.
El
catastrofisme alimenta la violència intel·lectual i social que mou
al fanatisme. L’existència és bona, i la construcció de la
persona humana, dels pobles lliures, de la gent bona, continua, malgrat la necessitat
d’estar contínuament rectificant i apropant-nos al nostre destí.
Abans de guanyar el primer premi literari, em deien els bons amics: "Però tu... tu ets de ciències, tu no pots, tu no saps, no és lo teu... et frustraràs... ho dic amb carinyo..."
Després
d’anar fent que sí amb el cap perquè no patissin tant, i
d’anar-los donant la raó perquè es calmessin, van venir els
primers premis, les publicacions, les novel·les, d’allò que deien
que no era “lo meu”, i els que tant carinyo em tenien van passar
a fer broma i a dissimular la seva “cosa” amb “conyeta”.
Diuen que a través de la broma s’escolen un percentatge important
de burla disfressada, burla que sense vestit es veu massa d’on ve i
té vergonya. La “conyeta” és una forma covarda d’atacar
l’objecte de la ràbia, una ràbia que fa vergonya que se sàpiga
que es té. La gent, majoritàriament, és covarda, i no suporta anar de cara, especialment quan sap que està equivocada, o que pateix un defecte vergonyós.
Després de la
literatura va venir el cinema. “Ah! Però no és “lo teu” van
tornar a dir els que necessiten cada mussol al seu cau, i cada cau
amb el seu ocupant, com a tota terra de bé! I no van servir de gaire
els cursos, els tallers, l’experiència que no sabien que hi havia
al darrere, allò que es pensaven que la gent no feia, però que sovint
fa amb discreció, que és formar-se i fer coses. “Oh! Però això
no s’improvisa! Que agosarat!” deien els que ho veuen tot
improvisat perquè ignoren la feina i la planificació que hi ha
darrrere de tot, i que encara ignoren més el poc costa que costi si
al costat de tot l’esforç hi ha amor, passió, màgia i
humanitat... Van callar un altre cop quan van venir els premis als
festivals, els reconeixements internacionals, la petita petjada
mediàtica... Es van continuar, però, perdent, per pur desinterès,
la força de l’equip humà, la il·lusió dels nens, l’aprenentatge
de camp de tots vers tots, les vocacions despertades... Potser seria
demanar massa que ho entenguessin.
Després va sonar la
música, que sempre, de fet, hi havia estat. “Però tu no ets una
estrella, no pots...” “Però a tu no et coneix ningú, i clar, no
pots...” “A veure... una estrella no ets...” van tornar a dir,
amb una cara una mica estranya, que no em semblava la cara de qui
t’estima, de qui t’ajuda... Que curiós que en sentir “música”,
“concursos”, “cantautors”, “festivals” ja els vingués al
cap la idea dels diners, de la fama... En comptes de pensar en un
camí poètic, en un viatge cap a racons íntims, cap a nous
descobriments interiors de creativitat, d’expressió... els venia
a la ment tota una història infantil de fama i estrelles. Van mig
callar quan van venir els triomfs, les actuacions, el plaer... Es van
perdre, com sempre, el tresor del treball en solitari, i amb els nens
quan ho hem obert a algun projecte pedagògic en els moments màgics de compartir estones de música amb ells,
d’animar-los a aprofitar les seves immenses capacitats i el seu
talent, tan joves com són i tantes possibilitats com tenen al davant.
Ara m’estic
recuperant de l’ictus; i escriure aquest petit text ha estat una
odisea, però continuaré gaudint. Estic aprenent a escriure de nou
amb el teclat. Només fa catorze dies que va passar tot. La velocitat
de recuperació d’habilitats és trepidant; sóc conscient que no
sempre serà així, i que s’aturarà. Però mentrestant aprofito
els primers dies en què el cos inverteix molt en la recuperació per
progressar tant com pugui, i em sento intensament feliç per tot el
viscut i per tot el que penso viure encara.
Hi ha qui, per por,
sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies
més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà
substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses,
si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables
però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es
converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un
càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador
desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els
fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i
prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.
Creuen en un dèu
que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana
sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de
l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig
etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se
senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com
si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni
accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences
fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de
possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació
o per inèrcia.
Les crítiques, les
vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un
poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que
posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben
etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord,
qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells.
I la vida,
la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.
Li surt tot bastant malament, li costa concentrar-se i estudiar; sovint se sent inferior als seus companys i companyes; de vegades té por de viure i pensa quin futur li espera. Quan juga a futbol, però, és la persona més feliç del món; és creatiu, té imaginació, corre molt de pressa i fa gols; està molt valorat pels millors clubs del país, se sent ple, s'esforça; de fet, no li resulta difícil esforçar-se. Sense el futbol, la seva vida perdria una llum, un imant, una direcció, li costaria estimar-se més a si mateix, es quedaria amb el seu fracàs escolar, les crítiques dels educadors, la burla d'alguns companys, una vida grisa... Amb el futbol s'estima més la seva identitat i hi troba una plataforma des d'on tenir il·lusió per construir-se. Però el cas és que es quedarà sense futbol, perquè tant els seus pares com el seu tutor han decidit que li pren massa estona, que li té la ment i el cor robat, que queda massa cansat. En conseqüència, l'aparten del futbol perquè es pugui dedicar a l'estudi, que segons ells, és el més important. Treuen un peix del mar, a on es dispersa massa, i el posen en una peixera a on tindrà menys espai per perdre's, i podrà dedicar-se a créixer i preparar-se per la vida.
Es lleva i mira el mòbil; només un moment, pero passen cinc minuts, i acaben sent deu. Esmorza; ho farà de pressa per no arribar tard a classe; però mentre esmorza mira el mòbil i passen trenta minuts, i sovint arriba tard a classe. A classe mira el mòbil i es distreu; ho fa d'amagat del professor. Passa ràpid el matí, el pati vola mentre revisa l'instagram i el whassap. A casa, com que no hi ha ningú, perd dues hores amb els videojocs abans no es posa a fer deures. Els fa amb el mòbil al davant i sovint bada comprovant els likes. Al final del dia, ha passat cinc hores de rellotge mirant el mòbil; tres hores amb els vídeojocs; trenta-cinc minuts fent deures; una hora i mitja fent futbol; mitja hora compartint una estona amb la família. És en aquesta estona quan els pares li comuniquen que deixarà el futbol per poder dedicar-se millor a l'estudi, que li costa molt.
El micro del mòbil enganya, i s'escolta el so envolvent i meravellós de La Fada Ignorant infinitament millor en viu que el que podeu sentir en aquest vídeo, però ens ho vam passar tan bé, que vull publicar-ho aquí igualment. I quan estàs allà, amb tanta gent, i tu sol amb el teu instrument, el teu canell trencat amb la placa de titani, i els teus 52 anys, penses "Què caram estic fent aquí?". Però quan comences a cantar aquella melodia, que algú de no se sap on et va xiuxiuejar en aquella platja, entens perquè hi ets i voldries que aquest moment no s'acabés mai.
Els temps estan canviant, ho noto; si més no, per mi. Però la tranquil·litat ve d’aquesta brillantor damunt del mar que sempre hi serà. Canvien els elements, les proximitats físiques, els imants d’aquest garbuix de gent que neix i es mor, que canvia tant... però la força del Sol damunt del blau sempre hi serà mentre hi hagi vida.
Cada persona que neix ho ha d’aprendre tot de nou; així funcionem les espècies que tenim cultura; la cultura forma part de la nostra descripció zoològica. Som una espècie que sense cultura s’extingiria ràpidament, perquè la nostra adaptació al medi necessita els coneixements, els aprenentatges, de les generacions anteriors, amb els necessaris trencaments i canvis que l’energia de cada adolescència que arriba engega.
I els temps canvien. Els canvis sempre costen quan un és d’aquells que viu intensament els tresors del present; però els canvis ofereixen la possibilitat d’ampliar espais de llibertat, de reprendre somnis, d’aprendre a no escoltar tantes ximpleries dels assenyats i els entesos als diferents camps que l’ego humà cultiva. Els canvis permeten afinar la manera com allarguem la mà als qui van arribant sense esperar ni un bri de retorn, perquè el goig rau en aquest present fructífer en el qual els aconseguim convèncer que, els diguin el que els diguin, poden assolir els somnis que triïn; els diguin el que els diguin, la resignació i la conformitat no són virtuts; els diguin el que els diguin, no hi ha somnis sense l’aceptació del risc, i no hi ha vida plena sense treballar pels somnis; els diguin el que els diguin, els somnis els trien ells i ningú no ha d’assenyalar-los per ningú altre; els diguin el que els diguin, la utilitat és inútil si sacrifica els somnis; els diguin el que els diguin, la joventut, l’adolescència, el temps per davant, la capacitat il·límitada d’aprenentatge dels més joves, fa que puguin arribar allà on més desitgen.
D’aquí que sigui tan important respectar els desigs dels que creixen, i no mastegar l’aliment del petit que té dents per fer-ho.
Els temps estan canviant, i recordo aquells que m’he creuat en algun moment; a alguns, fa dècades que no els veig; com n’érem de diferents. Sembla estrany com en determinats moments de la vida, et veus, sense triar-ho, al costat de persones radicalment diferents. Aquestes persones et regalen l’oportunitat de conèixer-te millor a tu mateix, de descobrir que sovint cal dir que sí a allò al qual ells diuen que no, ni que impliqui perdre’ls; i sovint cal dir que no a allò al qual ells diuen que sí, ni que aquest no vulguir dir quedar-se sol. Mirant enrere, no recordo solitud més dolça que la que ve de quedar-se sol per perseguir un somni en el que creus profundament; el gust de començar de zero a construir una vida tal com tu l’entens, de dissenyar-la amb els paràmetres de llibertat i trencament en els que tu creus sense l’habitual llast de les tradicions, o de la por a fer les coses d’una manera tan diferent.
Poc o molt, sempre es torna a començar, sobretot quan els temps canvien; però aquells recomençaments que van ser buscats amb la consciència de perdre persones que intoleraven, que no comprenien, que menyspreaven les llibertats alienes... són els de més dolç record, ni que impliquessin caminar per un desert insegur a la recerca d’una terra fèrtil.
I avui els temps estan canviant, i cal posar la mà al timó del vaixell que salla damunt del mar daurat. Al món, bull la inèrcia dels llasts que empenyen avall, la por a trencar el de sempre, la miserable especulació que destrueix la natura i els hàbits més naturals, atorgant-se un dret que no és un dret sinó l’intent de destrucció dels tresors perduts de la felicitat. Els arrogants de les formes i les cadenes, convençuts de posseir la veritat, imposen continuament la seva visió filldeputista de la vida, la competició, els protocols, el que toca i el que no, el que es pot ensenyar i el que no, el càstig per salvar les persones i educar-les, els diners sense els quals no hi ha res (diuen ells). Oh! Quina vergonya! repeteixen per qualsevol cosa. El filldeputisme que se’n riu dels sentiments, l’absolutisme moral que ni es planteja la possibilitat d’estar en l’error.
Al món, hi bull també, l’arrogància que milita en el jo; l’ego que només pot valorar allò que creu que no té més valor que el que ell o ella fa; el malalt de jo, incapaç d’alegrar-se dels èxits del veí, però que pot perfectament aplaudir i vitorejar el que assoleix algú que viu a les seves antípodes.
No cal dir que també hi tenim la indiferència; l’absoluta indiferència que un percep sobretot a dins del cotxe quan vol canviar de carril perquè va darrere un camió, o quan vol sortir d’allà a on està aparcat i no pot perquè no deixen de venir cotxes; en aquestes situacions es compren la indiferència humana, infinitament més greu en situacions comparativament més dramàtiques.
Sort que també hi tenim gent petita que no sap que és gran; somriures sense interès; missatges anònims d’ànims que no busquen agraiment ni retorn, sinó purament fer un bé; i existeix una màgia que sovint control·la els esdeveniments, les casualitats, les coneixences espontànies, les glòries petites i grans que cauen del cel. Existeix un esperit evident que es passeja entre les bambalines del món, ara aquí, ara al més enllà, i que dibuixa moments d'una glòria humil que configura la substància de l'esperança.
Els temps estan canviant. Enfilo el camí dels nous rumbs, intentant novament deixar enrere aquella negror que ho ensulseix tot, i ignorant els mots tranquils dels cabrons educats o els crits esverants dels qui no suporten la independència aliena. Només escolto l'eco de la meva ment quan pensa en els petits, que són tan grans.
Fa molts anys que estic ajagut en un prat panxa enlaire, lamentant-me, potser, del jo perdut. A voltes torno, però de seguida jec de nou mirant els núvols entre les branques més altes del pins.
Ajagut en un prat que ja no és meu, començo a veure com se me'n va la vida, els dolços moments de llibertat i lucidesa que em van regalar els poetes morts nord-americans abans d'arribar a saber que eren poetes i que estaven morts. Va ser en aquell moment quan les circumstància em van moure a abandonar les creences amb les quals naixem, i que són pures, perquè no han arribat per l'ambició, l'especulació o la ficció humanes, sinó dels racons del cor que encara tenen l'escalfor de les mans del terrissaire.
Que savis que som quan encara no ens han enredat! Tenim por, és cert; som insegurs; segurament per això acabem abandonant les creences amb què arribem i ens abracem als "sancristus" dels grans, que van ser nens espantats, alliçonats i adoctrinats perquè fossin artesans en les tècniques de la resignació i l'obediència.
Torno als poetes morts. M'alço del prat. Pujo a l'armari antic del meu avi i remeno llibres sota d'un sostre de teulada baixa que deixa entreveure rere les finestres les branques més altes dels pins. Oloro el paper vell, i contemplo les lletres negres sobre un fons esgrogueït. Llegeixo Mark Twain, Tomas Jefferson, Whalt Whitman, Oliver Wender Holmes, Lord Tenysson... Torno a ser jo i veig la falsedat de l'encens i del "senyor tingueu pietat"... La miserable por que han convertit en doctrina. He fet el mal, sí; però segur que aquest mal no se n'anirà amb més mal; només allò que s'anomena amor pot desfer-lo. Religió de resignats que han perdut guerres i han passat tanta por, i han vist tant d'horror, que s'han unit a la por perquè s'han sentit més febles que ella. Jo prefereixo unir-me a la mort i desaparèixer abans que creure en la por.
Mai no renunciaré als poetes morts, a les teulades entre els pins, a les cabanes del bosc, a la nuesa salvatge dels bojos per la vida, al misteri, tan necessari pels éssers que no hem nascut per controlar-ho tot, sinó per fer de la vida un viatge constant vers el desconegut.
La vida és un viatge al costat de l'esperança, amb l'alegria de descobrir l'error dels vells, la gran pífia dels adults, que han acceptat la vida com una vall de llàgrimes. Marxeu fills meus, quan us toqui! Només us demano que mai no deixeu de creure en la vida i en l'amor que conté. Cap sentència d'aquestes que assaboreixen el dolor, el mal, la negror... té cap mena de valor o de vigència fora del tuf d'un excrement espiritual més miserable que el mateix excrement material. Les sentències, els judicis, els anàlisis, les condemnes... reflecteixen la misèria i l'absurd al qual la bèstia humana s'abraça àvida d'un poder que l'allunya de l'única saviesa, que és allò que sabem quan arribem, i que conservem, amb molt d'esforç fins a un punt de la preadolescència en què ens fan creure que hem d'abraçar la grisor i l'eficàcia falsa i enlluernant dels adults.
Avui, torno a aquell prat, a aquella gespa, em veig estirat, i recupero de nou la saviesa dels dotze anys, la que mai no hagués hagut d'abandonar. Abraço les seves incògnites, el seu misteri, la fascinació per la bellesa de la vida, l'esperança absoluta per a tothom... I ho faig amb tota la riquesa, coneixements, experiències i gaudis viscuts en aquests quaranta anys d'error. Torno a ser jo.
Descriuen un Déu que, així com milers de psicòlegs, assistents socials, educadors ... intenten transformar a assassins i delinqüents en persones diferents i empàtiques... el seu Déu no, el Déu que descriuen, en el moment en que rep l'ànima del mort que fa el mal, la sentencia a la condemnació i perdició amb patiments eterns; i a aquesta decisió de Déu, l'anomenen justícia infinita.
Descriuen un Déu que necessita la tortura i l'assassinat d'un ésser humà, el seu fill, per redimir els pecats de tots els altres éssers humans.
Descriuen un Déu que ens fa néixer, sense demanar-nos permís, en un món ple de trampes i influències, a on, a causa de tals paranys i influències, ens juguem el ser torturats o premiats eternament.
I descriuen aquest Déu perquè algú d'un passat llunyà de fa milers d'anys, en el qual no hi havia cap garantia de fidelitat informativa, suposadament va rebre un missatge directe del cel.
I descriuen aquest Déu, i no un altre, perquè determinades guerres anomenades santes del passat van tenir un resultat i no un altre, perquè d'haver tingut un resultat diferent, adoraríem també un Déu diferent, o serviríem cegament a un ateisme imposat.
I en nom del Déu que descriuen, han imposat i imposen una moral social determinada que al llarg de la història ha enfonsat la vida i de vegades la supervivència de les persones que no l'assumien.
I si algú, encara avui, s'atreveix a discutir que un estat atorgui privilegis a les religions que descriuen aquest déu, monopolis, autoritat educativa, capelletes legals, honors a les cerimònies oficials... exclamen que se senten perseguits i que les forces del mal no deixen d’atacar-los.
Amb el vostre permís intentaré practicar només, i amb moltes dificultats, per ser tan feble com sóc, l'única doctrina que no tinc cap dubte que ve de Déu, i que és la decisió d’estimar les persones i la naturalesa, i d'intentar ser i fer feliços els altres . Qualsevol altra paraula, o dogma, és sobrera.
