que tot, un dia, per fi serà just,
que el culpable serà contradit
i pagarà pel mal que m'ha causat.
Jo et dic, cansat i trist, que ja en tinc prou
de mals, d'espases, de justícies sacres,
el meu culpable potser és el meu fill,
algú confós al laberint grotesc
de veritats que es fan de marbre i ombres.
Queda't per a tu la pau enterca i gris
de la balança exacta, tan perfecte;
equitat dels sofriments eterns .
Sóc pare de la carn i fill del vent,
enamorat de cames que tremolen,
de mans que dubten, de mirades tristes.
M'estimo els ulls que un dia em van mirar
aterrits pel seu propi neguit
de no saber què som ni d'on venim.
Comencéssim potser per demanar
que se'ns permeti entendre tant dolor.
Ja n'hi ha prou, és suficient, dic jo.
J.S.
.
.
.
No comments:
Post a Comment