Custodis de la por

Hi ha qui, per por, sempre es posarà al costat de les creences que ens protegeixen de les desgràcies més terribles, de les ires més temudes. La veritat objectiva sempre serà substituïda, segons aquesta gent, per possibilitats més esgarrifoses, si aquesta substitució serveix per evitar aquestes poc probables però temudes possibilitats; no els obsessiona encertar-la o no, en tenen prou amb creure-s'ho, per ells, creure-s'ho és un do; i la vida, que és un regal, es converteix, a les escletxes de la seva fabricada alegria, en una vall de llàgrimes, en una por constant, en un càlcul d’interessos que ofega qualsevol acte creatiu i creador desinteressat. Viure és per a ells prevenir, i descobreixen en els fets que succeixen, suposades proves de la seva fe mastegada i prefabricada. Si els ho diu un ensotanat seriós i amb ímfules de poder social, ho consideren dogma.

Creuen en un dèu que s’amaga, però que exigeix ser vist en tot; que sempre demana sacrificis, que no ha estat pas l’inventor de les festes i de l’alegria, excepte quan, a ells, els convé dir-ho per maquillar el càstig etern que temen i que els esguerra sovint l’estratègia de màrqueting. Se senten importants creient en aquesta idea ultra-segura d’un déu en el que creuen a imatge de la seva por, que volen fer passar per lluminós, com si fos una idea superior que el món, pobre món, no entén ni accepta; i parlen amb els altres com si la seva actitud i creences fossin clares i establertes, com si no n’hi haguessin altres de possibles, com si els altres les haguessin d’assumir per obligació o per inèrcia.

Les crítiques, les vesteixen de martiri, de persecució, de comfabulació... com si un poder diabòlic els ataqués la veritat que custodien, el bon gra que posseeixen, de manera que tenen l’oposició, la dissidència, ben etiquetada, per desautoritzar o rebutjar qualsevol desacord, qualsevol crítica o fre a la seva dèria ultrasalvadora. Pensen que estan envoltats de dolents que els volen robar la fe per enveja, així es blinden contra els qui no viuen com ells. 

I la vida, la de debò, insegura i bella com és, se’ls escapa dels dits.