Que no us mossegui un senglar! Déu me’n guard! Si us mossega, a més a més del dolor de la mossegada i del perill de les malalties habituals que aquestes pobres bèsties a causa de la sobrepoblació i pressió humana sofreixen, patireu assetjament per part dels i les infantilitzadors/ores dels animals adults.
Us diran que si us han mossegat és perquè els heu fet alguna cosa, que els animals mai no ataquen si no és que se’ls ha atacat abans. Tant se val que hagin mossegat la vostra filla petita quan jugava a la platja, o quan passejava per la vorera; si l’han mossegada, diran que alguna cosa els ha fet, perquè els animals són bons, i els humans dolents; com si els humans no fóssim animals!
Jo reivindico el dret que tinc com a humà de ser animal; és el que sóc, i qualsevol diferència que observi entre el que el meu món anomena animal i jo és una tendència antropocèntrica, una deformació de la nostra pròpia percepció, que ens fa veure a la nostra mateixa espècie com a centre del univers; els animals i nosaltres; com si no fóssim animals! Qualsevol animal, si la seva activitat mental li ho permet, fa (o faria) la mateixa diferència, i es creu (o creuria) diferent a la resta d’espècies. Els lleons pensarien que a la Terra hi ha els lleons i els animals; els goril·les de muntanya dirien que al planeta hi ha els goril·les i els animals; entre els animals, situarien com a monstruosos, els humans; excepte els animals domesticats, que ens veurien/veuen com a amos protectors, com a "papes" o "mames", en una relació de submissió/dependència que no deixa de ser una forma d’esclavatge, d'obediència constant i absoluta. Un dels pitjors maltractaments inconscients de quasevol individu és el de ser mascota.
Com animal sóc territorial i defenso el meu territori, la meva ciutat, la meva casa. Com animal, defenso les meves cries. Com a animal humà, em nego a tenir per esclau cap altre animal; em nego a tenir-lo a casa i fer que m’obeeixi en tot; i encara menys em nego a tractar-lo com un nen petit quan és, de fet, un adult, i com a tal té una dignitat. Com a humà, em nego a impedir-li que visqui en llibertat, dins del seu hàbitat natural; la llibertat, amb tots els seus riscos, dificultats i perills, és un dret i un deure natural de tot individu viu, i jo em nego a impedir-li la vida que la natura ha seleccionat per a ell, la recerca natural dels aliments, els espais naturals que necessita i que la civilització humana s’està carregant per interès capitalista.
Ara bé, si em mossega un animal d’una espècie diferent a la meva, la culpa no és meva, el seu atac no implica una agressió previa per part meva; els animals prenen decisions com també les prenem nosaltres, i sovint són decisions violentes lligades a pulsions de defensa i d’atac per protegir territoris i cries; poden atacar sense que per part de cap altra bèstia hi hagi un atac, n’hi ha prou amb què tinguin por, o amb què recordin altres males experiències amb humans. No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món. Si una espècie més intel·ligent que nosaltres, d’un altre planeta, arribés i ocupés la terra, probablement també ens estimaria molt, tindria cura de nosaltres, ens donaria de menjar, però per altra banda, també destruiria el nostre hàbitat, se’ns menjaria, ens explotaria en granges i ens tindria com a mascotes; tot alhora. Les espècies s’han relacionat així sempre des de les primeres formes de vida que van aparèixer a l’univers. Ens vam trobar aquesta bestiesa ontològica en el moment de néixer; no és un invent nostre; la vida fa pujada.
