Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

L'error d'acceptar interpretacions alienes

                                  IA image

N'hi ha que si no et creus el que ells diuen que és dogma, consideren que no creus, que et fabriques unes creences a la mida de les teves limitacions. No s'adonen que si ells accepten unes afirmacions ja establertes i alienes a ells mateixos i a la seva visió, en realitat estan acceptant  unes creences a la mida de les limitacions dels qui les han postulat, imposat o establert.

L'escepticisme és una bona opció; funcionar amb "sabers" en comptes de funcionar amb creences. Ser escèptic no vol dir rebutjar les intuïcions o les opinions; ni tan sols vol dir rebutjar les creences. Ser escèptic vol dir no atorgar el caràcter d'evidència a allò que només és una opinió basada en la intuïció o en l'esperança. I vol dir, per descomptat, no permetre que imposin en nosaltres creences que sentim com a falses per falta de rigor i per inversemblança, i que sentim com a imposades per l'amenaça dissimulada o no d'un càstig etern, d'una condemna ontològica, o d'un perill sobrenatural. Hi ha moltes maneres d'imposar una creença, i no totes són il·legals. La manipulació emocional, l'amenaça emocional, el terror psicològic, són instruments d'imposició que habitualment són tolerats per la llei de la majoria dels països, si no és que s'imposen obsessivament a una persona menor d'edat.

En el meu cas, l’ombra va aparèixer quan vaig acceptar, sense cap crítica ni prevenció, interpretacions alienes del sentit de tot plegat, la vida, la mort, l’amor, la llibertat, el sexe… De nen, tot era ple de pau, tot era bell, i una esperança indestructible em feia mirar la vida amb un optimisme natural... fins al moment en què vaig acceptar interpretacions dogmàtiques que no tenien res a veure amb mi ni amb el meu discerniment. I que no tenien res a veure amb una anàlisi objectiu, científic i honest de la realitat. Abans d'aquesta acceptació, la meva esperança en l'existència era inquebrantable. Crec que aquesta esperança és la que encara conservo, i la que m’ha ajudat a resistir i a deslliurar-me de les fal·làcies dels dogmes.

Empassar-se interpretacions alienes sobre fets essencials, humans i naturals, en comptes d’investigar i estimar les pròpies interpretacions, aquelles que ens són donades de fàbrica, com un programari que ens salva de les boires negres, o com unes ulleres que ens permeten veure-hi clar; aquest fou l’error, i, alhora, la possibilitat d’un aprenentatge transformador.

Un cop les interpretacions alienes ens immergeixen en l’angoixa i el corsec, el record de la casa de la infantesa, de quan llegíem Mark Twain ajaguts en una hamaca que se sostenia entre dos pins, ens mou a preguntar-nos si no era llavors que teníem raó quan no teníem por de gairebé res; i no pas ara quan el pessimisme i la negativitat confabulen per robar-nos l’alegria.

Torno a ser fidel a Mark Twain, a Oliver Wendell Holmes, a Walt Whitman, a Henry David Thoreau, a Saint-Exupéry, a Albert Camus, als pins, al bosc, al cel blau entre les branques, a la immensa solitud de les muntanyes solitàries que no tenen propietari, a un planeta sense títols de propietat, ni fronteres, ni estats, ni armes, ni presons, ni censures, ni planificacions, ni prohibicions. Torno a ser fidel al dret a dir totes les paraules que vulguin dir-se, a somriure, a plorar, a cantar, a jugar, a vestir-nos com ens abelleixi, o a no vestir-nos, a dibuixar, a escriure, a somniar, a descobrir, a aprendre, a tenir il·lusions...

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Prova d'amor.

M'agrada compartir les alegries. 

M'agrada tenir gent al voltant que quan els expliques una alegria, se'ls il·lumina la cara. 

Em fan feliç les alegries dels qui tinc a prop, i em fa feliç també que quan jo visc una experiència alegra, el rostre de les persones que m'envolten s'alegri. 

Crec que una de les mostres més grans d'amor succeeix quan perceps, només per la brillantor dels ulls, l'alegria d'algú per la teva alegria; és com una connexió que va més enllà del material, de l'interès proper i individual. En el fons és trascendir la mort i la vida. L'amor no és una qüestió només sentimental, és una necessitat entre qualsevol éssers humans.

 Sovint es viu com si tot hagués de durar sempre, però si es pensa que la vida és com una onada, que neix al mar i que amb rapidesa arriba a la platja i mor, llavors, aquesta brevetat manifesta fa que ens tranquil·litzem, que acceptem la fugacitat de tot, i que no pretenguem, al llarg del fugisser temps en què la onada es mou, viure només per nosaltres. La visió de la brevetat dels moments en què existim ens ajuda a alegrar-nos amb les alegries dels que ens envolten, a gaudir de badar al capvespre al balcó, mirant els núvols negres que amenacen tempesta, a escoltar els sons de fons del carrer, els ocells, els cotxes, la brisa, unes veus. 

Quan som conscients que el temps se'ns escapa, qualsevol instant, a qualsevol moment, a qualsevol lloc, ens permet absorbir la profunda bellesa del que és senzill i petit.