Un granet de sorra.

.

Una finestra catalana al món anglosaxó?
Un intent de promoció internacional de la literatura catalana?
Una illa en un món de... diversitat/complexitat/fantasia... humana?
Un dir: "aquí som" i "som uns quants milions..." i de "toros" i "olé" res de res!
Un granet de sorra. I un i un fan dos. I dos i dos fan quatre, i...

Això és la comunitat virtual catalan_writting que per a mi, a banda de practicar l'anglès, m'ha permès conèixer una nova manera d'estudiar la diversitat humana i d'arribar-hi.

Us ho recomano.

.

Vacances 2008

.

Pensar en les vacances és sempre engrescador; t'obliga a analitzar la pròpia situació familiar: l'edat dels nens, les necessitats de descans, migdiades, higiene... per tal de triar una opció que permeti el gaudi per a tots. Exigeix també tenir en compte els gusts de tothom, petits i grans. I ajuda a tenir una excusa ideal per a profunditzar en una àrea geogràfica, que segons el cas pot ser més o menys coneguda. És important que hom es disposi a escollir les vacances sense espectatives prèvies, assumint la possibilitat de decidir-se finalment per una destinació diferent a la millor de les possibles, però assegurant-se que, malgrat que no es trii el paradís somniat, de ben segur que el gaudi, l'instant, l'emoció, la descoberta, l'aprenentatge, la convivència... garantiran una experiència molt i molt positiva.

En el nostre cas (el de la meva família) s'han de satisfer les diferents exigències d'un grup força divers (exigències específiques d'aquest any):

• Una destinació que no estigui excessivament a prop de casa.

• Que no estigui tampoc més allunyada de sis cents quilòmetres.

• Que garanteixi la migdiada de la petitona.

• Que el pla no contempli la idea d'anar amunt i avall al llarg de tot el dia (la petita és massa petita).

• Que la platja no sigui gaire lluny, i que sigui una platja no urbanitzada, i que no estigui massificada, que permeti el nudisme, que no “obligui” al nudisme, que sigui el màxim de natural.

• Que hi hagi força elements desconeguts per a nosaltres per a poder visitar si ens ve de gust (de tipus històric, tradicional,natural,oci,etc.)

• Que ens faci il·lusió.

• Que hi hagi bellesa.

• Que permeti la desconnexió.

  Vistes totes aquestes exigències, i introduïdes les dades dins l'ordinador del cervell i el cor, ens hem decidit, de moment, per aquesta destinació:

El lloc:

1

2

3

Allotjaments:

1

2

3

Platges:

1

2

3

Mapes:

1

2

Mai no perdeu la confiança en la vida (2)

.
La segona part, tal com vaig prometre:



.

Mai no perdeu la confiança en la vida.

.




.

 

Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.

Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.

Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.

Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).

.

Joan Sales

.


.

Per recomanació de la Carme Cabús, estic llegint en Joan Sales, i he començat per la seva novel·la “Incerta Glòria”.

És impactant. El seu llenguatge, i ritme narratiu, són absolutament actuals (amb raó va tenir una acollida tèbia als anys cinquanta, quan fou publicada).

La novel·la descriu episodis de la guerra civil, de la vida al bàndol republicà, pels camps d'Aragó i de Castella: les trifulques amb el fanatisme dels anarquistes, bo i estar al mateix cantó de combat.

De la novel·la i de la literatura d'en Joan Sales en puc dir el següent, essent el més essencial possible:

-Enganxa.

-No avorreix.

-El llenguatge és correcte, actual, bell, sense embarbolls, objectiu; sense defugir les emocions, l'humor, la tragèdia, en definitiva l'humà.

-En ser realista, ajuda a comprendre la realitat històrica de la vida al front (característica que no he trobat en d'altres escriptors que pel meu gust són excessivament idealistes) No transforma la realitat de la guerra ni per mal ni per bé, es limita a descriure-la.

Enllaços sobre en Joan Sales:

Joan Sales en poques paraules.

Joan Sales al Wikipèdia

Joan Sales

.

Girona i els misteris

.






.

Hem passat el diumenge a Girona; una ciutat preciosa. L'antic call jueu evoca èpoques de misteri cabalístic, intolerància cristiana, comerç, art, humanitat... Hem pujat a l'antiga caserna alemanya, i darrere d'unes muralles gastades i velles, hem trobat una senyora que ens ha explicat que a l'any 1975 ella va veure com una nena levitava pels aires allà mateix. Es veu que s'apareixia la Mare de Déu, o això deia una vident; i aquesta vident va acostar una nena petita cega a la Mare de Déu; i que la Mare de déu la va agafar enlaire, i que és per això que aquesta bona dona que ens hem trobat la va veure volar. Li he preguntat diverses vegades si ella la va veure volar o si li va semblar. I m'ha assegurat que ho va veure, i que hi va haver més gent que també ho va veure. A més, es veu que la vident li va demanar a l'aparició que curés la ceguesa de la nena, i que la presumpta Mare de Déu va dir que no la curava perquè no hagués de veure les desgràcies que sobrevindrien. Aquest és el punt on tot se'm fa fosc. Em sembla massa cruel decidir que una nena sigui cega per aquesta raó. ¿Que és que els altres no les hem de veure aquestes desgràcies? Més valdria dir que no la cura perquè no pot, perquè no en sap, o perquè no li correspon alterar les lleis naturals... qualsevol excusa... però per no veure la vida, ni que estigui plena de dolors.

Davant el testimoni d'aquesta dona, responc amb dues actituds: respecte i curiositat.

Explicacions al fenomen? Doncs moltes: esquizofrènia, records falsos, suggestió, manipulacions extra-humanes... Em resisteixo a atribuir origen diví a un fenomen tan estès i amb tantes ombres des del punt de vista de l'ètica i de l'empatia. Malgrat tot, ho respecto, i estic disposat a continuar-ho investigant amb rigor científic.

.

L'home derrotat

.


.

Deixo la barraca amb fang als peus; no tinc espardenyes ni les vull; fa tres dies que se’m van esquinçar, però no les desitjo ni les necessito; estimo el tacte del sòl bord a les meves plantes, tan fetes a aquesta terra. M’atanso a l’escola nova de Morro Jable. Travesso el llogarret mentre un esbart de coloms fuig de sota un teulat. Observo la mare que de l’era estant em fa adéu amb la mà. Està trista; avui vindrà la senyora i no té prou gra. El mestre nou és de Zamora i ens fa cantar el “Cara al Sol”. Després, amb la veu encavorcada, ens explica com n’és de bo el senyor Winter, que farà de Jandia el primer nucli industrial d’Espanya. I parla de Franco, que ha salvat la pàtria; i de Jose Antonio, que van matar el rojos. Acaba el discurs i fa seure els nens a la dreta, i les nenes a l’esquerra. M’enxampa ullant per la finestra els crespons blancs de la mar, i m’arrossega d’una orella fins la seva taula. Em baixa els pantalons.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama. Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.
-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.
-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol. M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.
-Inferiors?
-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic -Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.
-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.
Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.
-Jo també hauria de ser mort. –fa.
Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.
-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.

.

Miquel Martín

.

A l'agost vaig aconseguir una menció al Mossèn Romà Comamala de Vilabella; premi que fou guanyat per Miquel Martín.

M'ha fet il·lusió trobar aquest vídeo a youtube:



(Si algú dels implicats en el vídeo no vol que estigui penjat aquí, que m'ho digui i el trec de seguida)


.

Metamorfosi

.


.

Passo la mà per la cresta clara de les ones;
matisos blancs damunt d’un “tot” obscur.
¿Què deu haver-hi dessota el fosc de l’aigua...
on el raig de sol es perd dins d’un infinit misteriós?
M’enfonso dins la fredor intensa.
Miro amb els ulls d’un vell dofí cansat.
Retrobo l’embrió, la llavor, l’essència;
la mare mar que m’acull a redós.
Nedo amb un gir graciós,
saltant sobre l’estesa blava.
I em torno a capbussar
cap els espais il·limitats de la mar.

.

Cançó trista de la carretera.

.

.
Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

S'aturaren en una benzinera.
Un vell se’ls acostà.
-Aneu a l’oest?
-A Sacramento.
-L’autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

El Chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
-A què et dediques, Jerry? –preguntà Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.

De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
-Déu meu...! –exclamà Eileen, ullant l’horitzó.
-Indescriptible. -afegí el vell.

Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? –digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M’han acomiadat de la feina, la dona m’ha deixat i no sé on vaig.
-Jo tampoc he estat sincera –digué Eileen -. He fugit de casa.
-Doncs, a mi, la meva filla m’ha abandonat a la benzinera –explicà el vell, amb els ulls com plats.
Després d’uns instants d’incertesa, varen començar a riure com ximples.
-I ara què...? –preguntà Jerry.
-Toquem-ne una altra... –va fer el vell.
El roig del cel s’anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.

.

Trenta-quatre descobriments íntims

.

La difícilment creïble experiència d’existir.
La sorpresa de saber que existeixo.
El nexe entre la bellesa d’allà fora (d’allà fora?) i el propi cor.
La serena abraçada del silenci.
La perfecta continuïtat dels colors del cel del capvespre.
La inefable marxa dels instants.
La ignorada i rarament manifesta sonoritat dels mots. La indeterminada posició dels electrons. (indeterminada no vol dir desconeguda, sinó no ubicada en un únic punt de l’espai)
La percepció de l’evolució de la meva espècie. L’evidència estadística de la vida enllà de la Terra.
La intuïció d’una realitat imperceptible de més de quatre dimensions.
El viatge constant cap als punts superiors de l’eix del temps, en els eixos de la base de l’espai quatridimensional de Minkowsky. (constant si no m’apropo a “c”).
La inquietant relació entre la memòria i la consciència del “jo”.
La torbadora evidència que la ment em crea la forma de l’univers que m’envolta.
La consciència plena del fet que moriré.
La indeterminació dels resultats de molts dels fenòmens físics.
La possibilitat dels universos paral·lels.
La possible existència de tots els fills possibles en universos paral·lels.
La possibilitat de l’existència de l’oceà de la consciència.
L'esporàdica i “normal” mena d’amor de pares a fills.
L’habitual i “anormal” indiferència entre els individus.
L’origen químic de l’eufòria de l’enamorament.
L’origen racional de l’amor.
L’absoluta bondat de tots els infants.
L’aparent maldat d’alguns adults.
L’alliberador plaer d’anar nu.
L’esclatant bellesa de la nuesa humana.
La crida de les muntanyes verges.
La veu premonitòria d’algú d’un altre món, que l’acaba encertant.
La misteriosa companyia invisible d’algú o d’alguna cosa que m’emplena de pau en els moments més dolorosos.
L’exquisit gust dels refrescs de cola quan de debò em vénen de gust.
La febre revifadora del sexe.
La importància única i absoluta de la felicitat dels infants.
L’alliberadora percepció del fet que hi ha molt poques coses importants.

.

Testament poètic de John Keats

.

El foc encès del meu pit m’abassega, se m’enduu lluny, allà on la mort governa.

No tinc por. Por... fa viure eixelebrat pels dies, rere dèries mundanes útils, buides, i honorables... Por... fa caminar sense trobar bellesa a la mitja llum dels dies rúfols, a la flaire de la pluja, a la terra humida o a la ventada noble... Por... fa enquadrar la vida en ambicions assenyades, terns elegants, títols honorables... i clissar de lluny el cèrvol, el rossinyol, el bosc i l’aigua blavissa d’un llac, on mai no ens acostem per manca d’hores.

Escolto xiuxiuejar la dama negra vora el llit, no vessaré ni una llàgrima; l’alè tranquil de la senyora em guiarà amb un estol de fades a les boscúries del nord, m’alegrarà el cor cansat, i el meu panteix descansarà.

I no m’angoixa saber on és ara l’eufòria de la vida; morir-se és viure, i cal cercar els matisos de la bellesa de l’instant, la suau bellesa de l’adéu. Si gaudim de l’hivern... per què freturar la primavera? Si aquest món no entén la força del que és bell... ¿on ens podem refugiar millor que enllà de la mort, on el corrent de l’eficàcia no ofega la bellesa?

En l’aniversari zero de la meva mort, saludo la vida; i des del cor de l’antic imperi, me’n volo envers la venustat.

Al nen que vaig ser (que sóc?)

.




.

Seré cada dia el teu servent,

sabedor veraç del bé i del mal
a qui el sofriment no havia empès
vers el viarany de l'amargor.
Sigues tu el meu jutge justicier
si no avanço amb rauxa on somniaves
esperona el meu pobre cervell
a creure en la llum que et sostenia.
Subjuga'm la ment al cor i al fang
al bosc misteriós que et seduïa
a la mar trencada, al cel immens,
i a la nena amb la qui somniaves.
Et seré fidel malgrat el temps,
els girs del destí i els mastegots,
el fracàs, la por, l'abatiment,
la gelor de tantes matinades.
Seràs tu el timó del meu veler,
mar enllà on la terra s'esvaeixi,
xerrarem tots dos sota els estels,
després d'un crepuscle rubescent.

.

Temps subjectiu versus temps objectiu.

.

M'he permès fer una aproximació a l'estudi del temps subjectiu. Tots som conscients que el temps no passa igual (des d'un punt de vista de sensació psicològica) per un infant que per un adult, i això s'explica amb relativa facilitat.
Per un nen o una nena de cinc anys, un any és el 20% de la seva vida.
Per un home o una dona de vuitanta, un any és un 1,3% de la seva vida.
En conseqüència, per l'infant, l'any representarà una sensació de temps unes quinze o setze vegades més llarga que per la persona de vuitanta anys.

Aleshores... com ho he fet per estudiar tot això?
He agafat com a patró, l'any de vida d'un infant d'un any. I a partir d'aquí he construït la següent taula:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	0,5	1,5
	3	0,33	1,83
	4	0,25	2,08
	5	0,2	2,28
	6	0,17	2,45
	7	0,14	2,59
	8	0,13	2,72
	9	0,11	2,83
	10	0,1	2,93
	11	0,09	3,02
	12	0,08	3,1
	13	0,08	3,18
	14	0,07	3,25
	15	0,07	3,32
	16	0,06	3,38
	17	0,06	3,44
	18	0,06	3,49
	19	0,05	3,55
	20	0,05	3,6
	21	0,05	3,65
	22	0,05	3,69
	23	0,04	3,73
	24	0,04	3,78
	25	0,04	3,82
	26	0,04	3,85
	27	0,04	3,89
	28	0,04	3,93
	29	0,03	3,96
	30	0,03	3,99
	31	0,03	4,03
	32	0,03	4,06
	33	0,03	4,09
	34	0,03	4,12
	35	0,03	4,15
	36	0,03	4,17
	37	0,03	4,2
	38	0,03	4,23
	39	0,03	4,25
	40	0,03	4,28
	41	0,02	4,3
	42	0,02	4,33
	43	0,02	4,35
	44	0,02	4,37
	45	0,02	4,39
	46	0,02	4,42
	47	0,02	4,44
	48	0,02	4,46
	49	0,02	4,48
	50	0,02	4,5
	51	0,02	4,52
	52	0,02	4,54
	53	0,02	4,56
	54	0,02	4,58
	55	0,02	4,59
	56	0,02	4,61
	57	0,02	4,63
	58	0,02	4,65
	59	0,02	4,66
	60	0,02	4,68
	61	0,02	4,7
	62	0,02	4,71
	63	0,02	4,73
	64	0,02	4,74
	65	0,02	4,76
	66	0,02	4,77
	67	0,01	4,79
	68	0,01	4,8
	69	0,01	4,82
	70	0,01	4,83
	71	0,01	4,85
	72	0,01	4,86
	73	0,01	4,87
	74	0,01	4,89
	75	0,01	4,9
	76	0,01	4,91
	77	0,01	4,93
	78	0,01	4,94
	79	0,01	4,95
	80	0,01	4,97

A la columna A, hi ha el temps objectiu de rellotge mesurat en anys.

A la columna B, hi ha el Tsu, el temps subjectiu que representa l'interval de temps d'un any, per a cada edat, agafant com a unitat de mesura l'any subjectiu de l'infant d'un any.

M'explico:

Tsu=(1/To)

essent:

Tsu el temps subjectiu d'un any.
To (el temps objectiu total de vida)
Posem 1 al numerador perquè estem calculant el Tsu, que representa la sensació temporal corresponent a un any. És a dir, estem comparant 1 any amb tot el temps de vida transcorregut a la fila en qüestió.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del primer any de vida de l'infant (la primera fila, columna A), tenim un Tsu a la columna B que val 1 any.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del segon any de vida de l'infant (la segona fila, columna A) tenim un Tsu a la columna B de 0,5 anys. És a dir per un infant que acaba de complir els dos anys, si mira enrere, el seu segon any de vida haura representat la meitat de la seva vida, per aquest motiu haurà transcorregut el doble de de pressa que el primer any. Perquè el primer any, un anyy era tota la seva vida, i al segon any, un any, és la meitat de tota la seva vida. Recordeu que els anys subjectius fan servir com a unitat l'any de vida d'un infant d'un any.

A la columna C tenim el sumatori de tots els Tsu fins a l'ny de vida de la fila corresponent. Així, si mireu la segona fila, la corresponent a 2 anys objectius de vida, veureu que a la columna C hi ha un 1,5. Això vol dir que un infant que acaba de fer els dos anys, té una sensació de temps transcorregut al llarg de la seva vida de 1,5 anys de nen d'un any; que és la suma del Tsu del primer any que val 1, més el Tsu del segon any, que val 0,5.

He anat omplint tota la taula fins als 80 anys de temps objectiu. I em surt que una persona de 80 anys ha viscut un temps total de vida subjectiu que val 4,97 anys d'infant d'un any.

Això no és descabellat, perquè per un infant d'un any, un any és molt temps.

Això ens ha de fer veure que la meitat de la nostra vida, si vivim 80 anys, i si parlem de sensació de pas del temps, no correspon als 40 anys de temps objectiu, sinó als 2,5 anys de temps total subjectiu que es correspomt amb un temps objectiu de 10 anys. És a dir als deu anys ens quedava el mateix temps psicològic de vida que el que havíem viscut fins aquell moment.

Conclusions:

1.-Els infants són molt grans, han viscut molt més temps psicològic que el que ens pensem.

2.-El temps de vida d'una persona humana transcorre majoritàriament a la infantesa, per això, (a banda d'altres raons) tot allò que ens passa a la infantesa té una influència enorme.

3.-Ens queda, als adults, molt menys temps psicològic de vida que el que ens pensem, el rellotge ens enganya. D'aquí que sovint escoltem a molta gent gran que diuen allò que el temps vola, i que s'han fet vells sense adonar-se'n.

Puntualitzacions: si en lloc de discretitzar per anys, discretitzo per mesos, els resultats varien una mica però són similars. Creix l'efecte “infantesa”. Com més petit és el període de temps amb el qual discretitzem, més influència té l'edat infantil respecte l'adulta.

Estic intentant discretitzar fins un interval d'un instant, i en lloc d'un sumatori fer servir una integral per a trobar la tercera columna; però de moment no me'm surto perquè em surten temps totals de vida infinits, si parteixo de l'instant zero de vida.

Potser la resposta rau en el fet que hem d'agafar com a interval de discretització, aquell primer moment de vida en què l'infant de consciència del temps que fa que existeix. Un any podria ser raonable. Si fos menys, i agafessim un interval inferior, creixeria la influència dels primers anys de vida respecte els de l'edat adulta. Amb la qual cosa m'atreveixo a escriure una última conclusió. Com més aviat un individu d'una espècie intel·ligent arribi a la consciència del temps viscut, més influència (i importància) tindran els seus anys d'infantesa pel desenvolupament psicològic de la seva vida.

MILLORA A AQUEST ESTUDI:

Pensant, pensant m'he adonat que el calcul no és del tot precís, perquè quan calculo Tsu, estic dividint un any, entre el temps total objectiu de vida, la qual cosa no és del tot correcte. Seria millor dividir l'any entre el temps psicològic total de vida. Fent aquesta correcció, els resultats varien una mica:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	1	2
	3	0,5	2,5
	4	0,4	2,9
	5	0,34	3,24
	6	0,31	3,55
	7	0,28	3,83
	8	0,26	4,1
	9	0,24	4,34
	10	0,23	4,57
	11	0,22	4,79
	12	0,21	5
	13	0,2	5,2
	14	0,19	5,39
	15	0,19	5,58
	16	0,18	5,75
	17	0,17	5,93
	18	0,17	6,1
	19	0,16	6,26
	20	0,16	6,42
	21	0,16	6,58
	22	0,15	6,73
	23	0,15	6,88
	24	0,15	7,02
	25	0,14	7,17
	26	0,14	7,3
	27	0,14	7,44
	28	0,13	7,58
	29	0,13	7,71
	30	0,13	7,84
	31	0,13	7,97
	32	0,13	8,09
	33	0,12	8,21
	34	0,12	8,34
	35	0,12	8,46
	36	0,12	8,57
	37	0,12	8,69
	38	0,12	8,81
	39	0,11	8,92
	40	0,11	9,03
	41	0,11	9,14
	42	0,11	9,25
	43	0,11	9,36
	44	0,11	9,47
	45	0,11	9,57
	46	0,1	9,68
	47	0,1	9,78
	48	0,1	9,88
	49	0,1	9,98
	50	0,1	10,08
	51	0,1	10,18
	52	0,1	10,28
	53	0,1	10,38
	54	0,1	10,47
	55	0,1	10,57
	56	0,09	10,66
	57	0,09	10,76
	58	0,09	10,85
	59	0,09	10,94
	60	0,09	11,04
	61	0,09	11,13
	62	0,09	11,22
	63	0,09	11,3
	64	0,09	11,39
	65	0,09	11,48
	66	0,09	11,57
	67	0,09	11,65
	68	0,09	11,74
	69	0,09	11,83
	70	0,08	11,91
	71	0,08	11,99
	72	0,08	12,08
	73	0,08	12,16
	74	0,08	12,24
	75	0,08	12,32
	76	0,08	12,41
	77	0,08	12,49
	78	0,08	12,57
	79	0,08	12,65
	80	0,08	12,72

Amb aquesta correcció, una persona de 80 anys tindria una sensació de temps total de vida de 12,72 anys d'imfant d'un any, essent la meitat psicològica de la seva vida la corresponent a un temps psicològic de 6,36, que es correspon més o menys amb els 19 anys. Malgrat tot, el pes de la infantesa i joventut continua sent molt gran, i les conclusions anterior són encara vàlides.

Espero que algú dels qui em llegiu, amb més pràctica matemàtica que jo, pugueu establir la integral que substituiria al sumatori a la taula que he traçat, en aquesta última correcció. Si ningú no ho fa, ho intentaré fer jo d'aquí a uns dies.
Una abraçada i recordeu... molts ja heu passat la meitat de la vida psicològica.

Carpe Díem!



.

.