Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.