Audiències, enquestes, populisme...

Sempre hi ha algú que ens llegeix. 

Vivim en un món sotmès a les xifres. 

Sovint, dic als meus alu
mnes que en "matemàtiques" dos més dos són quatre; però que a "Cultura i valors", dos més dos poden ser cinc, o sis, o set. 

Si una cosa la llegeix una sola persona, però aquesta persona que la llegeix és determinada persona, aquest escrit tindrà més valor que un altre que hagi estat llegit per mil persones si cap d'aquestes mil no és aquesta determinada persona. 

Un vídeo d'algú tocant amb un violí una peça klezmer que aconsegueixi cent visualitzacions a YouTube és més valuós que un vídeo de Messi anomenant "Bobo" un altre jugador que aconsegueixi milions de visualitzacions; però vivim a l'era de la tirania de les xifres. 

I els ximples no donen més de si. 

Escrivim per a nosaltres; cadascú escriu per a si mateix, i si mai comet l'error d'escriure per als altres, la qualitat de la seva obra baixarà en picat. 

He intentat mil vegades gravar una cançó determinada al piano; quan la interpreto sense gravar-la es desenvolupa sublim; és un regal d'alguna cosa o d’algú cap a mi; quan intento repetir-la amb la gravadora encesa, no deixo de cometre errors. 

Podem compartir el que hem escrit per a nosaltres amb els altres si ens ve de gust; però si el que escrivim té algun valor, és perquè ho hem escrit per a nosaltres, perquè a nosaltres mateixos és molt difícil que alguna cosa de la nostra ment pretengui impressionar, enganyar, o manipular... 

Quan escrivim per als altres, caiem molt fàcilment en l'error de prioritzar l'aparença per damunt de la realitat. Però tot això no ho entén tothom. 

Grans obres es van rescatar de calaixos tancats després que l'escriptor, anònim i inèdit, morís sense saber que un dia seria un escriptor reconegut i que seria estudiat a les universitats. 

Però això els imbècils no ho entenen. 

I avui dia, el món és de les enquestes de satisfacció, dels índexs d'audiències, de les xifres, de la competició i dels imbècils. 

Es confon l'opinió majoritària amb la veritat, i l'evolució de la ment s'atura momentàniament perquè el que compta són els números, el que és quantificable, sense parar-se a tenir en compte el valor diví i humà de cada unitat. 

I al capdavall, allò que més agrada no és necessàriament el millor, ni el millor és sempre el que més agrada. En conseqüència, a qui fem cas? Al que més agrada? Per tal que les enquestes o que l'audiència ens siguin favorables, o a allò que la nostra experiència i els nostres coneixements ens fan saber que és el millor encara que no sempre sigui el que més agrada? 

I torno a la primera frase que he escrit: encara que no ens llegeixi ningú, sempre hi ha algú que ens llegeix.