Allò que algunes malalties mentals ens revelen sobre el grau de llibertat del nostre pensament.

Imatge de la wikipedia.

.

Adverteixo als qui cerquen informació a través del google (perquè tenen encarregats treballs acadèmics o universitaris) que tot això que escric en aquest post no és res més que especulació i opinió, i que no s'ho han de prendre com a ciència.

El cas és que després de veure el reportatge “Bicicleta, cullera, poma” que explica el procés inicial de la malaltia de Pasqual Maragall, m'han vingut al cap algunes idees sobre el grau de llibertat que té el procés del nostre pensament. A poc a poc, els malalts d'Alzeihmer, van adquirint trets psicològics simptomàtics: desinhibicions estranyes, decisions que no haurien pres abans del problema, oblits insòlits, confusions... Paro atenció en l'efecte de la desinhibició; és a dir, en aquells actes o mots dits amb plena llibertat, però que resulten ser histriònics o sortits de mare; decisions lliures, al capdavall, però que són fruit d'una llibertat que treballa amb un “ordinador” diferent a l'habitual, les decisions de la qual es fan xocants per a les normes socials. La llibertat és tan gran, i tan real, que el mateix malalt, sovint, no accepta que determinades respostes o actes siguin conseqüència de la malaltia. Això ens podria fer pensar que, igual com en el moment de la malaltia el malalt realitza actes lliures amarats de la raresa que causen les estructures físiques malaltes del cervell, prèviament a la malaltia, quan el seu comportament era l'habitual, els seus actes socialment correctes (essent igualment lliures) depenien també en la seva qualitat de les estructures físiques del cervell. Tenint en compte això, sembla que la llibertat, bo i ser-hi, no és una decisió pura de l'individu, sinó que és conseqüència del substrat material responsable del pensament. La capacitat de triar els actes i els mots hi és, però aquesta tria està limitada per la manera com és el cervell (tant en el procés d'una malaltia mental, com en un estat considerat de bona salut mental).

Les malalties mentals sovint ens revelen característiques del funcionament quotidià de la ment; i veiem que el mot “malaltia” neix d'un conveni, i que de vegades, a la història, han estat anomenades “malalties” diversitats psicològiques, sexuals, etc. que en realitat només eren diferències. Suposo que el mot “malaltia” defineix estats en els quals l'individu veu perjudicada la seva vida en qualitat i en independència; a cops també pot perjudicar la vida dels individus del seu entorn. La distància significativa entre el que històricament s'ha considerat malaltia mental, i l'habitual diversitat psicològica, de vegades, des d'un punt de vista objectiu no existeix, i per diferenciar tots dos conceptes cal mirar els efectes socials dels comportaments. És conegut l'error del passat de considerar malalts els esquerrans o els homosexuals. No és el cas de l'Alzeihmer, que és obvi que es correspon amb una malaltia amb un procés degeneratiu que ara per ara acaba malament.

Tot això fa pensar que en l'àmbit dels crims i dels delictes, algunes vegades (si no sempre) la idea de “culpa” potser s'hauria de substituir per “malaltia”, i la consideració de la “justícia” com a instrument de càstig o de venjança s'hauria de canviar per la idea de “educació” “reeducació” “cura” “reinserció” “recuperació”; si bé és cert que en una comunitat superpoblada d'Homo sapiens això no sempre serà possible, i que la por al “càstig” s'haurà de continuar fent servir; amb la confiança que el futur ens regali una evolució cultural, social, biològica, individual... que faci possible el que ara per ara és un xic utòpic.

 

.

.

Caminada des del Castell de Penyafort a Castellet, a les ribes del Foix.

La ruta comença al Castell de Penyafort, on va néixer Raimon de Penyafort al 1180; ben a prop de La Ràpita, no gaire lluny de Els Monjos. L'inquisidor, el del dret canònic, especialista en nul·litats i altres morals, l'amic de Jaume I, va créixer en aquests paisatge. Sembla increïble que amb tota aquesta bellesa s'escalfés el cap amb intoleràncies i abstraccions surrealistes.

De Penyafort, surt un camí que s'allunya de la civilització industrial que es combina amb la natura i que discorre entre masos i vinyes; a la tardor, els camps es deuen vestir d'ocre. De tant en tant, el camí s'endinsa al bosc i s'enfila als turons.

A la meitat de la caminada, i després de travessar un camí que s'enfila damunt d'un penya-segat, s'arriba a Torrelletes, enmig del silenci i de la solitud.

De Torrelletes a Castellet, mana el bosc, que deixa entreveure, a clapes, clarianes de ceps.

Al final del camí, el Castell de Castellet, del segle XI, damunt del pantà del Foix, paradís d'ànecs que s'allunyen tant com poden dels sapiens, dibuixant deixants sobre l'aigua dolça. El pantà del Foix promet una bonior de racons de solitud, sol i aigua, la nostra substància mare.

.

.

Ho sento... som micos.

Hi ha un lleu TM (transtorn mental) benigne, que afecta gairebé la totalitat dels individus de l'especie Homo sapiens. Aquest TM consisteix en no “copsar” que l'espècie Homo sapiens és una espècie més de primats, una espècie més de simis, amb les seves peculiaritats com a espècie. El TM fa que en una primera visió, sense reflexió, i fins i tot en una segona i tercera visió, l'individu humà es vegi a si mateix com un ésser “no animal”, i acabi, així, fent una diferenciació entre “els animals i nosaltres”.

Sovint, els membres d'aquesta espècie expressen frases com "els animals són així..." o "són d'aquesta altra manera..." o "actuen per instint..." o... I realment es creuen aquesta diferenciació. Contemplen les peculiaritats humanes com a trets que certifiquen la “no animalitat” de l'espècie.

I el dogma de la “no animalitat” no es qüestiona, en la majoria dels casos, ni es coneix, perquè l'evidencia provocada pel TM sembla assegurar que no som animals, que no som monos. Però és una evidència que neix d'una percepció deformada pel TM.

Som una espècie més, amb la peculiaritat de la intel·ligència tecnològica i un grau potser més elevat d'autoconsciència i de capacitat de reflexió. Però aquestes característiques no deixen de ser peculiaritats que per a nosaltres són signe de superioritat (potser perquè són nostres?).

La contemplació des de fora de l'individu Homo sapiens, de les seves coordinacions hereditàries (pulsions), dels “tics” de les seves societats, de la seva tendència a la violència, al domini, a la destrucció, a l'expansió, al càlcul del poder... La contemplació de les seves característiques físiques, els dits, les extremitats, el pèl, la manera cíclica i simiesca de riure, la influència de l'inconscient damunt dels pensaments aparentment racionals... fan evident que som només una espècie més; això sí, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals. El primer pas per al progrés és ser objectivament conscients del que som.

.

. 

Que mani el nostre timoner.

-Capità! El mar s'encabrita!

-Som navegants, mariner; no avancem per pantans ni rieres!

-Tinc por, capità!

-Què et pot passar, mariner? Morir? Els més grans s'han mort i no els ha passat res. I si moríssim, seria per unir-nos a aquesta mar tan bella. T'has fixa't en l'escuma blanca? I en la boira negra travessada pel sol? L'únic que t'ha de fer por és perdre la direcció, mariner. Navega sempre vers el teu destí. Tant se val si el masteler de proa va tort, o si fem més salts que una granota borratxa, o si un miler d'onades converteixen la coberta en les piscines del mateix Claudi. Que el vaixell avanci sense por! Cap a la direcció que toca! Que mani el nostre timoner, les nostres cartes de navegació. Que no ens sedueixin sirenes amb cants melosos i seductors. Que no ens facin tremolar els taurons que salten buscant la carnassa i que s'enduen els braços i les cames dels despistats. Hi haurà dies de sol i calma, dies com el d'avui en els quals sembla que tots els déus s'han conjurat per a enfonsar-nos, dies de vent de proa, dies d'empenta, dies en què freturarem descobrir un tros de terra, dies en què enyorarem la dona i els fills, dies en què ens farà l'efecte que hem errat la direcció, dies en què l'avorriment i el tedi intentaran vèncer-nos. Però passi el que passi, cal mantenir la direcció i continuar el viatge. Aprendre a descobrir els infinits colors del blau, la bonior de flaires diferents de la sal de tots els oceans, els milions de postes úniques per a cada dia de l'any i per a tots els anys de l'eternitat, la companyia de les balenes i la carícia del vent salabrós. No existeix la rutina, mariner, cada instant és únic.

-Capità, el mar es calma, el vent s'atura...

-Sí. I una escletxa de sol s'escola entre les boires. Però saps què? A mi m'agrada més navegar amb la tempesta. Em sento més a prop de les aigües.

-Doncs la tempesta se'n va, capità.

-Se'n va, mariner, però tornarà; sempre torna... 

.

.

Ningú no esborrarà mai els instants.

Com se'n va el temps! Com se'n va! Si bé a cada instant hi som, en un flux constant de vivències que sovint, com a instants, passen desapercebudes. Els instants, però, que han estat conscients, guspiregen com si sempre hi fossin.

Recordo aquell octubre que moria a Cadaqués; l'any tombava cap a l'hivern.

La llum dels cotxes ens diu que malgrat que la foscor creixi, la voluntat de la persona posa llum allà on hi ha nit; i si la pluja cau, és per a fer més fèrtil la terra i per a escampar flaires de carrer humit i mar grisós que sedueix la terra i els seus fills. L'ahir, a cops, sembla un consol perdut, però no ho és pas; és un tresor al cor que ningú ens pot robar; és una saviesa més, una prova més d'un amor estrany i invisible que ens guia vers fats sorprenents i enriquidors. Avui, encara que no ho sembli, i ni que siguem més vells, és més que ahir, perquè és present, i perquè conté l'ahir i el perfecciona. 

Se'n va el temps, però no se'n va, perquè és aquí; el mateix temps que ahir va contenir Cadaqués, i la pluja, i les boires, i les flaires de la mar, i la llum acarbassada dels automòbils, i el rostre innocent d'un nen petit que ara s'acosta a la preadolescència i comença a preguntar-s'ho tot. Avui hi ha rostres que ahir no hi eren; i Cadaqués encara hi es, i tornarà la tardor; i el mar, si fa no fa, sona igual; i hi ha milers de pobles a la Mediterrània que encara sonen igual, i que continuaran sonant igual tot i que la fúria dels mercats intenti globalitzar el got de vi, el plat d'olives, el temps que es perd, el silenci dels sobretaules, l'olor de fusta vella, l'olor de fusta nova, la taverna, la vorera escantellada, el tabac, la llibertat de morir a poc a poc si ens abelleix, de cridar i saltar pels carrers. 

Vivim un estrany embat en contra de la llibertat dels instants a la Mediterrània; una fúria integrista de perfectes i mercaders que uniformitzen la vida, esborrant els instants en benefici dels dies i dels anys, que corren amb un nom nou que no té lletres, que té xifres i preu i perfil de qualitat.

Ningú no esborrarà mai la Mediterrània. Ningú no esborrarà mai els instants.

Excursió a La Mola (Sant Llorenç del Munt)

El massís, sota un cel boirós, que de tant en tant deixava passar alguna escletxa de sol, flairava a farigola i romaní, i deixava entreveure a tots els racons els vestigis dels pobres senglars, amagats durant el dia per la presència dels micos estranys que no saben que són micos, carregats d'objectes tan estranys com els mateixos micos, que per cert, no deixaven de parlar de caps de secció, de mòbils, d'empreses, de...
Sant Llorenç resisteix l'embat d'una civilització decadent que ha perdut les arrels naturals i no ho sap, i que en perdre les arrels naturals ha signat el seu destí i la seva més o menys lenta davallada. Aviat tornarà la primavera.

Me'n vaig a passar uns dies al Palau de Marivent!

 Origen de la imatge

.

.

Aquestes vacances he pensat que aniré a passar uns dies a Marivent, al palau; després agafaré el Fortuna i navegaré una mica pels voltant de Mallorca, a la recerca de cales amagades; una de les meves passions és arribar a racons salvatges als quals no s'hi pot accedir a peu. 

Ho podré fer sense problema, perquè tant el Palau com el iot Fortuna són patrimoni públic, ja que formen part del patrimoni històric nacional, i per tant no són dels Reis d'Espanya. Els Reis d'Espanya, tothom ho sap, no tenen res, no posseeixen béns immobles; viuen, com tothom sap també, en l'austeritat i en un continu servei a l'estat. Així doncs, demanaré tanda per anar a Marivent uns dies amb la meva dona i els nens. Tinc entès que les despeses del palau les paga el govern de Balears, però ja me n'asseguraré, perquè amb les retallades, si em féssim pagar la llum o l'aigua, no sé si podria afrontar-ho; però ja dic que em penso que ho paga el govern de Mallorca. Potser aviso uns quants amics, per si volen venir, ja que es veu que dins de Marivent hi ha com una mena d'annexos pels fills dels reis; no és que els annexos pertanyin als fills dels reis, no... perquè ja he dit que la família real no posseeix res, però normalment la fan servir ells per des-estressar-se. Ja buscaré la manera d'avisar els fills dels reis per tal que no hi vagin els dies que passaré jo allà amb les famílies dels meus amics; res... seran uns dies i prou, tampoc no vull molestar, perquè segur que algun altre ciutadà també hi voldrà anar, i tots no hi cabem. 

. 

.