Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al
menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si
havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt
estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt
cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit
que m’assegués amb ella.
Hem esmorzat, i ha parlat molt
ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que
podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos
uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu
tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho
acabés de creure.
Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de
sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt
contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se
tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica,
somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada.
He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.
Quan
la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i
parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses
que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”,
que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer
costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles,
que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una
mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que
quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia
t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.
Al cap
d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha
fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia
que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota
l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que
volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés,
perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que
continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits
i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar
ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de
plorar.
A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora
totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per
on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li
feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida,
i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en
comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo
l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec,
que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit
això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La
seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap
motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre
i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què
respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.
En
aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien
contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven
de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que
estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona,
encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera
estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi
havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra
que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta
por.
A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no
podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i
m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Friday, November 7, 2025
Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.
IV
Subscribe to:
Post Comments (Atom)

No comments:
Post a Comment