Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.