Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir els nostres semblants amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit fi de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.