Si no ens estimem, ens extingirem

Foto de la viquipèdia realitzada per Aaron Logan.

El principal esperó evolutiu de la intel·ligència tècnica ha estat el fenotip psicològic de l'empatia, que ha premiat la descendència dels qui van ser capaços de comprendre's i en conseqüència de col·laborar amb eficiència.

Al punt en què ens trobem ara, la selecció natural premiarà novament l'empatia, fonament de la consciència ciutadana i de la consciència ecològicament sostenible.

Sobreviuran els pobles que acceptin la natura com a mare, i tal com és; i els que acceptin la persona humana com a infinitament digna.

Al punt on ens trobem, ja no són els individus els qui amb els seus fenotips canalitzen la descendència vers una direcció o una altra; són les societats les que, pels seus valors ( valors que indirectament estan relacionats amb els fenotips individuals) es dirigiran o bé vers el col·lapse i l'extinció, o per contra vers la descendència fèrtil i el futur.

Ni que ho pugui semblar, en el moment en el qual ens trobem, les societats d'Homo sapiens mai no seran beneïdes per la selecció natural a causa de la seva semblança amb els insectes. L'empatia, l'amor, l'afecte, els sentiments, el respecte, la poesia, l'art, la consciència de la dignitat d'existir... estan tan fusionats amb la manera de fer i de ser dels Homo sapiens... que negar-nos a prioritzar aquests valors equivaldria a signar l'extinció de la humanitat. Si no ens estimem, ens devorarem i ens extingirem.

Genocides de llars

Ni que habiteu llars de pedra, no tingueu més llar que el vostre cor, l'amor a la Terra i a l'albada, i una fe indestructible en la vida; en la vida il·luminada cada dia pel mateix sol.

Que el vostre tresor no sigui l'acceptació de la comunitat dels éssers humans, perquè els éssers humans no són humans; són primats que pateixen una mena d'al·lucinació que els fa creure que es governen; la humanitat, per a ells, és una mena d'idealització que consideren materialitzada; una mica com els nens petits que normalment es veuen a ells mateixos com si tinguessin dos anys més dels que tenen. Sigueu, cadascun de vosaltres, el vostre tresor; vosaltres i l'amor incondicional que oferiu sense discriminacions.

La justícia dels micos sapiens és l'enquistament dels interessos més primaris, disfressats d'honor; com un decorat teatral, com un espantaocells amb tern de gala.

L'autèntica justícia rau en aquest esperit misteriós que mou els quarks, que et fa ser tu, que t'estima sense que t'ho mereixis. Sigues com ell, i estima fins els qui no s'ho mereixen, perquè o bé són nens, o bé ho van ser i els van matar.

Van matar el nen que era el desnonador. Van matar el nen que era el polític mentider, el xulesc, el tirà, l'egoista, l'especulador financer, el genocida de tantes llars que ploren, de tants focs que s'han extingit. Els genocides que alcen la veu cridant és legal! és legal! coneixeran el dolor de la seva pròpia misèria i esdevindran la vergonya de la civilització.

Habiteu llars de carn i no de pedra; i que allà on sigueu vosaltres i el vostre amor, hi sigui la vostra llar... Si ho feu així, mai no us podran desnonar.

Un altre cop, l'horror a Gaza.

Per desgràcia, torna a venir al cas aquest relat amb què vaig guanyar un premi literari a Mataró fa uns quants anys.

Benvingut a Varsòvia

Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”

*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”

*

“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”

*

Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.

.

.

Demà, vaga. Missatge als empoltronats que manen.

MISSATGE ALS EMPOLTRONATS QUE MANEN

Diguin (vostès, rics del govern) als de la UE que canviïn la política que prioritza el retorn del deute a Alemanya front les despeses de sanitat i d'educació de les persones, que es consideren secundàries ... i que si no la canvien marxarem! 

No s'atreveixen? ¿I en canvi s'atreveixen a augmentar els morts als hospitals de tot l'estat? ¿I s'atreveixen a viure com prínceps d'hotel en hotel? ¿I s'atreveixen a protegir i mimar les grans fortunes i a premiar els que han evadit diners? ¿I s'atreveixen a pagar un dineral a l'església? ¿I s'atreveixen a una bonior de despeses absurdes, moltes de les quals obeeixen a interessos poc clars?

¿No creuen que potser els de la UE s'acollonirien si els amenacen amb marxar? Pensin que l'euro se n'aniria a norris, i això tampoc no els interessa.

Deixin que els bancs s'enfonsin i rescatin les famílies. Aturin els desnonaments; no deixin que es refredin el cossos morts de les persones que se suïciden, ni els cossos vius de les persones que d'ara endavant viuran al carrer i que a més tindran un deute milionari de per vida; esclaus del segle XXI, servents de la gleva, per culpa dels miserales que han dissenyat les estratègies dels bancs i que ara són rescatats amb els nostres impostos. Anava dir una paraula gruixuda, però me la reservo, pensin-la vostès mateixos i demanin perdó a la seva mare, de part meva, que no en té cap culpa.

DEMÀ FARÉ VAGA. I RECONEC QUE UNA VAGA ÉS POC. QUE EL QUE ESTÀ PASSANT NECESSITA MOLT MÉS.

No venceran l'amor

Menjar, dormir, caminar, trepitjar els bassals sense por a embrutar-nos, sentir el sol o la pluja damunt del rostre, no tenir pressa, cap pressa, aixecar-nos a cap hora concreta, tenir temps per a mirar el moviment de les fulles, olorar l'aroma del plat que algú cuina amb tant d'amor, llegir, pensar sense necessitat de pensar, descobrir qui som i adonar-nos d'allò en què ens han volgut convertir, acomiadar els pensaments tòxics que durant anys han gravat a la nostra ment, tornar amor a tot l'odi que ens han dedicat, proclamar-nos fidels creients en la llibertat i viure segons aquest credo, anar endavant quan volen espantar-nos per tal que tornem enrere, dir adéu a aquells amics que no ho són perquè no s'alegren amb les nostres alegries, allunyar-nos sense rancúnia de qui no ens vol al costat i descobrir persones noves i nous destins a mons propers o llunyans, amb cels clapats d'estrelles i boscos il·limitats, o a carrers estrets d'aquells que fan olor d'espècies i resclosit. Veure la humanitat que s'amaga a les escletxes del present i estimar-la com qui no estima els diners sinó les mirades, i llançar-nos al riu desconegut d'aigües cristallines que mena a un mar encara més bell.

No tenir por, no permetre-li a la por l'entrada al país del nostre cor, confiar en la vida, que ha de ser bona per nassos, perquè ens hi han posat i ens han fet estimar tant i tant tot allò que és bell. Creure en la vida, que es crea, que es transmet, que viatja imparable vers un futur ple d'esperança.

Contemplar aquella lluor tan bella que hi ha al reflex de la llum damunt el desgavell que ens vol ensorrar, i veure que aquesta llum que ho mostra tot tan sublim ens diu que no passa res, perquè tot passa menys l'amor que ens entra i que germina; l'amor que ve d'aquesta harmonia de les estrelles, de les onades, dels raigs de Sol al mar que esclata a la pell dels qui estimem, a la vida que ens regala tant. Ahir no érem, no teníem res, per poc que ara tinguem, el balanç sempre és positiu, però tenim tant... tant... i tot allò que tenim és gratuït... el que val diners mai no ho tenim... el que tenim, si ho tenim, no val diners... L'adoració dels diners és la malaltia més mortal que existeix perquè no tan sols s'endú els morts sinó que també s'endú els vius i els ensorra.

Gràcies a la vida, que és tan bella. No venceran l'amor, els diables del diner i de la violència. L'amor els vencerà a ells, perquè l'amor és la vida.

U. E. ? Segur?

• 

  Sembla que la política que Alemanya imposa a Europa ens du vers una fallida absoluta de l'economia (ens la imposa perquè vol que se li paguin els interessos del deute, prioritzant aquests interessos per damunt de la sanitat o de l'educació). 

  Aleshores si la política de la UE ens du vers la fallida... Com és que tenim tantes ganes de ser-hi ?

Una medusa mai no entendrà la manera com percebem i entenem la vida i el món.

Hi ha un secret que quan el saps tot canvia; un secret que l'has de descobrir. Quan te'l diuen, si només te'l diuen, se t'escapa sempre.

El secret al qual em refereixo s'ha de trobar.

Igual com es troba un dia una llum diferent, un color especial del jorn que neix al mar o als Pirineus o en un carrer ple de llambordes de qualsevol ciutat.

Allò que embolica el teu cor amb filats rovellats d'espines d'acer un dia s'esvairà; i el teu cor bategarà sense dolor.

El mal, tot mal, és una ombra que, en arribar la llum, mostra el seu no res i desapareix.

Al final de tot, veuràs que no hi ha final de tot; i que ara, bo i que som vius, no som del tot.

Res no passa de cop des del “no res” fins a “ser”; per això caminem al costat de l'ombra del mal.

Si plores, riuràs. Si tens por adquiriràs valentia i confiança. Si estàs sol, trobaràs amor i amics i germans i amants i una societat que et valorarà com allò infinit que ets; de valor il·limitat.

Si et saps dolent, i no vols ser-ho, et faran bo.

Si et saps dolent, i vols ser-ho, et faran no voler ser-ho.

Si t'has mort, viuràs.

Si t'han torturat rebràs un tresor que no es pot explicar.

Si has torturat et deslliuraran de la monstruositat que has trenat en tu, que és pitjor fins i tot que el mal que has fet.

Al final de tot, et deslliuraran de l'ombra que has estat; i, de tu, sols quedaràs tu; com quan tot va començar. Tu i els records; tu i la identitat; tu i aquest somriure que no mor, perquè és la vida.

No et confonguis, no estàs llegint un discurs moral. No tindràs pas tot això si ets bo. Tindràs tot això, i prou. I potser el fet de saber-ho, quan trobis el secret que no et sé dir, et farà cada dia més bo.

No li pregunten al Sol si vol sortir. No li demanen a la nit que se'n vagi. Ningú no escull néixer. Ningú no pot fer que l'univers s'expandeixi. Res del que fem canvia el destí final. Perquè el destí final, que no és el final, l'ha triat alguna realitat que és més que personal, i que exerceix vers nosaltres un verb superior a “estimar”. L'amor és només una lluor lleu del que ens fa.

No pot entendre, la medusa, el nostre món, ni el nostre pensament ni la nostra vida; ningú no li pot explicar el que som a una medusa; mai no podrà entendre la manera com percebem i comprenem la vida i el món. De la mateixa manera, no podem comprendre nosaltres el món, el pensament i la vida d'aquest que és més que persona i que fa alguna cosa més que “ser” i que “estimar”.

La resta del que intento dir, amb tanta malaptesa, rau a les benaurances.