A Holanda i al món lliure, la llibertat d'expressió és molt important.

.

.

"Doni's, doni's fillet!"

A.Sánchez Piñol "VICTUS"

.

.

(Espanya prohibeix la presentació de Victus a Utrecht)

http://nos.nl/artikel/694735-spanje-verbiedt-lezing-in-utrecht.html

.

.

.

.

God Save United Kingdom!

El New York Times destaca la maduresa i elegància democràtica del Regne Unit, a on els conflictes nacionals sobre la independència es resolen amb instruments democràtics en comtes de recórrer a la guerra o a la imposició.

Penso que, de nou, a la història, queden contrastades les diferents madureses democràtiques dels diferents pobles. Se'ns dubte l'herència franquista i inquisitorial té un pes difícil de desfer. El olé olé pesa més que el respecte a la iniciativa dels diferents pobles i cultures. Les diferències nacionals des de "España" es veuen més com desafiaments o amenaces que com a riqueses o drets, és un tema cultural i de riquesa humana.

Envejo sanament els britànics per la seva flema i per la capacitat de resoldre les diferències com a dames i cavallers i no com a bèsties xovinistes.

.

.

.

Oda al Sol.

No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.

Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 

Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 

Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.

Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

Zugarramurdi o Logroño?

Zugarramurdi o Logroño. La foguera per dansar o la foguera per morir. El misteri per gaudir o el misteri per matar i per imposar.

Dotze dones mortes per la misèria dels que valoraven tant els hàbits i els mites.

Graziana de Barrenetxea, Mikel de Goiburu, Martín Bizcar, Joanes de Etxalar, Maria de Zozaia, Maria Txipia.. i molts i moltes més, assassinats pels exemplars medievals ignorants d'Homo sapiens sapiens, embriagats de llatinades i guarnits amb l'ego dels seus vestits de prínceps hipòcrites.

-Era l'època! -em diuen alguns...

-No hem canviat tant, no hem après la lliçó -els dic, assenyalant alguns països del segle XXI, i moltes mentalitats de la Hispània d'avui.

Sigui com sigui, val la pena conèixer les coves de Zugarramurdi, el paissatge de la Navarra dels Pirineus, i una mena de llum que evoca la vida, la dansa, els poders de la natura que tant espanten els dogmàtics, els qui amb la boca entreoberta i els ulls com plats s'esgarrifen avui per espontaneïtats naturals igual com s'esgarrifaven ahir els seus companys de la inquisició.

Que qui vulgui es carregui amb el dogmatisme i amb la pira de Logroño. Jo em quedo amb la foguera per la dansa i els encanteris, amb les bruixes, les coves, els arbres, el riu, les ombres i els misteris de Zugarramurdi... 
.
.
P.D. Que no se me enfaden las personas de Logroño, la comparación es sólo metafórica. Logroño es una ciudad preciosa que recomiendo. 

Robin Williams que estàs al cel, o de com ja fa uns quants anys vaig deixar de creure'm la doctrina catòlica.

(Malgrat que pugui semblar el contrari, aquest article no parla gaire de Robin Williams i pot ferir sensibilitats  catòliques, abstenir-vos els que us sentiu malament quan algú no creu el mateix que vosaltres o els que us poseu nerviosos quan contradiuen els vostres pilars fonamentals. Ara bé, si sou dels cristians moderns, dels que només us preocupeu de l'essencial, endavant! )

.

.

.

.

A cops he conegut gent, practicants, o no practicants, de la religió catòlica, que quan senten que la mort els ronda, cauen en una por estranya, intensa, que els mou a començar a anar a missa, o a reprendre antigues pràctiques oblidades, abandonades o mig abandonades a les èpoques de joventut i bona salut. En part, ho entenc, comprenc la seva por. El dia que vaig concloure que cap religió no era més certa que cap d'altra, em vaig sentir alliberat.

La doctrina oficial de la religió catòlica, que parla de la mort, del judici, del més enllà... és per posar-se a tremolar. Generacions senceres d'infants, a les èpoques més dures de l'integrisme, èpoques que han durat segles de la història humana, han patit els terrors d'aquesta doctrina. Ara em ve al cap el jove James Joyce i la seva crua descripció del pànic que l'amarava quan repassava els ensenyaments que els religiosos li havien transmès. Aquesta mateixa crueltat i injustícia que desprèn la doctrina és la que en un moment donat de la vida permet la llum de l'alliberament.

L'integrisme dogmàtic catòlic no té dret a privar-me al cel del Robin Williams, o del Ernest Hemingway, o del David Carradine, o dels pares i avis que s'han suicidat de tants amics, que no han de renunciar a retrobar-los només perquè el catolicisme, durant segles i encara avui, en molts sectors, consideri que qui mor sense penediment es condemna eternament a l'infern. Alguns grupúsculs fins i tot asseguren que ni que hi hagi penediment, si no s'han confessat, se'n van a l'infern. I algú, catòlic convençut, en un esforç desesperat per a fer-me tornar al ramat, em dirà: “oh... és que tots aquests que s'han suïcidat, potser s'han penedit a l'útim instant... i llavors Déu els acceptarà al cel després d'uns quants segles al purgatori..” Se m'emfum si s'ha penedit o no! Són persones! Són consciències, Són éssers humans, són algú que va ser un nen, algú que va ser un fill, algú que alguna vegada va somriure, que alguna vegada va estimar… algú que ha estat sostingut a la vida per aquest Déu que els fanàtics consideren jutge condemnador etern...

La doctrina que sostè que aquest Déu permetrà la tortura eterna del Robin Williams, si no s'ha penedit, és una doctrina d'inhumans que ofèn el mateix déu, si és que Déu existeix. Déu no necessita el penediment de cap suïcida per a estimar-lo. Déu, si existeix, no necessita el permís de cap ésser per a donar-li a aquest mateix ésser la pau, com tampoc no va necessitar el permís de ningú, ni d’aquest mateix ésser, per a portar-lo del no-res a l'existència.

La immersió dins d'una cultura determinada, en un context social determinat, amb unes pràctiques religioses de grup i de societat concretes, acompanyada de l'adoctrinament educatiu, són els ingredients que atorguen als fidels la sensació d'irrefutable veracitat d'una determinada religió. Si una persona convençuda del seu catolicisme hagués crescut en un entorn islàmic, aquesta persona estaria profundament convençuda del seu islamisme, i li vindrien pensaments de pesar pels pobres cristians que creuen en una fe equivocada i que no es podran salvar. I si en algun moment de la vida, aquesta persona islàmica arribés a sentir la temptació d'abandonar la seva fe, se sentiria perduda i plena de remordiments; algun racó del seu inconscient li retreuria estar abandonant la fe veritable. I això li passaria per molt que es pensés que ja no creu. L'escena que ens envolta, la que ens ha envoltat des de petits, té una força difícil de vèncer sense una mica d'imaginació. Però a aquesta persona, immergida del tot en una fe islàmica, la veritat li ve donada pels valors de la societat de la qual forma part, per la família, pels parents, per l'escola, pels referents, pels records... Aquesta persona no té cap dubte de quina és la fe veritable, i si alguna vegada dubta, la inquietud se li esvaeix amb el primer càntic, o amb el primer pensament de por vers la inseguretat dels misteris de la vida. El mateix passaria si aquesta persona, profundament religiosa, s'hagués criat en un entorn jueu, o budista, o hindú... o cristià. És irònic pensar que sovint la fe de les persones depèn del resultat de les guerres del passat.

El fet de descobrir que la fe que un es pren com a segura i com absoluta provoca por, una por objectiva i incontrolable, por a un déu excessivament definit, por al rigor del seu judici, por a la manera com l'existència s'estructura segons aquest déu que ens ha descrit aquesta fe, por a la grisor de la realitat tal com ens la dibuixa la religió que un professa... aquest fet... és ja un símptoma de l'error que conté aquesta fe, de l’evidència que alguna cosa no rutlla, de la conclusió contundent del fet que la dignitat humana, la dignitat de les consciències, i l'amor a les persones, no són compatibles amb una doctrina que explica l'existència si fa no fa com l'exercici de caminar sense haver-ho escollit per damunt d'una corda tensada a sota de la qual s'obre un precipici de conseqüències eternes.

Aquesta descripció de la realitat, al costat de la claredat amb la qual un veu que la seva fe és només una entre moltes d'altres, tan contradictòria i estranya com qualsevol altra, esdevé la llavor de l'alliberament.

A algú, que sempre hagi estat a fora, li pot semblar que alliberar-se de creences falses és el que toca i que no ofereix cap dificultat; és molt típic de l'Homo sapiens no percebre les dificultats quan no es troba immers en la situació concreta, perquè l'Homo sapiens té imaginació, però la té molt limitada. I la imaginació és una eina força important per a l'empatia.

Una percepció encertada, o si més no natural, del procés pel qual es passa de la vida a la mort ha d'atorgar pau. Per què? Per l'harmonia i la positivitat de l'existència, per l'adaptació constant de les espècies al seu entorn, pel so agradable dels acords harmònics i pel so desagradable dels acords dissonants, perquè no existeix a la natura cap dolor o mal que en algún moment no s'acabi, per la bellesa de les flors i de les criatures, per la involuntarietat del fet d'arribar a ser, pel caràcter involuntari de la vida i de la mort, per l'amor com a força que sedueix totes les voluntats sanes, perquè morir és un fenomen natural...

Una fe susceptible de ser certa, davant del fenòmen irrenunciable de la mort, hauria d'atorgar una sensació de pau profunda i de continuïtat dels valors pels quals un ha viscut, ja sigui en el seu propi ésser o a l'ésser dels que queden vius.

A mi, personalment, em tranquil·litza més un déu que no existeixi, que no pas un déu que condemni algú a l'infern; ni que aquest algú no sigui jo. ¿Quina il·lusió em pot fer compartir l'eternitat amb un ésser que permet que algú pateixi eternament...? Algú que per a més inri ha obrat malament pel fet de ser com és, algú que ha exercit la seva llibertat de la manera com l'ha exercit pel fet de ser qui és...? Quina culpa tenim de ser qui som? Qui ha escollit la nostra identitat? No m'atrau un déu creador d'éssers que acaben, per la raó que sigui, essent éssers de sofriment etern. Un déu així seria un déu irresponsable, cruel, fred, excessivament semblant als humans poderosos de la Terra, als que sospitosament al llarg de la historia han predicat i imposat aquesta mena de déu; prefereixo el no res. Ho dic sincerament; prefereixo el no res a habitar un cel, sigui quin sigui aquest cel, sabent que algú altre viu en un infern sense fi. El no res em permet haver existit; en canvi, habitar un cel amb la consciència que algú és al infern, per la raó que sigui, m'impedeix existir en pau, i si em permetés existir en pau, m'impediria ser jo mateix; per la qual cosa, prefereixo no ser.

Per tant, l'evidència de la falsedat de la religió catòlica, de la qual parlava abans, va representar per a mi, un alliberament. No vull dir pas que evidenciés la inexistència de déu, a això no hi he arribat; senzillament vaig alliberar-me de la peixera social del catolicisme, i vaig entendre i sentir que no pagava la pena donar voltes a les explicacions emfarfegoses i embolicades dels doctrinaris i dels teòlegs en els seus esforços per explicar el que no saben, ensenyar el que no saben, imposar el que no saben... El déu real, si hi és, és més convincent i més clar, menys insensible, menys justicier, menys complex, menys venjatiu, menys irresponsable, menys xovinista... I si no hi és, cap problema. El valor d'un acte bo és, si cap, més gran quan qui el du a terme ho fa no pas per agradar a un déu o per guanyar un cel sinó per a fer feliç a aquell a qui es dirigeix l'acte. Quan parlo amb alguna persona religiosa sobre la bondat o la maldat d'un acte, se m'enfilen per les branques de la culpabilitat o de la responsabilitat, quan el que de debò importa és com afectarà aquest acte al benestar o al sofriment de les persones.

Necessitava alliberar-me d'aquella fe hipòcrita que es posava a si mateixa i als seus fidels com a prioritat, i que per a defensar la seva existència pactava amb el poder que fos, i prescindia de la bondat que fos, i falsejava la realitat que fos... Si no fos per la repressió medieval de la inquisició, no s'hauria sostingut la religió. Quin valor té la seva pervivència, el seu caràcter estatal a tantes èpoques de catolicisme oficial, a tants països? Quina riquesa representa la uniformitat del catolicisme a Espanya si per aconseguir-la van ser expulsats els jueus i torturats els dissidents? Perdre de vista aquesta religiositat va significar el principi de la meva felicitat autèntica i el principi de la meva percepció d'un déu que trobo a les realitats no pas misterioses i incomprensibles de la vida sinó quotidianes i sobretot naturals. Bo i la meva imperfecció, i la meva feblesa, i tot i la impossibilitat de no fer coses malament, perquè sóc un mono més, cada instant que m'acosta a la mort m'omple d'una il·lusió estranya que s'obre en dues direccions: convertir-me en un premi pels qui m'envolten durant el temps de vida que em quedi, i descobrir, o no, rere les portes de la mort una vida diferent, fascinant, misteriosa... com un explorador que s'endinsa en un continent nou i en una vida nova, convençut que l'existència és bona i que rere les bambalines de l'ésser hi ha algú que m'estima, a mi i a tothom.         

.

.

.

.

Alguna pinzellada més sobre la felicitat.

   

.

.

Una deessa d'Euskal Herria s'atura volant, al meu costat, i em xiuxiueja idees que li venen al cap sobre com podem, els éssers humans, ser més feliços. Em recalca que no és una recepta, perquè la felicitat és excessivament simple per a brollar d'una recepta; potser per això a molts els costa de trobar. Però em diu que són disposicions que ajuden força:

-No siguis un desconegut per a les persones que estimes.

-No fonamentis la teva felicitat a les vacances, sinó en cada dia de la teva vida.

-Fes molt sovint el que t'agrada, el que t'omple, no només durant les vacances. Fes-ho quan puguis, sense expectatives ni obligacions, sense buscar fama o lloances, sense gaudir de res més que del que t'agrada fer; però fes-ho sovint.

-Tinguis l'edat que tinguis, no et pensis que ja ets vell, ni que la teva vida en bona part ja s'ha acabat. Confia en la intensitat de la vida a cada moment de la teva vida.

-Ocupa't de la teva imatge, segons el teu gust i el teu estil, no pas el de ningú més; i no ho consideris una qüestió secundària. S'ha demostrat que igual com la ment afecta al físic, també és provat que el físic, la imatge, els gests... poden modificar la ment i l'estat d'ànim.

-No permetis que la por, que cap por, prengui possessió de la teva ment, mai. Ignora-la. Construeix la teva vida no pas al ritme de les teves pors sinó al pas dels teus somnis.

-Identifica i menysprea els atacs que l'inconscient (el teu inconscient) dirigirà per a recuperar el seu antic poder, que tu ja comences a desarmar. Aquests atacs poden ser molt subtils, i tu et pensaràs que són els teus propis pensaments. De fet, seran els teus propis pensaments, engegats per l'inconscient, a les ordres d'una bonior de pulsions que et voldran convertir en un exemplar fidel del ramat, controlat, espantat, ensinistrat, i conduït vers les exigències de la lluita d'espècies, del control de l'entorn, de la supervivència i de la reproducció, que sovint s'identifica amb les consignes no especificades de la societat. Aquests pensaments poden presentar-se sota molts aspectes: laments pel teu passat, ja sigui en forma de remordiments, de traumes, de queixes, de tristors, de records que t'engegaran pors... o bé prendran forma d'angoixa pel possible futur, o por a malalties, o a morts d'éssers estimats, o a hipotètiques situacions difícils de diferent tipus... Les armes més típiques de l'inconscient per a impedir-te una felicitat que no et faria evolutivament competitiu acostumen a ser oscil·lacions del passat al futur, i del futur al passat. Tingues en compte que la felicitat és al present, sigues coratjós, i atura l'oscil·lació. És a la teva ment, la capacitat de fer-ho.

-Escriu una llista de somnis, però de somnis versemblants, de desitjos reals, i fes un pla per aconseguir complir-ne alguns.

-Gaudeix amb la teva feina, fent-la bé. Ignora les ments malaltes de les persones que copejaran aquest gaudi. Agafa fort el timó i navega en la direcció correcta malgrat les tempestes i els naufragis temporals.

-Comprèn que cada època dura de la teva vida té una solució efectiva, i que en cadascun d'aquests moments, trobaràs aquesta solució, no pas abans que arribi el problema. I, a l'últim, i en contra del que semblava de primeres, descobriràs que estàs millor que abans. Cada crisi, cada aparent final del món, amaga la clau d'una millora i d'un canvi positiu. I això passa sempre. I perquè m'entenguis, et diré que fins i tot passa si ets el Jordi Pujol.

-Aprèn a gaudir i a cercar el plaer rere els pensaments que brollen de la igualtat entre les persones, de la llibertat, de la dignitat humana, de la sinceritat, de l'amor... sense que això et faci témer la llibertat, la creativitat o el risc de viure sense esclavatges estètics o morals. 

-No reservis un espai, ni al teu costat ni a dins teu, per a expressions com “Què pensarà la gent de mi?” “Què dirà la gent sobre el que penso?” “Què dirà la gent sobre el que m'agrada?” “Què dirà la gent sobre com visc?”... La gent mai no podrà comprendre ni els límits ni l'essència de la teva vida, per tant les seves opinions han de ser com fulles que s'envolen amb les bufades del vent. Tu ets el propietari, l'arquitecte i l'artista de la teva vida.

-No et creguis tot el que la gent t'explica sobre qualsevol tema: religió, història, vida, opinions... la gent, sovint, menteix; i quan no menteix, sovint considera que són certes d'una manera irrefutable idees o fets que mai no han succeït, només perquè algú els ha explicat, o només perquè algú ha sentit algú que havia sentit que els explicaven. 

-No parlis mai malament de ningú, ni contra ningú. No odiïs ningú. Estima tothom.

.

.

Altres escrits sobre la felicitat 

.

.

.

.

A on és el llangardaix? A on, l'ésser humà?

A on és el llangardaix,

a on és l'ésser humà,

si la veritat la definim segons l'estómac?

Tant ha pres el martell,

tant n'ha obtingut,

que tot en ell és cop,

i el cor li és mut,

i els ulls de sang li escruten l'horitzó,

simulant perseguir crespuscles auris.

Però el bell li és poc,

percaça vesc i cru,

i vaixells carregats d'anhels d'escòria;

per comprar-los, si pot, a preu de vent.

Per això aquest firmament pintat de foc

no el sent.

I la gent

són vots i productes que es vendran,

i xifres que alçaran titelles balmes

triades de debò pels posseïdors

del destins i les espases.

A on és l'ésser humà i a on és el gos,

i a on és l'insecte, la colònia, el cau o el rusc.

Si tinc la sang de callar quan plora el cor

el fill del qual ha mort a mans del monstre,

que és amic meu, que m'ha promès les postres

al sopar en què matarem a tots els hostes.

.

.

.