Convèncer una ment humana, per un déu, hauria de ser més fàcil que crear l’univers; no li cal inventar-se inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú.

L'altre dia vaig ser una mica injust amb el Padre Fortea... (en vaig parlar uns posts enrere) vaig dir que semblava un personatge del Tintín i que s'interpretava a si mateix. Rectifico.

Continuo sense estar d'acord amb ell, però he escoltat alguns vídeos seus, i estic convençut que és sincer, que no interpreta, que es creu el que diu, i em fa l'efecte que és un tros de pa. I té una visió de l'ecumenisme molt encertada.

A banda d'això, no estic d'acord amb la seva visió, però no passa res.

En aquest moment, als hospitals del món, i de vegades a llits que estan en cases o xaboles, hi ha persones patint malalties greus, algunes en fase terminal. En molts casos, experimenten dolors insuportables, units a l’angoixa d’adonar-se que es moren. Persones grans, moltes d’elles; també joves, de vegades; de totes les classes socials, cultures, ideologies, caràcters, actituds diverses... Totes tenen en comú el sofriment, el deteriorament del cos, el dolor, la tristesa, la por, la ràbia... Sovint, al seu costat, hi ha metges que es desviuen per fer l’impossible, per paliar el seu sofriment... 

 A les situacions de dolor, tots ens fem iguals, tots som febles i petits, tots ens convertim en la humanitat que pateix. El dolor no té cap cara bona. Ningú mereix patir per dolent que hagi estat. El dolor no redimeix, el dolor no calma l’ira divina. Un suposat déu veritable no en treu res del patiment dels pobres éssers petits. El dolor no fa justícia. Suposant que algú dels qui pateix hagi estat molt mala persona i hagi fet molt de mal, el dolor que experimenta no esborra el mal que ha comès, no fa justícia, no arregla res. El sofriment humà dels hospitals ens revel·la, sense mots ni arguments lògics, la infinita dignitat de tota persona, independentment dels actes que hagi comès a la seva vida. El dolor absurd, ha de moure a qui pateix a adonar-se de la crueltat de fer mal a qui sigui que se li fa. El dolor absurd, ha de moure a qui cura, a qui acompanya, a qui potser té compte pendents amb la persona que es mor, a adonar-se que no té cap enemic al davant morint-se, sinó un ésser humà igual que ell, que ha comès errors, alguns potser a consciència, però aquests errors han ferit més a qui els ha comès que a qui els ha patit. 

El fet de “fer mal” produeix un efecte desgarrador en qui el fa. Qui fa el mal és més digne de compassió que qui el pateix. Qui el pateix necessita companyia, amor, consol, sinceritat, afecte... qui el comet necessita compassió, llàstima, i sobretot perdó i pietat, perquè el mal real que ha comès l’ha destruït més a ell com a ésser humà que a qui ha patit el seu mal. Potser és per això que em sobta com les religions oficials més majoritàries descriuen un déu que incrementa el mal condemnant els qui fan el mal, quan són els més ferits en la seva pròpia essència, com si fer justícia fos venjar-se dels qui han fet el mal. Parlen de déus omnipotents en el seu obrar i no s’adonen que aquesta omnipotència també pot fer alguna cosa més senzilla que crear un univers com és convèncer. 

Convèncer, a qui fa i ha fet el mal, de la desgràcia que representa fer-lo, del dolor que produeix, de l’absurd d’aquest dolor, de com qui fa el mal s’esquinsa el propi ésser, de com qui fa el mal es fereix íntimament. Convèncer una ment humana, per un déu, ha de ser més fàcil que crear l’univers; n’hi ha prou amb què faci això, no cal que s’inventi inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú, ni que ningú martiritzi ningú. Els martiris, tan lloats per les religions, són violència que fereix, no només a qui la pateix sinó sobretot a qui l’exerceix. Convèncer de l’horror infinit de la violència a una persona humana no ha de ser tan difícil per un Déu com crear l’univers; i sembla que l’univers sí que l’ha creat o com a mínim ha suscitat les propietats naturals que el desenvolupen i permeten. “Llavors per què ha mort Crist?” em diuen alguns teòlegs i sacerdots molt bona gent i de molt bon cor. Doncs perquè l’han matat, perquè l’han torturat i l’han matat, i això no ho pot haver volgut déu, perquè si ho hagués volgut no seria un ésser bo. La mort de Crist no fa justícia, ni aplaca déu, ni redimeix, ni té res de bo, perquè és l’assassinat d’un ésser humà, i això no pot ser volgut per déu. 

Alguns sacerdots fa l’efecte de vegades que no evitarien, si estigués a les seves mans, la crucifixió de Crist, convençuts com estan de la seva necessitat. L’obligació de tota persona bona és evitar els assassinats, i les tortures i els abussos, i el mal... Al déu veritable, no pas al deu descrit per les religions, li dol la violència exercida per les consciències, i per tant la crucifixió de Jesús no podia estar als seus plans. El déu descrit pel cristianisme, bo i tenir una càrrega profunda d’amor i de perdó, no és un déu real, perquè continua sent un déu descrit com a justicier en el sentit de violència, venjança, càstig, infern... No és estrany llavors que les societats inspirades en aquest déu desenvolupin actituds que imiten en els seus sistemes judicials i en el seu funcionament aquesta violència legal que pretén fer justícia, quan en realitat el que fa és generar una por disuasòria o satisfer l’instint de venjança de qui pateix una injustícia. 

 Hi ha un déu veritable; és de debò, però no és així com l’han descrit les religions. I no és aconsellable descriure’l amb mots, duen a error. Per descriure`l, ho hem de fer estimant. Estimant les persones que ens envolten. Ajudant. Perdonant. Gaudint de la vida i de la Terra. Posant-nos al lloc dels altres. Comprenent. Fent costat els qui tenen por, els qui se senten sols, els qui estan confusos, els qui no tenen a ningú. Perdonant-nos sobretot a nosaltres mateixos perquè som els éssers de qui coneixem més foscors. Canviant cada dia. Essent lliures i deixant els altres lliures. Convencent els qui fan mal que no el facin. Suscitant sentiments bons. Els sentiments són humans, són un tret identitari humà com ho és la tendresa, l’amabilitat, el bon humor. Els sentiments son la flor; l’amor és la planta; la presència de déu i la natura són les arrels. L’amor que busca el bé de debò dels altres, no necessita normes, ni lleis, ni judicis, ni càstigs... El déu de debò no fa servir la por per atraure les persones, sinó l’amor i la bellesa real dels éssers; de què li serviria tenir al seu voltant súbdits adoradors espantats i submisos. Si la seva arma fos la violència, ja hauria enviat un exèrcit per castigar els qui fan mal; no la fa servir, ni per evitar els empresonaments, els maltractaments, els assassinats que es produeixen a cada instant al món, inclosos els assassinats dels estats del nord per mitja de les desigualtats socials i de la fam. Al món hi ha massa crits; massa dents premudes, massa tensió, massa por, massa diners, massa riqueses, massa pressa, massa por a la vida, massa por a la mort, massa manipulació, massa mentida... Relaxem-nos, cantem una mica, mirem al mar, riguem, somriguem...

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

  

Padre Fortea (Imatge de la Wikipedia en Domini Públic)

Ara mateix penso tantes coses, i no totes poden ser públiques; no pas perquè siguin dolentes, sinó perquè sense el meu context no entren igual. No hi ha dubte que l’estiu del 2020 ha estat estrany; si li haguéssim de dibuixar el karma tindria colors molt forts i de diferent signe.

Avui diré que ahir em vaig quedar enganxat fins a les quatre de la matinada escoltant un personatge pintoresc que ha rebut l’encàrrec de l’església espanyola de fer exorcismes; un tal Padre Fortea. És ben bé com un personatge del Tíntín, però molt macabre. Molt i molt macabre.

Si me’l cregués, hauria d’acceptar un déu que crea monstres torturats i torturadors... Si me’l cregués, l’univers seria molt trist, com una mena de camp de batalla entre éssers eternament castigats i àngels endollats per via divina en un cel incomprensible (Com podria algú honest estar tranquil al cel sabent que hi ha éssers patint eternament! Quina manca d’empatia!). Les seves paraules, plenes d’un tradicionalisme que ell no reconeix, dibuixen el tot de la natura com si estigués al servei de només una de les diverses visions religioses del món.

No sé... m’agradaria dir-li que es creu coses sense proves... Una pobra histèrica alemanya que tenia atacs de ràbia contra els símbols religiosos no és una prova, ni els seus canvis de veu, ni que parli llengües estranyes... Tot el que expulsem per la boca en algun moment ens ha entrat al cap; tenim veus gravades que no recordem conscientment. Sense proves, s’empassa dogmes medievals i pretén que tothom se’ls empassi. De tot el que explica, el més fotut és que menysprea l’amor. L’amor com a virtut d’un creient per ell és insuficient per vèncer el mal; considera l’amor com un acte carrincló, bonista, de progrés febles... Atorga al poder de l’església i les seves lleis tot el secret de la derrota del mal. A més, parla com un personatge creat, com si s'interpretés a si mateix, a mig camí entre pel·lícula de terror i de comèdia, i amb les seves conferències fa les delícies de l’integrisme més recalcitrant.

Tot és més senzill, crec jo; molt més. Viure, deixar viure, dubtar, dubtar i dubtar... Dubtar és una virtut que ens allibera de la credulitat. Un déu que ens regala el sentit crític i la intel·ligència per a no empassar-nos contes de terror no ens pot retreure que fem servir aquest sentit crític i aquesta intel·ligència. Com deia Spinoza, un déu que crea taradets actitudinals quin dret tindria a castigar-los per ser taradets actitudinals? A on és la responsabilitat de l’inventor quan fa un invent que no rutlla? Benaurats els qui no s’ho creuran tot, perquè seran lliures.

També em va resultar curiós quan va parlar dels fantasmes. Segons ell són, tots, ànimes del purgatori. Quina seguretat! No criticaré pas jo a algú que veu fantasmes, i ara no explicaré per què, però que l’única explicació que ell doni sigui que són ànimes del purgatori! La mateixa expressió purgatori és com una ofensa a déu. Per què hauria de necessitar un déu que ningú purgués res? Què en trauria un déu de debò del sofriment o l’angoixa d’un pobre ésser mort? Aquesta lògica és tribal i prehistòrica. A les tribus, es castigava el díscol, el desobedient... Al càstig de l’anomenava justícia (encara avui se l’anomena així), però en realitat no era més (no és més) que un mecanisme de supervivència social, un instrument per permetre funcionar la societat tribal, similar i a cops idèntic al rol que la “venjança” jugava (juga) dins la selecció de les espècies; eliminar o reduir la descendència dels individus amb comportaments contraris a la tribu. Quin sentit té atribuir a un suposat déu veritable la pulsió instintiva del càstig?

No sé... jo sento a prop els que han marxat, tan a prop que... uf! I el que sento és pau, amor, proximitat, records, consol, alegria, esperança... I això és més real que les paranoies mentals d’un teòleg. La teologia és la disfressa pseudointel·lectual amb què els servidors dels mites dissimulen la inconsistència de partir d’uns dogmes que no estan subjectes a revisió. Aquest error intel·lectual de partir de premises no comprovades, fruit de la il·luminació o de la imaginació de personatges de l’edat antiga, necessita vestir-se bé, i per això l’anomenen teologia.

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

Tan cert...

"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."

Farem de la vida aquella història de bellesa profunda que sempre hem parlat.

Cada instant de la vida és aquella llum que dóna sentit a tot; cada vida és sencera, amb tota la seva força i el seu missatge.

No hi ha adéu per qui forma part de la vida, per qui és la vida.

La vida és música feta esperit, que viatja a on vol, que fa el que vol, que ho estima tot.

No hi ha limitacions per qui és amor, ni mort, ni oblit, ni solitud, ni por... tot això queda enrere, com queden enrere les pors i els dolors de la mare en el part quan veu la vida als ulls del nen que neix.

Els mots d'ahir, tan tímids, tan vergonyosos, es converteixen en tresors que abasten totes les dimensions de l'existència. Copso com la identitat va més enllà del cos i de les seves formes i no mor mai, es transforma en més vida com l'eruga quan es fa papallona, immensament més lliure, més gran, més bella.

L'alegria d'aquells ulls que cantaven, que somreien amb amor, es multiplica per un infinit inexplicable i continuen sense interrupcions una vida que mai no desapareix.

Més enllà i al marge de matraques religioses arrogants, la vida que neix a la natura, continua viva a la mateixa natura, i arrela i s'abraça als cors que estima per sempre.

Farem de la vida allò que sempre hem dit que era; una realitat bellíssima a on "...el que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur! Podem deixar el món una mica millor amb només un gest ni que sigui petit, o una actitud!"

Cada bri de l'amor

 

De sobte, t'assabentes que algú ha marxat, algú que tenies molt en ment, però que no coneixies prou com perquè t'informessin de la seva partença. I penses què feies en el moment que se'n va anar. I recordes un somriure i una mirada.
Conserves com un tresor els seus mots i els seus sons. I veus que la vida és un dibuix meravellós a la sorra d'una platja; dura un instant, però té un valor infinit i un sentit ple.
Tot està fet de realitats breus i bellíssimes que arriben i se'n van. Sense aquests miracles fugissers no hi hauria existència. Res és segur. Res és perfecte. Però tot és bell, i en cada cosa sempre hi ha més amor que altra cosa.
Tenim por, i tindrem por, però tant se val si hi ha amor. Tot passa, però tot és infinitament bell i valuós.

🔆🌈🔆

El dia 21 de juliol, a la tarda, jo era a la platja i vaig pujar un moment a la tenda (al càmping) a buscar la guitarra. Vaig tornar a baixar a la sorra, vaig treure la guitarra de la funda, vaig començar a improvisar i taralejar sons amb una gravadora de so al costat, i em va sortir d'una tirada aquesta melodia senzilla. L'endemà, al mateix tros de sorra a on havia trobat aquesta melodia, vaig pensar la lletra.

Algunes setmanes després he sabut que aquell mateix dia en què vaig trobar aquesta melodia, algú se n'anava, una ànima plena de música i de vida. És per això que d'ara endavant aquesta cançó anirà lligada a un record, i la considero un regal.

A l’horitzó, el cel fa un petó a la mar

prenc el timó, m’empeny el vent sobre el blau

cada bri del camí, serà el destí.

foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

L’onada ve; va amunt, es trenca i es mor.

Dura un instant, som un somriure fugaç.

Cada bri de l’embat, serà el destí.

Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

S’encén l’estrella, la nit descobreix la llum.

Sense cap mot, sóc molt a prop, i ho tinc tot.

Cada bri de l’amor, serà el destí.

Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.

#lavidaesmaquissima #cadabridelamor #cançooriginal #cançó #vida #alegria #esperança

(Registrada al Registre de la Propietat Intel·lectual)

Concert a la Torre de Piles, 8 d'agost de 2020.

Breu resum del concert del 8 d'agost.

Dels mòbils de la família, he compilat alguns segons d'algunes cançons i comentaris que vaig fer dissabte al concert de La Safor.
No està en ordre, veureu que es fa de nit i de dia, i d'alguns temes només hi he posat breus instants. I que el so és de mòbil. Però va ser intens i emocionant.
Publicar-ho tot es feia massa llarg. Està editat amb Resolve DaVinci, i exportat a MP4 per movie maker. Les cançons, registrades al RPI.

Un petit record, tastet, d'una nit valenciana, i d'un estiuet molt productiu pel que fa a la composició.
Ara vaig a per la propera, més pirinenca!

Belleses

La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 

L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 

El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

No sabem gaire, però és suficient.

Hi ha poques realitats més enquistadores que les seguretats. D'entrada, ens morirem. Quan hàgim lligat tots els capitals, propietats i recursos que garanteixin la nostra supervivència per sempre, llavors arriba un dia que ens morim, i totes les seguretats treballades se'ns en van de cop. L'onada, que va néixer petita mar endins, arriba a la riba, es trenca i es desfà.

No tenim tampoc cap coneixement segur; si volem ser honestos, tots són provisionals; depenen del seu desmentiment. 

Encara sabem menys de la realitat de les altres persones; allò que veiem d'elles no ho és tot, i per molt que sigui el que veiem, per contundent que sembli, és només la façana d'unes realitats inabastables per nosaltres i potser per la mateixa persona a qui mirem.

Els qui ens ofereixen seguretats absolutes, dogmes, asseveracions infalibles... ens estan oferint confusió; probablement perquè, a ells, els les van oferir abans. 

Només tenim segur el que ara som, el que ara veiem i escoltem, el que ara fem i podem fer. I de fet és l'únic que necessitem. 

No hi ha cap persona humana que tingui o sigui la veritat absoluta, però en totes les persones humanes hi ha una espurna d'aquesta veritat que viu al present. 

Les persones que han amuntegat diners són molt pobres, dignes de compassió. Sense cap mena d'ironia, afirmo que són persones immensament damnificades per la confusió de les seguretats. Són més dignes de llàstima i de compassió que aquelles persones que no tenen prou diners per tirar endavant. Amb això no vull dir que s'hagi de permetre un amuntegament il·lícit i injust de les riqueses, però no s'ha d'odiar a qui ho fa, perquè necessita més amor que ningú, més ajuda que ningú, més pietat que ningú. 

Sóc conscient que això que dic no és entès ni acceptat amb gaire facilitat, però jo ho crec del tot. Ningú mereix ser odiat hagi fet el que hagi fet; com més mal hagi fet, més amor necessita. Insisteixo que amb això no vull dir que se li hagi de permetre el mal que ha fet i que fa, ni que hagi de quedar impune. Estic parlant d'amor, de respecte, de caritat, no de lleis. 

Jo, personalment, no necessito creure en Crist per afirmar això que dic; en realitat no hi crec, per a mi Jesús va ser un personatge religiós del seu temps que pel context social, històric i evolutiu de l'espècie humana va fer esclatar una necessitat interior que els individus havien començat a tenir en aquell moment; un home i prou. Però com en tota persona, descobreixo en Crist espurnes de veritat, i una idea essencial que coincideix una mica amb el que he escrit en aquest post. 

Ningú no sap res segur. El poc que aprenem, ho hem de revisar de continu per no errar-la. L'escepticisme no és un vici sinó una virtut que ens acosta més a la veritat. Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, té una dignitat infinita; tothom ha nascut per a estimar i ser estimat. No sabem gaire més; però és suficient.