He trobat aquest fragment d'en Robert Conway, a on retrata una mena de personatge que en els últims temps prolifera molt a certs ambients religiosos. Haig de reconèixer, però, que el seu retrat abasta també l'estètica i no només el fons. Jo, personalment contra l'estètica no hi tinc res; bo i que no m'agradi. El problema de l'integrisme per a mi rau en el fons més que en la forma. Sigui com sigui aquest text serveix per a veure quin efecte produeixen els integristes damunt la gent que no són del seu entorn; i aquest efecte, sens cap dubte, serà en molts aspectes subjectiu.
La crisi de valors de la societat radicalitza les posicions doctrinals, i els qui més es veuen, els qui més soroll fan, són els integristes.
Si algun dia aconsegueixo trobar la fórmula intel·lectual que em permeti tornar a l'església sense haver de creure irracionalitats o sense haver d'acceptar normes que són d'homes i no de déu, sens dubte no serà gràcies a aquests personatges.
Representen una minoria dins d'una església convulsa per les seves mancances científiques i pel seu llast històric. De sort que conec gent d'una altra mena dins d'aquesta mateixa església de la qual els integristes es consideren purificadors. També es mouen per altres religions, i fins i tot en corrents filosòfiques agnòstics o ateus. L'integrisme és una actitud de supèrbia intel·lectual que no segueix aquella màxima de Gandhi:
"La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat, que a tots ens afecta"
El dia que arribem a reconeixer que no tenim cap seguretat absoluta, assolirem també la tolèrancia de proposar la nostra veritat més que no imposar-la, i l'actitud honesta d'escoltar la veritat que els altres diuen que poseeixen, sense menysprear-los ni rebutjar-los pel fet de pensar diferent. Siguem coherents.
Us deixo amb el text de Robert Conway.
L'inconscient els traeix. Fan ganyotes. Se'ls veu tensos, intranquils, comprimits, com si tinguessin un ferro clavat en algun lloc i no sabessin com posar-se. Sembla que cavil·lin lluites aferrissades contra les temptacions, pregàries mastegades contra inferns ardents, o complexes diatribes lògiques entre la fe i la raó per a demostrar teològicament qualsevol dogma d'aquells que si no te'l creus ets anatema.
Els qui són mossens van negres com corbs, amb l'alçacoll blanc cobrint-los la nou del coll, i estrafan posats a cops seriosos, a voltes forçadament jocosos; la màscara, sempre la màscara que els oculta un jo reprimit i superbiós, convençut d'una superioritat intel·lectual que fa servir, però, neurones de dogma.
Neurones de dogma. Intel·ligència que parteix de fonaments de marbre romà, indestructibles, immodificables, inqüestionables. La maquinària de la seva lògica treu fum; un fum fosc que fa pudor de cremat, quan intenta explicar els perquès del marbre, que per a ells té més credibilitat que la mateixa lògica. Ments prodigioses s'humilien davant suposades revelacions que, pretenent ser paraula de déu, no són altra cosa que reflexos de les pulsions més humanes. L'elucubració teològica sovint acaba tenint per ells més força que el pa que no tenen els pobres de la Terra. S'embranquen en qüestions particulars que, bo i que en alguns aspectes contemplen profundes solidaritats humanes, en la majoria de detalls esdevenen proclames polítiques, símbols de classe i d'estil, segell de tradicions socials relatives a un temps i a un imperi, traç d'escut, color de mocador que desitja ser bandera, alliberament de tensions que cerquen potències transformadores amb l'obsessió d'uniformitzar el món al pas de les seves proclames.
En privat, i de vegades en públic, carreguen gustosament contra els mossèns de camisa de quadres i texans; s'emplenen la boca de frases fetes, estudiades, repetides... que han escoltat mil vegades de boca dels seus mestres idolatrats; mestres de gests, de falques, de tòpics. “Això és nyonyo, carrincló, bonista...” diuen amb un to a mig camí entre el menyspreu i la burla. Avorreixen els sentiments perquè els consideren la feblesa dels mediocres, la falsificació de l'autèntic missatge cristià, que és asèptic, fred, racional i contundent (segons ells). Ells caminen amb pas ferm, convençuts que posseeixen la força de la raó, de la intel·ligència, de la veritat revelada que és la mateixa persona de Crist, Cristo Rey, Pantocrator. Qui critiqui el Papa, qui no vegi les coses com les veu el vaticà; qui gosi parlar del missatge de crist sense combregar amb l'ortodòxia vaticana és algú que cau sens cap mena de dubte en el “tot val” un ”relativista moral”, un enemic de Crist. Amb aire d'intel·lectuals, i dissimulant malament la voluntat de semblar moderns, defugen la importància de les emocions, se'n riuen de la bondat i de l'entronització de l'amor, i repeteixen fins a la sacietat els manaments de Moisès, recordant que l'infern existeix i que les ànimes hi cauen com les fulles dels arbres a la tardor.
"Retrat d'una religió espantada"
ROBERT CONWAY
No comments:
Post a Comment