Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor

Cada vida és com una estrella que brilla amb un foc especial; no som conscients de la grandesa d'una vida. Cada vida desprèn una llum única que ha de ser estimada. Una vida no estimada és una vida menyspreada i ferida. Una vida no estimada és un menyspreu inexplicable a una bellesa que no es pot descriure ni es podrà mai descriure amb mots. La grandesa d'una vida humana no depèn dels seus actes; és gran en si mateixa. Les accions que s'inspiren en l'odi o en la por són com una mena de malaltia que no sempre sabem, podem o volem evitar; però el voler també emmalalteix, i de vegades no podem voler alguna cosa diferent al que volem.

La percepció del foc fascinant i estrany de cada vida fa impossible la violència. Seria perfecte que totes les persones aprenguessin a veure aquesta llum; s'acabaria l'odi. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, seríem incapaços de cap imposició, de cap forçament, de cap agressió.

De vegades penso de quina manera podríem aconseguir aquesta visió, i no me'n surto. Hi ha melodies que ens hi acosten, hi ha el silenci, hi ha la contemplació. La capacitat de mirar una persona sense pensar res més d'ella que allò que és, que no és poc. El traç d'infant que fou. La por en una mirada de vulnerabilitat. La consciència del fet que un dia deixarà de ser i es podrirà. El món sencer encabit dins la seva ment; univers de sentiments, d'esperances, d'il·lusions, d'inseguretats, de pors, d'anhels, d'afecte, de somnis... 

De vegades confio en què la nostra ment de micos està canviant, en què està creixent, i en què que comença a percebre realitats que fins fa poc no es podien percebre; l'evolució de la consciència i de les capacitats cognitives amaga encara moltes sorpreses. L'Homo sapiens està cridat a construir societats que imposin com a dogma la pau i el respecte entre les persones; no pas per imposició legal sinó com a condició biològica i neurològica. L'antiga lluita entre individus i grups s'anirà diluint i arribarem a ser el que sovint ja comencem a ser. I, una mica com va dir Konrad Lorentz, també penso que el millor favor que li podem fer a l'evolució de la nostra espècie, per tal d'ajudar-la a assolir aquest objectiu, és escollir una parella reproductiva, no en funció dels recursos, dels diners, de l'interès material, de la força, o de la protecció que ens pugui oferir... sinó per la seva bondat, per la seva capacitat de reconèixer el valor infinit de cada persona.

L'amor que poguem oferir, pot curar la malaltia de l'odi; només l'amor és capaç de curar l'odi. I l'amor és fàcil si un aprèn a veure la grandesa d'una vida, de qualsevol vida; aquesta grandesa de normal s'oculta. L'amor que ens neix vers les persones és una conseqüència espontània de la capacitat de veure la grandesa de qualsevol vida humana. El respecte, el diàleg, la paraula, la paciència, la comunicació, la llibertat... són conseqüències directes de l'amor; però cal no confondre l'amor amb el desig de possessió o de control. Qui estima l'altre no ho fa per a ell mateix, ho fa per a l'altre; i qui estima, de l'altre, no en necessita res, ni n'espera res. L'amor és una disposició de la persona que va en una direcció única, i, per a ser, no necessita que hi hagi un altre amor a canvi. L'amor no necessita estar a prop de l'ésser que estima; se'n pot allunyar si les circumstàncies ho fan convenient; i se'n pot allunyar, gràcies a que no necessita l'ésser que estima, ni tan sols tenir-lo a prop. L'amor és deixar lliure.

.

.

.