Per mi el Raval és un temple. No em produeix cap incomoditat, més aviat m'omple d'una sensació d'amor inefable, com quan en els meus temps de catòlic m'acostava al sagrari.
El Raval em va canviar la vida, perquè igual que al sagrari hi és ELL. Al Raval hi és Ell.
Hi és en tota aquesta vida tan intensa i sovint tan sofrent. Si alguna vegada descobreixo una dona que ha hagut de fer de tot per alimentar els seus fills (ara ja no es veuen tant) em produeix de tot menys foscor i se m'encén el cor, com si a una espelma vella i gastada se li acostés un llumí i tornés a donar llum.
Quan descobria aquestes noies, nenes, als anys noranta, recordava l'expressió "beseu on trepitja" que pocs anys abans m'havien intentat vendre que havia d'aplicar al president de determinada institució força influent per a mi a la meva adolescència. Sentia que el "beseu on trepitja" era just i necessari aplicar-lo a aquestes persones valorades exclusivament per la forma dels seus cossos com si fossin vedelles; perquè aquestes persones pobres, oblidades, usades, reduïdes a instruments... representaven la mateixa transsubstanciació de la comunió, eren el mateix Crist, eren la manera com Déu es feia, es fa, present al món.
Encara avui m'hi acosto, de vegades, amb la meva família, al Carrer Joaquim Costa, o Hospital, o Sant Pau... i recordo aquells temps. Avui la transsubstanciació succeeix en altres persones a banda d’aquestes pobres noies; en gent que a molts produeix por, fàstic, ràbia... purament per falta d'empatia o pobresa humana, per donar més importància a on es neix, o a on van néixer els seus pares, que a la dignitat humana.