Espais de lliure nuesa a les platges; la llibertat de tenir espais de nuesa.

Ens centrem principalment en conquerir o reconquerir espais, i no treballem tant el tema de contagiar entusiasme a les persones. No dic pas que no s’hagi de treballar per conservar els espais, faltaria més, però no servirà de res si no creixem, si no som més. 

I hem de ser més no pas per l’obsessió de “convertir” els altres; hem de ser més, perquè en el món, tal com està configurat, es respecten principalment els drets de les majories, i les minories són progressivament escombrades, apartades, i, a l’últim, quan són tan minoritàries que passi el que passi ningú els farà cas, son esborrades. La història va així. 

L’objectiu ha de ser “ser més”. Però per ser més cal entusiasmar. Per ser més no s’han de traçar fronteres sinó ponts. 

Estan de moda els mots “tèxtil” i “nudista” o “naturista” per referirse a les persones que fan servir banyador i les que no. Com si fossin grups fixos, militants, enfrontats… Però no és pas així. Qualsevol persona que du banyador és a molt poc, a molt poc… de treure-se’l; però… ho farà si ja d’entrada li pengen l’etiqueta de tèxtil? S’animarà a provar-ho, si l’anomenen invasor? 

Probablement la persona que arriba a una platja on una minoria gaudeix despullada en un racó i una majoria duen banyador no té consciència d’estar envaïnt res, quan potser no entén ni l’idioma, ni coneix el lloc. Per tant, anomenar invasors a persones que no tenen consciència de ser-ho és apartar a empentes a persones que estarien a molt poc de provar-ho, d’animar-se, si se les tractés o se’ls plantegés el tema d’una altra manera. 

La confrontació no fa que siguem més. La primera barrera que cal trencar és la falsa idea que hi ha grups enfrontats; no és així. Hi ha persones que s’enfronten, però ens sorprendríem positivament si coneguéssim tot el potencial que hi ha en qualsevol grup de gent diversa. Hi ha gent que fa nudisme, i que potser en algun moment i en algun altre lloc no en fa. I hi ha gent que encara no fa nudisme, però que està a molt poqueta distància de provar-ho. Començar comportant-nos segons com son les coses, ens ajudarà a decidir estratègies humanes més efectives, més contagioses. 

I hem de ser més. Som Pocs. I si ens repartim per tots els espais, ens aigualim. Poc cafè i molta llet; mal cafè amb llet; gairebé només és llet. 

Podrem lluitar per tenir platges nudistes on sigui prescriptiu anar nu, o lluitar per tenir espais mixtes, o qualsevol altra estratègia… Però totes fracassaran si no som més; i per ser més, el producte no s’ha de vendre com la característica d’un grup de persones anomenades nudistes o naturistes, minoritari i a ulls de la societat un xic excentric; sinó que s’ha de fer veure el que és: un dret i un goig de tothom qui s’atreveixi a provar-ho, patrimoni de l’espècie humana, siguin quines siguin les seves característiques; l’alliberament del cos, el dret a posar-lo en contacte amb els elemenys, a no sexualitzar-lo només pel fet de ser nu, el coneixement en entorns naturals de la imatge natural de la persona humana, la naturalitat… Tot això és un dret de tots i totes, no pas només d’un grup; el dia que ho provin tots i totes amb ple convenciment, hi haurà tanta gent que voldrà repetir que no hi cabrem a les platges, i la resta vindrà sola.

Confiança

Qualsevol vestigi de vida social que vulguem exercir es basa en la confiança en les persones. Confiem que l’altre ens escolta, valora allò que expressem, ens accepta. Sense confiança no hi ha relació humana possible. 

I encara que no ens n’adonem, creure en la realitat exigeix un acte de confiança; tot podria ser creació de la nostra ment: la gent que estimem, la que odiem, l’espai, el temps… Tot podria ser un somni de l’ego per combatre una solitud insofrible, i podríem estar sols a l’existència. Estem segurs que no és així, que existeixen altres éssers, únicament per la confiança; confiem que l’existència té un sentit, que no estem sols, que algú es preocupa pel nostre ésser encara que no ho sapiguem. 

La fe en qualsevol religió és un acte de confiança en l’existència. Fins i tot la persona més incrèdula necessita confiar en moltíssimes persones sense cap més garantia que l’esperança de no ser traïda; si no ho fes, cauria en la bogeria. 

Cap ésser viu no pot sobreviure sense una confiança infundada en el grup, en els altres individus. Les espècies existeixen per la confiança dels seus individus en els individus. 

A l’àmbit humà actual, la confiança va més enllà del que és instintiu, encara que allò que és instintiu treballa a l’ombra, posant també en funcionament la màquina de les idees, tal com ho fa la ment conscient. 

En l’ésser humà, la confiança té el so misteriós i dolç de la poesia, es reforça en els sentiments però resisteix quan els sentiments no acompanyen. El vaixell avança amb el vent, o contra el vent; però que n'és d'agradable el vent, i quina alegria quan el tenim a favor. 

Intuïtivament, confiem cegament en la cooperació de la majoria de les persones, encara que l’experiència ens ensenya que existeix un petit percentatge que ens fallarà; i la gravetat de la fallada pot ser tan gran que això ens porti a una prudència segurament excessiva, a una xarxa de seguretat que enterbolirà les relacions. Però els protocols de seguretat no signifiquen absència de confiança; són simplement les xarxes sota els trapezis. 

Aquestes xarxes existeixen també en altres espècies. Per molt pa que doni als pardals que s’acosten al pati de casa meva als matins, mai els pardals no s’acostaran tant a mi com perquè els pugui atrapar; encara que vaig conèixer una senyora gran a qui els pardals li van retirar la seva xarxa de seguretat. I podem desconfiar de persones concretes, d’institucions, si la vida ens ha ensenyat que ens fallen sovint; però per cada desconfiança justificada, necessitem confiar set vegades en altres persones i institucions, i sempre sense garanties inicials. Al final, ens adonem que la confiança és tan important, que preferim ser traïts mil vegades abans que renunciar-hi.

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar

La vida és anar dient adéu per obrir nous horitzons. 

Als Prineus no és permès de banyar-se a llacs d’alta muntanya; som tants, i tan brètols, que ho destruiríem tot mentre aviciem mascotes i veiem Disney. En altres llocs, i en d’altres temps, sí que es podia, o es pot encara si no és que està específicament assenyalada la seva prohibició. 

Malgrat l’autorització, és important, això si, tornar-nos tant com poguem com les vaques o les marmotes, que quan entren a l'aigua no duen cremes a la pell, ni alcohols, ni sabons que puguin contaminar l'aigua; ni detergents tèxtils, ni fibres artificials, ni banyadors; és important no fer la bugada a cap llac, ni directament ni indirecta; és important, no trepitjar el fons del llac, no perjudicar plantes ni hàbitats; i assegurar-se que se suportarà la gelor de l'aigua que acaba de brollar de la neu i del gel. Aprendre de les bèsties lliures, dels animals que no són mascotes, a interaccionar amb el nostre origen; els animals que són mascotes han perdut bastant la identitat. 

A Suissa, fa uns quants anys, vaig veure una vaca entrar dins un llac i posar-se a nedar. També vaig veure marmotes i les vaig escoltat xiular i comunicar-se entre elles. També vaig sentir patir la natura per una calor que no és pròpia del lloc. 

Aquest anys, a Romania, he vist ossos, i indrets d’una bellesa natural difícil de descriure. 

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar. Tot allò que objectivament no necessitem, que comprem i fem servir per inseguretat, anhel irreflexiu, pressió social... No només destrossa la vida de la Terra sinó que allunya la nostra pell de les sensacions amb què hem evolucionat durant centenars de milennis, i ens traumatitza profundament. Quan un tràuma el pateix tota la població, no s'identifica, passa desapercebut, tot i que els seus efectes psicològics perniciosos els patim igual. 

Estem malalts de tant com tenim. Som esclaus de possessions innecessàries que fan que les experiències siguin incòmodes i que cerquin més el postureig que la satisfacció humana. 

El fang és més sà que la química. La pell és més bella que la roba. El temps és més valuós que el capital. Allò que busquem a la República Dominicana ho tindríem al riu de Castellar si no el destruíssim.

Canviar el mon

Si la meva feina no em servís per canviar el món, no la suportaria. 

Cada persona a qui situes davant de la seva passió, i animes a lliurar-s’hi, és una bala de canó en la guerra pel canvi en la humanitat. 

Cada activitat canvia el món, perquè en cada activitat hi ha persones que poden canviar (també es pot dir “millorar”; millorar és canviar alguna cosa o alguna part de nosaltres per bé). 

Hi ha una dita jueva que diu que qui salva una persona salva el món sencer; en part, perquè dins de cada persona hi ha una percepció única del “tot”, en cada persona el món hi és sencer; en part també perquè s’estan salvant els seus milers, potser milions de descendents; i també perquè la persona a qui salvem podria ser qualsevol persona de la humanitat, podria ser la nostra mare o el nostre fill, podríem ser nosaltres. 

Cada matí m’aixeco pensant que alguna de les persones que tractaré estarà millor gràcies a mi, i que aquella persona és el “món sencer”, o la mare o el pare d’una futura multitud més nombrosa que totes les estrelles que es veuen al cel. Per això és important ensenyar a sumar, però hi ha altres aprenentatges encara més importants que no es transmeten amb el llenguatge; hi ha una transmissió que depèn de la manera de mirar, de tractar, de callar, de fer… 

Canviar el món no vol dir eliminar els conflictes. Els conflictes existiran sempre perquè són conseqüència de les diferents visions que diferents persones tenen del món. Canviar el món vol dir educar les persones perquè aquests conflictes (inevitables) es resolguin mitjançant mètodes pacífics. Es canvia el món no pas dirigint ideològicament la direcció de les grans decisions que s’hauran de prendre, sinó ajudant que les persones que les hauran de prendre siguin persones respectuoses amb les persones, i que tinguin habilitats per conviure en un món divers sense fer mal ni fer-se mal.

Perdut per Madrid

Un amic m'ha fet pensar en una cosa que em va passar una vegada a Madrid; una mena de pèrdua absoluta que va acabar sent un regal del destí.

Jo tenia 18 anys i em vaig unir a un grup de persones de diferents edats que viatjaven a Madrid per a un congrés. Érem un autocar ple des de Barcelona, i tots érem adults. Coneixia algunes de les persones amb qui viatjava, però no era amic de ningú, ni tan sols company.

Quan va acabar el congrés, l’últim dia, faltaven vuit hores per anar a agafar l’autocar de tornada a Barcelona, i vaig decidir mentalment amb qui volia passar-les. Però abans de dir-los-ho i de quedar amb ells, vaig anar un moment al bany. En tornar del lavabo, tothom havia marxat. M’havia quedat sol a Madrid, en una època en què no existien els telèfons mòbils.

No tenia manera humana de posar-me en contacte amb ningú. Vaig sortir al passeig de la Castellana i em va impressionar la meva soledat, el meu abandonament, i totes les hores que tenia al davant. A aquella edat, mai no havia experimentat encara una soledat tan imposada. Em sentia imbècil i desgraciat, pràcticament "com un idiota".

Doncs bé, malgrat aquell mal moment inicial, mai no hauria pogut imaginar que m’esperaven les vuit hores més meravelloses i especials de la meva vida fins aleshores. Tenia Madrid als meus peus, diners, i un munt de novel·les llegides i pel·lícules vistes, amb racons de Madrid representats en cadascuna d’elles, els quals vaig anar visitant un rere l’altre.

Com que no podia parlar amb ningú, em vaig amarar de tots els sons que inundaven el parc del Retiro. Em vaig fixar en cada persona amb qui em creuava, vaig escoltar converses que em van il·lustrar sobre moltes vides anònimes per a mi. Em vaig trobar amb un home que viatjava al metro amb un cactus embolicat en plàstic, i no era cap càmera oculta.

I va haver-hi més, però no sé com explicar-ho.

Hi va haver moments en què vaig plorar de felicitat. Dins meu sonaven cançons d’Antonio Vega i d’Enrique Urquijo.

Vaig veure moltes noies boniques, vaig imaginar les seves històries, i vaig gaudir de la seva manera de vestir. En aquella època, les noies em miraven, i alguna fins i tot em somreia. Ara només em mira la meva dona, i perquè m’estima. Sembla increïble que això em passés alguna vegada a mi.

Se’m va fer curt. Em va faltar temps. Em vaig prometre repetir aquella "dolça" inesperada de soledat gustosa en què em vaig submergir en totes les pel·lícules de la meva infància i adolescència, convertint-me en un personatge més.

Quan vaig arribar a l’autocar, després de les vuit hores, no vaig saber explicar a ningú l’experiència meravellosa que havia viscut sense fer res més que deixar-me portar per la meva ànima.

Encara ara m’emociono en recordar-ho.

La por com a motor de creences

Als 14 anys em van definir Déu com aquell que premia els bons i castiga els dolents. 

Gràcies a Déu, em va arribar aquest input als 14 anys i no als 4. 

Als 4 o 5, i de veu de la meva àvia, em van parlar de Déu com de l’ésser que més m’estimava; m’estimava tant i tan bé, que m’estimava més i millor que jo a mi mateix. 

Però la definició suposadament teològica i fonamentada dels apòstols que als 14 anys van identificar la seva essència com la de premiador i castigador va fer els seus estralls. Vaig sortir d’aquests molt ben parat gràcies a Déu; altres no van tenir tanta sort. 

He conegut persones els dubtes de les quals sobre si alguna cosa absolutament anodina era pecat eren tan grans, que no podien ni caminar sense preguntar-se si el següent pas que farien era pecat o no; i si no se’l preguntaven se sentien culpables (no és una metàfora, van haver de medicar-se). Gent que es va impressionar tant per les lúgubres i terrorífiques meditacions sobre l’infern, que han vist la seva vida futura condicionada per la por. Em recorden a aquelles pobres noies segrestades a Àfrica i portades a Espanya per a ser explotades; l’agulla amb què coartaven la seva llibertat era la seva fe en el vudú; creien tan fermament en la capacitat d’exercir el vudú per part de les persones que les tenien segrestades, que no necessitaven cadenes per no sortir de l’apartament on estaven recloses. 

Com a éssers humans hauríem d’aspirar a que la nostra fe no fos la que se sosté pel terror. Els escrúpols de les persones que jo vaig conèixer naixien del terror a Déu i de la seva suposada obsessió per la perfecció de les seves criatures, o per l’anhel de complir unes expectatives per a les quals el mateix Déu no ens havia pensat; un Déu l'univers del qual conté errors que provoquen intensos patiments als éssers vius que els pateixen. Déu no va obrar amb perfecció, ell sabrà per què; ens ha d'imposar la perfecció com a exigència a nosaltres? 

Algunes vegades, pintem els sostres de les catedrals amb una perfecció carregada i obsessiva; però Déu simplement dissenya la simplicitat i la bellesa del cel nocturn estrellat, que ens assenyala camins cap a l’infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes. Nosaltres construïm rellotges per atrapar el temps; i Déu ens regala el temps perquè siguem lliures. 

Paraula d’heretge, el veritable Déu no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos dolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits amb encaixos d’or, ni sants de guix adornats amb joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anul·lacions matrimonials, ni recompte de crims i immoralitats, ni censures, ni censuradors, ni por, ni terror, ni fils de letanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers saciats de triomfs i venjances, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni imperis, ni governants, ni fama, ni espectacles de poder i fanfarroneria, ni llista d’imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exèrcits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penediments, ni sang, ni violència, ni odi... 

Però compte; no sóc cristià; el que dic no va a missa. Agafeu de la meva olla només el que no ofengui la vostra fe, o reinterpreteu-ho al vostre criteri; al cap i a la fi, tot el que està escrit a l’arena de la riba del mar és efímer.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.

I'm pushing for a better life

 

I think you've got me mixed up,

when you direct me to expire,

the sweet deep wish for wind and sand,

for wildn and pure desire,

shining near the waves and foam,

under the burning sky of fire.

I think you've got me mixed up.

Further the water, the line of dreams,

my heart is born at noon again.

I'm just a child, naked and free,

only a man beside the sea.

Further the water, the line of dreams.

Where are you, fellows, taking me?

I don't get here often enough.

Your way is bright, empty and tough.

I only need a bit of love.

Where are you, fellows, taking me?

I'm pushing for a better life,

poorer, may be, but clear and nice.

I do not want a dice to choose

my steps, my thoughts, my words, my mood.

I'm pushing for a better life.

I think you've got me mixed up.

Further the water, the line of dreams.

Where are you fellows taking me?

I'm pushing for a better life.

J.S.G.

El que dura un any. El que dura una vida.

Que de pressa que passa un any! I en vivim vuitanta de mitjana. No en són tants. Som com estrelles fugaces; una mica aturats a l'aparent eternitat d'una vida en què mai no hem experimentat la pròpia mort, encara que alguns n'hem vist la porta. 

L'única vida que coneixem és aquella en què som vius; per això de vegades ens sembla llarga, encara que sigui curta; perquè només tenim consciència de la vida. Ja fa uns anys que penso que em queda poc; sense raó, perquè ja fa massa anys que ho penso; i amb raó també, perquè qualsevol interval d'anys són pocs. Un any passa de pressa, i, per llei natural, en tenim pocs per davant. 

La mort és una realitat en certa manera desitjada per mi si no es demora gaire, perquè em garanteix morir-me amb els meus fills vius; viure massa anys implica veure morir massa gent estimada. I s'ha mort tanta gent adorable, que no morir-me em semblaria un lleig: Ana Frank, Gary Cooper, Marius Torres, Antoine de Saint Exupery, Montserrat Roig... Gent molt interessant ha mort; i probablement quan mori podré fer una xerrada amb aquestes persones en condicions molt més relaxades que les que mai hagués tingut aquí amb aquesta por i amb aquest respecte que tenim els uns vers els altres. 

I sobretot... s'està morint molta gent ara mateix mentre escric; i de forma injusta. Penso en Gaza, en l'Iran, en Israel, en Ucraïna, en Rússia... Els morts són morts a tot arreu, i és injust que morin nens o persones joves siguin d'on siguin. Si ells es moren, plens de vida i vigor, com no m'haig de morir jo que estic fet un adefesi i que ho mereixo infinitament més? I a més, si puc, penso morir sense por, igualment cal travessar aquesta porta, per què fer-ho amb por? Fa quatre anys m'empenyien perquè la travessés i jo anava dient que encara no, que una miqueta més... Que no i que no. Més o menys com quan sona el despertador. Aleshores vaig veure que anava de debò. Demano almenys que m'agafi amb el cap clar; em fastiguejaria molt anar-me'n amb el cap a tres quarts de quinze i provocar encara més angoixa a les persones que estimo.

"El qui la fa la paga! No haver començat!"

"El qui la fa, la paga! No haver començat!"

La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.

Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu: 

"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"

Aquesta és la lògica de molts!

La font que brolla i corre encara que és de nit

De vegades penso que no soc normal. 

Escolto alguns dels participants de first dates parlar de l'amor com si l'amor fos una llista de diferents plats de la carta d'un restaurant. Ho confonen amb el desig, amb una addicció a la serotonina o a la dopamina.

El busquen com animals angoixats, als trenta, als setanta i als vuitanta anys. Intenten seduir un altre espècimen com si toregessin, com si el joc de la seducció fos l'art lícit de mig mostrar la pròpia veritat per conquerir el desig i l'interès aliè. 

I aquest comportament és habitual a la societat. 

Per això penso que no soc normal. 

A mi, se'm presenta l'amor cada matí quan camino cap a la meva feina per un carrer d'orientació est; jo camí cap a l'oest, i el Sol projecta la meva ombra allargada davant meu com en una pel·lícula. Aleshores Ell es posa a caminar al meu costat, i la seva presència és tan dolça que no m'esforçaré a explicar-la, ni a explicar com és ell ni qui és. 

Amb la presència de l'amor al meu costat, no em cal res més; ho tinc tot en aquell precís instant en què camina amb mi. Això no vol dir que no estimi la meva dona i els meus fills, fins i tot els meus amics, fins i tot cada persona humana… Però Ell és l'amor. 

És molt més que humà. No diré que no sigui humà, perquè tot allò bo que existeix Ell ho és; però és més, molt més que humà; més intensament humà que qualsevol humà o que tots els humans junts. 

I en realitat no sé qui és Ell; perquè ningú ho ha explicat mai bé del tot. Però aquest moment del matí és el nostre. 

No és un ésser moral que em repeteixi “fes això o fes allò altre”; ni tampoc em diu “no facis això o no facis allò altre”. 

Me'l trobo fins i tot a llocs que les religions consideren poc recomanables. Allò que fa que un lloc sigui dolent o bo no és el lloc; i si Ell és allà, serà més difícil que aquell lloc sigui dolent. 

Ell és l'origen de totes les fonts; l'origen de l'aigua. L'aigua i ell tenen alguna cosa misteriosa i bonica en comú, però no sé què és el que tenen en comú. 

Passa el mateix amb Ell i la llum. O amb Ell i la música. 

Ell és la raó per la qual mai aniré a first dates; encara que alguna vegada, Déu no ho vulgui, deixés d'estar casat per una raó o una altra. 

Qui ha provat la seva aigua, mai no s'obsessionarà amb qualsevol altra beguda. El que ha trepitjat les seves platges, no perdrà el temps buscant platges noves. Qui viu intensament amb Ell, troba en Ell totes les persones. I en cada persona, també, el descobreix a Ell, de manera que és impossible no estimar algú, perquè en cada persona hi és Ell. 

No sé què més dir d'Ell, si escric massa al final ho espatllaré. 

Reproduiré ara els versos d'un vell poeta que també caminava amb Ell i que la Rosalia va cantar:

Conec la font que brolla i corre,

encara que és de nit.

Aquella eterna font és amagada,

però jo sé bé on és,

encara que és de nit.

El seu origen no el sé, ja que no en té,

però sé que tot origen d'ella ve,

encara que és de nit.

Sé que no hi pot haver cosa tan bella,

i que el cel i la terra hi beuen,

encara que és de nit.

Sé bé que no té fons, que en ella el terra no es troba,

i que ningú no la pot travessar,

encara que és de nit.

La seva claredat mai no és enfosquida,

i sé que tota llum d'ella ve

encara que és de nit.

I són tan cabalosos els seus corrents,

que inferns i cels reguen, i la gent,

encara que és de nit.

El corrent que neix d'aquesta font

sé bé que és tan capaç i tan potent,

encara que és de nit.

El corrent que procedeix d'aquestes dues,

sé que cap d'elles no el precedeix,

encara que és de nit.

I aquesta eterna font és amagada

en aquest pa viu per donar-nos vida,

encara que és de nit.

Aquí s'està avisant les criatures,

perquè d'aquesta aigua se n'afartin encara que a les fosques,

perquè és de nit.

I aquesta font viva que desitjo,

en aquest pa de vida, jo la veig,

encara que és de nit.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

L'atzar d´una natura que juga amb nosaltres

Algun dia, no gaire llunyà, totes les persones que han viscut encadenades a una discapacitat veuran el seu cos transformat. 

 Vivim sotmesos a l'atzar d´una natura que juga amb nosaltres. Caldrà preguntar-li un dia, a Déu, el perquè d'aquest joc. És una pregunta que centenars de pares i mares de tot el món han dirigit a Déu, i Ell accepta que l’hi llancin, perquè sap que tenen dret a protestar. Cap lloança a Déu no és més honesta ni sincera que la protesta que se li dirigeix ​​pel patiment, les dificultats, o el futur incert, d'un fill. I crec que Déu prefereix aquesta queixa, aquesta ràbia sincera, abans que una resignació submisa i tenallada per la por i la impotència. 

És difícil estimar Déu si se li té por; és impossible ser honest amb ell si un no té el coratge d'acusar-lo. 

El món de les persones discapacitades no és una reunió dels àngels; no són éssers innocents; alguns tenen una sexualitat immadura que els empeny cap a actituds que de vegades freguen la psicopatologia social. Hi ha discapacitats, disfuncions o complexitats mentals, que no deixen en bon lloc Déu. Ho escric tal com ho sento, perquè Déu sap que li tinc prou confiança per fer-li saber el que penso. Déu no ha creat una naturalesa perfecta. I si crec en Déu, no em queda més remei que creure en un Déu l'obra del qual amaga molt de dolor de forma natural i espontània. I si estimo Déu, l’he d'estimar així com és, encara que em surti protestar. 

La gent coneix la imatge externa d'aquestes persones injustament tractades per l'atzar, i desconeix la foscor que com tot ésser humà posseeixen, i que a causa de les seves limitacions algunes vegades discorre per camins més complexos i desangelats del que és habitual. Unes hores amb ells pot ser el cel; tot el dia amb ells és un repte de magnitud martirial; en molts sentits, no sempre expressables. 

L'alegria dels pares en pujar-los i educar-los és l'alegria ambígua de la creu, l'alegria d'assumir una missió vital; però és una alegria mullada per moltes llàgrimes i tensionada per moltes incerteses; una alegria que de vegades ha estat testimoni d'una foscor que se sol amagar; una foscor que camina també al costat d'una gran humanitat; no és gens fàcil. 

La situació d'aquestes persones no és benedicció encara que Déu les beneeixi. Algun dia hauran de ser compensades i descobrir l'home o la dona que havien d'haver estat i que injustament no van poder desenvolupar del tot; qualsevol altra sortida no seria bona.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.

 

Caient sense paracaigudes

 

Tots estem caient sense paracaigudes; tots viatgem dins del Titanic; tots sabem l'aparent final de la història; no obstant, l'orquestra continua tocant mentre pugui, encara que el vaixell s'estigui enfonsant.

La vida és un fenomen intuïtivament incomplet; demana una altra vida; el partit demana un segon i potser un tercer set. Vam néixer sense haver-nos tret el carnet d'humans i ens han de concedir la revenja; han de permetre que visquem sabent una mica més com va tot. 

Em reconec incapaç de pensar o parlar sobre l'eternitat perquè sóc un ésser del temps Seria humà si em convertís en un ésser fora del temps? Seria jo si no fos humà? No goso parlar sobre com es viu o com es percep un espai vectorial amb quatre o més dimensions idèntiques. Potser parlar d'aquest espai, amb la nostra lògica perceptiva, més enllà de raonaments matemàtics que només condueixen a conclusions numèriques, ens pot portar a afirmacions errònies.

Hi ha un llibre per a nens, que du per nom "Mimi", i que comença dient la frase “Dilluns. 149 dies des que va morir la mare”. Aquesta història també demana una altra vida. 

La frase, en si mateixa, sense demostracions racionals, sense lògica filosòfica, afirma la continuació de la vida. I específicament pronunciada per una nena, demostra que Déu existeix, que no es rendeix, i que surt a buscar-nos a tots. Encara que la nena sigui un personatge de ficció, la seva versemblança, els milions de nenes i nens que han viscut i pensat frases anàlogues en situacions semblants, fan evident l'existència de Déu i la inexistència de la fi de la consciència.

Aquest estiu vaig estar al poble d'Auschwitz. El camp exerceix el seu impacte, però el que més transforma, si més no a mi, són les ribes del Vístula. 

Fora del camp, a no gaires centenars de metres, transcorre el Vístula i un afluent seu. És una zona no urbana on s'arriba caminant des del poble. En aquesta àrea, es van llançar les cendres de més d'un milió de persones, i d'alguna manera segueixen sent-hi. De vegades es deixen veuen físicament als llots de la riba. No hi ha ningú; ningú s'acosta; la majoria de visitants que vénen des de Cracòvia amb autobusos es queden a la zona del camp de concentració i tornen després directament als seus hotels de Cracòvia. El riu i la natura, els bosquets, els prats, brillen d'una manera especial en aquest lloc. Escoltar-hi el silenci les veus que no sonen i les presències invisibles també demana una altra vida. Vaig fer sonar amb el mòbil el càntic “Sabath Prayer”, i després vaig escoltar el silenci. Es podria pensar que un lloc així regala inquietud o angoixa, però en comptades ocasions de la meva vida he pogut experimentar el que vaig viure en aquells breus moments a la vora del Vístula. Torno amb la ment moltes vegades a aquest riu quan algun succés del meu dia a dia em tempta a ofegar l'alegria; la paraula que s'acosta més al que allà es descobreix és “Pau”; l'evidència d'unes vides que no s'han acabat, d'una vida que no s'acaba; la vida, amb el cercle incomplet, ens diu que no arriba a la seva fi, que continua, que el dolor injust de les persones no és l'escena final de la gran obra de l'existència.

Les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida

Parlaré una mica en Fàtima i el seu fenòmen aparicionista, el qual he estudiat en profunditat. 

Intueixo, sens dubte, que el fenomen de les aparicions, majoritàriament, és una vivència real per a les persones que les viuen. 

Al llarg de tota la meva infància, ho he viscut amb el testimoni de la meva àvia, la qual va experimentar episodis semblants. Estic segur que la meva fe incondicional inicial va estar molt influenciada, potser fins i tot determinada, pel seu testimoniatge. Ara ho veig com una vivència real per a qui l'experimenta, però no tinc tan clar que sigui objectivament real; sobretot després de conèixer una mica més el funcionament de la ment humana. Diuen fins i tot que fa mil·lennis les visions, a l'espècie humana, eren habituals; i que a mesura que el pensament abstracte es va anar desenvolupant amb l’aparició de l’escriptura, aquests fenòmens van anar disminuint. 

Penso que a l'origen de moltes religions hi ha els fenòmens de visions d'esperits, àngels i altres elements de les diferents creences. 

Del que estic segur, és que Déu és on se'l busca, on se'l parla, on se l’estima… I si en un lloc se'l busca a causa d'una suposada aparició que hi ha esdevingut, segur que, d'una manera més especial que en qualsevol altre lloc, ell s'hi fa present. 

La meva humil i poc fiable opinió és que Déu utilitza allò en què creiem per treballar-nos. 

Un altre tema són els continguts dels suposats missatges, els quals no sempre són versemblants, i de vegades coixegen; encara que alguna altra vegada són sorprenentment profunds. No voldria escandalitzar ningú, però de vegades em recorden a les respostes de la IA. 

En algunes aparicions en què les persones manifestament deien la veritat per la seva edat, per la seva innocència; les promeses o els missatges de la Mare de Déu no es van complir, cosa que em fa sospitar que el contingut dels mateixos sorgeix de la pròpia ment dels vidents. Sigui com sigui, és un fenomen que mereix respecte i estudi; per raons religioses o mèdiques, i perquè ens pot dir molt sobre com funciona la nostra ment des d'un punt de vista individual i col·lectiu. 

A nivell personal, el que em mou a creure, ja ho he dit alguna vegada, és la pròpia naturalesa; i el criteri de credibilitat principal per a mi d'una afirmació suposadament divina és el contingut. Tenim, dins nostre, la capacitat de discerniment per evidenciar en certa manera si alguna cosa ve de Déu o no, no en funció del seu caràcter miraculós o dels seus efectes especials (sols que ballen, llums, etc.) sinó de si allò que afirma és coherent amb la dignitat de l'ésser humà i amb l'amor. Veig també la mà de Déu en les casualitats, les notes que algú ha escrit als parabrises dels cotxes, les frases que per atzar ens arriben en determinats moments de la vida i que són just les que necessitàvem, i altres coses més sorprenents.

Si em cregués determinades afirmacions dels evangelis, em sentiria mala persona.

Aquests dies he escrit molt sobre les meves creences; i les tinc. 

No obstant això, haig de dir que crec molt poques coses, perquè sé molt poc, i entenc molt poques coses. 

M'impedeix abraçar la fe catòlica, en la qual em vaig formar, el dogmatisme; concretament els següents versets de l'evangeli de Sant Joan: 

 "Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu." Joan 3, 18. 

O si més no, determinades formes de la seva interpretació. 

Tot i que si ens posem així, podríem estar d'acord amb totes les afirmacions, de tothom, sempre que els donéssim determinada interpretació. Al final passarà que la interpretació dels escrits farà que vulguin dir el que volem que vulguin dir; però el fet és que aquests versets diuen el que diuen; que qui no creu en Jesús, està condemnat. 

Si jo m'ho cregués, em sentiria mala persona. Per això no ho puc creure, per això no me'ls crec. 

Considerar algú perdut per sempre, enviat a l'infern, torturat eternament, perquè no té determinada fe, em sembla propi de persones molt violentes, tiràniques, sense empatia, sense amor per als éssers humans, sense gens de respecte per la dignitat de la vida humana, pel valor de les seves vides. 

Allò que algú cregui sobre Jesús no el fa més dolent ni més bo, no el fa mereixedor de cap infern. La persona humana val més que allò que creu o que diu, val més que qualsevol dogma, i val més que qualsevol norma. 

Si Déu condemnés algú per no creure en Jesús, no seria Déu. El dogmatisme, la suposada infal·libilitat de la Bíblia, de l'Església, i de qualsevol persona, són falsos; i l'únic far que tenim per guiar-nos en aquesta nit fosca de la vida és la bondat.

Fill meu! T'has fet mal?

Un fill portava en un cofre el cor de la seva mare, a la qual acabava de matar. El fill ensopega i cau mentre segueix agafant ben fort el cofre. De l'interior del cofre, se sent una veu: "Fill meu! T'has fet mal?".

 Aquesta paràbola me la va explicar una monja fa molts anys i m'ajuda a recordar què és una mare; i el que és Déu. L'humorista Buenafuente en va explicar una altra de bona. Un científic estava estudiant amb el seu microscopi unes cèl·lules, i de cop va descobrir que eren cèl·lules mare quan una, mentre l'observava a través del microscopi, li va deixar anar: “T'has menjat tot l'entrepà?”. 

La maternitat és un fenomen natural. Ho vaig descobrir fa molts anys quan em vaig dedicar a estudiar durant moltes hores al dia, i durant molts dies, la vida familiar d'una colònia d'ocells. Les mares dels ocells tenien molt en comú amb les mares humanes en la cura de les seves cries, en les sancions que els imposaven, en com les empenyien al buit perquè es llancessin a volar, en com els picaven al clatell suaument quan feien alguna cosa malament. Cal dir també que avui dia algunes mares ocells ho fan millor que algunes mares humanes. 

La maternitat està impresa a la natura; la maternitat humana, per a nosaltres els humans, és la seva màxima expressió. Jo afegiria aquí la paternitat. 

Potser és cosa meva, però almenys en el meu cas no hi ha excessiva diferència entre ser mare i ser pare a part del procés de parir. Fins i tot l'alimentació amb llet als nadons, amb els biberons, és una tasca compartida, o ho ha estat per a mi. He intentat ser per als meus fills la platja on arriben nedant després d'un naufragi. Sempre he procurat evitar qualsevol diferència amb la seva mare quant a tracte, tasques… Fins i tot els he intentat ensenyar que com és obvi la carrera professional de sa mare és tan important com la meva; i que la carrera professional de la meva filla és tan important com la del meu fill. Els he parlat del millor metge que he tingut mai, que és una doctora. De la millor dentista que ens ha atès mai, que és una dona, de la cosina del meu pare, que va ser la primera dona que va estudiar enginyeria química a la seva ciutat. El que és realment ridícul és pensar que una dona no pot, o no li escau, triomfar dins la seva professió, la que ella vulgui; no s'opera, ni s'arreglen queixals, ni es construeixen ponts, amb el penis, encara que alguns pensin amb ell. I malgrat com actuen malament algunes persones (homes i dones) hi ha moltíssima més gent que fa les coses bé, però no se senten tant.

A punt de néixer

Quan érem dins del seu ventre, l'escoltàvem cantar. No sabíem què era aquella veu dolça que ens tranquil·litzava i que semblava procedir d'un misteriós més enllà. Així ho percebíem des de dins aquesta calidesa dolça en la qual van començar a aparèixer les primeres llums, les formes de colors; era la primera vegada que enteníem el que significava veure llums. 

 Però la seva veu, cantant-nos, o parlant-nos, era un misteri apassionant dins aquell ventre que representava tot el nostre univers llavors (alguns no crèiem que hi hagués res més fora d'aquell ventre). No podíem imaginar res més que fos diferent, o que estigués més enllà, d'aquell ventre que era el nostre “tot”.

 Avui, en aquest món que habitem (cinquanta o seixanta anys després d’haver nascut, d'haver abandonat aquell ventre càlid i d'haver comprès unes realitats abans inimaginables) escoltem, si ens fixem bé, una veu càlida i dolça més enllà d'aquest món que sembla ser el nostre “tot” (alguns creuen que no hi ha res més). 

Igual que llavors, ben aviat, abandonarem aquest “tot” nostre d'ara, que sembla l'únic, i descobrirem un altre món; i també descobrirem Déu Mare, la veu càlida i dolça de la qual, ara, només ens arriba misteriosa i incomprensible quan ens aturem a escoltar el silenci i a deixar-nos posseir per la sorpresa i el misteri.

Conèixer tota la nostra foscor

Ningú no pot ser feliç sense estimar algú i alguna cosa. 

El preu de la felicitat és l’amor; el preu de l'amor és acceptar el risc de patir, la certesa que un dia patirem a causa d’aquest amor. 

El dolor, però, no és incompatible amb una forma de felicitat que en aquestes circumstàncies s'anomena pau, tranquil·litat de consciència.

 La felicitat enmig del patiment s'anomena pau; encara que hi ha un límit en el dolor per sobre del qual la pau és impossible, però aquest tipus de dolor dura poc. 

Hi ha, al món, una penosa confusió sobre què és l'amor. Per exemple, i per dir alguna cosa, si un home madur, casat, sedueix una joveneta que no és la seva dona, i se'n va al llit amb ella, no l'està estimant; i en canvi, el tros d’ase és capaç d'anomenar a això amor; a una pulsió animal, a una coordinació hereditària, a un instint, l'anomena amor amb una facilitat que espanta. Estimar aquesta joveneta és no empènyer-la a deixar-se portar per la crida de la bèstia, és tractar-la com una persona, és veure-la com una persona, amb capacitats mentals i espirituals superiors; si l'estimem de debò, hauríem d'aspirar a ser capaços de veure-hi una persona, una ànima humana, i hauria de ser així sempre, encara que la veiéssim nua. 

Estimar la teva dona és estimar-la encara que el seu cos no sigui com era quan tenia vint anys. 

No sé perquè dic tot això, quan són obvietats; però si algú mira escombraries televisives tals com First dates, descobrirà que per a molta gent aquests conceptes són confusos, i confonen l'amor amb el seu contrari, que és l'egoisme buit d'empatia. 

No crec que tots piquem el crostó de qui ens el pica a nosaltres; seria convertir-nos en éssers semblants als cabrons que ens piquen el crostó; seria deixar-nos modelar per aquests cabrons. El que és correcte és ser nosaltres mateixos sense desconstruir-nos a ritme dels cabrons, sense organitzar la societat a la mida dels cabrons. Suposo que és una altra obvietat que a qui ens vol obligar a caminar amb ell una milla, nosaltres, voluntàriament, hauríem de decidir caminar-ne dues amb ell; potser ell sigui un cabró, però nosaltres hem de continuar sent nosaltres. 

Fer mal a algú sempre ens fa mal; una vegada m'ho va dir un ésser misteriós. Quan fem mal a algú, ens estem fent encara més mal a nosaltres mateixos. 

Conèixer tota la nostra foscor és una de les experiències més doloroses que hi ha; però com més la coneguem, més la podrem il·luminar i destruir-la. El dolor que produeix conèixer-la és sa; és orgull que crema; la humilitat i l'esperança ens tornaran la pau. 

La majoria de les persones no coneixen la seva foscor, perquè el cervell té un mecanisme de defensa mitjançant el qual sempre ens veiem “millor” del que som; tant a nivell físic com espiritual; suposo que perquè tinguem suficients ànims per tirar endavant amb el projecte del nostre ésser. A nivell espiritual, quan estiguem preparats, hem d'arribar al punt de veure la nostra foscor tal com és; per poder acabar amb ella. 

Mira que volia escriure poc, però no ho aconsegueixo...

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

L'anticrist

A les vides de les persones, de vegades, apareixen propostes que hom, a llarga, veu que eren proves. Pot ser que un les accepti sense tenir gaire clar que aquestes propostes condueixen a la ruïna. No crec que hi hagi pactes explícits amb el diable, però sí que se'ns presenten bifurcacions de camins, o complements aparentment venials, que amaguen a la llarga senderis de perdició física. M'espanto de vegades mirant enrere i veient com de prop vaig caminar d'un precipici. Al món de l'art, les seves estrelles viuen contínuament sotmeses a aquestes atraccions, i moltes acaben fins i tot perdent la vida.

M'adono també de camins que em van fer mal i dels quals vaig retrocedir a temps. De vegades, el contracte contret amb el “mal” no proposa seguir els impulsos del cor sinó tot al contrari; de vegades és la raó la que per un esperit utilitarista o pragmàtic ens empeny a abandonar il·lusions del cor que estaven inspirades pel bé. Tinc la intuïció que Déu, si existeix (cosa que sospito) ens demana de vegades allò que ens il·lusiona, i que en moltes ocasions ho rebutgem per un excés de pragmatisme, per buscar la seguretat material, per “no perdre el temps”, o per obeir els serfs de l'utilitarisme. 

El cor ha de ser el vigilant de la raó, que moltes vegades ens empresona en gàbies aixecades per nosaltres mateixos. 

No crec en cap anticrist personalitzat com a tal, però no és difícil distingir a cada època una força maligna que sorgeix de l'inconscient col·lectiu, o d'algun avenç tecnològic: l'impuls bèl·lic de les grans guerres del segle XX, l'adoració actual als diners i als negocis, el sotmetiment de les ments a les pantalles controlades per poders foscos, la IA que comença a mostrar el seu fibló, però de la qual encara no ens fem una idea completa. L'anticrist són els vicis de cada època disfressats de legalitat i de progrés. "Ep! Escolti! Què això és legal!" recordo que deia un empresari del negoci immobiliari quan un periodista li mostrava els efectes devastadors de les seves decisions professionals “legals” sobre la vida de moltes famílies.

Gent senzilla

 

 "Et dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat a la gent senzilla"

Mateu (11, 25-27)

Em fa badallar la gent "ramat"

M'avorreix la rutina que no decideixo jo. M'agraden els camins de bosc. Necessito la solitud dels paratges naturals. Vull sentir la pluja damunt la roba. Gaudeixo amb el sol a tota la pell nua, lluny de la gent "ramat". Em fa badallar la gent "ramat" que passeja i que no fot res més que circular passeig marítim amunt i passeig marítim avall. M'aclapara la gent que menysprea els qui no viuen com ells, i que ni tan sols fan l'esforç d'intentar comprendre'ls. Em posa nerviós la gent que no fa res diferent del que és previsible que facin. M'entristeix la gent que no té relació amb les realitats invisibles que diuen coses tan impressionants i suggereixen diversions tan especials; que fan reflexionar sobre l'honestedat, l'honor, el lliurament de la vida, el regal de la natura, el do de la nuesa a la natura, l'eternitat de la vida de cada ésser. M'avorreix la letargia dels qui no volen aprendre res de nou. Em mou a buscar la solitud la necessitat d'aprendre coses noves. M'entristeix la falta d'amor vers els criminals, que són els qui més necessiten un amor correcte, humà i reparador. Em revolta la resignació davant tot allò que no és just. Em motiva la proximitat de la mort per com de reveladora que serà. Detesto la programació televisiva perquè està pensada per persones que són molt diferents de mi i que em posen nerviós. M'identifico amb els qui no estan adaptats a les inèrcies socials encara que pel meu aspecte no ho sembli. Em costa molt no detestar els qui envegen, tot i que m'esforço a no fer-ho. Em fan molta pena els qui es fan selfies; em fan pena i vergonya els qui publiquen els selfies. I tot això que he escrit només soc capaç d'escriure-ho si m'he pres una copeta de vi.

Una nova assignatura anomenada Fiódor Dostoievski

Heu seguit, en algun moment, l’habitual polèmica que ens esperona a argumentar quines haurien de ser les lectures obligatòries en un batxillerat humanístic? A parer meu, n’hi hauria prou amb la lectura d’un sol autor. Potser encara diria més; n’hi hauria prou amb l’anàlisi de la vida d’un únic autor, les peripècies del qual ens mouen vers una profunda comprensió de la naturalesa humana. 

M’estic referint a Fiódor Dostoievski, la vida del qual va caminar per les llums i per les ombres; ludopatia, alcoholisme, depressió, penediment, caritat, humanitat... La culpa constant d’haver desitjat la mort del seu pare; la recerca constant de la redempció, la lluita paradoxalment desesperada per conservar l’esperança en circumstàncies que semblen fer-la impossible… 

El seu cor va recórrer tots els camins ignots i inesperats de la complexitat humana, i aquest fet es reflecteix en els personatges de les seves obres, sorprenentment resilients davant la seva pròpia misèria, capaços de cercar la redempció quan tot sembla fer-la impossible. La conversió dels cors més corromputs apareix quan ningú ho espera; no se sap si empès per una gràcia sobrenatural o per la por al fracàs personal davant la proximitat d’una mort que insinua la ruïna vital. 

Això em condueix a la idea del mal com a camí de la llum. Com aprendríem a comprendre les giragonses de la ment humana si aquesta no s’enfrontés a l’experiència del mal i de les seves conseqüències immediates? Com ens faríem capaços de caminar amb les ventades si el vent no bufés amb tota la seva ràbia? Com descobriríem la manera d’aixecar-nos de terra si abans no experimentéssim l’estupor de caure estrepitosament? El mal, per desconcertant que sigui, ens apareix convertit en instrument diví, no sabem si de manera planificada o accidental. 

I així acabem convertits no pas en gerros que un terrissaire ha dissenyat i polit, sinó en productes conscients de la seva pròpia evolució, que en moments concrets de la seva existència han decidit direccions que semblaven impossibles, per poder arribar a ser allò que desitgen ser encara que tot al seu voltant sembli fer-ho impossible. 

Per a comprendre qualsevol persona humana, n’hi ha prou amb estudiar Dostoievski; no cal diluir-se en la superficialitat de múltiples lectures. No comprendrem la totalitat de l’oceà si només trepitgem les platges d’aigües poc profundes que a tot estirar ens arribaran a mullar els genolls per diverses i universals que siguin. Amb Dostoievski, ens endinsarem dins la psicologia, la religió, la literatura, la història, la sociologia… Tot a l’encop i sense adonar-nos-en; amb la seva obra, però sobretot amb la seva vida, que són si fa no fa les dues cares d’una mateixa realitat.