Cala Fonda o Waikiki

.

Us ofereixo un tros d'avui, al nostre racó habitual de costa, lluny de la civilització. La platja naturista de la Waikiki. Sigueu respectuosos i humils amb l'entorn i rebeu-lo sense por nus. La natura us retornarà tot allò que li doneu. Conservem l'emprempta original del paisatge. He volgut registrar els sons i un reflex de la llum. La tecnologia, de moment, no permet reproduir les flaires.

Si vols llegir tot el que hi ha en aquest blog sobre la Waikiki o Cala Fonda, clickeja:
Cala Fonda o Waikiki

Més coses de la waikiki:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2009/06/sobre-la-waikiki-o-cala-fonda-o-el.html

El llit de Procust. (Procust's bed). Tenim dret a ser diferents. Tenim dret a no comprendre'ns.

.

Parlàvem aquesta setmana a “Ciutadania” del llit de Procust; l'hostaler que obsessionat amb la idea de la igualtat entre els humans, serrava les cames dels que eren més alts, per tal que jaiessin còmodament al llit tal com ho feien els més baixets, evitant així que els peus els sortissin fora del matalàs.
Les conclusions de l'alumnat no em van decebre: hem de ser iguals en drets i deures, però no pas en formes, gustos, idees, aspecte, raça, nacionalitat, llengua, opinions... La igualtat, d'altra banda, no ha d'implicar la mutilació de les capacitats; les persones que exigeixen la reducció dels aprenentatges en favor d'una igualtat per la part baixa s'equivoquen de totes totes. La igualtat significa que tots podem explotar al màxim (i amb idèntiques oportunitats) les diferents potencialitats que la natura ens ha regalat. Si algú ens impedeix créixer, ens està robant un dret fonamental.

La igualtat que somniem les persones no és pas aquella que uniformitza, sinó la que ens atorga a tots el mateix valor, la mateixa necessitat de tenir reconeguts els valors fonamentals de la dignitat humana: l'accés als béns materials bàsics, la seguretat, la llibertat, la pau i la igualtat de drets i de deures.
La igualtat exigeix tractar les persones en funció del valor que tenen, un valor infinit, incalculable, insuperable. Cada ésser humà, només pel fet d'existir, té un valor més gran que totes les estrelles de l'univers; a aquest valor, l'anomenem dignitat humana, i no depèn dels actes que fa la persona, sinó exclusivament del fet de ser persona. La persona no val pel que fa, sinó perquè és, perquè existeix.
Això no exclou que de vegades ens haguem de protegir, mitjançant la justícia, d'aquelles persones que fan mal. Ens protegim d'elles no pas perquè hagin perdut el seu valor com a persones, sinó per protegir els valors fonamentals de la dignitat humana dins la societat.
Les diferències, del tipus que siguin, no ens han de separar ni d'allunyar. Tenim dret a ser diferents, tenim dret a no comprendre'ns, tenim el deure d'acceptar-nos malgrat que no ens comprenguem, tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord. Si algú, amparant-se en alguna creença o doctrina, se sent allunyat d'una altra persona només per opinar de manera diferent, que s'ho faci mirar, en alguna cosa s'equivoca. Tenim el deure d'estimar-nos malgrat que no estiguem d'acord.

..

La primera causa del fracàs escolar, o la necessitat de deslligar-se de les addiccions.

.

Al llarg de l'exercici de la meva tasca de professor, i en aquest curs en concret, he pogut verificar una sospita que ja feia temps que em temia: les noves tecnologies estan sent en aquests moments la principal causa del fracàs escolar.

Que ningú pensi que estic en contra de la informàtica, d'internet o dels ordinadors; ben al contrari; crec que no hi ha marxa enrere, que s'ha d'anar endavant i que internet ha suposat un avenç. En aquests moments, però, i per la raó que sigui, internet esdevé un element de distracció i d'addicció per al vuitanta per cent de la població escolar.

La manca de conscienciació dels pares, els quals pertanyen a una generació tecnològica diferent; la precipitació a l'atorgar equips informàtics als centres, sense que existeixi la mateixa pressa en educar sobre com enfrontar-nos a aquests equips, sobre com els alumnes han d'assumir aquests nous mitjans; la progressiva dependència de tots vers els mòbils, els MP3, els MP4, els portàtils, els...

Tot això fa que molta gent substitueixi les hores d'esforç d'aprendre, per hores de gaudi adireccional, sovint narcisista, davant d'una pantalla que enganxa i que sedueix sense empatia, i a la qual lliurem instants buits, instants que robem a l'aprenentatge. I insisteixo que no estic parlant d'una sospita; sé segur que la manera com els adolescents d'avui viuen les noves tecnologies a casa seva és la principal causa de fracàs escolar; hi ha d'altres causes, però aquesta n'és la principal; i hi ha molt poca gent que ho sàpiga.
Fa poc li vaig dir a una noieta amb qui tinc prou confiança (una persona molt responsable i bona estudiant) que si fos la meva filla, faria mans i mànigues per a convèncer-la d'anar de vacances a una zona rural, allunyada al màxim de la civilització; a una casa de pagès on no hi hagués ni corrent elèctric, ni mòbils, ni ordinadors, ni telèfon, ni comoditats de cap mena, ni carreteres... La faria estar allà tres setmanes amb el mínim necessari per a sobreviure, i deixaria que ella sola, o amb més companys, busqués la manera de passar les hores mortes: que aprengués a escriure amb un llapis i una llibreta, que descobris el gaudi de contemplar la natura i prou, que s'adormís quan arribés la nit, i que es despertés quan el sol comencés a il·luminar el paisatge.

Als adolescents d'avui cal alliberar-los de les addiccions; i en comptes de fer-ho, la societat consumista els aboca de ple a les addiccions; a les addiccions invisibles i al mal ús dels bens materials.
A tots ens convindrien unes vacances d'aquesta mena. Els primers dies serien durs i evidenciarien unes quantes coses a les quals estem encadenats; però estic segur que ben aviat descobriríem un univers misteriós que ara ja hi és, però que ningú no veu, perquè ningú no mira; un univers de colors, viu, i intensament bell, on la pressa no existeix, i on les cadenes que tots arrosseguem s'esmicolen a l'instant.
Us regalo una foto d'unes vacances que vam passar a Galícia, en un lloc molt semblant al que us he descrit: un riu d'aigües cristallines a on ningú no va, camps de blat, boscos, camins, la remor del vent movent els caps dels arbres, cels intensament estelats, i molt... molt de temps...

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes.

.

Hi havia una vegada un president del Barça que va ser assassinat per les tropes franquistes. Es deia Josep Sunyol i Garriga, i va començar a ser president al 1935.

En Josep Sunyol era propietari d'una empresa que fabricava sucre, i que es deia “Compañía de Industrias Agrícolas”. Representava l'ala més burgesa d'Esquerra Republicana, contrària al sector d'en Companys, més obrerista.

En Josep Sunyol defensava els llaços entre totes les forces catalanes fossin del signe polític que fossin.

Era també editor de “La Rambla”, un periòdic esportiu.
El cas és que va començar la guerra, i ell arribà a Madrid amb la missió de portar unes cartes del president del parlament, dirigides al govern central.
El 6 d'agost de 1936, mentre conduia el seu automòbil per la serra del Guadarrama, es va equivocar de ruta i va topar-se amb un control dels insurrectes, els quals en veure qui era el van afusellar.
És convenient, estant com estem en temps de glòria blaugrana, recordar els qui van viure èpoques més dures i s'hi van deixar la pell.
Des d'aquí el meu petit homenatge a Josep Sunyol i Garriga.

Fonts: Setmanari "El Triangle" 5 de novembre de 2007

.

Konrad Lorentz i la Sacculina

.

Novament, una cita de Konrad Lorentz en què ens parla de la Sacculina, un cranc paràsit que sembla que al llarg dels anys ha experimentat un procés involutiu i que demostra que l'evolució no sempre va vers espècies més independents i autònomes, sinó que de vegades les espècies s'estanquen o fins i tot involucionen vers formes més semblants als vegetals. A banda d'aquest exemple que ens proposa en Konrad Lorentz n'hi ha de més impactants que impliquen l'involució d'allò que és considerat vida (un microbi, una bactèria) vers una forma que no és considerada ben bé vida (un virus). No m'embolico més, que corro el risc d'equivocar-me, i us deixo amb en Konrad Lorentz i la Sacculina:

"Sacculina: Cranc paràsit. Només les larves de sacculina denoten la seva procedència: tenen ulls, potes remadoras, antenes, i un sistema nerviós coordinador, és a dir tot el que distingeix els crancs com artròpodes d'organització superior. Però quan s'instal len al seu hoste, perden totes aquestes característiques diferenciades. Aquests processos no deixen de produir certa repulsió. Per un concepte de valors potser innat en nosaltres, valorem negativament aquest fenomen involutiu. Pot ser que es tracti d'un dispositiu de seguretat que protegeix la nostra espècie de tendències semblants i ens ajuda a mantenir, o fins i tot a augmentar, la nostra diferenciació i universalitat. La necessitat d'aquest dispositiu ve determinada, entre altres circumstàncies, per una variació de les condicions de la selecció. L'ésser humà corre perill d'experimentar uns canvis de caràcter involutiu dins del comportament i en la constitució física que en certs aspectes s'assemblen de manera sorprenent als efectes de la domesticació en els animals."

.

Visió d'una sirena al crepuscle

.

Besllum de carn dessota el glauc encès;
un rere nu, un ram de pell i sang
del mar i el pou, dels somnis i la nit;
fimbrar de cabellera adolescent;
un cant enllà dels monstres i del vent;
l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit.
Fendir de blau amb pols d'estels i mar,
i un salt amunt, i un cabrioleig sublim,
i el dolç somriure salabrós al niu,
i riu al fons del moradenc sedàs.
I clou un ull mentre s'enlaira al cel
d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig,
bufant del Sol quan mor enrojolat
al fur del temps on tot és dit i és dat.

Poema escrit per Jeremias Soler al web de http://www.relatsencatala.cat/ amb motiu d'un repte poètic visual.

.

Genèticament no sostenibles (des de fa cent anys)

.

Necessitaríem tres planetes, si el món sencer consumís com Catalunya.
Necessitaríem sis planetes, si el món sencer consumís com els Estats Units.
Ens enfonsem econòmicament si no consumim.
En conseqüència, ens enfonsem econòmicament si no conservem una humanitat amb desigualtats.
¿Algú pot negar la lògica d'aquestes afirmacions?

D'altra banda podem dir que no descobrim la felicitat de debò si no la descobrim sense consumir.
Confonem la felicitat amb altres succedanis, si no la trobem sense consumir.
Busquem la felicitat a Punta Cana, quan de fet la tenim a Torredembarra, a Badalona o a Manresa.
Però és que hi ha un problema... la selecció natural ens ha programat per créixer, i si no ho fem les pulsions imbècils del nostre inconscient elaboren pensaments aparentment racionals que ens empenyen a créixer.

A créixer, com? Doncs en tots els àmbits: tenir més, gaudir més, consumir més, explorar més territoris, reproduir-nos més (aquí hauríem de dir “tenir més relacions sexuals” perquè rere el desig sexual hi ha la pulsió, la causa de la qual és la reproducció, encara que l'afany per la reproducció rau al marge de la voluntat humana, que lícitament només contempla l'aspecte de fruició).

En conseqüència per aconseguir una societat igualitària caldria atorgar el poder de les nostres decisions a l'empatia, prescindint de les pulsions ancestrals que ens afecten. I que serien sostenibles des d'un punt de vista ecològic si al món només hi hagués 50.000 Homo sapiens i si visquéssim en una societat paleolítica.

Hem transformat tant la manera com vivim que en aquests moments podem dir que estem inadaptats. La natura és savia i tot plegat acabarà amb una nova selecció natural. A la llarga es destruiran els individus o els grups que sostinguin una manera de viure contraria a les exigències d'austeritat que la natura imposa.

Serà així perquè en termes absoluts, i parlant de grans grups, és improbable pensar en un canvi de mentalitat voluntari universal; és més probable pensar que aquest canvi el provocaran els “supervivents” a causa d'alguna qualitat psicològica (diferent a la que avui dia abunda) emmagatzemada a la seva informació genètica (a la llarga, molt a la llarga).

Resumint: des de fa cent anys, des que va començar la industrialització massiva, l'Homo sapiens té una informació genètica que l'empeny a mantenir una actitud de creixement insostenible. Aquesta informació genètica la té des de fa centenars de milenis; encara que abans del 1900, a causa de l'entorn no industrialitzat, aquesta informació genètica no anava contra la sostenibilitat ecològica. Avui, a causa de l'entorn industrialitzat i de l'explotació total del planeta, aquesta mateixa informació genètica és insostenible i ens porta vers la catarsi.

.