No tingueu por (Pregària II)

.

No tingueu por, vosaltres que us sabeu descendents de les bèsties i que sentiu dins vostre la força ancestral de la competició i de la violència.

No tingueu por, ni que el vostre sòl sembli descompondre's, ni que la vostra vida s'esvaeixi com un castell de sorra quan l'onada el desfà.

No tingueu por, perquè ben aviat, allò que encara no és del tot, serà; allò que avui tremola, allò que avui oscil·la entre el ser i el no ser, es definirà vers l'existència amb una força que ningú no podrà aturar.

No tingueu por, perquè existeix l'Amor Incondicional; l'amor que perdona els seus botxins; l'amor que estima els seus enemics; l'amor que cura els qui l'estant ferint; l'amor que salva els qui l'estant matant; l'amor que estima enllà dels actes i els mereixements.

No tingueu por, perquè existeix una asimetria vers el bé que guanyarà per unanimitat.

No tingueu por perquè sou més que palla, més que ovelles, més que ramat, més que poble.

No tingueu por perquè rere la foscor del misteri algú us mira a cadascun en cada instant, algú us estima a cadascun infinitament a cada instant.

És impossible no estimar algú que ens estima així. És impossible no camina vers ell a cada bri de vida, a cada revolt del camí.

No tingueu por, ni que us arrenquin els ossos, ni que s'enriguin de vosaltres mentre moriu rabiant. Algun dia ells també s'adonaran que cal no tenir por, que cal caminar vers la llum sense rancunia, vers la reconciliació universal dels qui venim de la nit dels temps, del principi meravellós i esquerp de l'animalisme, i que hem esdevingut consciència, i que cerquem sense saber-ho el nostre origen que és l'Amor.

..

S'ha mort en Paul (en Paul Dodson, el del "YES"). I salutacions als meus visitants (sé d'on sou).

.

Que fàcil fóra la vida si fóssim més senzills! ¿El que acabo de dir, un tòpic? Però és que parlar de tòpics és un tòpic. Fer servir la tornada “És un tòpic” és una manera de jugar a futbol llançant les pilotes fora. I arriba un punt que un ja no pot més; i va bé dir-ho, ni que els qui t'escolten siguin només els habituals lectors del blog. El meu lector de Cardona, a qui aprofito per saludar; entra com un rellotge cada dia, i em fa moltíssima il·lusió tenir un seguidor de Cardona (o de prop de Cardona). L'altre seguidor és de Vic; entra més de tant en tant, però és molt fidel (mai millor dit). De Barcelona en sou un munt: els qui arribeu des de relatsencatalà, o els qui aterreu des del google sense buscar-me a mi expressament. Saludo també els que entreu directament al meu blog des de Terrassa; això vol dir que em teniu a “pàgines preferides” i deveu ser companys de feina, algun alumne, algun parent que no saluda. Saludo també als molts que arribeu des de la pàgina d'en Jesús Tibau (sou molts); als de l'empordà (crec que sé qui sou); al del Vendrell (que no diu res però que de tant en tant entra); als que sempre em comenteu: l'Helena Arumi, la Cèlia, L'Empar, en Jesús, la Sílvia, la Rita de l'illa Roja, l'Eulàlia Mesalles, l'Assumpta... i me'n deixo un munt. Els qui arriben del Club Català de Naturisme. El meu entusiasta seguidor del Blog de la Sagrada Familia de Terrassa que no para de posar enllaços del blog de la Parròquia al meu blog (al final s'enfadaran amb tu, que jo sóc massa llibertí per estar enllaçat en una parròquia).
A tots vosaltres us agraeixo el gest de llegir-me i d'escoltar de tant en tant les meves queixes per l'estrès, pel cansament esgotador que em provoca el meu ritme vital, per molt que intento prendre-me'l amb filosofia. La vida ens posa a prova. Som provats a foc. Hi ha algú o alguna cosa que sembla que vulgui comprovar si malgrat els cops continuem creient en l'existència. Vet aquí el secret: continuar creient en l'existència; continuar pensant que existir és bo, que el futur és l'amor i que malgrat el dolor que a cops se'ns fica a dins (el dolor que ens trobem a la vida sense haver escollit i que no té cap rostre bo...), viure val la pena; creure en la vida, val la pena.

Aprofito per recordar, i saludar, en Paul, en Paul Dodson, el professor d'anglès, el fundador de l'escola d'anglès “Yes” a Terrassa; amic dels meus pares, amic meu, que va morir diumenge i que em sembla impossible que hagi mort. No oblidarem mai el seu caràcter optimista, la seva fam de cultura i de gastronomia, la seva simpatia. Algun dia m'agradaria tocar-te al piano un altra vegada el “Londonderry Air” o “It's a long way to Tipperary”... Que existeixin persones com tu és la prova que la mort no existeix. El video de You Tube d'avui va en el teu honor. Salut!

.

Pasai Donibane

.

A la dreta de la imatge Pasai Donibane (Passatges de Sant Joan); a l'esquerra i a l'altra banda del braç de mar, Passatges de Sant Pere; al fons, rere l'estret pas que podeu albirar, el Cantàbric; no gaire lluny, Lezo i Errenteria. Verd i blau, flaire de sal i de faigs, pluja i llum. Mitja vida meva.

http://www.etxekar.net/donibane.html

.

.

Crònica de Vila-real

.

Vam arribar a Vila-real passades les onze del matí, a la plaça Major, guarnida de parades de llibres, i al costat un tendal amb elements de la cultura magrebí. Allà ens esperava la Teresa Serramià, gran poetessa de www.relatsencatalà.cat que va guanyar l'apartat de poesia amb “Contrapicat”. També hi era Onofre Flores, fill de Vila-real, i guanyador d'assaig amb un llibre sobre la banda de música de Vila-real. A València les bandes de música són una institució.
Acompanyats, i presentats per l'alcalde i pel regidor de cultura, vam parlar dels nostres llibres.

Tot seguit, ens van convidar a seure sota d'una carpa, al bell mig de la plaça; i la gent s'anava acostant perquè els signéssim els llibres. Fou un matí agradable, que ens va permetre a la Teresa i a mi xerrar de poesia, de premis i de projectes.

A l'hora de dinar, el regidor i la resta de personal de l'Ajuntament ens van convidar en un restaurant tradicional de Vila-real, on vam poder tastar l'arròs al forn, que el recomano a qualsevol que visiti aquesta petita gran ciutat. El dinar va transcorre tranquil·lament, amb una gran naturalitat, frescor i simpatia... El vi es va encarregar d'encendre més els somriures i de deixar anar molt més les bromes i el bon humor.
Vull manifestar el meu agraiment personal a Azahara Tàrraga, la noia de l'ajuntament que ahir acabava el seu contracte en pràctiques, i que al llarg dels últims mesos ha estat treballant per tal que l'edició del llibre estigués enllestida el 30 de maig, jornada en què estava programada la Fira del Llibre. De ben segur que amb tants tràfecs com hi ha a l'administració pública, si no hagués estat per la seva dedicació, la publicació s'hauria retardat força.
També haig de dir la bona impressió que m'ha deixat la població de Vila-real, que amb 50000 habitants (si fa no fa com Vic) desenvolupa una agenda cultural impressionant; per no parlar ja de l'activitat esportiva del seu equip de primera divisió de futbol, i de la impressionant força industrial que envolta el poble. D'aquí a poc, a més, la ciutat tindrà una de les facultats de medicina de la Universitat de València.

A la tarda vam participar a la marató de lectura que se celebrava a l'auditori; llegint un fragment de les nostres obres. Malauradament no hi va poder participar cap jugador del primer equip de futbol, perquè estaven a Mallorca, i em vaig quedar amb les ganes d'aconseguir un autògraf per al meu fill.

Resumint: ha estat una jornada molt agradable; la novel·la ja és a les llibreries de Vila-real. Ben aviat es podrà adquirir també a través d'internet; i des d'aquí faig una crida a qualsevol llibreria del Vallès Occidental, del Barcelonès, o d'on sigui que estigui interessada en l'adquisició d'originals del meu llibre. Només cal que m'envieu un mail i us enviaran els exemplars que desitgeu.

.

Presentació de "Llunyanies" a Vila-real

.

Demà dissabte, 30 de maig, a les 11:30, a la Plaça Major de Vila-real, presentaré la meva novel·la (micronovel·la) "Llunyanies", amb la qual vaig guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008.

La idea de la novel·la va néixer després de llegir a la revista Sàpiens un article sobre el primer bombardeig de Lleida, el que va tenir lloc el 2 de novembre de 1937.

Lleida era en aquell moment una ciutat pagesa, relativament tranquil·la malgrat la guerra cívil; una ciutat próspera, a on encara hi havia cinemes en funcionament, escoles i balls, i on de moment no s'hi havia establert cap unitat militar republicana; era per tant una ciutat sense refugis antiaeris, ingènua i innocent, ignorant del que ben aviat passaria.
Dins d'aquest context històric, real, viu, intens; i amb les dades contrastades a la mà: edificis destruits, víctimes, quilògrams d'explosius... vaig inventar-me una ficció: uns personatges i uns fets. Apareixen a la història els protagonistes de baix i els protagonistes de dalt. El protagonista de dalt és un aviador, oficial i metge, que mai no ha vist els efectes de la seva tasca; i que ara, per una raó que no explico (llegiu la novel·la si la voleu conèixer), veurà de ben a prop. La psicologia de l'alemany patirà un desgavell; es desmuntarà el sòl damunt del qual sempre ha desfilat marcant el pas de l'oca; descobrirà que la realitat no és allò que li havien dibuixat. I el que abans era llunyà, fred i objectiu, es farà proper, enorme, monstruós; se li ficarà a dins fins al punt que ell mateix esdevindrà part de la realitat destruida.

La novel·la està escrita a partir de les imatges de l'època; les he mirades, les he olorades, les he escoltades, les he plorades. Agraeixo a l'esperit d'Agustí Centelles, l'enregistrament del dolor de tants que, com qualssevol de nosaltres, s'atansaven al mercat, a l'escola o al banc... Famílies destruides per sempre en benefici de l'entrenament de l'exercit alemany; un gest diplomàtic de Franco en favor dels seus aliats nacional-socialistes, cedint-los el camp d'entrenament de Lleida, com aquells que avui cedeixen jugadors d'un equip a un altre.

Agraeixo el munt d'entrevistes realitzades per diversos periodistes, en diversos mitjans, als exaviadors de la Legió Condor, alemanys i militars, que m'han servit per a crear la identitat de l'aviador, metge i bombarder: contradictori, humà, idealista, confós, segur i insegur alhora, eufòric i balmat, aventurer i inconscient, com tants.

Agraeixo, sobretot, a l'esperit d'en Marius Torres, la seva ajuda constant, la inspiració que m'ha atorgat amb el seu poema "La ciutat llunyana" essència d'aquesta història: la destrucció d'una ciutat feliç; llunyana pel pilot, i que de cop se li torna propera, li creix com una heura fins a atrapar-li el cor i fer-li sentir l'autèntic valor de la seva tasca.

“Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.”

MÀRIUS TORRES (Fragment de “La Ciutat Llunyana”)

.

Pregària (I) Beneeix Déu cançó meva. God Bless mein Lied. Gebet. بارك الله فيكم لي أغنية. الصلاة. 上帝保佑我的歌。祈祷。God Bless my song. Prayer.

.



D'ençà d'aquest moment, i en endavant, dedicaré un post a la setmana, sempre que em sigui possible, a la pregària.
Sí. No us fregueu els ulls. A la pregària.
No serà una pregària adscrita a cap religió ni doctrina.
No serà una pregària exclusiva dels creients en alguna mena de Déu.
Serà una pregària oberta als no creients; sempre que dirigeixin el seu pensament als valors que fan que les persones estiguem més a prop, a la dignitat humana i al desig actiu d'un món més bo. Pels creients, serà una pregària dirigida al poder superior, que ens estima i del qual tot prové. Tant se valen els detalls i les característiques amb què cada persona s'imagini aquest Déu.

He dubtat entre prendre aquesta decisió o escriure un post de protesta a Déu per una nena que he vist convulsant-se a causa d'una malaltia degenerativa. El post protesta guanyava la batalla; volia reptar Déu i proposar-li que em respongués amb un comentari; li advertia que si no contestava el post, em deceberia. Després m'he adonat de l'absurd de penjar un post així, perquè Déu no em contestaria. Si no contesta als pares de la nena cada vegada que aixequen els ulls al cel, ¿per què m'hauria de contestar a mi?
He optat per decidir tornar a una vella pregària en la qual participava fa molts anys quan em creia la doctrina. No entenc Déu, però hi confio. Confio que algun dia aquest horror de mal que permet amb una natura tan imperfecta, s'acabarà. Confio que no hi haurà càstig sinó reconciliació, i que el mal, el desig de venjança, la ràbia i la violència, es desfaran davant la calidesa d'una llum que ara no som capaços de comprendre.
Ves per on, intentant dir que d'ara endavant dedicaré un post semanal a fer una pregària no adscrita a cap creença, m'ha sortit la primera de totes.

Beneeix Déu, cançó meva.

.

Pensaments sobre l'amor (V)

.

“Et necessito” diu l'enamorat “Tenir-te és el cel, la meva felicitat, el meu tot. T'estimo tant, que si no et tinc em moro” I jo em pregunto quina mena d'amor més estrany és aquest que busca el sentit de la seva existència en els sentiments i les sensacions personals i egocèntriques.
En realitat aquesta mena d'amor no mereix dir-se amor, sinó adicció, desig, atracció, anhel de possessió... Perquè l'amor, si és amor, s'oblida completament del propi jo, de les pròpies necessitats, i de la pròpia felicitat. La raó de ser de l'amor és l'altre.

.