.
AIXÒ HO HE ESCRIT AVUI, MIRANT AQUEST TROS DE MAR
Hi ha persones que, quan parlen de com són els altres, de totes les possibilitats que hi ha, escullen la pitjor; i allò que els falta per saber dels demés, ho afegeixen elles mateixes de la seva pròpia collita, obeint les sospites que la seva ment elabora.
En realitat no veiem els altres com són, sinó com som.
Veiem els altres en funció de com som nosaltres.
Tot això no ho dic amb mala fe, ni molt menys amb rancúnia, sinó com si encara continués elaborant l'informe sobre l'Homo sapiens que el meu amic Virst va començar a redactar en arribar al planeta Terra.
Hi ha persones (la majoria d'individus Homo sapiens), que construeixen les seves pròpies capelletes, les camades d'afins, d'amiguets, que seran còmplices de les seves deixadeses i malapteses, que seran còmplices també de l'esport més practicat per l'Homo sapiens: criticar el qui no hi és. És bàsicament per això que tenen molta cura d'organitzar trobades, celebracions, on no hi han de ser els que han de ser criticats, i on els que hi són saben de bo de bo que en el moment en que marxin seran objecte de crítiques cruels i despietades. Entre ells, els de la camada, es consolen, es recomforten, dient-se una vegada i una altra que els errors que els atribueixen no són tals, sinó que obeeixen les circumstàncies, la injustícia que exerceixen damunt d'ells, la incomprensió, la incompetència d'algú que els mana... Les camades d'Homo sapiens tenen la funció antropològica de reforçar l'individu dins d'un grup, no pas ajundant-lo a ser millor o autoexigir-se més, sinó atorgant-li la sensació que és un individu estimat, valorat, admirat, perfecte... malgrat que quan aquest individu se'n va un moment de la camada el deixen verd com un eucaliptus a la primavera; perquè en realitat de la crítica als altres és d'on treuen la compensació que els alleugera una mica de la seva baixa autoestima i de la seva inseguretat.
Com haureu comprovat, estic parlant només d'alguns grups d'individus Homo sapiens (només del 95%); els altres no necessiten ajuntar-se en camades, o si ho fan, són camades nobles, d'aquelles que mai no parlen malament de ningú pel darrere, d'aquelles que mantenen temes de conversa interessants i enriquidors, d'aquelles que se senten apassionades per la ciència, per l'art, per la natura, per la llibertat, per la felicitat; d'aquelles que no parlen mai de comprar, de tenir, de consumir, d'exhibir, de fatxendejar, de menysprear, de classificar...
Beneïda solitud. Beneït hàbit de no necessitar ningú. Beneït secret el que ens permet viure dins d'alguna de les camades sense necessitar-la, sense dependre'n, i mantenir, bo i tot, la identitat, l'opinió i la llibertat, malgrat que per fer-ho la nostra presència dins la camada duri un instant. Beneïda llibertat la d'estar sol. Beneïda recepta, la de la felicitat, que trobem intensa a cada instant, aquí i ara, i no després ni d'aquí a una estona; que la trobem aquí, en nosaltres, sense utilitzar ningú per aconseguir-la; que la tenim sempre, ni que troni, ni que aparegui el dolor, la mort, o la desgràcia, perquè de vegades l'herba creix sota la neu.
Deslliureu-me senyor de les capelletes i les camades...!
.
.
