Dotze dies a Tarifa.

.

Tal com haureu intuït els que llegiu de tant en tant aquest blog, he estat (hem estat) uns dies fora. Han estat d'aquells dies que corren com males bèsties de tan intensos com són, i que alhora ens deixen la sensació d'haver viscut molt de temps, d'haver experimentat molt, d'haver-nos fet més grans i més savis.
De mica en mica, aniré explicant vivències i aprenentatges.
L'any passat, vaig fer un diari de vacances; fil per randa vaig anar explicant els detalls de cada dia. Enguany, el que faré serà explicar temes concrets: sortides, indrets, experiències, sensacions... Penso que així m'aproparé millor a l'essencial.
Feliç de ser a casa de nou, desitjo que tots continueu passant un estiu agradable, i que cada dia per a vosaltres, per a mi, per a tots, sigui un viatge vers la bellesa.

.

.

L'absurd llast de les polèmiques.

.

Avui, reproduiré un text d'Antoine de Saint Exupéry, del seu llibre “Carta a un hostatge”. Crec que alguna altra vegada ja us l'he mostrat, però, com en un llibre sagrat, sempre s'hi descobreixen aspectes nous.

.

“Estic tan cansat de les polèmiques, dels exclusivismes, dels fanatismes! Jo puc entrar a casa teva sense haver de vestir un uniforme, sense veure'm forçat a recitar un alcorà, sense haver de renunciar a res de la meva pàtria interior. Al teu costat, no haig de demanar disculpes, no m'haig de defendre, no haig de provar; trobo la pau. Per damunt de les meves paraules plenes de malaptesa, per damunt dels raonaments que poden confondre'm, tu, en mi, només tens en compte l'ésser humà. En mi reconeixes l'ambaixador de creences, de costums d'amors personals. Si no estic d'acord amb tu, lluny de perjudicar-te t'enriqueixo. Em fas preguntes com es pregunta al viatger”

.

El món està esgotat a causa de les discussions, els fanatismes, les polèmiques estèrils, la sensibilitat ofesa davant qui no “està d'acord”.

“Estar d'acord” es converteix de vegades en una garba que separa els bons dels dolents, els grats dels ingrats. Gosar a “no estar d'acord” implica posar en risc amistats, relacions, possibilitats de promoció, èxit professional... I així, molts oculten la seva essència i es vesteixen amb la màscara de la por; s'apunten a l'hàbit inhumà d'allunyar-se dels que no pensen com ells.

Més enllà de les idees, som éssers humans nus, vius, vulnerables, necessitats d'amor, necessitats d'estimar, necessitats de ser tinguts en compte. Totes les opinions que ara aferrissadament defensem i que estan impreses als circuits neuronals, s'esvairan després de morts, i tornarem a ser una pàgina en blanc, potser una consciència nua i infantil flotant en un univers bellíssim, per a descobrir-ho tot una altra vegada amb uns ulls nous i humils; o potser el no res. Barallar-se o allunyar-se d'algú a causa de les opinions és acceptar l'estratègia del nostre inconscient, que obeint el vell instint ancestral de la defensa del territori ens esperona a allunyar-nos dels diferents, potser dels competidors.
Els éssers humans estem cridats a recordar tots els dies de la nostra vida aquella llar enmig del bosc, aquella foguera càlida dins d'una casa de parets gruixudes mentre a fora nevava. A dins, els germans, la família; tant se val com pensin. A fora la natura esclatant amb totes les seves forces; la mateixa natura que ens ha creat i ens ha posat on som.
El món està esgotat de violència; absurda violència que no ens lliura de la mort, i que ens ensulseix la vida. Violència absurda que neguiteja i destrueix. Ambició desastrosa que no aconsegueix la immortalitat, ni tan sols la senzilla fita de ser feliços. El riu de la vida avança calmós vers el mar malgrat les baralles, les trifulques, el nerviosisme i qualsevol altra manera estúpida d'amargar-se la vida. El riu avança i ho pot fer enmig de paisatges bellíssims o envoltat de fumarades de productivitat asèptica.
Respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona; respecte per a l'ésser humà; respecte per a la persona...

Acollida. Escolta. Tranquil·litat. Esperança. Llum.
Les idees són els vestits; i quan (ni que sigui una estona) ens els traiem, ens sentim lliures d'un llast que ens impedia ser els qui érem al principi de tot; abans que el terrabastall de la humanitat ambiciosa ens espatllés.
Respecte per a l'ésser humà!

Gràcies Antoine, onsevulla que estiguis.

.

Vencereu

.

http://www.youtube.com/watch?v=-KL76edqCKc&feature=related

.

A l'últim vencereu, ja ho veureu; tragueu el millor de dins vostre i vencereu. Sigueu vosaltres sempre, i vencereu!
Dedicats a aquells que creuen que la poesia i la música

poden canviar el món.

.

.

Hi ha més vida enllà de la vida que sembla que s'acaba.

.

Hi ha vegades en què a un li pot fer l'efecte que metafòricament es mor. Hi ha pèrdues inesperades que ens obliguen a estirar del carro tots sols; d'un carro que, sols, ens fa l'efecte que no té sentit d'estirar, però no hi ha opció; en aquest punt, encara no sabem que més enllà d'aquesta vida que se'ns acaba, n'hi ha una altra. Hi ha més vida, rere la vida que s'ofega sense voler ofegar-se; i probablement la vida que hi ha més enllà és més lliure, té un caire desconegut que la fa apassionant i diferent, que li atorga un gust especial difícil d'explicar. Més enllà de la vida en comú que s'acaba per culpa d'una pèrdua (del tipus que sigui), hi ha una vida que reforça la pròpia identitat i que ens permet ser més lliures i més feliços. Sense renunciar als records, ens disposem a construir-ne de millors sense ser esclaus del passat.
I a l'últim s'evidencia que realment hi ha més vida més enllà de la vida; i el dolor ens fa més forts i més savis; ja no tenim por de perdre la vida, perquè sabem que si la perdem, n'hi ha una altra de diferent, i, en alguns aspectes, millor.

.

Deu alumnes per professor, si us plau. Un professor lliurat als seus deu alumnes, si us plau. Salvem l'educació amb eficàcia i no només amb diners.

.

Segons les estadístiques, a Catalunya, cada professor té una mitjana de 11,5 alumnes; aquestes xifres, bo i ser reals, demostren que la majoria de vegades les estadístiques no serveixen per a descriure la realitat, perquè si entre tres amics es mengen tres pollastres, tan pot ser que sigui perquè cadascun se'n menja un, o perquè un se'n menja tres i els altres dos cap.
A Catalunya, si hom treu el cap a una aula, el més probable és que s'hi trobi entre 25 i 30 alumnes en el millor dels casos; la mitjana la fan baixar els grups de reforç especials, que dediquen un professor per a cada quatre, cinc, deu alumnes; en alguns casos molt especials, un o dos alumnes per professor. No dic pas que aquests grups reduïts no hi hagin de ser, només ho esmento per a explicar com les estadístiques emmascaren la realitat i no descriuen l'educació real; i per a intentar millorar l'educació, el gruix de l'educació, hem de conèixer com és l'educació real.
Calen grups reals de deu alumnes per professor, grups heterogenis en nivell, que permetin que els que tenen més dificultats siguin estirats i motivats pels que van més avançats, que permetin prou flexibilitat com perquè el professor pugui fer una adaptació individual per a cadascun dels deu alumnes de manera que els que vagin millor no tinguin un sostre, sinó que puguin anar ampliant i millorant els seus coneixements i aptituds sense límit; i que permeti que aquells que tenen més dificultats tinguin també el seu pla individual fonamentat en la realitat (i no un simple paper burocràtic) per a poder progressar amb eficàcia. Cal que tot sigui real, que no compleixi formularis i protocols, sinó que brolli de la realitat de l'aula. Cal que aquest professor imparteixi la majoria de les matèries d'aquest grup de deu alumnes i es faci responsable de l'acció tutorial, això implica un replantejament dels departaments. Un professor de la branca científica hauria de donar totes les matèries relacionades amb la ciència o la tècnica d'un mateix grup de deu alumnes. Un professor de la branca humanística hauria de donar totes les matèries relacionades amb les humanitats dins d'aquest mateix grup de deu alumnes.

La inversió econòmica que implica aquest model educatiu potser no és tan elevada com la dotació de un ordinador per alumne, si s'organitza bé el sistema. Potser no caldrien tants reforços individuals (alguns, segur que sí).
El grup de deu alumnes per professor permetria una proximitat del docent amb la realitat social i cultural de cada alumne, amb les seves famílies, i li permetria elaborar estratègies de comunicació i col·laboració eficients. El docent tindria menys alumnes (ara pot arribar a tenir-ne 120 de diferents) i s'implicaria més en el procés pedagògic.
Tot això exigiria una formació pedagògica pràctica pel docent en la seva etapa formativa. Insisteixo en el mot “pràctica”, perquè sovint la formació del pedagog es perd en filosofies i històries de la filosofia pedagògica que a l'aula no es troba per enlloc i que crema esforços en cabòries que no serveixen a l'hora d'educar.

Per avui ja he escrit prou idees, però prometo continuar, perquè l'educació no va bé, i les coses no s'arreglen només amb diners, sinó amb idees reals i pràctiques.

..

.

La fotografia correspon a un racó del Museu de la Ciència i Tècnica de Catalunya (Terrassa)

.

.

.

Quo Vadis Pere?

.

Llegeixo que entre les noves normes de l'Església Catòlica, fetes públiques el passat 15 de juliol, apareix, entre els pecats més greus, el d'intentar ordenar sacerdot una dona, deixar de pertànyer a l'església o a la seva fe (apostasia), deixar de creure algun dels dogmes (heretgia), o fundar una altra religió (cisma), i al costat de tots aquest suposats crims, un de debò: la pederàstia.
No sé qui és l'assessor de màrqueting del Vaticà, però no està fent les coses bé; si és que es poden fer bé les coses amb aquesta estranya filosofia, amb aquesta difícilment digerible escala de valors.
De primeres, l'error de posar al mateix sac un crim esgarrifós (que ha destruït la sexualitat de milers de criatures, la seva confiança vital, i d'altres coses que només les víctimes comprenen i coneixen) al costat d'actituds o d'idees que no són ni tan sols un crim, ni un pecat, sinó que poden ser ben bé la conseqüència de l'exercici de pensar.
Pensem en l'heretgia. Realment ¿pot ofendre déu que algú no s'empassi algun dels dogmes, o que els consideri injustos o errats, o que opini que estan allunyats de les evidències científiques? ¿Quina mena de déu seria aquell que atorgués a les seves criatures la capacitat d'investigar, de dubtar, de provar, de qüestionar-s'ho tot... i que després les condemnés per desenvolupar aquestes capacitats? El dia que l'església deixi de ser una "mateixa manera de veure les coses", una "uniformitat de dogmes", una "imposició d'idees"... i passi a ser una "comunitat de persones que comparteixen la necessitat d'estimar-se bé i de caminar juntes per la vida", el nombre de creients augmentarà considerablement.

.
“Perquè vaig tenir gana i em vàreu donar menjar... perquè vaig tenir set i em vàreu donar aigua... per què estava malalt i em vàreu visitar...”

.

En cap cas parla Jesús a l'evangeli de:

“Perquè us vàreu creure tots els dogmes” “Perquè no vau qüestionar-vos mai allò que us van presentar com a infal·lible” “Perquè vàreu confiar en els qui van instaurar permetre i esperonar la inquisició” “Perquè vàreu confiar en els que varen callar davant dels crims de pederàstia”
.

¿Amb quina autoritat moral poden exigir confiança i fe cega els qui han demostrat amb els seus actes preocupar-se més de la imatge de la institució que de la dignitat, la salut i la llibertat, d'una bonior de nens abusats?

.
El crim de l'ocultació del crim per por a l'escàndol és gravíssim perquè regala impunitat als culpables. Ara, s'intenta arreglar, quan ja és tard; i es fa malament, sense humilitat, sense capacitat de rectificació, mantenint la moral repressiva antinatural, moral repressiva causant d'un bon feix d'estats malaltissos que són terra abonada per a possibles futurs abusos; mantenint el celibat obligatori; reforçant el masclisme, la censura mental, l'expulsió dels que no s'ho creuen tot o no s'ho creuen igual, i posant al mateix sac el que és de debò un crim amb el que no és altra cosa que lliurepensament i igualtat de drets i de reconeixements intel·lectuals entre homes i dones.
Malgrat tot, per qui se senti catòlic, crec que és possible anar endavant; els animo a que ho facin; els cal una regeneració de l'església des de la base, que és on acostuma a caminar déu quan camina. Malgrat la meva distància ideològica, crec que tota religió amaga una intensa recerca de bé, de llum, d'esperança, d'amor... i l'església ha d'aconseguir alliberar-se d'aquest “poder” que n'ha pres possessió des de fa segles, del qual déu fuig, perquè no li agrada el poder, ni l'especulació, ni les trifulques de palau, ni la hipocresia, ni l'afany de domini, ni les llargues tirallongues de lleis i sublleis del dret canònic, ni els mots anatema, apòstata, heretge... mots inventats per uns pobres miserables que es pensen que tenen tota la veritat als seus llibres i a les seves mans, i que temen com al diable mateix els qui esperonen a pensar el poble, perquè si el poble pensés, el poble seria lliure i ells no tindrien poder.

L'església hauria de ser més una comunitat d'amor, que no pas de creences, perquè mai no podrem estar d'acord en les creences, però sempre podrem arribar a estar d'acord en l'amor. En tot cas, sóc del parer que les creences no haurien de ser obligatòries.
Cal, per altra banda, que els valors no siguin patrimoni exclusiu de les jerarquies religioses, perquè la societat laica necessita fonamentar-se en valors superiors i sagrats, que són superiors i sagrats no per ser religiosos (que no ho són) sinó per ser humans, per defensar la dignitat de tota persona humana i el seu legítim dret a ser estimada, reconeguda i protegida.

Em sap greu la deriva de l'església, perquè afecta a milions de persones. Si les coses es fessin bé, se'n beneficiarien milions de persones. De sort que, com he dit abans, déu camina més enmig d'aquests milions de persones que no pas a les altes cúpules del dret canònic; i existeix una intel·ligència natural a les mares, als pares, als fills... un amor espontani que il·lumina sovint molt més que els tractats religiosos, i que ens mou majoritàriament a l'amor i a la lluita per millorar la societat i el món. Malgrat la foscor. Malgrat les tragèdies i les injustícies, que són les que se senten més, hi ha molta més llum, molt més amor, molta més vida; per això la humanitat avança, encara que no ho sembli; per això estem millor avui que fa tres-cents anys, encara que no ho sembli; i per això sobreviurem, encara que a voltes sembli impossible.

..

.

.

Algunes imatges més de les fondàries de La Mora

Avui hi hem tornat, i ja vaig advertir que potser afegiria alguna imatge més.

Les condicions han estat una mica més feixugues, perquè la mar estava molt esverada; però també hi tinc una mica més de pràctica i he descobert que els contrallums sota de l'aigua també s'han de tenir en compte. Els peixos, a més, m'han reconegut, i no m'han tingut tant de respecte com ahir (no s'allunyaven de mi).

.