Un estrany show mediàtic!

Per atzar, i a casa d'un familiar, he tingut l'oportunitat de contemplar un show al meu parer perillós i sorprenent: el Cardenal Roucco Varela, a la Plaça de la Cibeles, de Madrid, envoltat d'una multitud de joves, nois i noies, i d'un munt de bisbes, i d'un paio (que es veu que es diu Kiko Argüello) tocant cançons meloses amb una guitarra, el qual tot d'un plegat, i després d'uns instants d'èxtasi amb els ulls tancats i la mà al front, ha demanat que totes aquelles noies de les presents que estiguessin disposades a ser esposes de Crist (és a dir, monges) s'aixequessin i caminessin cap a l'altar. I tot això en públic, en directe i per la televisió. A l'instant, una riuada de noietes, ploroses, tremoloses, i també moltes d'elles en èxtasi, han iniciat la seva marxa cap a l'altar, on s'han agenollat perquè els bisbes els posessin les mans al cap. Tres mil dues-centes noietes han decidit fer-se monges, aparentment de manera espontània i per la tele, enmig d'una escenificació que recordava als moviments més sectaris dels USA, i amb una música enganxosa, que inspirava, entre d'altres coses, glòria i heroïcitat.

¡Quin perill, decidir tota una vida per un impuls eufòric; per l'efecte psicològic d'una cançó ritual que deslliga la sublimació d'un model ideal d'espós bell (Crist) en noietes que per l'edat necessiten (com l'aigua) la identificació amb un grup, la pertinença a un col·lectiu, i que han rebut i viscut tot un reguitzell de meditacions i de ritus destinades a atrapar-les de per vida! ¡Quantes no s'hauran aixecat perquè han vist aixecar-se una companya, i potser una altra, i una altra, amb qui hauran viscut moments tan emotius (per elles)! Parafernàlia de glòries eternes per a enamorar ments romàntiques i innocents i enganxar-les a una vida dirigida, mastegada, apartada de l'expressió natural i lliure, i carregada de mitologia ancestral que literalment és assumida: pecat, dimoni, infern, temptacions de la carn, el món com a gran temptador... Grans escenificacions dels absolutistes morals que pretenen afaiçonar una societat a la mesura de la seva estètica i de la seva moral enterca i dogmàtica.

La doctrina que defensa Kiko Argüello, lider del moviment Neocatecumenal, que és l'organització que ha preparat el show d'avui amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica, defensa els postulats més radicalment conservadors de l'esglesia catòlica. 

Com a curiositat, haig de dir que, en més d'un dels moments de l'acte, m'ha semblat observar expressions de por al rostre dels bisbes i del cardenal Roucco.

Totes les opcions són respectables; com respectable és també la meva opinió. 

No m'agradaria gens (em faria molta por) que un fill, o una filla meva, s'acostessin a aquesta mena de personatges, que s'autoproclamen salvadors de les misèries de la humanitat, i que fan servir aquestes misèries de la humanitat per a justificar l'integrisme i la repressió. 

Cal aprendre a no tenir por de la llibertat, a no tenir por de la vida, i a no tenir por de la natura tal com és. L'integrisme, en qualsevol de les seves vessants: religiosa, política, social... és una lacra per la llibertat de les persones. I torno a repetir: és la meva opinió. 

.

.

Que quan ningú et vegi, continuis buscant el bé.

Llegeixo a El País, d'avui mateix, un interessant treball que du per nom “A la turba le sirve cualquier causa” , i em permeto fer uns breus comentaris sobre el tema.

Així com les revoltes de Madrid, i d'altres indrets, sembla que tenen un component reivindicatiu essencial, a Londres, s'ha identificat un gruix gens menyspreable de persones, de perfil jove i de classe mitjana, que s'han afegit als saqueigs sense cap mena de component ideològic, sense mancances econòmiques, i més aviat per aprofitar-se de la situació. Del 6 al 10 d'agost, grups de joves, o individus en solitari, aprofitaven la confusió per endur-se electrodomèstics de les botigues saquejades només per diversió o per avarícia; infermeres, estudiants, persones de classe mitjana alta, professionals joves... 

Sembla que, davant determinades condicions ambientals, i envoltats de certs comportaments duts a terme per la massa, els actes individuals deixen de guiar-se pels valors constructius de la persona; valors que de vegades fins i tot no hi són, o que si hi són no tenen prou força. Sembla que, quan l'individu es troba enmig d'una multitud, disminueix, en ell, la capacitat de sentir empatia i culpa, i comença a assumir els valors del grup.

Explica, aquest article (i hi estic d'acord), que, en el fons, hi ha un problema de valors. Sense menysprear les causes que provoquen l'enuig de les persones desfavorides per la crisi (i que són reals i crues), hi ha, també, al costat de tot això, una manca de valors constructius que són els que permeten que les persones no perdin la dignitat en situacions de descontrol o de crispació. I és que al llarg de la quotidianitat de la vida present, l'ètica hedonista del consum s'ha situat al capdamunt del guiatge de les conductes, i ha esdevingut la barra de mesurar la importància de les situacions, i la llum estrident que s'ha atorgat, sense mèrits, el dret a decidir què fer en cada moment. Tot ho guia el consum, la moda, el corrent... 

Calen valors; i calen els valors constructius. I jo, personalment, interpreto els valors constructius com allò invisible, interior, íntim, i sovint difícil de transmetre, que fa que quan ningú et veu, quan ningú et premia, quan ningú et castiga, quan ningú et recompensa, continuis buscant el bé del qui tens al costat, o del qui tens ben lluny, desitjant el seu bé, i fins i tot emocionant-te amb el seu bé. Els valors constructius són aquells que et mouen a comportar-te no pas de la manera més útil i més rendible, sinó de la manera que se't presenta com a més lluminosa davant de la teva consciència íntima, a la qual ningú, fora de tu mateix, no veu. Cal ensenyar això als infants. Cal ajudar-los a descobrir la felicitat que es desprèn de l'honestedat, de la transparència, de la noblesa, de la claredat, de la fermesa en les decisions malgrat que l'entorn bulli de violència i d'egoisme.

El filòsof José Antonio Marina parla que avui s'ha substituït l'ètica per la legalitat, i que amb això no basta. El codi penal és un instrument que permet el funcionament de la màquina social, però no construeix les persones ni les allibera de la presó de les seves pulsions ancestrals de violència i egoisme. Quan la legalitat, per raons de força major, desapareix (una guerra, una torba, un saqueig...) només ens poden salvar els valors assumits amb una fe profunda en la humanitat i en la dignitat de les decisions individuals més íntimes.

A Espanya, quan es va intentar introduir l'educació de la ciutadania, una matèria que ressalta la importància dels valors, van saltar guspires absurdes de tots cantons, per raons purament polítiques.

L'article explica, per veu de diferents experts, que els valors cal aprendre'ls arreu, que la societat sencera els ha d'assumir i ensenyar, perquè cada vegada creix més, en importància, allò que s'anomena "educació informal", que és aquella educació que té lloc fora de l'àmbit de l'escola i de la família. És inevitable que els infants siguin educats a qualsevol espai on interactuin; el que cal és aconseguir que aquesta educació es fonamenti en valors constructius, perquè és impossible impedir-la, i és pueril ignorar-la. 

Aquell professor que diu que la seva feina és ensenyar i no pas educar, sense voler-ho, educarà; i si no assumeix que ha d'educar, ho farà igualment: negativament per omissió, o impulsivament, a través d'una acció involuntària. La simple interacció amb un infant ja és educar; per aquesta raó cal fer-ho bé, de manera planificada i traspuant valors que defugin l'utilitarisme i el simple legalisme.

.

.

La complexa tasca de pensar amb objectivitat. Els insults provocats per la independència de les idees i per la lluita contra els tòpics i el populisme.

La infinitud de matisos d'aquesta posta, en un racó de Tarifa, fa impossible simplificar-los amb qualsevol tòpic i/o descripció; si ho intentéssim acabaríem sempre falsejant la realitat. 

Quan hom diu el que pensa, normalment, no deixa satisfet, del tot, ningú. passa).

Si hom és una mica (o molt) crític amb el Papa... s'ofenen els de la dreta. 

Si l'endemà defenses alguns aspectes humanistes del seu discurs, i titlles d'injustos els qui l'anomenen nazi per haver dut un uniforme alemany al 1945, s'ofenen i et volen cremar molts de l'esquerra. 

Dir el que hom pensa és feixuc i sovint implica anar en contra del corrent, probablement pel fet que la llibertat ningú no la regala, i que els matisos, els petits detalls i el raonament científic i gens llis exigeixen un esforç que els adoradors del populisme d'una i altra banda no tenen ganes d'assumir.

Fa ben poquet, un xicot titllava de nazi, feixista, torturador... un personatge de qui es parla molt avui dia, perquè es veu que ha vingut a Madrid a celebrar unes jornades religioses, un tal Benet XVI, i que es veu que als anys trenta del segle XX, i a una edat força jove, va vestir temporalment un uniforme de l'exèrcit alemany (el xicot deia que l'uniforme era de les joventuts hitlerianes, bo i que les fotografies que jo li he vist el mostren vestit de soldat de l'exercit alemany). 

El mateix xicot demanava que les forces de l'ordre bastonegessin aquest personatge i als seus seguidors, personatge que avui dia és un líder religiós de grans masses. El xicot deia que no se l'havia de respectar perquè era un nazi, i que si bla bla bla... I llavors, jo, provocador de mena, i amb ganes d'arribar al moll de l'os de la qüestió, vaig tenir la feliç idea de preguntar-li el següent:

“¿Estàs completament segur que si tu, als anys trenta, haguessis viscut a Alemanya (època en què el teixit social del país veia amb molt bons ulls el nacionalisme de Hitler i en què els camps d'extermini encara no es coneixien) no t'hauries posat en cap moment un uniforme militar o un uniforme de les joventuts hitlerianes?”

I tot seguit, després de llançar-li la pregunta, el xicot em va començar a jutjar i a insultar: 

“Tu hauries respost que sí oi?” “Desgraciat!” “Nazi!” “Ara sí que l'has cagat” “Au... Bon vent”

I ni em va respondre, ni em va deixar que li respongués. Es va negar a dialogar. Només pel fet d'haver-li dirigit una pregunta que, a mi, em va semblar interessant, i que ell es va prendre com una ofensa o com una declaració de feixisme militant.

Em va quedar al cos una sensació estranya, barreja de compassió intel·lectual per l'agressor, que de fet no em coneixia ni sabia gaire de mi, i que per tant tampoc no havia pogut escoltar-me ni llegir-me excessivament. I com que no em va permetre que li expliqués res més, doncs vam acabar el nostre diàleg i em va expulsar de la seva vida.

Deixant l'anècdota del jove que em va insultar, i tornant al tema dels joves reclutats pel nazisme als anys trenta... ¿Quin grau de consciència històrica podia tenir un adolescent en aquells anys? Milers de joves nacionalistes van posar-se l'uniforme com si fer-ho fos el més normal del món en una societat majoritàriament adoradora de Hitler. Cal recordar que Hitler fou proposat pel nòbel de la pau. I que va ser anomenat l'home de l'any per la revista Times poc abans que comencés la seva fúria imperialista i la seva persecució directa del poble jueu. 

I a més, molts joves de setze anys, al final de la guerra, van ser reclutats a la força, perquè si no ho feien, els pelaven. Així doncs, el fet que en aquell moment un jove de setze anys dugués un uniforme d'aquesta mena, no demostra ni de bon tros que el personatge en qüestió combregués amb les idees de Hitler.

Després faig l'intent de respondre jo a la pregunta (que no és fàcil). I no puc respondre de manera absoluta. No em considero tan heroic, tan bo, tan valent... com per assegurar, d'una manera absoluta, que enmig de la massa indiferent jo hagués estat un resistent, un heroi, potser un màrtir... M'hauria encantat ser-ho. M'agradaria veure clar que si les circumstàncies m'haguessin situat en aquell context històric, hagués pogut oposar-me al que el corrent social imposava, però no n'estic segur. Estic convençut que no hauria estat mai un jerarca nazi, un genocida, un kapo... Estic segur que no hauria fet mal, mai, ningú, i que hauria preferit ser empresonat o mort que no maltractar ningú... però no puc assegurar que en cap moment no m'hagués posat un uniforme per a passar desapercebut, per a dissimular, per salvar el coll... i que no hagués participat en algun d'aquells campaments juvenils en què s'adoctrinava adolescents per a la causa de Hitler. Jo no sóc millor que els milers que ho van fer; molts d'ells avorrint el nazisme i interpretant un paper només per por. 

M'hauria agradat explicar-li això al personatge que em va jutjar només per una pregunta provocadora i complexa. La ment humana no es pot simplificar. Les actituds diuen més que les idees; i l'actitud de qui prejutja i no escolta qui vol dialogar amb ell, diu, potser més que qualsevol idea pseudoheròica de resistència i glòria, que descansa més en l'exaltació del propi ego i de les pròpies virtuts que en el realisme psicològic de qualsevol Homo sapiens. ¿Quantes víctimes del nazisme, dècades després, no van assumir les actituds dels seus perseguidors i es van convertir en feixistes pels palestins? El nazisme, la xenofòbia, el feixisme, està associat més a unes actituds vitals que no a unes idees (encara que també). Per això molts que s'anomenen antifeixistes, quan es radicalitzen, acaben comportant-se com a feixistes.

Aprofito, també, per recordar els milions de jueus, comunistes, republicans, gitanos, homosexuals, cristians, dissidents, diferents... que van ser esclafats per l'horror del nazisme... Famílies senceres separades i exterminades per l'adoració a unes idees arrogants i prepotents que maleïen la humanitat i la posaven al servei del poder i de la guerra. El fet que jo dubti del meu grau d'heroisme en aquella època, del grau d'heroisme de qualsevol, no implica que avui posi tots els meus esforços físics i intel·lectuals a combatre qualsevol dictadura, qualsevol menyspreu a l'ésser humà i a la seva dignitat.

.

.

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi". Menció i publicació.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” és una micronovel·la de quaranta-tres pàgines amb la qual vaig aconseguir una menció al Premi de Narrativa Curta Mossèn Romà Comamala el passat sis d'agost, i que serà publicada a l'abril de l'any que ve, al costat de dues obres més: la guanyadora i una altra menció; probablement per Cossetània.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” va ser escrita, tal com el títol indica, abans de la crisi, quan la febre del totxo feia intuir la situació crítica en la qual ens trobem immersos; la febre del totxo, la inconsciència d'un consum eixelebrat que s'endeutava per a continuar consumint; l'especulació inhumana; la indiferència front les espirals de pobresa que llavors ja començaven i que provocaven un profund sofriment a moltes famílies i una profunda incomprensió de la pobresa per part dels que gaudien sense seny d'una capacitat d'endeutament fictícia que amagava els seus límits.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” té influències de Salinger; i des d'un punt de vista clàssic no acaba amb un final gaire feliç. És una història agra que explica com el dolor no sempre ajuda a construir els éssers humans, sinó que algunes vegades, massa vegades, contribueix a destruir l'interior de les persones, les transmuta en insensibles, les ensenya a competir i a témer, a trair i a oblidar qualsevol ideal que posi en perill la supervivència i el futur.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” sortirà a la llum quan la crisi ja ha arribat, quan ja és una realitat crua, i en comptes de convertir-se en un llibre premonitori, esdevindrà una història que reflectirà l'aspecte més fred i menys dolç de la manera de viure d'avui dia. Si la seva publicació hagués estat aconseguida fa dos o tres anys, molt probablement tindria un altre títol; però, amb el mateix contingut, profetitzaria indirectament, i sense mots directes, un desenvolupament social tràgic. No és una història que parli del futur, ni de la crisi que en el moment històric del relat era una possibilitat; senzillament explica els excessos, les misèries i les indiferències que han bufat i bufen en la direcció de la malfiança i de l'avarícia. L'ésser humà mercat per l'ésser humà. L'ésser humà graó cap a la riquesa per als sense escrúpols. L'ésser humà, sovint incapaç de percebre el cor dels qui té més a prop, i abocat a jutjar-los a partir de l'anàlisi imperfecte de la seva superfície i al servei del propi ego; sense adonar-se'n.

Confio que aquesta crisi, que afecta tantes persones, tants organismes i tants ajuntaments, no impedeixi una publicació que ja ha començat a caminar.

Si tot va bé, aniré penjant notícies i comentaris del procés d'edició, que culminarà, probablement, a l'entorn del Sant Jordi de 2012. 

.

.

"L'autèntica". Saul Bellow

L'autèntica (The Actual)

SAUL BELLOW

Saul Bellow, a “l'Autèntica” escriu en una primera persona enrevessada, que exigeix un silenci i una concentració especials; si més no, a mi, me'ls exigeix.

La novel·la parla amb un to com de monòleg; de reflexió continuada. El seu contingut significatiu descansa damunt d'uns valors subjectius molt ben descrits per l'autor i que estan radicalment allunyats dels meus. Potser, també, és per això que se'm fa tan interessant, perquè m'apropa a una manera de mirar l'existència que no té gaire a veure a com jo me la miro, i aquest apropament és enriquidor per a comprendre la diversitat de personatges que bullen per la civilització humana del segle XX. Desig, enamorament, amor confós amb desig, desig confós amb estimació, joc macabre, cinisme, poder, gelosia, nihilisme, materialisme pràctic que conserva un “saber estar” que ho fa tot al capdavall patètic i esgarrifós. Un ventall de personatges incapaços de percebre l'essencial de l'existència, duts pel vent dels esdeveniments i fixats en els reflexos més superficials d'una vida que amaga un pou de profunditat, el qual no és vist per cap dels protagonistes, que actuen com els qui es pensen que el mar és només l'estesa blava de la superfície, i no pensen en els averns, ni en els peixos, ni en la llum del sol que travessa els infinits espais blavissos del fons, ni en la vida que floreix arreu a ritme de l'amor de l'univers. “L'autèntica” és la descripció de la falsedat, que sembla convertida en un tot que torna cecs els protagonistes. Esdevé el reflex de l'autor i del seu món, que sens dubte queda ben descrit i ajuda a comprendre la profunda problemàtica del món i del poder, tan allunyat, tot plegat, de la humanitat real. 

.

.

Absolutisme moral. Absolutistes morals.

Els absolutistes morals són aquells que consideren que una determinada moral, normalment la catòlica tradicional, és l'única vàlida per decidir si un acte és bo o és dolent. I aquesta decisió no admet, normalment, matisos, sinó que es desprèn d'una normativa escrita i concreta que arriba fins al detall. Els absolutismes morals amaguen la seva posició ideològica (manifestament lligada a una determinada religió i per tant gens objectiva) atacant i anomenant relativistes morals els qui no accepten la moral catòlica. Per ells, qualsevol que pensi d'una manera diferent a la moral catòlica, en qualsevol dels punts que aquesta abasta, esdevé una persona sense un criteri moral, un relativista, algú per qui no hi ha ni bé ni mal, i que necessàriament ha d'acabar amb la ruïna personal. Els absolutistes morals acusen els qui no pensen com ells de no tenir valors, ni rumb, ni criteris, ni una convicció clara del que està bé i del que està malament; els retreuen que es fabriquen un déu i una moral a la mesura del seu gust personal. No accepten el fet que molta gent té també una direcció ètica en la seva vida encara que no segueixin el llarg reguitzell de normes discutibles de la moral tradicional social i catòlica. Pels absolutistes, qui no està amb ells, està perdut i va a la deriva. No s'adonen que ells mateixos segueixen també una moral fabricada al gust d'algú o d'alguns; una moral governada per una determinada visió religiosa de la vida, segons els dogmes d'una religió concreta, i amb l'estil d'una religió concreta; fonamentada en uns mites i uns valors que sovint no brollen de la raó sinó de la tradició i del costum ancestral. Acusen els diferents de fabricar-se una moral al seu gust i no s'adonen que ells segueixen una moral dissenyada al gust dels gurus de la tradició, del mite i de la repressió. Pels absolutistes morals, no hi ha valors fora de la religió; i si n'hi ha, el seu inconscient (i en alguns casos el conscient) els considera rivals i competidors, i disposa el pensament vers la solució d'atacar-los i d'esvair-los, perquè posen en perill el monopoli dels valors i de la moral que com a poder social pretenen continuar posseint. Els absolutistes morals tenen vocació de domini; perquè pretenen imposar la moral del seu grup al conjunt de la societat, i perquè menyspreen i ignoren els valors humans existents a la societat i que no brollen de la religió sinó de la pròpia raó i dignitat humanes.

La solució de l'ètica de l'individu no és ni abandonar-se sense responsabilitat a les pulsions naturals del cos (que sovint són violentes i desasenyades), ni tampoc seguir cegament la moral de cap tradició, sinó fer servir l'eina del criteri, de la raó i de l'empatia, per governar amb llibertat cadascun dels actes de la vida d'un mateix. Cal desterrar el mite i la tradició del timò moral de l'individu; així com evitar de totes totes el vici de deixar-se arrosegar per qualsevol pulsió sense revisar-la amb l'eina de la raó i amb el judici de l'empatia. L'única norma moral comuna que hi hauria d'haver és el respecte i l'amor als qui ens envolten; a partir d'aquí, que cadascú segueixi la moral que consideri més encertada sense imposar res als altres i sense menysprear-los per ser o viure de manera diferent; el contrari és la imposició i la dictadura. 

L'organització de les persones no pot imposar una moral determinada sinó que ha de garantir una convivència on cada persona pugui governar el seu destí en llibertat, atenent al criteri de respecte als altres i a l'entorn natural.

.

.

La carretera. Cormac McCarthy.

La carretera (The road)

CORMAC Mc CARTHY

Metàfora hiperbolitzada de la vida de les persones; llops pels altres. La por i l'obsessió per sobreviure es converteix en la causa principal de l'agressió i del mal. Triomf final de la humanitat, com a fruit de la terra, quan la por ha de deixar lloc al risc sense el qual no hi ha vida. Cal comprar alguns bitllets en la loteria de la mort si volem viure.

-Com puc saber que és dels bons?

-No ho pots saber. Hauràs de confiar en la teva sort.

Estil auster, sòrdid, en consonància amb el paisatge i el món que descriu; regala al lector la possibilitat de construir amb la ment el màxim de tot el que la ment pot construir. Defuig elements sobrers i es converteix en pedra preciosa pura, sense escòria, sense mel innecessària, convertint-se en literatura pura i essencial. Al meu parer, és una obra mestra de fàcil lectura i amb un missatge molt més profund del que pot semblar.

.

.