Virst,
l'extraterrestre humà, diria en el seu Informe sobre l'Homo sapiens,
que si hi ha algun paisatge a la Terra que representa el màxim
esplendor de la bellesa urbana en plena integració amb el verd del
bosc i el blau de la mar, aquest paisatge seria el del Pais Basc
francès. Potser l'indret on la vida, segons com es visqui, podria
assolir, per la climatologia, el paisatge, la gastronomia i
l'elegància rústica dels edificis, la màxima qualitat. Existeixen
molt poques raons per no ser plenament feliç, per no viure en una
serenor profunda i constant, si un té la sort d'existir a Hendaia, a
Saint Jean de Lux, a Biarritz, a Baiona, a Urrugne, a Anglet... Un
s'estima la pluja, adora la pluja, s'enfila, amb la pluja, a les
alçades més lliures i menys tradicionals de l'espiritualitat
humana, animal i ciutadana. Aquí hi és tot; mar, muntanya, boira,
pluja, sol, bosc, verd, cales, platges, carrers antics, carrers
moderns, història, llengües, barreja d'aigües de diferents mars,
barreja de llengües de diferents pobles, el gust de França, la
profunda saba d'Euskadi, un reflex llunyà
d'una
Espanya propera que hi aporta sang i pebre, barreja d'idees... tot
dins d'una uniformitat natural escrita amb els colors del verd, el
gris plumbi del cel, la pluja i la pedra. Si ara mateix pogués
escollir on viure, triaria un petit racó entre Saint Jean i
Biarritz, enmig del verd i amb el mar a prop. Arran dels Pirineus i
d'una costa salvatge que em conec força i que m'estimo molt.
Necessito pluja. Que plogui!
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Monday, August 27, 2012
Iparralde. Ipar Euskal Herria. El cel.
Friday, August 24, 2012
"Amsterdam" de Ian McEwan
“Amsterdam”
de Ian McEwan és...
...un
argument compacte, ben lligat, com un polígon de costats indefinits
que només es determinen al final de la narració, mostrant la seva
regularitat. La moral quotidiana convertida en una història
progressivament seductora que incrementa la intriga pàgina rere
pàgina. Una mena de poema auster a la hipocresia social. Una obra
ben escrita que m'ha ajudat a passar algunes bones estones en aquest
estiu que s'acaba per moments.
Wednesday, August 22, 2012
456 anys de l'ebullició de l'estudiant Pomponio Algerio a mans de l'inhumà i miserable Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa)
Avui
fa 456 anys que Pomponio Algerio va ser bullit viu en una plaça
italiana per ordre del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa), antic frare
teatí. La causa de la seva condemnació fou que el xicot, estudiant
ell, tenia unes idees diferents a les de l'església, i la inquisició
romana se'n va assabentar. Abans de morir se li va oferir la
possibilitat de penedir-se, explicant-li que si se'n penedia
l'estrangularien abans de bullir-lo (tot un detall). Aquest fou només
un dels nombrosos crims del papa Pau IV al qui alguns encara avui dia
anomenen venerable i il·lustre. I el Papa Pau IV fou només un dels
molts jerarques religiosos que van fer servir la tortura i
l'assassinat per a imposar les idees de la religió.
La creença en
l'existència de l'infern, condemna eterna amb foc i odi sens fi,
portava als inquisidors a posar tots els mitjans, fins i tot la
condemna a mort amb foc i la tortura, per a desdir els ciutadans de
qualsevol idea que ells creien que els condemnava. Aquest és un
exemple de com les creences doctrinals dogmàtiques violentes que
confonen justícia amb monstruositat (com es la creença en
l'existència de l'infern) engendren un integrisme que en determinats
contextos deslliga una violència física contundent i macabra. La
violència en la doctrina produeix violència física i intolerància en la vida.
L'execució de Pomponio, igual com totes les execucions de
l'església, demostren que és mentida que un papa no es pugui
equivocar en temes de fe, de moral o de costums. Pomponio va morir
per ordre del Papa i per una qüestió de fe (de detalls doctrinals dins la fe, sobre temes incomprensibles pels humans i absolutament secundaris).
Si
Jesús va ordenar guardar l'espasa a un dels seus apòstols quan
aquest la va treure per evitar que el detinguessin els qui volien
matar-lo, i va afegir que els qui fan servir l'espasa acaben morin
per ella... ¿quina és la credibilitat dels que després es van
proclamar successors seus i van fer servir l'espasa, i la foguera i
l'olla... per a torturar i executar els qui no pensaven com pensava
l'església?
Si
Jesús va dir que els seus apòstols no duguessin res al sarró, més que l'essencial per a passar el dia... ¿quina és la credibilitat
dels que després es van proclamar successors seus, i han acabat
fundant bancs, invertint en fons d'inversió lliures i blanquejant
els diners de la màfia?
Si
Jesús va dir que el qui volgués ser el més gran fos el servidor de
tots, que rentés els peus de tothom i que es convertís en un nen...
¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar
successors seus i van acabar autoproclamant-se Prínceps de
l'Església, i Monsenyors, i Eminències... i es van vestir com els
reis, enjoiats i guarnits en pompa?
Si
Jesús va dir que a ningú anomenéssim guia, ni pare... perquè un
de sol és el nostre guia i un de sol és el nostre pare, referint-se
a Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van
proclamar successors seus... i van ordenar tothom que sotmetés la
seva consciència al dictat de la normativa enquistada i mecànica
dels que s'autoproclamen guies, pares i senyors?
Si
Jesús va replicar una dona quan aquesta el va anomenar “mestre
bo”, i li va fer veure que no havia de dir això, perquè bo només
ho era Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van
proclamar successors seus i van proclamar que Jesús era Déu, i van considerar que havien de ser apartats de l'església
els qui tenien una opinió diferent, als quals de vegades fins i tot
van torturar i executar?
La
credibilitat, la tenen, els qui treballen dia i nit per les persones als
barris marginals de totes les grans ciutats del món. Els qui fan arribar l'aliment a qui té gana. Els qui donen aigua a qui té set. Els qui fan
companyia els qui estan sols. Els qui cuiden els malalts sense cap
interès. Els qui continuen oferint la seva amistat als empresonats o
als condemnats. Els qui es juguen la vida sense cercar cap glòria ni
humana ni divina, perquè el que pretenen és aconseguir la dignitat
de totes les persones.
Avui la credibilitat la sostenen personatges
com Jon Sobrino, Carlos Múgica, Oscar Romero, Pere Casaldàliga,
Ignacio Ellacuría, i tants anònims que no es preocupen del que
pensa la gent, sinó de la seva dignitat i de la seva necessitat de
viure en pau. El missatge de Jesús no va ser un missatge doctrinal
sinó de tracte humà, de relació humana, d'alliberament vital. Els
qui l'han convertit en la imposició d'unes opinions doctrinals,
morals o cosmològiques, han pervertit l'objectiu de Jesús, que era
l'objectiu d'un fill d'home; el fill de l'home era fill de déu
perquè tots som fills de déu.
No
importa de quina església siguin els qui avui tenen credibilitat, ni tan
sols no importa si tenen o no tenen fe, ni com és aquesta fe; importa el grau del seu amor a l'hora de viure pels
altres. La fe és lliure i no es pot imposar ni prohibir. Els qui
prohibeixen o imposen la fe són uns miserables.
Podeu trobar informació a:
Giuseppe De Blasiis, Processo e supplizio di Pomponio de Algerio Nolano in «Archivio storico per le province napoletane», XIII, 1888
Mario Rosa, Algerio (de), Pomponio, in «Dizionario biografico degli italiani», II, Roma, Istituto dell'Enciclopedia italiana 1960
Carlo De Frede, Pomponio Algieri nella riforma religiosa del Cinquecento, Napoli, Fausto Fiorentino editore 1972
També us recomano la èrie documental "Secret files of inquisition" de Lauren Drewery (2006)
Podeu trobar informació a:
Monday, August 20, 2012
La por que fan de vegades els micos humans
De
vegades, els micos humans, em fan por.
Em
fa por la intolerància que pot enviar a la presó unes adolescents només per cantar en una església una cançó de protesta contra el poder. Puc arribar a entendre que algú ho consideri de mal gust,
però trobo monstruós tancar dos anys en un penal unes noies per
aquesta raó.
Em
fa por la fúria amb què els micos sapiens defensen o ataquen algú
quan se senten nombrosos i formen una massa exaltada. Les
manifestacions d'un cantó i d'un altre de vegades condueixen a la
violència irreflexiva.
Em
fa encara més por la violència reflexiva; per exemple, la violència
del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa) que a Roma es va dedicar a perseguir les persones que no acceptaven la totalitat de la doctrinacatòlica (dimecres us en parlaré); les empresonava, les torturava i
a l'últim les executava de forma monstruosa, bullint-les en una olla
enmig d'una plaça, cremant-les, o enfonsant-les als canals de
Venècia lligats a una pedra. Ho feia perquè considerava que així
les podria salvar del foc etern, a elles i a tots els que
s'acollonien veient les seves execucions. Heus aquí una prova de com
les creences integristes i absolutistes engendren violència; els
fruits que produeixen aquestes creences haurien de ser suficients per a provar el seu
error doctrinal, en tot cas, l'error de certs aspectes violents de la doctrina.
Em
fa por la necessitat de venjança que tenim els micos sapiens.
Imagino que en algun moment he pensat que una persona com el
segrestador d'Ortega Lara, que no va tenir pietat a l'hora de tenir
el funcionari de presons reclòs en un forat, mal alimentat i
pertorbat mentalment, no podria patir millor càstig que acabar els
seus dies en una presó; però aquest pensament és de mico sapiens,
no pas d'humà superior. La manera com són o com actuen els altres
no hauria de determinar com som o com actuem nosaltres. La fredor
aliena no ens ha de refredar. La pietat vers els culpables no ens
afebleix a nosaltres sinó als que s'entesten a continuar sent
culpables. Només els valors democràtics construiran la democràcia,
no pas la venjança o la violència oficial.
Em
fan por els micos sapiens que vans dins dels seus cotxes i que no
toleren cap error dels altres conductors; els insulten, els
menyspreen davant dels seus propis fills, convençuts que no són
micos perquè tenen màsters i duen corbata.
Em
fan por els micos sapiens que odien els estrangers (són molts micos
sapiens els qui odien els estrangers de manera instintiva).
Em
fan por els micos sapiens que insulten o ridiculitzen les opcions
sexuals minoritàries.
Em
fan por els micos sapiens que diuen que estimen les persones que
viuen opcions sexuals minoritàries, però que tot i dir això es
dediquen a arraconar-les, a apartar-les, a marginar-les i a proclamar
la seva condemnació eterna.
Em
fan por els micos sapiens que no saben que son micos i que es pensen
que allò que creuen és absolut i que en conseqüència tenen
l'obligació d'imposar-ho als altres pel seu propi bé i fent servir
qualsevol mitjà. L'antropocentrisme que ens cega sobre la visió de
nosaltres mateixos, com a micos que som, ens enquista en aquelles
pulsions que es disfressen de civilitat, però que són coordinacions
hereditàries de primats, de micos que compartim moltes tendències
amb els altres micos, els que no han arribat a desenvolupar cap
tecnologia.
Sunday, August 19, 2012
La flor del tabac, la pipa i el capvespre.
Heu vist, alguna vegada, com estan disposades les pipes dins d'un gira-sol? L'immens cap de la flor mira cap al llevant a l'hora en què el sol insinua el seu final.
De vegades, a la vida, se'ns insinua el final, ens saluda la configuració d'un futur irrenunciable per a recordar-nos que tot és finit i que hem de viure cada instant de manera que quan el recordem ens sentim bé. Si encara no ho hem començat a fer, sempre hi som a temps. Viure cada instant de forma que cada instant sigui un estel que vist des de la llunyania embelleixi la nostra nit.
De vegades, a la vida, se'ns insinua el final, ens saluda la configuració d'un futur irrenunciable per a recordar-nos que tot és finit i que hem de viure cada instant de manera que quan el recordem ens sentim bé. Si encara no ho hem començat a fer, sempre hi som a temps. Viure cada instant de forma que cada instant sigui un estel que vist des de la llunyania embelleixi la nostra nit.
Heu vist alguna vegada el tabac? No em refereixo a aquella mena de producte marronós que acostuma a presentar-se dins d'una capsa de cartró folrada d'imatges i frases macabres. Vull dir el tabac de debò, la planta del tabac, la flor del tabac. Aquí a sota en teniu una fotografia.
Tots els éssers vivents, tots els animals, totes les plantes, representen una riquesa natural que ens aporta bellesa i tot un seguit de productes que si els sabem fer servir ens ajuden a viure millor.
Cap ésser viu no hauria de ser il·legal. Haurien de ser il·legals algunes maneres de tractar aquests éssers vius, però no pas la seva existència ni el seu cultiu. Tot a la natura és bell i tot és riquesa.
El capvespre regala els millors colors, el silenci més pur, la lentitud més intensa. Viure arran de la natura és un privilegi que els savis aconsegueixen de conservar. Per molts anys.
Saturday, August 18, 2012
Prehistòria sagrada enmig de la península. Batalla de Los Arapiles. Calvarrasa de Arriba
Enmig
d'un mar de blat apareix el poble de Calvarrasa de Arriba; al voltant
del qual, la línia de l'horitzó es confon amb el groc dels camps de
l'agost. A la dreta, hi surt un camí de terra que condueix a un
indret estrany, un lloc amb una força mística difícil de
descriure, un punt geogràfic d'aquells que, per la mena de paisatge,
els prehistòrics anomenarien sagrat. Un turó de pedra roja, amb
coves inabastables, sembla un altar ofert als déus. Curiosament, al
costat, hi ha l'ermita de la Virgen de la Peña, amb la qual cosa es
podria acomplir allò que diu que on hi ha un punt sagrat de la
prehistòria, hi acaba havent un punt sagrat de la religió
contemporània. És clar que això de la prehistòria se m'ha acudit
a mi en sentir el paisatge. Però no em sorprendria si, algun dia, algú
diu que a l'interior del turó de pedra roja hi han trobat alguna
mena de signe humà ancestral.
Sota
el turó, hi han reconstruït una antiga plaça de braus romana, de
planta quadrada, de la mateixa època en què els gladiadors es
mataven per a gaudi dels senyors. I en tot aquest paisatge, ara fa
just dos-cents anys, les tropes angleses vencien a Napoleó en la
Batalla de los Arapiles, que va ser el principi de la fi de Napoleó
a la península. Com sempre passa a les guerres: milers de morts.
Subscribe to:
Posts (Atom)