El tacte alliberat.

Enmig de la natura, la vista percep les imatges del paisatge a on la nostra espècie s'ha fet; el verd dels arbres, el gemat de l'herba, el blau nítid de la volta del cel, el terrós de les roques, el saur pàl·lid de la sorra, el lapislàtzuli profund de la mar enfadada...

L'olfacte reconeix les flaires de la Terra Mare, les herbes del bosc, la salabror de l'oceà, la llenya seca de les llars, les flors, l'aroma de la terra humida per la pluja, de l'herba mullada... i ens retorna els senyals eterns de l'entorn, que és casa nostra i el nostre origen.

La Oïda, enmig de la natura, ens regala el gemec suau del vent, els crits d'una bonior d'aus, la crepitació d'una foguera, el vaivé de les onades, com la respiració d'un déu adormit, les rialles dels infants, la intensa remor de la brisa agitant les espigues del blat... En aquests sons, hi descobrim l'eco del nostre origen, l'amor del planeta vers el nostre ésser.

El sentit del gust, quan ens empassem glops de l'aigua dels torrents, ens evoca records d'infanteses lliures, de suor d'infant enjogassat, de pedra pirenaica a on neixen les fonts de la puresa.

El sentit del tacte, amb tot el cos nu com una sola unitat de percepció, sent, a cada bri de pell, la carícia de l'oreig, el frec de les branques, l'aire net de la platja, la dolçor de l'aigua de la mar o del torrent. Només la nuesa a la natura és capaç d'aconseguir que el nostre ancestral sentit del tacte, que abasta tota la pell del cos, i no només les mans, ens reveli, lliure de robes que el destorbin, la textura indòmita de la bellesa del paisatge.  

Aigua (I). El nom que la Terra pronuncia quan ens crida.

 

Endú-te, aigua, la toxicitat de la por, la pressa, l'obsessiva dèria per la perfecció.

Endú-te el fum del neguit, la fam de luxe, l'anhel de xifres que amunteguen zeros, l'addicció de posseir i de dominar.

Endú-te la pressió damunt dels que ens envolten, l'exigència del que no és essencial, la incomprensió.

Endú-te l'instint de competir i d'esclafar, de doldre's per l'èxit aliè, d'odiar que els que estimem estimin els altres, de destruir i de vèncer els companys.

Endú-te el temor que la vida s'acabi, perquè viure amb aquest temor no deixa viure.

Endú-te la desconfiança en les persones i en l'existència, el pacte amb la mentida, la màscara i el gest teatral de qui no es mostra, l'opacitat i les mitges veritats que enterboleixen la teva transparència... aigua, que baixes de les alçades.

Endú-te, aigua, el vent pudent de l'egoisme, que ens allunya dels cors que ens envolten.

Endú-te les cadenes i els jous del passat, els fermalls d'antigues imposicions, que ja no són, i que mai més no seran.

Endú-te, aigua, els llasts, els pesos inservibles als quals ens agafem amb ànsia, per por... endú-te, aigua, sempre, la por; amara'ns de llibertat.

Bateja'ns, aigua, i posa'ns el nom que la Terra pronuncia quan ens crida; fes-nos fills de la bellesa esclatant; fes-nos conscients de tot l'amor...

Nus, ens endinsem en tu, perquè t'ho enduguis tot.

 

Del Figaró a Sant Pere de Vallcàrquera. Ruta dels arbres.

Des de l'estació de tren del Figaró, resseguim el camí que passa pel pont de vianants damunt de l'autovia i del riu Congost. Anem cap a l'esquerra, pel carrer de Ribes, fins a la riera de Vallcàrquera. El camí arran de riera ens guia, ben al costat d'un corrent d'aigua generós, que baixa de les neus del Montseny. Ens anem trobant diferents espècies d'arbres, amb un rètol que ens informa del nom científic. 

La ruta avança pel bosc, fins a una carretera que s'endinsa al Parc Natural del Montseny. Arribem a l'últim a l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera, reformada al segle XVII.

Pel camí que ens hi ha dut ens hem anat trobant, amagades entre els arbres, edificis modernistes, masies, cases menestrals... I sobretot una balma amb un salt d'aigua que engega la música sublim de la natura i escampa enmig del verd granellons de sol. 

Una petita i agradable excursió d'uns quatre quilòmetres d'anada i tornada, recomanable per a qualsevol persona sense necessitat d'haver de gaudir d'una forma física excepcional. 

Un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut.

.

.

ENLLÀ DEL MAS

.

Enllà del mas, on la boira cau, ran del dit gegant,

el bosc se'n va, torrentera amunt, vers el roc rogent;

el vent enterc percudeix la faç vetusta del munt;

gotes d'argent als clivells dels brancs suaus dels pinars,

a frec del sol que apunta clarors de foc i d'infern.

Efluvis d'anys, per parets de sang i escletxes de llum,

i el brum del tro, quan la pluja riu i bateja el pur

jardí gemat sota el núvol gris de vida i de fum.

Enllà del mas, terbolins de temps, plorat i silent;

instants gravats d'innocència anyil a la pell dels troncs;

els roncs d'un drac, la cançó d'un elf, el conte d'un nan;

el plor d'un mort, el petó d'un rei, el lament d'un déu.

La neu i el broix, l'esquellot del ruc, la molsa i el bruc;

camí pendent del monjo ancestral vers el cim del sant.

La font del tap, el roure cremat pel martell del cel;

un talp i un gos, un senglar fugint, un conill confós.

Enllà del mas, la cadència pren l'instant que no fuig,

al puig i al clot, a l'avenc profund, al torrent obscur;

un joc i un jaç una nit d'estiu sota l'astre mut;

retorna el lent bagatge del dolç paradís perdut.

Aprofiteu els instants.

La boira, com l'encens d'un immens temple, baixa damunt del massís i amara les agulles dels pins, les fulles de les alzines, els troncs recaragolats, els conglomerats, les fonts solitàries, els camins secrets del bosc, el verd ampolla apagat de la muntanya. Arreu, silenci; el lleu udol del zèfir i els mots sagrats dels esperits que xiuxiuegen missatges essencials malgrat la misèria confessa dels que els escoltem. Missatges essencials que esperonen llibertats perdudes d'imperfeccions adorables: 
No correu tant, que no anireu enlloc més que allà a on esteu anant tant sí com no. Aprofiteu l'instant. La vida us regala plaers que vosaltres defugiu perquè us penseu que sou d'acer galvanitzat. Escolliu la companyia dels imperfectes mes que no pas la del so del reny i el judici; la vida és massa curta per a caminar vers la perfecció; la vida és massa curta per a fustigar-nos amb correccions per molt fraternes que vulguin ser. Afluixeu la corretja amb què potser sense adonar-vos-en domineu els altres, especialment els que més estimeu; deixeu-los viure, deixeu-los ser. Camineu vers l'amor i la llibertat, perquè la natura fa néixer pètals de quatre fulles i s'endú massa aviat els qui no s'havia d'endur encara. No ofegueu el servei real a les persones per adorar la imatge de llautó que us fa semblar més que els altres. Dediqueu-vos a perdre el temps amb aquelles tasques que mai no us comportaran diners, ni prestigi, ni poder, ni utilitat... però que us faran sentir vius a vosaltres i a aquells qui serviu. Sigueu lliures i ensenyeu llibertat. Estimeu la bellesa i defenseu no témer-la. No considereu cap persona un instrument. Apiadeu-vos dels que s'encadenen a l'eficàcia i a l'eficiència. Perdeu el temps amb les coses inútils de la vida, que són les que donen sentit al fet de ser. Aprofiteu els instants...

El paper de Déu en un univers que s'ha fet sol.

Crec en un déu, però no pas en un disseny intel·ligent de l'univers per part d'aquest déu. 

L'univers ha brollat i s'ha desenvolupat gràcies a les lleis de la natura, en la seva major part encara desconegudes o incompreses. I ni tan sols crec que aquestes lleis hagin estat dissenyades per déu. Les lleis naturals del nostre univers són només un dels molts conjunts de lleis que existeixen. Cada conjunt de lleis genera un univers diferent; nosaltres i el cosmos n'habitem un. Probablement el conjunt de lleis que conformen el nostre univers va començar a existir amb el nostre "big bang"; en aquest moment, per atzar, es van determinar les lleis de la nostra natura. 

La majoria d'universos són bords, estèrils, i col·lapsen de seguida; alguns es desenvolupen, però les seves lleis no els fan aptes per a la vida; d'altres, els menys, arriben a desenvolupar la vida; la vida arriba amb relativa facilitat a la consciència. 

El nostre univers té unes lleis naturals que han desenvolupat la vida i la consciència de manera espontània, només perquè, pel fet d'haver-hi infinits universos, cadascun d'ells amb les seves lleis particulars, es converteix en un succés segur el fet que alguns d'ells, per probabilitat, tinguin unes lleis naturals tals que, per ser com són, d'elles en brolli la vida; i, amb el temps i l'evolució, el pensament.

El Déu en el qual jo crec no seria l'autor ni de la forma ni de la mecànica dels universos, i per tant no seria l'autor del nostre disseny. La nostra manera de ser és obra de la natura i de l'atzar. 

El Déu que jo crec que hi ha és responsable del fet que les coses “siguin”, de que les realitats que coneixem tinguin l'atribut de “ser”. Déu seria el responsable del fet de "ser".

El seu paper es limita, per amor, a acollir les consciències aparegudes a la natura a qualsevol dels universos, que són pel fet que déu és. 

Com a responsable últim del fet que les coses siguin, i com a ésser amorós, déu acull i fa viure totes les consciències immortals de l'univers.

Crec, però, que dins d'aquest univers nostre, que es desenvolupa al ritme que marca l'atzar i les lleis naturals, hi ha agents que actuen amb una determinació que té un fort component de decisió i llibertat. Algun d'aquests agents som nosaltres i els altres animals. Hi ha, però, al meu parer, alguns altres agents, que no percebem i que són responsables del fet que a cops hi hagi algunes interaccions intel·ligents entre nosaltres i alguns esdeveniments vitals i naturals. La seva existència, a cops, se'm fa tan evident que negar-la no seria honest; hi ha algú, per aquí a fora, que vetlla per nosaltres.  

Donostia, 31 de març de 2013.

El valor d'una fotografia no rau només a la qualitat de la imatge sinó a l'encert del fotògraf d'aconseguir reproduir exactament el punt de vista que ell veu, la imatge de la manera com ell la veu, i que demana amb urgència ser fotografiada. És la imatge la que demana ser enregistrada.