Enmig
de la natura, la vista percep les imatges del paisatge a on la nostra
espècie s'ha fet; el verd dels arbres, el gemat de l'herba, el blau
nítid de la volta del cel, el terrós de les roques, el saur pàl·lid
de la sorra, el lapislàtzuli profund de la mar enfadada...
L'olfacte
reconeix les flaires de la Terra Mare, les herbes del bosc, la
salabror de l'oceà, la llenya seca de les llars, les flors, l'aroma de la terra
humida per la pluja, de l'herba mullada... i ens retorna els senyals eterns de l'entorn,
que és casa nostra i el nostre origen.
La Oïda,
enmig de la natura, ens regala el gemec suau del vent, els crits
d'una bonior d'aus, la crepitació d'una foguera, el vaivé de les
onades, com la respiració d'un déu adormit, les rialles dels
infants, la intensa remor de la brisa agitant les espigues del
blat... En aquests sons, hi descobrim l'eco del nostre origen, l'amor
del planeta vers el nostre ésser.
El
sentit del gust, quan ens empassem glops de l'aigua dels torrents, ens evoca records
d'infanteses lliures, de suor d'infant enjogassat, de pedra pirenaica
a on neixen les fonts de la puresa.
El
sentit del tacte, amb tot el cos nu com una sola unitat de percepció, sent, a cada bri de pell, la carícia de l'oreig, el frec de les
branques, l'aire net de la platja, la dolçor de l'aigua de la mar o del torrent.
Només la nuesa a la natura és capaç d'aconseguir que el nostre
ancestral sentit del tacte, que abasta tota la pell del cos, i no només les mans, ens
reveli, lliure de robes que el destorbin, la textura indòmita de la
bellesa del paisatge.