La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.

Konrad Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural intraespecífica.

Existeix una selecció natural que treballa a partir de la competència entre les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.

Existeix, però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres individus de la mateixa espècie.

Aquesta selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són útils pel conjunt de l'espècie.

Aplicat, això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica; però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també, que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els altres com si ho sentíssim nosaltres.

Al llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.

La Terra és un òrgan vital.

Qui es maltracta els pulmons, fumant; o el fetge, bevent, pot esperar, desassenyadament que cas que li falli el cos li puguin fer un trasplantament de pulmó o de fetge.

Qui maltracta la Terra, no pot esperar de cap manera que cas que la Terra deixi de ser compatible amb la vida, li facin un trasplantament de Terra.

La Terra és un òrgan vital. 

Caldes d'Estrach, quan plou al maig...

Caldes d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.

La vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre. La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa, que som a la llar.

"La idea d'Europa" a la Jazz Cava

Pels qui encara no l'heu vista, especialment de Terrassa i del Vallès, aquest dijous, 23 de maig, a les 19h, arriba “La idea d'Europa” a la JazzCava. L'aforament és limitat i cal confirmar l'assistència a: internacional@terrassa.cat

L'obra reprodueix i encarna les paraules de George Steiner sobre Europa, que als temps que vivim haurien de ressonar a les orelles i als cors de tots els ciutadans.

Us enllaço cap a l'escrit que vaig penjar en aquest blog després d'anar-la a veure:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2010/10/la-idea-deuropa-doscar-intente-sala.html

.

.

L'Eurovisió, l'Iñigo, la Bonnie Tyler, els ideals de 1976 que s'han perdut. La marxa enrere dels crancs malgrat que l'Iñigo i la Bonnie Tyler ahir hi tornaven a ser.

Corria l'any 1976 , i a Holanda, guanyava a l'eurovisió la cançó britànica “Save your kisses for me”, interpretada pel grup “Brotherhood of man”. L'Iñigo, que ahir mateix, a ple 2013, va fer de comentador del festival, es consolidava, en aquell 1976, en estrella mediàtica amb el programa “Directísimo”, i la Bonnie Tyler, que igualment ahir, al mateix festival i a ple 2013, representava a United Kingdom, començava en aquell 1976 a assajar el seu famós “It's a Heartache”.

En aquella època, l'estat espanyol es movia per, aparentment, desempellegar-se d'un segrest de quatre dècades, Catalunya anava desfent cadenes i recuperant llibertats. La Costa Brava romania encara força verge, i es podia sentir la tonada del “kissis for me” a la piscina del Camping Cala Gogo; més enllà ja no, perquè si et movies per la costa d'entre les poblacions, els espais eren notablement virginals (si més no, molt més que ara); molts d'aquells espais, trenta-set anys després, són ja ciment, o rajoles, o camps de golf, o “camins de ronda maquíssims”, per on els i les turistes del ramat de Barcelona passegen amunt i avall les seves sabates de pobre vergonyant que vol semblar triomfador, mentre van deixant el rastre dels seus sentors de perfum enmig d'uns pins que enyoren el paisatge de la seva llar perduda.

Al 1976, creixien amb força les llavors dels moviments que lluitaven per la llibertat d'apropar-se nus a la platja; i a molts racons d'Europa s'afermaven els ideals socialdemòcrates que construien l'estat social amb els impostos de tots, deixant enrere l'imperi del capital que posava les persones i els seus drets al servei de la producció industrial. D'altra banda, el català anava agafant posicions, molt lentament, en el camí esperançat de l'educació, arribant, anys més tard, a convertir-se en la llengua vehicular de l'ensenyament. El món, especialment a Europa, i malgrat la guerra freda i les dictadures que encara bullien, era com una mena de flor que s'obria i que movia a l'esperança.

Els que forjaven aquest futur de llibertat es van anar morint; dècades més tard, els seus fills es van enamorar dels diners i del poder, i es van pensar que s'ho podrien emportar tot sense que es notés gaire; va tornar la prioritat de la producció per damunt dels drets de les persones; la nuesa i l'estètica natural va tornar a ser proscrites pels esnobs vergonyants de la gran crisi de l'especulació financera; els governants espanyols van convertir de nou el català en una llengua folcklòrica de segona categoria; la llei de costes va arribar als nivells de 1969, quan un “xiringuito”, un complex d'apartaments o qualsevol altre artificialitat, podia desfer unes dunes verges amb la justificació sagrada dels diners. Al mateix temps, els indicadors d'alarma naturals del planeta es van disparar sense que això provoqués cap modificació substancial a les polítiques mediambientals.

L'Homo sapiens es va anar convertint a poc a poc en una societat d'insectes que adoraven l'eficiència i la imatge.

El que va passar després, us ho escriuré un altre dia.

Quan vingui la mort, que em trobi vivint.

Si ve la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec, que és la llibertat, la natura salvatge i la nuesa; la realitat de la mort em farà més fidel a la vida a la qual pertanyo. El besllum de la vida, i tot això de lluminós i bell que transmet, em comunica una sensació d'esperança per a totes les persones. Si Déu no fos amor, no voldria que existís. Si Déu no fos amor, no mereixeria existir. Si Déu castigués els qui actuen segons són, Déu no seria amor. Si a l'altra banda em trobés algú abandonat de Déu, no tindria pas cap interès en fer companyia a aquest Déu. Si Déu donés a algú per condemnat sense remei, aquest Déu no seria el meu Déu; ni jo, d'ell. Si només hi ha una vida, ja m'està bé. Si per contra la vida no s'acaba mai, i vivim per sempre; també m'està bé. El que no m'estaria bé seria tenir una vida, tan bella com la que ens han regalat, i que algú, qui fos, em posés com a norma “no poder viure-la”.

L'esclavatge de les tradicions, normes i protocols.

Imatge de http://www.shorpy.com/ que representa la norma de bany de principis del segle XX als Estats Units, i que no supera els 512 pixels tan com demana aquest web.
.
.
.

Totes les cultures i estats del món tenen les seves elits, que viuen lligades a unes tradicions, normes i protocols allunyades del natural; són pobre gent esclava.

Encara és més fotut quan els grups amb menys recursos s'encadenen a les mateixes tradicions, normes i protocols; sense més raó que el fet que sigui “el que toca”. Aleshores tota la població és autènticament esclava.