Un altre dia radiant a la Waikiki. El pèndol de la consciència torna a aturar-se al present.

Aquest curs ha passat molt de pressa i encara no estic situat; m'adono que perdo la percepció del pas del temps; em costa recordar si fa dos, tres o quatre anys que sóc coordinador i que per tant tinc un nivell de feina que em deixa respirar poc, o que en tot cas em fa respirar de nit, a les teulades, en companyia dels gats, sota la llum de la lluna. Aquests dies, la Waikiki m'ajuda a tornar-me a centrar; arribo aquí una mica descol·locat, amb la ment pendolant cap al futur i cap al passat, recordant ahirs i planificant futurs; però a poc a poc la calidesa de la cala va guanyant i penso només en aquí, en ara, la resta s'apaga progressivament, els altres miratges que semblaven el tot van agafant la seva importància justa, i perden intensitat; i arriba un moment que ja sóc aquí i que només tinc present; en aquest precís instant, entre les parets grogues, torno a ser jo plenament.

I és que aquest curs ha acabat molt de pressa, o potser sóc jo que m'estic fent gran i que sento que el temps vola; i ha acabat, el curs, també, una mica esquerp; i ha acabat en un ambient de crisi i de penúries econòmiques, i d'angoixes pel futur i per la supervivència per part de molta gent. Però tot i això, jo estic molt content; estic content sense motiu, perquè estar content és l'estat natural de les persones. És aquell que no està content el que s'ha de preguntar per què; el que està content no ha de pensar gaire, ni buscar raons, tot i que si es posa a fer una llista de motius en trobarà tants que encara estarà més content.

Deixo d'escriure això un moment i surto al balcó mentre a la tele sonen les havaneres de Calella de Palafrugell, i al cel hi veig un munt d'estrelles; fa una nit càlida i gens xafogosa; encara tinc l'aroma de la sal i la sorra al nas, i a la pell el foc del Sol. Només per aquestes estrelles que ara veig ja tinc motius per estar content; per la carícia del vent que baixa de Sant Llorenç, pels acords de les cançons; per la sort de detestar els diners i quedar-me igual si no en tinc, o si en tinc menys; sense cap mèrit per part meva, suposo que ningú és responsable dels seus gustos; però sens dubte que és una sort per a mi no sentir-me atret pel que val diners, ni agradar-me gastar-los. Estic content perquè la llibertat guanyarà, a tots els àmbits, a tots els nivells; ningú no pot combatre contra l'anhel de llibertat que les persones tenen al cor; no hem nascut per a sobreviure, hem nascut per a viure, per a tractar-nos els uns als altres amb fraternitat, amb equitat, amb empatia... per a respectar-nos la llibertat d'expressió i totes aquelles llibertats que ens permeten ser nosaltres mateixos i no estar per sota de ningú. El preu que hem de pagar per a no estar per sota de ningú és el de no pretendre estar per sobre de ningú; tan de bo pogués convèncer algunes persones que el més bonic és la renúncia als privilegis, a les desigualtats, als diners, a les ambicions, al poder... renunciar a aquests déus moderns ens regala una llibertat inimaginable.

No sé què dir més, sento que tinc moltes més coses a explicar després d'un dia de sol com el d'avui; m'agradaria poder comunicar tot allò que em fa content, però em temo que és impossible, em falta vocabulari, el llenguatge té les seves virtuts i les seves limitacions; com a pista podria dir que tot allò que em fa content em faria content igual encara que demà m'hagués de morir i jo ho sabés; el tema no és aquest; la qüestió és que hi ha massa bellesa arreu com per a no estar contents en tot moment; i no és difícil veure aquesta bellesa, tot i que de vegades he vist gent que la mira i que no la veu; m'adono que, mentre miren la mateixa bellesa que jo veig, allò que diuen és ple de tensió i de violència, i no em quadra. No vull que sembli amb això que dic que jo sóc bo i els demés no... no va per aquí... una altra de les ironies de tot això és que sóc conscient que estic content sense merèixer-ho... algú que jo sé diria que es tracta de la “felicitat dels infidels” “el benestar dels pecadors, que riuen i riuen... agafant forces del seu pecat”... però de debò que no és aquesta mena de felicitat... és com un estat d'alteració mental que em fa sentir en tot moment que visc una situació de privilegi a causa del que m'envolta en cada moment. Quan dic que estic content sense merèixer-ho em refereixo a que la meva alegria no es fonamenta en cap virtut, perquè no en tinc gaires; conec terriblement bé els meus topants i les nafres del meu ésser; sé de gent immensament més bona que jo que no se senten contents i això m'inquieta; es mereixen ser feliços. No sé com he acabat parlant de tot això. Tot venia d'aquest segon dia radiant a la Waikiki, de com m'ajuda aquest espai a tornar a aterrar la meva avioneta dels pensaments del passat i del futur a l'aeroport del present, de l'ara, de l'aquí, i de com els afers que abans de baixar a la cala semblaven monstres es veuen d'una altra manera i adquireixen la seva justa proporció. Potser la nuesa d'aquestes contrades esdevé el símbol, la metàfora, de deixar-ho tot i retrobar-se amb el que un és, al paisatge al qual un pertany, i amb la companyia de la gent que més s'estima. Si fos capaç de convèncer  algunes persones del que es pot arribar a sentir formant part del paisatge... La gran llibertat de la vida està feta de la suma de petites llibertats; guanyeu cadascuna de les petites llibertats de la vida; venceu la por als fantasmes que no existeixen; elimineu els complexos que us han gravat a la ment, les vergonyes adquirides per la societat, que us ha convençut d'avergonyir-vos de ser com sou. Sigueu com sou si allò que sou és bo i natural; i no amagueu el que sou, perquè el que sou, sou vosaltres.

Et vull igual...

Si tinguessis els carrers i els camins asfaltats, saps? no m'agradaries tant. Ja li vaig dir al carnisser el dia que vaig anar comprar les salsitxes; quan ell em va dir que els tenien oblidats i que aquí l'ajuntament no hi feia res, i que per això només hi havia vaques, dunes i mals herbots. Jo li vaig contestar que quan hi hagués asfalt i passeig marítim, no vindria més, perquè aquests “pseudoluxes” ja els tenia al costat de casa, i el que em fascinava de debò era que els meus fills sortissin de la casa i es trobessin gallines, galls, cavalls, braus, camaleons... que tinguessin la platja a quatre passes; una platja sense res, sense res de res, lluny de carreteres i de construccions, i tan immensa i il·limitada que hi podien estar sols si els venia de gust.

Si no et manquessin, com et manquen, comerços i locals... Si no fossis l'últim racó del món a on les postes tenyeixen un paisatge que no ha canviat gens des que l'emperador romà, que tu i jo sabem, es remullava aquí, no m'agradaries tant, no em diries el que em dius...

Necessito aquesta manca de qualitat urbanística, aquest desori, aquesta nuesa existencial, absència de rellotges i del càlcul precís del valor dels metres quadrats, dels segons o dels sons de la meva guitarra arran d'onades. Necessito camins esberlats per pluges sobtades, ventades infinites que de cop arriben i espanten els esclaus de la comoditat, rocs i pedres a viaranys envoltats de figueres de moro, amb nius d'abelles i escarabats pilotaires. Necessito el blau profund de les teves aigües, l'oceà enorme que ens assenyala l'Amèrica ancestral. Aquest any no ens veurem, però quan torni, perquè tornaré, et vull igual.

Neixes, creixes i et fas gran, ja està.

La nit és la lenta espera del dia; tot reposa en un silenci de vigília a la riba de la mar de l'univers. La volta del cel, a la nit, és la mar infinita de l'univers, i els nostres ulls, des de la riba de la Terra, contemplen aquest oceà vast d'espai i focs; focs petits i llunyans, escadussers i anecdòtics si els comparem a l'amplitud de l'espai. 

I cada foc és un estel; i n'hi ha tants i tan pocs alhora; tants perquè poden ser infinits, tan pocs perquè són l'excepció, car per tot s'estén un espai immens, fred i negre. La llum és l'excepció del no res; nosaltres som de la llum, pols d'una llum apagada; d'un estel mort; criatures de l'excepció, privilegiats de l'existència; petits i immensos. Tots vivim en aquesta nit de vigília, esperant una albada que se sap que vindrà. 

A la riba de l'oceà còsmic ens sorprenem de ser i ens estranyem que tot sigui; i agraïm tanta bellesa, que ens sorprèn i que ens meravella que sigui. Ignorants de l'origen i ignorants del destí, mirem els focs del cel, la frescor de la nit, la flaire del bosc, del prat, de l'herba feréstega i lliure de la muntanya; ens han fet criatures del present, però sovint pendolem passat enllà, futur enllà, inconformistes, cercant la resposta d'un misteri que tenim al present, perquè tot és present, i perquè fora del present no hi ha res. Com va dir el Pep no fa gaire: “Neixes, creixes i et fas gran, ja està”.

Orfebres de l'humà. Sílvia Pérez Cruz.

Fa un parell de dies, comentava al facebook la força interpretativa d'una cantant que se m'apareix com d'un altre món; i deia que de vegades et trobes lletres i melodies que superen l'humà, però que també d'altres vegades trobes que són els intèrprets i les interpretacions els que superen l'humà. És el cas de Sílvia Pérez Cruz, treballant com una orfebre del so les “Corrandes d'exili” de Pere Quart. 

El seu estat hipnòtic és tal que fa l'efecte que l'ànima li surt per la veu i que abraça els qui l'escolten. Percebem una artesania del trèmolo i sobretot dels volums; els volums comuniquen la cançó, igual com ho fan les freqüències i els timbres; i es converteixen en un instrument més de l'esperit, que es fa so.

 Aquest projecte, "Concerts Privats", ofereix la possibilitat de viure els concerts amb una intimitat i una concreció que sens dubte arrodoneixen fins al límit l'energia interpretativa.

No tinc cap dubte que Sílvia Pérez Cruz és el millor que se sent per les rodalies des de fa moltes dècades. 

L'alè del que és bell

Hem amagat massa temps aquell esbós del que érem, del que som; mitja lluna de terra amb colors de crepuscle i de mar. Escalfor d'aquest sol a la pedra; traç de la vida, mil anys rere mil anys, com onades de temps que ara venen i ara van; un instant que s'allarga dins del present. I ara, aquí, el tot es mostra, esvaint els mals fums del no res negre i gèlid de les ambicions.

Hem sommiat massa temps tornar a casa, i els colors ens abracen amb petons blaus de mar.

Mediterrània enllà, navega el cant de déu, cercant Ítaques; retorna a voltes i ens saluda l'alè del que és bell, que és la sang del que és lliure just dessota la pell.

Dia radiant a la Waikiki

Dia radiant a la Waikiki. 

Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 

Dia de llibertat. 

Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 

Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 

Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 

Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 

Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 

Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 

Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Dia de llibertat.
.
.
.
Tots els escrits que tenen a veure amb la Waikiki
.
.
.

Vèncer els conflictes

Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.