Manlleu futbol i Manlleu poble. Imatges de Manlleu.

No són les típiques imatges de postal; són les que han demanat sortir. Tot acostuma a dependre de la llum i dels colors. Tampoc no hi ha una explicació racional. De tot el que passa per davant dels ulls, hi ha escenes que demanen sortir; escenes que tampoc no tenen res d'espectacular; no sé què és el que fa que hagin de ser registrades.

Si aquells en qui estic pensant volessin no podríem veure el Sol. També podria dir que el fet que un infant mengi només un cop al dia és menys que un deute quedi sense pagar (no és una opinió, és una crítica).

Em fa por aquest món. Em fa por la violència de l'ésser humà quan defensa allò que es pensa que és propietat seva. Em fa ràbia i por l'arrogància del qui nega l'ajut a algú que s'està ofegant, perquè és d'un altre país i perquè vol entrar al teu país sense el permís administratiu que pertoca. Em fan ràbia i por els capitostos que amenacen amb denunciar qui condemni la defensa freda i violenta de les fronteres d'un estat que no fa gaires segles es va endur tot el que va poder de l'Amèrica i de l'Àfrica, als fills de les quals, ara, els tanca les portes. Em resulten vomitius els "patrioteros" que es pensen que valen més que els qui somnien amb una vida millor. Em fan sentir vergonya aliena els qui es pensen que el que s'han trobat en néixer és seu només perquè s'ho han trobat al néixer. 

El dret a la propietat privada de la terra, del país, dels objectes, dels edificis, fins i tot dels sons, de les cançons, de les muses, de les idees, potser algun dia del vent i de la imaginació... ens ofega i ens allunya. La propietat privada és un dogma social defensat amb els màxims rigors a la majoria dels sistemes jurídics per damunt del dret de les persones a una llar, als aliments, a la supervivència... 

Quan defensen la propietat privada, les persones i les societats es comporten com taurons implacables devorant les seves preses. La propietat és un absolut. Els deutes són un absolut; no es poden discutir; algú els ha de pagar; ni tan sols importa si qui els ha de pagar és qui realment els deu; els deu qui la llei absurda que blinda la propietat privada diu que els deu. Els deu qui el sistema proclama que els deu. El deute comença com una pedra que cau en un llac, i que aixeca onades que s'eixamplen i que mai no s'aturen; sempre hi són, ni que viatgin lluny de la pedra que va originar la pertorbació. Algú ha de pagar els deutes, perquè els deutes, segons el sistema, són sagrats; potser déu no existeix, però els deutes sí; potser un infant menja un cop al dia; però els deutes hi són i s'han de pagar; i que un infant mengi només un cop al dia és menys greu que el fet dramàtic que un deute quedi sense pagar. Les bèsties Sapiens, que alguns diuen que no som animals, som així; i ni que sigui tan evident la nostra bestialitat, els mateixos de sempre continuen pensant que som éssers a mig camí de la divinitat; els mateixos que proclamen el dogma de la propietat privada i del valor infinit de les finances. Llops, serps, taurons, tigres... vigileu amb l'Homo sapiens, a més de ser patètic i ridícul, és cruel i molt, molt, molt perillós.   

El temps al mar

El temps al mar és temps guanyat; i no cal gaire: unes ulleres per a tenir ulls de peix, i res més.

Tot això, és clar, si es té la sort de tenir-lo a prop. I si es gaudeix, a més, del privilegi de tenir una aigua que encara no està tan malmesa com per a no tenir vida.

El mar és com un déu; si vol, ens pren la vida; si vol, ens besa; si vol, ens sedueix i ens atrau; si vol, destrueix qualsevol fortalesa, ni que hagi estat construïda amb tots els diners del món; si vol, juga amb les criatures a la riba, amb la sorra i les pales; si vol, ens omple d'enyorament i ens fa cantar sota els estels, a la vora d'un foc, abraçats a una guitarra; si vol, es torna bell com una nebulosa; si vol, ens espanta; si vol, ens emociona; si vol, ens fa morir de set o de gana; si vol, ens alimenta. 

D'ell, n'ha brollat la vida. Reflecteix la llum d'un estel que no podem mirar de fit a fit. I a l'horitzó, la seva ratlla ens esperona a viatjar aigües enllà per a conèixer sempre gent nova, sons inèdits, música ignota, poemes inesperats, i noves esperances. 

Espanya s'enfonsa. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estic trist i preocupat perquè les coses cada vegada van pitjor. El govern de l'estat cada dia, més i més, fabrica lleis que ataquen els drets humans. Ahir, sense anar més lluny, van declarar la impunitat universal, segurament perquè els xinesos no castiguin el país amb un boicot comercial; per a mi, però, aquesta raó no justifica res; que es busquin altres mercats, que es faci servir la intel·ligència que calgui; però que no es no renunciï als valors que fan que valgui la pena qualsevol comerç. De què serveix el comerç si com a persones no anem enlloc. 

Estic trist per les famílies que no poden donar tres àpats als seus fills; per les famílies que perden la seva casa en favor dels bancs; per la intolerància de molta gent, que no tenen empatia cultural, ni emocional, ni humana... Em preocupa el suport de França als partits d'ultradreta. M'entristeix l'actitud de les persones que no reconeixen Catalunya com un poble, i que per tant li neguen la sobirania i no li ofereixen cap sortida ni cap possibilitat de canvi, sense adonar-se de la profunda injustícia que representa aquest blindatge; la intolerància a qualsevol canvi, a escoltar totes les sensibilitats, a donar opció a les diferents idees em produeix tristesa i por. Cada vegada es prohibeixen més coses: les estelades als edificis públics de Mallorca, la llibertat d'indumentària als carrers de Barcelona, les estàtues de la Rambla, les manifestacions contràries al "Gobierno" davant de "Les Cortes". L'estat s'està enfonsant en un integrisme social antiquat i caspós que va entrant lentament sense que ningú reaccioni. La llibertat recula, cada dia una mica més; no es valora, no s'educa... la única pedagogia que s'esperona front la llibertat és la de la sanció i la por. Primer s'espanta per a coaccionar la gent vers un o altre comportament; després s'endureixen fins a l'exageració les sancions per a tornar a coaccionar el ramat cap a la direcció on el "Gobierno" vol que camini. 

Estic molest amb la família real, que viu inconscient de la injustícia del seu privilegi. Els governants no poden ser honestos si no viuen amb la mateixa simplicitat que els seus súbdits, si no senten des de dins les dificultats que els seus súbdits pateixen per a sobreviure, per alimentar els seus fills, per a tirar endavant. Els governants no són honestos si no són escollits pel poble. Els governants no són honestos si no tenen empatia. Els governants no són honestos si no tenen intel·ligència emocional, si no viuen amb un sentit de trascendència humana i amb espiritualitat la tasca que tenen entre mans. Estic trist pels milions d'euros que la filla del rei i el seu gendre han amuntegat i malversat, en comptes de comprar amb aquests euros llaunes de tonyina o de tomàquet pel rebost de la Creu Roja de Terrassa, que no dóna abast per a repartir aliments a milers de families. Estic trist i molest per la buidor humana de tots els corruptes, i pels que sense ser corruptes tenen com a prioritat professional i vital guanyar cada vegada més diners. S'identifica i es relaciona de manera íntima la professionalitat amb els diners. Els professionals haurien de ser els que viuen amb passió la seva professió, els que són conscients que amb allò que fan estan estimant les persones. Els que viuen i exerceixen la tasca que fan, conscients que és sagrada, convençuts que el misteri de l'existència els ha posat davant una tasca que només ells poden fer. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi.

No ets la meva enemiga, Espanya; no hi ha enemics.

No ets el meu enemic, company que desitges la unió de Catalunya amb Espanya. Vols, com jo, el millor, i per això no ets el meu enemic.

No estic enfrontat a tu; no et vull cap mal; em deixaria matar abans que fer-te cap mal; em deixaria empresonar abans que exercir la violència; deixaria que les teves idees triomfessin, abans que fer servir la violència per imposar les meves.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. No hi ha enemics. Hi ha persones, la veu de les quals ha de ser escoltada; i hem de decidir a través del diàleg i de la democràcia. 

La democràcia està per damunt de les lleis i dels absolutismes. Les lleis han de ser instruments al servei de la democràcia. Les lleis no inventen la democràcia, no dicten què és democràtic i què no ho és. La democràcia, com a concepte universal, dicta les lleis que l'han de defensar; les que són necessàries perquè totes les persones i totes les cultures tinguin els mateixos drets i siguin lliures; lliures per a decidir viure juntes o lliures per a separar-se; i tant una cosa com l'altra, sense violència ni imposicions.

No ets millor ni pitjor que jo per pensar com penses; no sóc millor ni pitjor que tu per pensar com penso. Les diferències les hem de resoldre mitjançant procediments democràtics, sense por a la llibertat.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. Podem parlar i pensar diferent. Podem compartir un àpat. Podem riure junts. Podem parlar diferents idiomes, o el mateix idioma. Podem compartir un vas de vi. Podem gaudir del Sol damunt del mar. Els nostres fills poden ser amics. Podem conviure sense que sigui necessari que tinguem les mateixes idees polítiques, sense que desitgem la mateixa configuració dels pobles de l'estat, sense que sigui necessari que sentim la mateixa pàtria, sense que ens agradin les mateixes coses.

No ets el meu enemic; tu ets més important que les meves idees; no defensaré mai les meves idees si percebo que et degraden o que et fereixen; allò que defenso ho defenso perquè crec que és bo per a tu i per mi. La llibertat dels pobles és bona per a tu i per a mi. Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi. Tot i que votaré que sí, et sóc sincer, si el dia que hi hagi una consulta, el meu poble decideix pertànyer a Espanya, et puc dir que, sense renunciar al seu caràcter plurinacional, em posaré a treballar per a fer-la més gran, per a canviar la seva dinàmica imperialista; i ho faré de ben a prop; i me l'estimaré com, tot i voler marxar, me l'estimo ara.

La constitució espanyola de 1978. Oh! Que antidemocràtics! Volen consultar al poble!

Oh! És horroròs! Volen fer una consulta al poble!

Oh! Són enemics de la democràcia!

Oh! A “machetazos”. Volen separar Catalunya a “machetazos”!

Perquè és clar... una consulta es una cosa terrible, és separar a “machetazos”!

Oh! Ens volen imposar el separatisme! Oh! Són dimonis!

Perquè és clar! Una consulta al poble, tothom sap que és una imposició!

Oh! Són uns radicals!

Tancats! Tancats! Tancats! Escriuen llibres que tenen totes les pàgines en català!

Parlen català amb els seus fills a totes hores! Fins i tot, per telèfon, parlen en català!

Es nota que no volen que els entenguem!

Oh que tancats! Oh que excloents! Oh, i volen que el català es parli al parlament europeu! Que no ho veuen que fan el ridícul! El català és català! No és com l'espanyol, que és castellà! El normal, no? Castellà! Són tan de poble que fins i tot fan parlar en català al Mickey Mouse! Però que no ho veuen que no té sentit!

Una consulta! Quin horror! No m'ho puc treure del cap! Quina falta de sentit democràtic!

Preguntar a la gent! Com poden ser tan dictadors! Això és intolerància pura!

Com poden ser tan radicals! Preguntar al poble! Per favor!

Hem de salvar la democràcia!

Hem d'impedir que es pregunti al poble, i així salvar la democràcia! Que ens la volen prendre! A tots! Que la vam votar tan lliurement en aquell dolç 6 de desembre de 1978! Tots sabem que llavors tots hauríem pogut dir que no, oi? Bé se'ns preguntava! Que haguessin dit que no llavors! En un context tan democràtic com teníem! Vam votar tots que sí! Doncs siguem demòcrates! Una consulta! Déu dels cels! Al poble! Per favor!

Oh que dolents! Preguntar al poble! Oh! Per favor! Per favor! Per favor!

Que horrorós! Són refinadament maquiavèl·lics! Pretenen dirigir una pregunta al poble! Sobre el futur del poble! Quina mala llet que tenen!

ETA ha de desaparèixer; per humanitat i per bé del procés d'independència.

Per què ETA ha de desaparèixer? Perquè no és vàlida com a negociador, ni com a representant polític, ni com a instrument per assolir cap objectiu. I no és vàlida, perquè té un passat, perquè té les mans i el cor tacats de sang i de mort, i ningú mai no podrà separar les seves sigles de l'horror i la injustícia. ETA embrutarà qualsevol objectiu que defensi.

Per tant, si ETA realment té interès en el procés d'alliberament de les nacions dominades pel blindatge legalista d'Espanya, el millor que pot fer és, primer, condemnar la seva pròpia violència, reconèixer l'error humà i estratègic, declarar-se culpable del mal causat, del dolor produït a tantes persones, que no exclou el mal que hagin pogut fer d'altres, però el mal dels altres no justifica ni exculpa el propi.

Després, s'ha de dissoldre com a organització i renunciar a qualsevol paper com a mediadora o instrument de res; deixar pas a persones o grups que defensin objectius polítics pacífics i que no tinguin un passat violent; i desaparèixer com a grup per a sempre. 

La seva acció ha estat una pedra en el camí de l'alliberament del País Basc, i si continua existint i fent declaracions, continuarà sent un pes insuportable; més ara, que no pas abans. Ja hi ha hagut algun polític espanyolista al qual se li ha escapat de dir que combatre l'independentisme ara és molt més complex que abans, perquè ja no hi ha terrorisme.

La imposició militar o legal per la força exercida per l'Estat Espanyol tindrà molt difícil d'oposar-se a un moviment independentista pacífic, democràtic i humà, si l'ombra nefasta dels que han matat per a qualsevol idea, dels que han preferit les idees a les persones, desapareix per a sempre i deixa de ficar cullerada dins del món de la política, que ha de ser un món exclusiu de les persones respectuoses i democràtiques.

Si a aquesta banda el que realment més li importa és la llibertat del Poble Basc, que desaparegui; no és ni necessària, ni convenient. La seva existència és una llosa que ho posa tot en perill, i que confon un procés que no ha de ser dramàtic sinó respectuós amb totes les parts. És hora que les fronteres no les decideixi la sang sinó els vots i la paraula. I que els que han estat violents, com a mínim, tinguin la mínima decència de fer invisible per a sempre l'organització que tant de mal va fer.